Una Transició iniciada des del règim?

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 97-105)

4. La Transició: la construcció d’un relat

4.1 La Transició com a període històric

4.1.2 Una Transició iniciada des del règim?

Paul Preston ha dit que la democràcia espanyola és filla del Franquisme. Tant per la crisi que pateix el mateix règim dictatorial, com per la previsió que els càrrecs del règim més flexibles van fer de la necessitat d’un canvi per a la supervivència de les institucions i el model d’Estat. La discussió tant al voltant d’aquesta crisi del règim com respecte de la vocació democratitzadora dels quadres de la dictadura queda oberta. Fins i tot, podríem parlar d’un cert consens acadèmic respecte de la primera qüestió, els anys de crisi del règim. Per contra, pel que fa a les aportacions del Franquisme a aquest procés de canvi polític, la discussió no ha quedat resolta. Així, alguns autors parlen clarament de crisi del sistema polític franquista (Preston, 1986; Ysàs, 1997;...), en canvi d’altres (Huneuus, 1995; Tusell, 1991, 1996;...) situen els inicis del procés democratitzador en el mateix Franquisme, ressaltant alguns dels canvis que el règim propicia, com ara el mateix canvi de política econòmica, la Llei de premsa de Fraga Iribarne (1966) o el Decret que regulava les associacions polítiques per primera vegada durant la Dictadura (1974).

El cert és que en els darrers anys del Franquisme, del 1969 fins al 1975, es combinen els canvis socials que porten a un major relaxament dels costums (unes formes de vida menys dictades per l’ortodòxia de l’Església i les estructures de la dictadura). En contrast amb aquests canvis en la vida quotidiana, l’Estat respon amb contundència qualsevol moviment de l’oposició democràtica. Els darrers anys dels seixanta, i sobretot els setanta, són anys en què es produeix una forta tensió al carrer, en què l’oposició democràtica

s’organitza i es fa visible. La resposta de l’Estat franquista davant d’aquesta situació és d’un enduriment palès. Hi ha diversos fets que ho mostren, però especialment els estats d’excepció decretats al País Basc; els tancaments i multes a diverses publicacions d’un to democràtic, però certament molt moderat; les sentències que apliquen penes de mort, les detencions massives, etc. Malgrat que la forta pressió internacional va aturar l’aplicació de la pena de mort en el cas del procés de Burgos (precisament per la seva transcendència), el Franquisme es va endur en el seu final d’etapa algunes execucions que han passat a la història com a testimoni d’aquesta duresa, com fou el cas de Salvador Puig Antich.

Per tant, prèviament a la mort del general Franco trobem elements que indiquen una voluntat de canvi, però també d’altres que indiquen una vocació de pervivència d’un règim repressiu. Així doncs, podem observar d’una banda que hi ha actors que inicien moviments més o menys soterrats per tal de preparar un canvi institucional, que faciliti l’obertura econòmica i política d’Espanya. Els empresaris que volien un canvi que ajudés al desenvolupament econòmic; els càrrecs mitjos del règim que aspiraven a una obertura de les institucions que facilités l’entrada d’Espanya a la UE; els partits de l’oposició democràtica que havien anat creant plataformes per tal de reforçar la seva posició com a interlocutors; les associacions de veïns que plantejaven reivindicacions per a la millora de les condicions de vida als barris, les entitats de defensa dels drets culturals i lingüístics, etc. En canvi, les regles del joc polític no canvien fins després de la mort de Franco. 36 I encara durant els primers anys de la Transició es mantindrà la repressió i les posicions més dures del règim envers les mobilitzacions creixents al carrer, de manera que la Transició se salda amb uns quants centenars de morts a mans de la policia.

Ara bé, incontestablement, la Transició espanyola és un procés polític iniciat des de les mateixes estructures del règim franquista. El cap d’Estat, el Rei Joan Carles I, ha estat instituït monarca (restituint així la monarquia espanyola borbònica) per les lleis franquistes. El primer president de l’etapa postfranquista és el mateix president que hi havia en vida de Franco, Carlos Arias Navarro. No és fins uns mesos després que el Rei Joan Carles I canvia el govern per renovar-ne el perfil. I tanmateix, la persona sobre la qual recau la presidència és el Ministre del Movimiento. Cal remarcar, doncs, el fet que una de les característiques fonamentals de la Transició és la continuïtat de persones que

36 Charles Powell (2001) remarca que de fet la democràcia no comença el 20 de novembre de 1975, però sí que comporta la proclamació del Rei Joan Carles I i un primer canvi. Aquest esdeveniment, que es produeix el 22 de novembre, marca per Powell l’inici de la Transició

