Oblit i desmemòria

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 79-87)

El olvido está tan lleno de memoria Mario Benedetti

Tot i que l’hem deixada per al final, la qüestió de l’oblit no és pas la menys important que la de la pròpia memòria. Però allò que és visible, evidentment, és la memòria. I per això és el primer objecte d’estudi en aquesta naturalesa bicèfala que tants autors, també el poeta, han atribuït a la relació entre oblit i memòria. No hi ha oblit sense memòria, i no hi ha memòria sense oblit. Ara bé, no ens equivocarem de gaire si afirmem que socialment la memòria apareix, en primera instància, com la lluita contra l’oblit. Els discursos sobre la memòria socialment predominants són els discursos que emfasitzen aquesta contrarietat entre memòria i l’oblit. Paul Ricoeur utilitza una expressió molt clara en aquest sentit: les societats s’atribueixen o es poden atribuir un “deure de memòria”, en referència a la necessitat que tenen les societats de dur a terme un treball de memòria per tal de fer justícia al passat. Moltes de les reivindicacions socials respecte del passat i de la necessitat de fer justícia esdevenen intents de recuperar la memòria per donar un altre sentit al present. És el que succeeix aquí mateix respecte del Franquisme, però també en els tribunals de la veritat a Sudàfrica, o en els monuments i els museus sobre l’Holocaust.

L’exortació a no oblidar els crims i els greuges del passat, i fins i tot a recuperar-los de l’oblit forma part de la política d’una manera constant des de la segona guerra mundial i fins ara. En aquest terreny, treure de l’oblit sovint vol dir elaborar una nova memòria que substitueixi la memòria oficial, per tant, una contramemòria. Aquesta contramemòria esdevindrà al seu torn una nova narrativa, per tant una nova selecció, que també reforçarà alguns aspectes del passat i en deixarà altres de la mà de l’oblit. Un relat que selecciona els episodis del passat en funció de les intencions presents. Per tant, malgrat els esforços per conservar el passat, per recuperar-ne les traces mig perdudes, o per arxivar el mateix present, cal dir que no hi ha memòria sense oblit.

a) No hi ha memòria sense oblit

Una memòria que ho pretengués recordar tot, diu també Paul Ricoeur, seria una memòria monstruosa. Seria una memòria malalta com la que afecta Funes el memorioso, el personatge de Borges25. Això ens obliga a concebre la memòria com un discurs objecte d’investigació. En termes més pràctics, Todorov (2000) diu que la memòria implica un treball intern de conservació (record) i supressió (oblit), una interacció constant entre aquestes dues operacions. Des del punt de vista de la construcció de la memòria, cal abordar l’anàlisi dels processos que porten a suprimir o a conservar un fet del passat en el discurs actual. I alhora cal tenir molt present que la construcció del discurs no es basa només en això. La memòria, el discurs, no és només el record, sinó el lligam entre el record i l’oblit, o l’equilibri consumat pel relat entre aquests dos processos, tal com adverteix Todorov.

En primer lugar hay que recordar algo evidente: que la memoria no se opone en absoluto al olvido. Los dos términos para contrastar son la supresión (olvido) y la conservación; la memoria es, en todo momento y necesariamente, una interacción entre ambos. (Todorov, 2000: 15-16.)

En la mesura que la memòria no és exactament el record, ni la petja intocada del passat, sinó un discurs elaborat amb un format narratiu, queda clar que el que es perden són les traces, o els records vius, d’un esdeveniment, però això no pas la memòria. La memòria, per si mateixa, no es pot perdre, sinó que s’actualitza. L’oblit en aquest sentit, forma part de la memòria. No hi ha oblit sense memòria. Per això mateix, cal dir que l’oblit no només és inevitable, sinó que tampoc no és oposat a la memòria, en tant que aquesta és producte d’una selecció d’elements amb els quals es construeix un relat, un discurs que confereix sentit a un passat. Aquesta idea queda molt ben recollida en el plantejament que fa Carles Torner (2002) al voltant de l’oposició entre memòria literal i memòria exemplar.

La memòria literal no és res més que una pretensió utòpica de donar compte de forma notarial del passat: indagar i recollir tot allò que ha format part del passat, que constitueix el passat. La memòria, en canvi, és més a prop de l’exemplaritat. Fins i tot, en el cas de la Shoa, que analitza Torner, fins i tot quan la prioritat és la reivindicació de la memòria per damunt d’un oblit injust. En la memòria de l’extermini del poble jueu Torner defensa una voluntat d’exemplaritat, més que no pas la persecució minuciosa dels fets, que duu a

81

terme, per exemple, Eli Wissel. El que és important és reivindicar la memòria d’aquells homes i d’aquelles dones, dels nens, que foren executats per la maquinària nazi. El que cal reivindicar és un missatge que ens obligui a actualitzar en el temps present l’experiència que forma part de la humanitat. La recerca només de la literalitat, en aquest context, només pot disminuir la potència del missatge. Centrar-nos només en els fets és oblidar la importància de l’acte de rememorar, de reconèixer avui, en l’ara i aquí, que això fou un fet. La interpretació –i la comdemna- de l’extermini perpetrat pels nazis és allò que la memòria ha de fer rellevant.

