Principis constitutius de la narrativa

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 38-44)

1. La memòria com a fet social

1.2 L’estructura de la memòria: el relat

1.2.1 Principis constitutius de la narrativa

Per mitjà del relat opera la funció selectiva de la memòria en relació amb els fets, però també la funció de transmissió de la memòria en relació a la col·lectivitat, i finalment, la funció de la memòria com a representació d’aquesta col·lectivitat, en definitiva, com a construcció simbòlica d’aquesta col·lectivitat. La memòria és una proposta d’ordre en relació al temps, en la mesura que defineix un inici i un final, o bé un no-inici (“des de sempre”) i un no-final (“sempre serem”). La memòria és també una proposta d’ordre en relació amb l’espai, en la mesura que defineix un aquí en relació al temps, ja sigui identificant una col·lectivitat com a subjecte del relat, o bé definint implícitament els límits geogràfics i socials del lloc on es desenvolupa el relat i els fets que en formen part. Hem de pensar, per exemple, que la memòria de la Transició política identifica uns marcs temporals i uns marcs espaials en funció de com el relat ofereix una determinada representació del passat. La memòria és, finalment, un exercici de manipulació per mitjà del qual se seleccionen uns fets i se n’obliden altres. La memòria és un relat que interpreta els fets a partir d’una determinada estructura narrativa.

C’est plus précisément la fonction sélective du récit qui offre à la manipulation l’occasion et les moyens d’une stratégie rusée qui consiste d’emblée en une stratégie de l’oubli autant que de la remémoration. (Ricoeur, 2000: 103)

L’estructura narrativa, si bé consisteix en la limitació i l’ordenació del passat, no és una limitació a la transmissió del passat, sinó ben al contrari, la narrativitat ofereix la possibilitat de comprendre el passat. Com diu Louis O. Mink (1987), la narració no

39

eina per a la constitució del sentit comú i de qualsevol forma d’aprehensió humana que tingui a veure amb la comprensió i la interpretació del món, que requereix la representació com a mecanisme bàsic per copsar-lo. Mink ens fa observar que la forma narrativa de veure el món és tant pròpia del sentit comú com de les ciències que intenten explicar-lo racionalment.

Pel que fa a la memòria, doncs, el sentit comú és el més habitual de les formes de fer memòria. Podem dir que a la nostra vida quotidiana escoltem i coneixem infinitat de relats sobre anècdotes del passat com fets transcendents de la política del nostre país. I aquests relats tenen la mateixa naturalesa narrativa que els relats de ficció. Els contes-històries, diu Mink, són formes d’aculturació primàries. Així doncs, podem entendre que en la nostra socialització la intervenció d’aquests relats són fonamentals per anar adquirint una cosmovisió compartida amb els altres. En el mateix sentit s’expressa Theodor Plantinga quan diu que “Memory is the great organizer of consciousness. (...) It simplifies and composes our perceptions into units of personal knowledge.” (Plantinga, 1992: 29-30).

I és també Ricoeur (2000) qui ens recorda que el temps esdevé temps humà en la mesura en què és articulat de forma narrativa. Per això el relat és significatiu en la mesura en què dissenya els trets de l’experiència temporal. El relat aproxima al lector una vivència del temps, un esquema del temps viscut, del temps passat. La narrativitat és la condició de la comprensió històrica.

Tornant a Ricoeur, hem de dir que el relat conté sempre un esquema (una estructura), una idea, un missatge, que és transmès mitjançant la concurrència de diferents estratègies discursives que modelen un temps i uns fets. L’esquema, l’estructura del relat, és la seva matriu significant, allò que li dóna sentit i la seva finalitat. Segons Ricoeur, el relat utilitza la “innovació semàntica” per tal de crear la trama, que al seu torn és una operació de síntesi: els objectius, les causes, els atzars, són aplegats sota la unitat temporal d’una acció total i completa. Són ordenats de manera que tinguin un sentit explicatiu (“primer passà tal cosa i després l’altra”). És aquesta síntesi de l’heterogeneïtat que acosta el relat a la metàfora. I per tant, afegiríem, permet al relat esdevenir representació simbòlica, esdevenir en definitiva un discurs performatiu de la mateixa col·lectivitat.

Avec le récit, l’innovation sémantique consiste dans l’invention d’une intrigue qui, elle aussi, est une oeuvre de synthèse: par la vertu de l’intrigue, des buts, des causes, des hasards sont rassemblés sous l’unité temporelle d’une action totale et complète. C‘est cette synthèse de l’hétérogène qui rapproche le récit de la métaphore. (Ricoeur, 2006: 11)

Sense que contradigui la proposta d’anàlisi que fa Paul Ricoeur, Plantinga (1992) aprofundeix en la recerca sobre quines són les tècniques narratives que permeten fer comprensible el passat a través de la memòria. Proposa una anàlisi de com les persones fem memòria tot elaborant relats simplificadors i selectius sobre les accions del passat. La seva tesi és que aquestes tècniques narratives ens permeten abordar la narració de la nostra trajectòria personal per dotar-la d’un sentit redemptor. És a dir, igual que fa l’escatologia cristiana, en la nostra vida quotidiana donem sentit a la nostra trajectòria personal integrant el nostre passat a través del sentit que va prenent en el nostre present i en les nostres aspiracions futures.