99

durant la dictadura van tenir responsabilitats en el govern. El cas més emblemàtic, al costat de la mateixa instauració de la monarquia, és el d’Adolfo Suárez, que essent Ministre del Movimiento, esdevé en un lapse de temps molt breu president del govern designat pel Rei. Però aquest cas, repetim, és només el més emblemàtic d’un fenomen molt generalitzat. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que el primer i el segon governs que es formen després de la mort del dictador no són pas els governs de la democràcia, que encara no està constituïda com a sistema polític, sinó els govern de la monarquia37. Així mateix, les reformes que impulsa Adolfo Suárez com a president del govern no són pas unes reformes que continguin en si mateixes tot el canvi polític que s’acabarà produint finalment. Es pot dir que tota la Transició és un tempteig de la relació de forces, per trobar un model democratitzador que en sorgirà d’un procés certament llarg. No es tracta, doncs, d’una transformació política ràpida, d’un canvi de règim per un altre de definit d’antuvi, en què una nova majoria política imposa noves regles. Sinó que es tracta d’un procés en el qual els canvis es van definint en la mateixa negociació entre forces sorgides del règim dictatorial, transicionals, i forces de l’oposició democràtica. Una negociació sotmesa al seu torn als canvis de força que es produeixen en aquest període de sis anys.

No és poc important que la Transició sigui tant llarga. Cal recordar que no és fins el 14 d’octubre de 1977, amb les noves Corts formades, que s’aprova una proposta de llei d’amnistia, principal reivindicació de les mobilitzacions al carrer aleshores. I que fins després de les eleccions de 1977 encara no s’han legalitzat tots els partits i les organitzacions. Al seu torn, el procés de discussió i aprovació de la Constitució va durar setze mesos. De fet, els estatuts de Catalunya i el País Basc es van redactar abans de tancar la Constitució, des de l’agost de 1977 fins al 29 de desembre de 1978, malgrat que es van aprovar després.

Pel que fa a les polítiques de memòria, que podrien haver creat un discurs públic sobre la distància històrica entre la dictadura i la democràcia, cal pensar que fins el 1985, deu anys després de la mort de Franco, no es va inaugurar un monument dedicat a “tots” els morts a la guerra, i que això es feu amb absoluta discreció. I fins el 2003 no s’aprova un decret

espanyola. Tot i que l’opinió pública no té constància de la vocació democratitzadora del govern fins al juny de 1976, ni proves suficients de les seves possibilitats fins a la primavera de 1977.

37 És significatiu com algunes de les memòries que apareixen en els primers anys de la Transició fan referència a la monarquía, més que a la democràcia. Fent un repàs a les memòries publicades, trobem títols com ara: López Rodó (1976). La larga marcha hacia la Monarquía.

Noguer; Areilza (1977). Diario de un ministro de la monarquía. Planeta; Gutiérrez Mellado (1981).

que elimina la consideració dels maquis com a delinqüents. Finalment, el 10 de setembre de 2004 el Consell de Ministres aprova un real decret pel qual es constitueix una Comissió Interministerial per a l’estudi de les víctimes de la Guerra Civil i del Franquisme. La Ley de memoria histórica (2007), promoguda pel govern del PSOE, és l’inici d’un cert debat sobre el passat i la revisió crítica d’aquest en l’àmbit parlamentari38. Un debat que es produeix mínimament durant la Transició, i en cap cas és alimentat pel govern, que pretén conduir el canvi de règim amb els mínims conflictes possibles.

Cal pensar que la reforma política s’inicia amb un clima de tensió molt accentuat, tant per la sensació de pèrdua de pes polític per part de les forces armades, com per l’activitat terrorista d’ETA, així com el retorn de personalitats polítiques que han estat considerades durant gairebé 40 anys enemics d’Espanya. Inicialment les reformes són impulsades per un govern, o més ben dit pel seu president, no pas per un parlament escollit democràticament. Unes reformes que es fan sense deixar entreveure fins on es vol arribar, sense convocar eleccions per escollir un nou marc parlamentari, sense negociar del tot amb l’oposició democràtica. Els canvis es van produint sense deixar mai de respectar les lleis vigents, sense violentar en cap moment les normes franquistes. Sempre enmig del conflicte amb les diverses sensibilitats polítiques del règim, que pressionen tant o més que l’oposició democràtica.

