• Aucun résultat trouvé

La descoberta del “jo”

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 62-66)

2. La construcció social de la biografia

2.1 La literatura del “jo” i el gènere autobiogràfic

2.1.1 La descoberta del “jo”

La literatura autobiogràfica no existiria sense un fet previ, la descoberta de la identitat personal. La interioritat com a pas previ a la identitat del jo. L’existència d’un subjecte racional que es mira a si mateix i al món que l’envolta, que podem trobar en el “jo penso”

de Descartes i en El Príncep de Maquiavel. I que creix com a entitat paral·lela a la intervenció progressiva de l’home en la transformació del seu entorn a partir del Renaixement. Al costat del desenvolupament de les primeres tècniques urbanístiques per construir el clavegueram de les ciutats i els primers autòmats23, emergeix la idea d’un subjecte que pensa per si mateix, i que projecta el seu pensament en la realitat que l’envolta. Rousseau és un exemple de la construcció d’un “espai interior” per a aquest subjecte, en el qual ja no pensa o es projecta sobre el món exterior, sinó sobre si mateix.

Semblantment a com ho havia fet Agustí d’Hipona. Per això no és casualitat que Rosseau

23 En els quals es va fixar molt Descartes per distingir la matèria sense ànima del subjecte pensant. Vegeu, en aquest sentit, el treball memorable sobre la trajectòria de pensament de Descartes en el context de la seva època elaborat per Salvi Turró (1985). Descartes. Del

63

prengui el mateix nom que el llibre de Sant Agustí, Les confessions, com a títol de les seves memòries personals.

C’est pour la métaphore fameuse des “vastes palais de la mémoire” que ce livre [les confessions d’Agustí] est resté célèbre. Elle donne à l’intériorité l’aspect d’une spatialité spécifique, celle d’un lien intime. (Ricoeur: 2000, 18).

Així doncs, la importància de les Confessions de Rousseau no és només per l’èxit de públic, sinó perquè l’enfocament amb què estan escrites inauguren el gènere en un altre sentit: el de la referència estrictament personal. El testimoni de Rousseau sobre la seva pròpia vida es troba en Transició entre la confessió i la reivindicació del propi jo. Així, d’una banda, Rousseau es confessa i es justifica com a home. De l’altra, reivindica la pròpia existència com una entitat única, separada del món. Aquestes dues vessants de les memòries de Rousseau representen dos dels trets distintius més importants del que serà l’autobiografia fins als nostres temps.

Segons George Gusdorf (1975), els llibres de caràcter autobiogràfic i memorialístic escrits a França des de finals del segle XVIII tenen un impuls inicial de caràcter confessional, el qual es justifica en relació amb la pressió dels moviments religiosos metodistes, pietistes i quietistes. La barreja entre el menyspreu purità per la falsedat i la moda de l’objectivitat científica va produir, segons Ruth Perry (citat per George Gusdorf, 1991), a l’Anglaterra del XVIII, l’interès per les històries de “gent real”, i feu que s’escrivís molta literatura de ficció en primera persona: diaris, llibres de viatges, cartes, etc.

Es pot dir que els primers consumidors de l’autobiografia popular van ser els reformadors de classe mitjana en el segle XIX. Generacions primerenques d’”exploradors” socials i activistes es van fixar en les narracions populars en primera persona —tant orals com escrites— en tant que una font directa d’informació sobre la vida diària i els hàbits de les classes obreres. De fet, les narracions de la vida de membres de les classes populars aviat van tenir acceptació en l’àmbit de les ciències socials —tant americanes com europees— abans de l’eclosió de l’anàlisi estadística (Amelang, 1995).

Però la literatura del jo no és només un producte del pietisme i els altres corrents protestants. La introspecció, l’anàlisi de les pròpies accions en clau personal, pren força històricament amb el moviment romàntic. El Romanticisme insisteix en la importància de l’existència d’un subjecte individual; un subjecte que és igual, però, als altres. Si l’experiència pietista introdueix en la interpretació de la realitat humana la vocació transcendent de les accions personals, el Romanticisme hi afegirà la idea de la igualtat de les ànimes. Per tant, la vida d’una persona pot ser exemplar, però no en el sentit

santificador, sinó en el sentit d’aportar un testimoni del que és la vida humana. I alhora, pot aportar llum i sentit a aquesta vida, com a totes les altres, fent-los de mirall.

Així doncs, el desenvolupament d’una modernitat securalitzada no negarà aquella preocupació religiosa per la pròpia ànima, pel propi jo, sinó que reforçarà aquesta tendència amb una nova forma d’introspecció: l’anàlisi de l’ésser humà en tant que subjecte. Encara més, la creixent consciència de l’existència d’un subjecte individual, sostinguda en bona mesura per les ciències psicològiques, donaran continuïtat i perdurabilitat a l’exercici cristià d’introspecció de les ànimes. Si abans la intencionalitat dels escrits confessionals podia tenir una dimensió teològica, amb la publicació de les memòries i autobiografies la coneixença d’un mateix, la introspecció, esdevé un fi per si mateix (Gusdorf, 1975). La publicitat d’una vida, amb tota una sèrie d’anècdotes, episodis, esdeveniments, justificacions, etc. esdevé una forma més de narrativa, de literatura. Però amb l’interès afegit de pertànyer a una persona “real”.