És des d’aquesta perspectiva que ens interessa abordar el fenomen social de la memòria.

El que ens interessa és la significació social de la memòria, i per tant, la significació social de l’oblit. Per això, malgrat el que diu Torner, la reinvidicació de la memòria implica la denúncia de l’oblit, d’un oblit determinat. Que finalment no deixa de ser l’expressió de la reivindicació d’un altre relat de memòria. En el moment en que la memòria ha esdevingut un camp social de lluita per les definicions de la realitat, la denúncia de l’oblit ha esdevingut també un fenomen socialment important, des del punt de vista de la vigilància (Ricoeur, 2000) que l’acció social pot exercir sobre el discurs de memòria. L’atenció social que rep la memòria, i que com hem dit abans, la converteix en un fenomen problemàtic, fa de l’oblit un anatema que dóna compte de cadascun dels conflictes que hi ha al voltant de la memòria.

El mateix Halbwachs fa referència a la diferència entre una memòria oficial, que busca legitimar els grups dirigents, i la memòria dels grups populars. Per Halbwachs hi ha una història oficial i una història popular que responen a interessos diferents. Però a més a més, la reconstrucció històrica oficial —que es correspon a la dels grups dirigents— és una reconstrucció que exclou les altres memòries. Per això Halbwachs parlar de la necessitat de fer una sociologia del desconeixement històric (méconnaissance historique).

b) L’oblit significat, la desmemòria

L’oblit que ens interessa prendre en consideració en aquesta tesi no és l’oblit inconscient, o l’oblit que acompanya la selecció de fets del passat que implica el relat. L’oblit que ens interessa és aquest oblit socialment problematitzat, és a dir, l’oblit significat, o l’oblit amb una significació social. Halbwachs va encunyar un concepte ben clarificador que ens servirà per definir el que volem dir. Ell parlava d’una sociologia del desconeixement històric. Si Halbwachs hagués sobreviscut al camp d’extermini hauria presenciat com

aquesta proposta sociològica ha esdevingut present també en l’acció social mateixa. La denúncia de l’oblit és un fenomen reiterat especialment respecte dels crims del nazisme, però també el podem traslladar al Franquisme, a la guerra de Bòsnia, a l’extermini dels pobles americans... La problemàtica de l’oblit ha esdevingut cada vegada més un tema de preocupació per aquells que han estat víctimes de la violència d’Estat, de les dictadures, de les guerres...

Des del punt de vista de la seva significació social, la qüestió de l’oblit emergeix cada vegada més no pas com un producte de la pèrdua de les traces del passat, sinó com una pèrdua de la memòria dels testimonis, i com una pèrdua dels mateixos testimonis. Què passa quan el discurs sobre el passat es basa no pas en la selecció de fets, sinó en la selecció de memòries? Doncs, que hi ha memòries oblidades, simplement no presents a la vida pública, o en el discurs dominant. Però també són memòries, amb els seus records i els seus oblits. Des del punt de vista de la presència social de les memòries sobre el passat, doncs, cal parlar en altres termes. Per fugir de la confusió que genera el concepte d’oblit pensem que el concepte de desmemòria26 pot ser més adequat per explicar aquests contextos d’oblit.

Pel que fa a la Transició política a l’Estat espanyol, la desmemòria implicaria la desaparició de la vida pública dels testimonis. És a dir, d’una memòria que és present en molts actors socials, que existeix efectivament, i que malgrat tot no té una presència pública, ni als mitjans de comunicació, ni a les editorials, ni en les commemoracions polítiques. Això implica la pèrdua o la desaparició social de memòries ja construïdes. Com ara la memòria dels moviments socials, que tenen una difusió limitada a alguns àmbits acadèmics i tot just ara comencen a emergir en els espais socials públics27.

Fins a quin punt es pot considerar la desmemòria una forma d’acció social? Així com en la construcció narrativa de la memòria és evident que hi ha una acció socialment intencionada, sobreposada als esquemes inconscients que estructuren l’acció; pel que fa a l’oblit aquesta intencionalitat és més problemàtica. Dificilment ningú reconeixerà que pretén fer oblidar una part del passat, això és gairebé una mena de tabú. En canvi, es considera lloable socialment voler recuperar el passat, fer-ne memòria. Per això l’anàlisi de les formes de l’oblit socialment significat, i sobretot de la desmemòria (de la memòria possible) pren un caire de denúncia, de qüestionament.