Atès que la tensió entre reforma o ruptura es va resoldre formant un bloc entorn dels postulats de la reforma, aquesta operació va permetre que el règim franquista no es destruís sinó que es desmuntés parcialment, però sense deixar buits. Mitjançant aquest procés, la declinant legalitat anterior va servir de suport a la nova legalitat, de manera que no es va produir una ruptura constituent. Les Corts, que van esdevenir constituents sense haver estat convocades per a aquest fi, van ser escollides per una llei electoral sorgida de la legalitat franquista i van exercir la seva funció respectant els límits marcats per a la Llei de Reforma Política, recolzada, certament, per un referèndum popular, però aprovada a les últimes Corts franquistes sota proposta d’un govern format per persones del règim i nomenat pel Rei, que fou, al seu torn, designat per Franco. El procediment va mostrar una implacable lògica en l’ús del poder polític encara que pugui semblar xocant que el nou poder constituent quedés condicionat pel vell poder constituït. (Roca, 1996: 18).

S’han fet moltes especulacions sobre la intencionalitat inicial del govern de Suárez, o sobre el projecte polític que volia impulsar el Rei. S’han arribat a interpretar les raons mateixes que impulsaven els actors, en un intent de dotar d’un determinat sentit un procés que fou força indeterminat fins al final. Com ha dit Pere Ysàs,

Al servicio de la Corona. Ibérico Europea; Osorio (1980). Trayectoria política de un ministro de la Corona. Planeta.

38 Fora de l’àmbit parlamentari ja feia temps que s’estava reclamant una revisió de la memòria

101 No hi ha cap base sòlida per sostenir que l’acció del govern Suárez va respondre a un pla minuciosament preparat i gradualment aplicat; al contrari, totes les dades apunten que va estar condicionada amb la iniciativa per la resta d’actors. Certament, Suárez va fer-se amb la iniciativa política, va fer-se amb el control i la direcció del procés, però només a mesura que anava fent-se seus els objectius de l’oposició democràtica, tot i no assumir els instruments que aquesta proposava per assolir-los. La fluïdesa de la situació va determinar que fins a la primavera de 1977 no es resolguessin els problemes per a la realització, sota unes mínimes condicions acceptables per la majoria de forces polítiques, de les eleccions a Corts. I no seria fins a la celebració de les eleccions i en funció dels seus resultats quan s’asseguraria l’inici del procés constituent que portaria a la Constitució de 1978. (Ysàs, 1997:

12).

En aquest sentit, cal recordar que la Llei per a la Reforma Política representa el primer pas d’un canvi polític aprovat precisament per les mateixes Corts franquistes. L’aprovació de la llei per part dels parlamentaris escollits durant la dictadura va comportar una complicada negociació per recollir una adhesió prou àmplia de l’hemicicle al canvi cap a un nou sistema, basat en la idea d’una obertura política no pas del tot definida. No és gens clar que aleshores es plantegés directament un sistema democràtic amb la participació de tots els partits polítics, inclosos comunistes, nacionalistes i republicans. Cal pensar que això no es va pas donar per descomptat, tal com podem deduir de la lentitud amb què es va anar desenvolupant aquesta obertura política cap a un sistema plenament democràtic. La legalització mateixa dels partits polítics no es va produir fins el 1977, i d’una manera selectiva, que va excloure, entre d’altres, un partit tant important durant la segona república com Esquerra Republicana de Catalunya. El PCE no va ser legalitzat fins la Setmana Santa del 1977, mentre que el PSOE havia estat legalitzat al febrer, és a dir, després del referèdum per a la reforma política de 1976.

Tal com diu Roca, cal entendre aquest procés conduït des del règim com un operació de transformació feta amb total respecte pels resultats de la Guerra Civil i per la mateixa història del Franquisme. No hi ha un qüestionament de la dictadura en tot el procés de la Transició, mentre que sí que hi ha referències a la Guerra Civil. Les lleis del Franquisme són assumides com la base de qualsevol reforma o canvi. I en cap cas es planteja una reforma total del sistema, fins a la mateixa Constitució, en la qual tampoc hi ha un esment de la dictadura com a sistema a superar.

L’escrupulosa observança de la legislació vigent va permetre la paradoxal operació d’emparar-se en una legalitat que, en mans d’hàbils polítics i d’experts juristes, era reemplaçada per una altra mentre els aparells fonamentals de l’Estat continuaven funcionant amb normalitat, en molts casos dirigits per les mateixes persones. Així doncs, la Constitució, com a bastiment legal del nou Estat, assumia l’ambigüitat del procés i legitimava el resultat d’aquesta mescla de vell i de nou: un Estat híbrid que subsumia un Estat de fet (per respecte als resultats de la Guerra Civil quant a persones, institucions i legitimitat remota) i un Estat de dret (que introduïa límits al poder, drets democràtics i garanties individuals) basat en una nova legitimitat. (Roca, 1996: 18).

