Una oposició que va guanyar

Amb el canvi d’escenari, la negociació entra en una nova dimensió, en la qual s’ha superat la situació de blocatge i de crisi permanent que es viu durant el 1976. A partir de la constitució de les noves Corts se succeiran els canvis i els esdeveniments que han de desenvolupar el sistema democràtic espanyol. Però, si les posicions dels hereus del Franquisme canvien durant la Transició, i arriben a transformar-se en demòcrates dins d’un sistema parlamentari homologable a les democràcies europees, també l’oposició anirà canviant la seva postura, tal com s’ha dit, de la “ruptura” al “consens”. Alguns actors tindran un protagonisme especial en aquest procés de transformació dels plantejaments, com ara Santiago Carrillo, que va encunyar la famosa expressió “ruptura pactada”, que simbolitza precisament la trobada dels dos sectors que negocien la Transició.

Seria poc encertat presentar les forces de l’oposició democràtica com les perdedores d’aquesta Transició negociada. De fet, la narració de la Transició ressalta per damunt de tot la victòria dels demòcrates. Perquè certament l’arribada de l’oposició al Congrés de Diputats és presentat com una gran victòria pels relats dominants de la Transició. En tot cas, a partir d’aleshores, els partits de l’oposició democràtica formen part del centre de l’escenari, assoleixen la legitimitat formal del sistema polític i esdevenen també protagonistes de la Transició.

Efectivament, aquesta etapa de negociació posterior a les eleccions del 1977 entre el govern sortint de les eleccions (que aplega un bon nombre de excàrrecs franquistes) i els nous partits emergents (PSOE, PCE, Pacte de Progrés...) és la que ha donat a la Transició tota la seva legitimitat. Aparentment, la política de la “ruptura pactada” beneficia a tots, com diuen del Águila i Montoro⁴⁶, i aquest “aparentment” és suficient per construir la imatge (i la memòria) del consens i del pacte. Malgrat que la “ruptura” no es produeix després d’un traspàs de poder als demòcrates, sinó després d’un traspàs de poder als hereus del Franquisme; malgrat que no hi ha totes les llibertats garantides i alguns partits no estaven legalitzats; malgrat que la pressió del (encara) règim franquista sobre les eleccions són evidents, i no hi ha dubte que van influir en els resultats electorals; malgrat que el PCE (el partit més important de l’oposició activa contra el Franquisme) va haver de renunciar a principis bàsics del seu ideari; malgat que el Rei no es reuniex amb l’oposició

46 Llibre citat.

fins que no forma part de l’arc parlamentari. Malgrat tot això, la Transició queda legitimada per la participació dels partits de l’oposició en el procés negociador que s’obre amb les eleccions de 1977.

Cal tenir molt en compte aquesta condició de la Transició política per entendre sobre quina base es construeix la memòria oficial d’aquesta. I alhora entendre també la base sobre la qual sorgeixen els discursos en contra d’aquesta fórmula negociada amb els hereus del Franquisme, els discursos que parlen de “traïció” per part dels partits de l’oposició democràtica, d’haver acceptat unes regles del joc imposades per l’estructura de l’Estat franquista, etc.

Cal comprendre els condicionants i les interpretacions d’aquest escenari. Però sobretot la posició dels actors que es va dibuixant en aquest escenari, i que s’haurà d’explicar de forma que els fets quedin legitimitats. Així doncs, sense aquesta consciència de victòria per part de l’oposició democràtica, que finalment té la possibilitat de participar en un sistema parlamentari, no s’entendria com aquesta oposició (la que va guanyar) contribueix a la construcció d’una determinada memòria de la Transició.

Però la legitimació de la Transició com a procés democràtic té la virtut d’englobar en aquesta victòria democràtica els mateixos que l’han encallat, que havien ocupat càrrecs de rellevància indiscutible en el Franquisme (com el mateix Adolfo Suárez), i que havien exercit la repressió directa contra els demòcrates (Manuel Fraga, Martín Villa, per dir dos dels noms més destacats, a més d’un llarg etcètera). Tal com bé assenyalen del Águila i Montoro en el seu estudi sobre la Transició, aquesta condició final de la Transició acabarà legitimant com a democràtica la mateixa Transició.

(...) la reforma desde el poder sólo contaría con credibilidad democrática en la medida en que se apoyara en o bien englobara a todos aquellos que, fuera del régimen autocrático anterior, no eran en absoluto sospechosos de colaboración con la dictadura. La legitimación de esta opción política estaba también en sus contrarios: en los partidarios de la ruptura, en los partidos políticos representantes de las clases populares que habían llevado adelante la lucha antifranquista. Y, entre ellos, principalmente a los dos demonios familiares del régimen anterior: PSOE y PCE. Por todo ello es por lo que era necesario para los reformistas presentar el proceso hacia las libertades como un proceso de libertades; por eso era necesaria una legitimidad democrática del proceso conducente a un régimen democrático legitimado. (del Águila i Montoro, 1994: 49-50).