26 L’ús d’aquest concepte l’he d’agrair a en Salvador Cardús.

27 Vegeu per exemple la tesina de Mònica Nadal i Laura Torrabadella, Militància i memòria:

83

La desmemòria pot ser produïda per la mera omissió (deixar de banda quelcom que és present en algun lloc de la societat), o el simple silenci (no parlar de quelcom malgrat que és conegut). Tant pel que fa a l’omissió i al silenci, cal entendre que els esquemes de comprensió del món amb què hem estat socialitzats produeixen omissions i silencis en molts aspectes de la realitat. El món donat per descomptat amb el que funcionem en el dia a dia ens porta a veure alguns aspectes de la realitat i a no veure’n d’altres. El mateix succeeix respecte del passat.

En canvi, hi ha dues accions socials vinculades a la desmemòria en les quals es preveu sempre una intencionalitat, bé per mantenir l’ordre social, bé per legitimar un ordre social nou. Aquestes dues accions són l’amnèsia (pèrdua o afebliment de la memòria) i la censura (exercici de control i de repressió dels continguts dels missatges socialment públics). Quan es tracta de les polítiques de la memòria l’amnèsia i la censura poden obeir a consensos socials, però també a formes de dominació política, o les dues coses alhora.

En tot cas, des del punt de vista d’un sistema democràtic, l’exercici d’aquestes dues formes de desmemòria sempre és denunciable, i constitueix sense cap mena de dubte el que Todorov i Ricoeur anomenen un abús.

c) La memòria desmemoriada

Paul Ricoeur assenyala molt clarament la necessitat de parlar de la manipulació de la memòria. Per Ricoeur, allò que afecta l’oblit i la memòria és d’una banda, la memòria impossible, per destrucció del record o de les traces. I per altra banda, la manipulació de la memòria, en el sentit d’una selecció intencionada que traeix altres memòries. Els abusos de la memòria són en aquest sentit els abusos de l’oblit. Però en la mesura que la manipulació (la tria intencionada) de la memòria és inherent a la construcció narrativa sobre el passat, cal partir de la idea que la ideologització de la memòria forma part del treball de configuració narrativa (Ricoeur, 2000: 579-580). Sempre es pot explicar el passat d’una altra manera, sempre pot haver-hi una altra construcció narrativa en què variïn els protagonistes i els marcs de l’acció. Per tant, la memòria és sempre producte d’una manipulació.

La manipulació esdevé políticament rellevant quan és imposada com l’única història oficial, quan és exercida de forma canònica per mitjà de la intimidació o de la seducció, per mijtà de la por o de l’adulació. Quan la manipulació esdevé despossessió dels actors socials del seu poder per explicar-se ells mateixos, és quan esdevé èticament qüestionable. En aquest sentit, la reivindicació de la memòria també implica un abús de la

memòria, un èmfasi superlatiu en algun aspecte del passat. Una memòria conscienciada i reiterada com acció de poder.

La plus-value que l’idéologie ajoute à la créance offerte par les gouvernés en vue de répondre à la revendication de légitimation élevée par les gouvernants présente elle-même une texture narrative: récits de gloire et d’humilisation, nourrissent le discours de la glatterie et de la peur. Il devient ainsi possible de rattacher les abus après de la mémoire aux effets de distorsion relevant du niveau phénoménal de l’ideologie. À ce niveau apparent, la mémoire imposée est armée par une histoire elle-même “autorisée”, l’histoire officielle, l’histoire apprise et célebrée publiquement. Une mémoire exercée, en effet, c’est, au plan institutionnel, une mémoire enseignée; la mémorisation forcée se trouve ainsi enrolée au bénéfice de la remémoration des péripéties de l’histoire commune tenues poru les événements fondateurs de l’identité commune. La clôture du récit est mise ainsi au service de la clôture identitaire de la communauté. Histoire enseignée, histoire apprise, mais aussi histoire célébrée. À la mémorisation forcée s’ajoutent les commémorations convenus. Un pacte redoutable se noue ainsi entre remémoration, mémorisation et commémoration.

(Ricoeur, 2000: 104)

Una altra dimensió que Ricoeur analitza en relació a la memòria i l’oblit és la memòria obligada. La memòria obligada és també una memòria abusiva, una memòria que reivindica el deure de memòria. El concepte de memòria obligada és alhora una memòria que actua sobre l’oblit, establint un deure d’oblit. Això es veu molt bé amb l’amnistia.