Per tant, no estem davant d’una situació política en què es desestima l’ordenament vigent i se’l substitueix per un altre, com ha succeït en altres canvis de règim i transicions. La crisi sobtada que es podria haver produït en el moment de la mort de Franco, és una crisi finalment continguda, amb un equilibri que es manté fràgil fins al final de la Transició. Cal pensar que en el moment de la Transició, hi ha de fet un reforçament de l’activitat de l’oposició a la dictadura, hi ha moviments socials i ciutadans que prenen posicions. Però no hi ha un recanvi en les posicions dels actors, mitjançant el qual pugui passar que els que eren a l’oposició es trobin de cop decidint el govern, i els que eren dins del règim, es trobin fora de les estructures de l’Estat. En aquest sentit, la Transició espanyola va funcionar d’una manera totalment diferent al que s’havia entès fins aleshores com un canvi de règim, perquè el canvi d’actors es produeix progressivament, mitjançant la negociació i el constrast de les forces de cadascun dels actors mitjançant les urnes.

Alguns autors han dit que l’oposició no té en cap moment la iniciativa de la Transició, sinó que és controlada des del principi per les estructures del règim. Carlos Huneuus parla en aquest sentit de la buffer zone, d’un conjunt de quadres del règim franquista que han crescut aspirant a modernitzar l’Estat i que plantegen un canvi en les lleis franquistes que permeti dur a terme la seva modernització. Certament, l’oposició al règim tenia força, no per fer-lo caure, però sí per organitzar-se i mobilitzar-se de forma unitària i al carrer. Això va quedar palès en els primers anys de la Transició, especialment a Catalunya i el País Basc, però també a Madrid. Però el gruix de la militància de l’oposició democràtica estava enquadrat en els partits comunistes (PCE, PSUC) i els sindicats (sobretot CCOO).

Als hereus del Franquisme els era molt difícil pactar directament amb aquests sectors, i es dediquen a promoure el diàleg i les trobades amb sectors més moderats. Així, malgrat que el PSOE no comptava ni molt menys amb la força militant del PCE, va passar a rellevar-lo com a referent de l’esquerra. De la mateixa manera que Tarradellas fou un bon substitut de les forces polítiques catalanes per a Adolfo Suárez, en el moment que les esquerres havien guanyat les primeres eleccions a Corts a Catalunya.

Es pot dir que la iniciativa del canvi polític és en tot moment a les mans del govern instaurat per la monarquia, i que els partits polítics de l’oposició democràtica no tindran la iniciativa, pel que fa a la configuració del nou sistema polític, ben bé fins al debat sobre la Constitució, i encara serà compartida amb el govern. Una prova d’això és que no és fins el 14 d’octubre de 1977, amb les noves Corts formades, que s’aprova una proposta de llei d’amnistia, principal reivindicació popular.

103 (...) muchos dirigentes de la oposición antifranquista están en la cárcel. Días antes se les ha detenido y encarcelado y no se les va a poner en libertad hasta que el Príncipe sea Rey.

(Prego, 1995: 324).

La incredulitat amb què l’oposició democràtica afronta la situació durant els primers anys de la Transició és lògica. No es poden creure que d’un govern presidit per una persona tant destacada de l’aparell franquista, i amb ministres que han sorgit del mateix règim, es puguin dur a terme reformes democratitzadores. Segons Juan Pablo Fusi (1979), l’oposició democràtica esperava que hi hagués un canvi visible en el sistema polític des del primer moment, i que els partits democràtics hi tindrien un paper rellevant. Al contrari, la Transició es produeix de tota una altra manera.

El modelo de Transición que la oposición pensaba era un gobierno provisional, elecciones constituyentes, una decisión sobre la forma de Estado, o república o monarquía. Al contrario, lo que se produjo fue la instauración de la monarquía del Rey Juan Carlos según las previsiones sucesorias de Franco, gobiernos en principio continuistas, designados desde la propia legalidad vigente, restablecimiento de la democracia no mediante un proceso inmediato de elecciones constituyentes, sino mediatne una ley de reforma política aprobada por las cortes del régimen anterior, sometida a referéndum, y finalmente elecciones, las de junio de 1977, que no son convocadas como constituyentes, aun cuando en realidad lo son.

(Fusi, 1979: 40).

Hi ha altres autors que comparteixen aquesta visió sobre la frustració de les expectatives de l’oposició democràtica després de la mort de Franco, i el control de l’escena política per part del govern de Suárez. Segons Vidal Beneyto (1981), les forces democràtiques havien previst un canvi que apuntava a l’establiment d’un règim parlamentari i un sistema social basat en la democràcia. Tanmateix, aquest projecte polític va quedar a remolc de l’acció empresa des del govern i les forces sorgides directament del Franquisme.

Pero el proyecto político de las fuerzas democráticas se enfrentó con, y fue desplazado por

Pero el proyecto político de las fuerzas democráticas se enfrentó con, y fue desplazado por

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 97-105)