Segons del Águila i Montoro, la Transició beneficia a uns més que a uns altres. És a dir, objectivament, diuen, els quadres reformistes del règim franquista en surten més ben parats. Però cal no oblidar que és la mateixa oposició democràtica que permet democratitzar els franquistes reformistes, pressionant perquè es produeixin les reformes necessàries, i alhora negociant amb el quadres oberturistes sorgits del Franquisme.

Aquest factor de legitimació que aporta la mateixa oposició és inherent al procés. Per això

115

no pot presentar-se d’altra manera que no sigui com la vencedora d’aquest procés. La paradoxa és que això fou a canvi de perdonar l’afiliació al Franquisme —i la responsabilitat en la seva acció repressora— de molts dels càrrecs de la nova democràcia, tal com s’ha dit i repetit des d’aleshores.⁴⁷

Sea como fuere, si es cierto que la política de ruptura pactada benefició a todos, no lo es menos que lo hizo más a unos que a otros. En efecto, permitió una total apropiación de la iniciativa política por parte de los sectores procedentes de los últimos escalones del franquismo al tiempo que les dotaba de un amplio margen de maniobra en la conducción de la reforma. (del Águila i Montoro, 1994: 57-58).

Aquests partits també participaran de les formes de simbolització d’un procés reivindicat com a modèlic. Cal recordar que no és només Adolfo Suárez ni els seus ministres els que proclamen els encerts de la Transició, sinó que són tots els partits que hi van participar com a protagonistes. Avui encara només és possible trobar detractors a aquell procés entre els partits que en van quedar exclosos. Per tant, seria exagerat afirmar que l’oposició democràtica no va fer la Transició. La Transició representa l’arribada al poder d’una nova classe política, formada per les persones que provenen de les estructures de l’Estat dictatorial i les que provenen de la clandestinitat. De la mateixa manera, que els primers eliminaran aquest passat franquista, aquests últims s’aniran descarregant d’aquesta ethos de representants de l’oposició al Franquisme.⁴⁸

Aquesta serà una de les paradoxes que la jove democràcia espanyola arrossegarà. En un bon començament representarà una aposta inèdita després de la Segona Guerra Mundial (diferenciada dels processos democràtics a Portugal i a Grècia), i serà plantejada des dels òrgans oficials de l’Estat, com també des de l’acadèmia, com un encert particular i modèlic de la Transició espanyola. Els conceptes de “perdó” i de “reconciliació”, malgrat que no va

47 L’altra paradoxa, que apuntem aquí només de passada, és que el pas del temps, en contra del que es pensava, no ha esborrat del tot aquesta contradicció. És a dir, en el context actual d’una situació política menys plàcida, en què els pactes de la Transició queden enrere i poc vigents, apareixen crítiques més obertes a l’amnistia de que gaudeixen les persones que van tenir responsabilitats en el règim franquista. L’aparició de processos judicials per a altres dictadures, com les llatinoamericanes, la de Sudàfrica, o dels països exsoviètics, han desfet també el miratge d’una Transició espanyola modèlica. Vegeu, en aquest sentit, el llibre d’Alexandra Barahoma, Paloma Aguilar i Carmen González (ed.) (2002), Las políticas hacia el pasado (Juicios, depuraciones, perdón y olvido en las nuevas democracias). Ciencia política – ISTMO.

48 Si observem les biografies dels diputats catalans que va pubicar el Diario de Barcelona abans de les primeres eleccions (1977) i a Tele/Exprés, veiem que la majoria esgrimeix la seva condició de lluitador contra el Franquisme com a garantia de la seva posició democràtica i la circumstància d’haver patit repressió (presons, expedients, multes...) és invocada com a garantia de construcció d’un nou model de convivència. El 1979, contràriament, hom prefereix insistir més en l’experiència en la gestió pública, en municipis o en la mateixa Generalitat provisional. (Pitarch i altres, 1980:

142-143).

existir mai una política estructurada a partir d’aquests conceptes per part de cap instància de l’Estat, passaran a formar part de la memòria de la Transició, repetits en discursos polítics i commemoracions oficials.