Lorsque diminue la part de l’exigence religieuse, celle de la psychologie augmentera d’autant; l’autobiographie littéraire moderne naîtra de la désacralisation de l’espace du dedans. Ceux qui ne s’examinent plus devant Dieu et en fonction de Dieu, verront s’ouvrir à leur curiosité, à leur inquiétude, une région autonome de l’être humain. La relation à Dieu était, pour les piétistes comme pour Augustin, le fondement de l’identité personnelle, de Rousseau à André Gide ou Michel Leiris, Dieu ne cesse de s’éloigner et, à la limite, il meurt.

La psychologie, la psychanalyse hériteront de ce domaine, échappé au contrôle chrétien.

(Gusdorf, 1975: 230)

Malgrat tot, l’autobiografia moderna mantindrà alguna cosa dels seus orígens religiosos:

un cert tret ascètic i místic que prendrà cada vegada més la forma d’una inquietud existencial. Escriure les memòries esdevé, així, una manera de “recollir-se” i de recollir la pròpia vida de totes les vicissituds i dispersions del món extern, que fragmenta les experiències en nombroses relacions socials, esferes d’activitat, institucions diferents.

Davant de tot això, el jo només pot reagrupar-se i compactar-se amb una exposició narrativa que tingui com a fonament un únic subjecte. Justificar l’existència esdevé, doncs, una manera de validar el propi jo. La substitució de l’ànima per l’individu no nega, doncs, el caràcter confessional de l’autobiografia, sinó que hi afegeix una altra finalitat: la de reivindicar l’existència d’un jo interior al marge de la vida pública. Això és especialment clar en el cas de Rousseau, que amb la seva obra pretén explicar com és Jean-Jacques per dins, diferent del Rousseau públic que coneixen els seus contemporanis.

“Parmi mes contemporains il est peu d’hommes dont le nom soit plus connu dans l’Europe et dont l’individu soit plus ignoré. Mes livres couraient les villes tandis que leur auteur ne courait que les forêts. Tout me lisait, tout me critiquait, tout parlait de moi, mais dans mon absence ; j’étais aussi loin des discours que des hommes ; je ne savais rien de ce qu’on disait. Chacun me figurait à sa fantaisie, sans crainte que l’original vint de démentir. Il y avait un Rousseau

65 dans le grand monde, et un autre dans la retraite qui ne lui ressemblait en rien”. (Primera versió de les Confessions, 1764; citat per Gusdorf, 1979, 33-34).

De fet, el terme “confessio”, en llatí, vol dir alhora “confessió” i “lloança”. La lloança d’un mateix per mitjà de l’autobiografia s’ha considerat com una expressió del Romanticisme, de la creença romàntica en l’individu. I alhora, com l’expressió (romàntica i moderna) de la distància entre el jo i els altres, entre l’individu i el món. L’estranyament, com a característica de la modernitat, també es pot considerar com un element provocador de la necessitat d’escriure’s per tal de reivindicar la vida personal, al marge dels esdeveniments col·lectius, o a cavall d’aquests. La confessió esdevé, doncs, també un “testimoni” de l’existència d’un subjecte que perviu al llarg del temps malgrat els canvis socials que es produeixen en el seu entorn. És així com la memòria autobiogràfica es pot interpretar com un exercici de preservació-construcció de la identitat personal. I alhora com una defensa d’aquest jo.

Aquesta idea d’introspecció, de retrobament del jo lluny del brogit del món, no s’ha d’entendre només com una mena d’autoexili. La publicació de les memòries implica alguna cosa més que això. L’estranyament és només un acte que ens permet retrobar-nos cap a dins. Però, finalment, la projecció d’aquest “jo” cap al món en forma de text publicat no deixa de ser un acte de reafirmació davant la societat. Aquesta afirmació de la persona en el món cal que sigui entesa, doncs, com un element més de construcció del propi jo, un jo públic. O bé de la construcció d’una defensa del jo davant de les opinions públiques.

Davant d’aquestes opinions, hom es defensa parlant en primera persona. I això no és una cosa que pugui fer tothom. De fet, és i serà una característica de la burgesia i un signe del seu poder social (Lejeune, 1994).

Així doncs, la possibilitat de construir un discurs sobre la pròpia persona no és una característica repartida socialment de forma homogènia, sinó que és privatiu de sectors socials molt reduïts. En l’actualitat, per escriure l’autobiografia, i sobretot per publicar-la, cal abans haver estat un personatge públic, conegut. Com diu Gusdorf, només té interès per al públic la vida privada de qui ha tingut també una vida pública. Aquesta és la paradoxa que vehicula el mercat de les autobiografies, l’interès per la vida privada d’aquelles persones que han estat o que són públiques.

En les memòries de la Transició cal preveure una relació entre la reivindicació d’haver exercit un paper en la vida pública i la reivindicació d’haver estat testimoni de les intimitats de la rebotiga de la política, entre el recordatori d’allò que tothom comparteix i el recordatori revelador d’allò que es desvela per mitjà de les memòries personals.

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 62-66)