L’acció d’amninistiar implica condicionar la memòria i controlar l’oblit. Mitjançant l’amnistia l’amnèsia es pretén convertir en una forma de perdó. Per Ricoeur l’amnèsia que es pretén imposar a través de l’amnistia és una simulació del perdó, però no és un perdó veritable, perquè situa la problemàtica fora de camp de la discussió social.

La proximité plus que phonétique, voire sémantique, entre amnistie et amnésie signale l’existence d’un pacte secret avec le déni de mémoire qui, on le verra plus tard, l’éloigne en vérité du pardon après en avoir proposé la simulation. (...) En côtoyant ainsi l’amnésie, l’amnistie place le rapport au passé hors du champ où la problématique du pardon trouverait avec le disensus sa juste place. (Ricoeur, 2000: 586-589)

Per tant, l’amnèsia no respon pas a un consens, a un perdó establert per mitjà del qual una societat pot acordar que oblidarà uns fets. L’amnistia que estableix l’amnèsia és, per Ricoeur, una teràpia d’urgència que es basa en la utilitat, no pas en la veritat. D’aquesta manera, s’eludeix el dol per un passat crític, i s’eludeix la crisi social que pot comportar la rememoració de fets conflictius per a la societat. L’amnistia és l’oblit, però un oblit d’allò que des del punt de vista de la rememoració i de la construcció del discurs social podria haver esdevingut un element central. Aplicat al cas de la Transició a la democràcia a l’Estat espanyol, l’amnèsia-amnistia implica excloure de la memòria allò que és rellevant, a saber, la implicació en el règim franquista dels quadres polítics que van protagonitzar la Transició.

85

Per tal d’entendre com es pot aplicar la teoria de Paul Ricoeur al cas de la Transició, ens cal una precisió fonamental. L’amnistia de què parla Ricoeur, no pas dels reprimits, de les víctimes del règim dictatorial. L’amnistia, el pacte d’amnèsia en els processos de Transició o de canvi de règim sempre té el sentit d’un perdó cap al règim anterior. Vegeu, per exemple, el cas de les transicions polítiques de l’Europa de l’est, de les transicions des de les dictadura a Llatinoamèrica. Les lleis d’amnistia són aplicades pel nou ordre polític als càrrecs de l’ordre polític que s’ha abolit. I el debat sobre la necessitat d’oblidar o de recordar gira al voltant dels crims comesos pel règim anterior.

En el cas de la Transició espanyola la referència a l’amnistia és confusa, perquè tot i que sovint es recorre a comparacions amb els casos suara esmentats, la història és ben diferent. Al final del règim franquista, l’única amnistia que de facto s’aplica és la que pertoca a les víctimes del règim dictatorial, en cap cas es posa a la palestra del judici públic els responsables del règim. Això fa que a la pràctica amnistia i amnèsia no siguin ben bé sinònims. En tot cas, l’amnèsia forma part de la política de la memòria promoguda institucionalment per les mateixes estructures que van conduir el procés de la Transició.

Una amnèsia que exclou del relat oficial els crims de la dictadura, i de les responsabilitats de les persones implicades en el govern franquista. Per tant, quan en la Transició espanyola es parla d’amnistia cal no confondre’s. L’amnèsia no respon pas, doncs, a un acte de conciliació per part de la societat respecte dels implicats en la dictadura, sinó a una acte de poder, que a més, comportarà la construcció d’una memòria sobreposada, excloent i exclusiva, com veurem més endavant.

Efectivament, allò que caracteritza la Transició política a l’Estat espanyol no és només que s’hagi dut a terme un treball de desmemòria, d’excloure del terreny del discurs públic.

També està caracteritzada per un treball de construcció d’una memòria ex novo per part dels actors més rellevants del poder polític. La proliferació de memòries que des del primer any de la Transició en construeixen la narració, indica la voluntat de memorialitzar des del primer moment aquesta Transició. I per tant, una voluntat decidida de dominar en el terreny de les interpretacions allò que ja es dominava en el terreny de l’acció política. A més, el fet que les memòries siguin de caire personal indica també aquesta característica

També està caracteritzada per un treball de construcció d’una memòria ex novo per part dels actors més rellevants del poder polític. La proliferació de memòries que des del primer any de la Transició en construeixen la narració, indica la voluntat de memorialitzar des del primer moment aquesta Transició. I per tant, una voluntat decidida de dominar en el terreny de les interpretacions allò que ja es dominava en el terreny de l’acció política. A més, el fet que les memòries siguin de caire personal indica també aquesta característica

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 79-87)