Aquesta imatge modèlica de la Transició espanyola com a exemple de reconciliació, però, no resistirà el pas del temps. Altres processos de Transició política des de dictadures tant o més cruents com l’espanyola vers noves democràcies, com ara a Sudàfrica i els països exsoviètics, es basaran en processos judicials contra els crims del passat, i en l’exposició de la veritat sobre els fets del passat. Fins i tot aquelles noves democràcies que havien seguit el model espanyol en aquest sentit, com les de Xile i d’Argentina, acabaran sotmetent a judici (amb no gaire d’èxit, per cert), els responsables de les dictadures. ⁴⁹ També cal dir que el pas del temps ha diluït la por que presidia la Transició política envers qualsevol intent de trencar amb el fràgil equilibri assolit. Avui, quan els anys han esborrat aquella por, el context de la política espanyola apareix menys plàcid, i els pactes de la Transició semblen més dicutibles, menys consolidats del que podríem haver pensat. Els mateixos processos de reforma estatutària plantegen de nou conflictes no resolts, i és més present que mai el conflicte obert entre diferents visions d’Espanya. D’altra banda, les associacions de defensa de la memòria històrica han anat fent un treball que comença a donar els seus fruits, de manera que apareixen crítiques més obertes a l’amnistia de que gaudeixen les persones que van tenir responsabilitats en el règim franquista.

Però retornem al fil que havíem anat traçant per descriure les condicions en què es construeix la memòria inicial de la Transició. Malgrat les crítiques actuals, cal recordar que l’any 1977 és un any d’entusiasme col·lectiu, que obre moltes esperances al futur immediat. És l’any de la Diada més massiva de la història de Catalunya, amb el milió (mític) de persones al Passeig de Gràcia, de les eleccions a Corts, que esdevindran constituents. En aquest sentit, ens semblen paradigmàtiques les paraules de Jaume Guillamet en relació amb el paper que aleshores va tenir la premsa i com el va viure.

Segons Guillamet, des dels primers anys, la Transició fou una època d’optimisme, viscuda com un moment en què podia passar de tot, malgrat les tímides reformes polítiques.

En començar el 1975, la premsa catalana havia arribat a un punt important de desenvolupament i diversificació i en la vida pública els elements d’interès superaven els de preocupació. Qualsevol fet polèmic apareixia com un impuls més cap a un canvi polític que

49 Vegeu, per a aquesta qüestió, el llibre d’Alexandra Barahoma, Paloma Aguilar i Carmen González (ed.) (2002), Las políticas hacia el pasado (Juicios, depuraciones, perdón y olvido en las nuevas democracias). Ciencia política – ISTMO.

117 s’endevinava proper. Es feia difícil creure que Franco pogués sobreviure aquell any i es donava per descomptat que el futur no podia ser ni igual ni pitjor. (Guillamet, 1996: 106).

Segons Guillamet, la confiança en el moment era tal que la premsa va fer costat de seguida a les reformes proposades pel govern, i va voler jugar un paper destacat com actor polític per contribuir a les línies traçades des dels partits polítics. El perill d’una involució, en un moment en què tot era possible però res no era segur, serveix a Guillamet per justificar aquest compromís de la premsa amb el procés de Transició política, a mesura que va anar avançant. Malgrat que la lentitud de les reformes era evident, ja que el mateix article 2 de la llei de premsa (el de la censura) no va ser derogat fins al mes d’abril de 1977.

Els diaris acceptaven no tibar massa la corda, per salvar de qualsevol reacció involucionista i militar del règim la possibilitat d’una monarquia reformista. (Guillamet, 1996: 118-119).

Aquesta visió del que podia fer la premsa (de la llibertat de premsa) contrasta amb la que ofereix Joan Oliver. Que no obstant això, coicindeix a indicar aquest clima d’optimisme viscut des del periodisme.

El 1975 hi havia prou llibertat d’informació en la nova premsa catalana (no en els diaris del Movimiento i en La Vanguardia Española). Els líders polítics de l’oposició, il·legal, hi sortien diàriament expressant les seves opinions. Fins i tot es va publicar alguna enquesta de valoració dels líders polítics. (Oliver, 2000: 45)

La visió de Josep Maria Huertas també és més crítica que la de Guillamet. Segons Huertas, els primers anys de la Transició els canvis als mitjans de comunicació es produeixen enmig de la incertesa i la por a la repressió, al segrest de publicacions, que havia estat la tònica del Franquisme. Legalment, res no havia canviat. Fins a l’aprovació de la Constitució, la llibertat de premsa no és un fet legal, malgrat que a partir del 1975 apareixen nombroses capçaleres, totes elles intentant pujar el llistó de la permissivitat a l’hora de retratar la realitat. Hi va haver casos de repressió greu sobre alguns periodistes.

El més sonat va ser el de Xavier Vinader, que va patir tortures que li han deixat seqüeles evidents, i que va ser el primer exiliat de la democràcia, en publicar una informació sobre ETA a les pàgines d’Intervíu.

El gener de 1977 la Llei de Reforma Política va suprimir l’article 2 de la Llei de Premsa del 1966, que havia estat com una espasa de Damocles permanent sobre el cap d’editors, directors i periodistes al llarg d’onze anys. Tanmateix, això no va significar que ja no hi hagués formes de repressió o censura sobre els mitjans de comunicació. Es va mantenir l’article 64, que permetia segrestar les publicacions, i també els expedients per escàndol públic, i així va ser fins a la promulgació de la Constitució del 1978, que en l’article 20 regulava generosament la llibertat d’informació. Això va voler dir que durant tres anys els diaris i revistes es van haver d’enfrontar a la persistència de la censura. (Huertas, 2005: 51).

Un cop passada aquesta primera etapa de por, la premsa servirà d’aparador per mostrar els nous actors de la classe política. Els líders de l’oposició democràtica hi tindran una aparició sovintejada. Un altre fet important de la Transició és la implicació dels periodistes en el procés polític obert, tant des de les pàgines dels diaris com en la mateixa acció política. Com bé assenyala Guillamet, un dels fenòmens rellevants de la Transició, almenys a Catalunya, és el pas de molts periodistes a la política activa.

A mitjans anys vuitanta, un bon nombre dels més destacats periodistes dels anys seixanta i setanta ocupava noves feines relacionades amb la política. Hi va haver alguns periodistes a les candidatures a diputats de les primeres eleccions democràtiques, com el centrista Carles Sentís i la socialista Anna Balletbó, però va ser en ocasió de les eleccions municipals que abundarien els periodistes tant entre els nous regidors com en les oficines de premsa, butlletins municipals i serveis d’informació creats pels nous ajuntaments democràtics.

(Guillamet, 1996: 217).

Josep Maria Huertas treballarà a la Diputació de Barcelona, sota la presidència de Francesc Martí Jusmet. El mateix Huertas revela aquesta relació, no massa explicada, entre periodistes i militància política, segurament perquè la repressió i el control exercit sobre la premsa per part de l’Estat va provocar molta por a revelar la pròpia militància, fins al punt que alguns periodistes signaven amb pseudònim. Però aquesta por s’ha establert com a norma, perquè ara els periodistes que militen en partits tampoc no ho diuen.

Si el PSUC tenia Antoni Ribas, Andreu Claret i d’altres (Enrique Arias Vega, Georgina Cisquella, Manuel Campo Vidal, Carles Esteban, Carles Pastor, Manuel Vilaseró, Pere Monés, Xavier Caño, Enric Juliana, Rafael Pradas, Carmen Umbón, Enric Canals, Joan Busquet...), el PSC, tot i ser un partit més recent, comptava amb d’altres (Jaume Guillamet, Josep Maria Sòria, Xavier Roig, Màrius Carol, Pere Oriol Costa, Joan Barril, Xavier García, Rafael Jorba, jo mateix). Per Bandera Roja van passar també alguns periodistes que després serien famosos, com ara Albert Viladot, Francesc Baltasar, Carles Guàrdia o Xavier Vidal-Folch. Alguns d’aquests van passar al PSUC i d’altres ho van deixar córrer o van continuar amb les restes de Bandera Roja. Hi havia també uns quants periodistes a Convergència Democràtica de Catalunya, com ara Josep Maria Ureta, Jesús Conte i Antoni Plaja Mateu, i més tard Josep Faulí.

Montserrat Minobis es bellugava al voltant d’Unió Democràtica de Catalunya i Humbert Roma era conegut com a militant del Partit del Treball. (Huertas, 2005: 47)

En tot cas, el que volem destacar en aquest punt és la participació determinant de la premsa en la legitimació de la mateixa Transició, mitjançant el relat de l’actualitat d’acord amb una determinada implicació en el procés de la Transició. Cal no deixar de banda aquest fet, perquè és realment determinant. Els mitjans de comunicació són un dels factors més importants en la construcció d’una determinada memòria de la Transició, que volem analitzar més endavant amb més detall.

La victòria de l’oposició no és només una imatge sobreposada, retinguda en la retina de la memòria. Les condicions en què es produeix la Transició política obliguen a una situació

119

negociada —pactada— són degudes a la forta pressió que aconsegueix fer l’oposició democràtica. Com ha dit José María Maravall, la pressió del moviment obrer i del moviment nacionalista va fer impossible una estratègia de “reforma democràtica limitada i atorgada”. (Maravall, 1983).