La narrativa pot construir aquest relat redemptor gràcies a quatre principis constitutius de la narrativa: l’anacronisme, l’antropomorfisme, la polarització i la integració. (Plantinga, 1992: 91)

a) L’anacronisme

Podríem pensar que mantenir l’ordre cronològic és garantia de veracitat en la història.

Però hi ha diverses raons que ho desmenteixen. La narrativa va lligada a l’anacronisme, perquè cal salvar els buits que es produirien en una representació exacta, literal, del passat. Com que no es pot explicar absolutament tot, la seqüència cronològica no deixa de ser una mena de fantasia, una imatge que ha potenciat una perspectiva d’arrel positivista en les ciències socials. En realitat, les coses les expliquem a partir de la intenció del relat, i per tant, introduint els elements que convenen per tal de construir aquesta explicació, independentment de la cronologia. Els flashbacks, les interseccions, les anticipacions... són tècniques narratives que formen tant dels discursos quotidians com del cinema o la novel·la.

Nogensmenys, el que fa més interessant el plantejament de Plantinga és que per ell aquest salt en el temps que representa l'anacronisme no és una mera “tècnica” narrativa, sinó una manera d'expressar els interessos i les necessitats de les persones. És a dir, en tant que nosaltres expliquem una cosa del passat amb alguna finalitat, l'anacronisme amb què construïm la narració és l'expressió de les nostres intencions. En aquest sentit, Plantinga observa que les històries han de tenir un principi i un final. I perquè el final sigui genuí ha de ser “inevitable” (com diu Aristòtil). Les històries en primera persona rarament aporten una lliçó moral, però sí una justificació (autojustificació).

41 Anachronism has a place in narrative and memory because of our moral needs. (Plantinga, 1992: 69.)

L'anacronisme és el que situa el final de la narració en el centre de l'explicació. “Va passar això perquè era necessari arribar a...”. De fet, el llenguatge quotidià conté expressions ja elaborades per expressar això que Plantinga extreu de l'anàlisi. Per exemple, quan diem

“és que al final sempre acaba passant el mateix, i per tant...”. S'entén, doncs, que hagi passat el que hagi passat en la seqüència cronològica hi ha un factor que està “més enllà”, que determina les accions anteriors. Aquest factor és per Plantinga la necessitat de dotar d'un sentit moral les nostres històries, de dotar-les d’un significat transcendent, més enllà, per tant, de la seqüència immediata dels fets.

Segurament, la necessitat de mostrar coherència davant dels altres forma part de la representació del nostre jo en la vida quotidiana (Mead, 1934), i ens empeny a construir justificacions i explicacions idònies de les nostres accions. L’ús de l’anacronisme és, doncs, un recurs ben quotidià. Hem d’entendre, doncs, que la necessitat d’explicar el perquè fem les coses s’encabalca amb el que podríem anomenar “motivacions” o

“intencions”. És a dir, la justificació feta a posteriori, per exemple, en unes memòries o en un judici, se sobreposa a les motivacions que ens haurien dut a fer una determinada acció. O més ben dit, la justificació construeix la motivació.

Així doncs, el substrat de la narració és perfectament anacrònic. De fet, hem de suposar que el relat sobre el passat sempre utilitza aquest recurs. La qüestió a analitzar per entendre el significat social d’un relat és quan i de quina manera apareix explícitament o implícitament. En les memòries de la Transició, doncs, ens interessarà saber quin és el moment en què el narrador té la necessitat d’expressar la justificació? Quan apareix el recurs de “va passar allò perquè havia de passar després allò altre”? Sembla un argument aparentment contradictori, perquè la història no s’esdevé pas coneixent el que passarà després, però així és com la narració “explica” el passat. En la Transició, doncs, abunden les fórmules retòriques amb què hom interpreta el que va passar al·ludint a la necessitat del devenir: calia que passessin una sèrie de coses perquè finalment arribés la democràcia, i així s’anaven succeint.

b) L'antropomorfisme

Podríem dir que la història és una narració que ens representa a nosaltres mateixos.

L'antroporfisme amb què es construeixen les narracions sobre el passat ha estat observat (denunciat) sobretot pels que estudien la història de l'ecologia. Des d'aquest punt de vista,

el passat conté molt més que no pas la història d'un conjunt d'humans. Des del punt de vista de la història social, la presència dels grups socials, o dels col·lectius marginats (dones, joves, contestataris, etc.) en la història també és una reivindicació. En tot cas, qualsevol ull crític trobarà una simplificació dels actors en la narració sobre el passat. La idea que en qualsevol narració es produeix la simplificació i la reducció dels fets també es pot fer extensiva als actors que hi participen.

Des d'aquesta perspectiva, la narració sobre la Transició també pot ser entesa a partir de la reducció dels actors en l'escenari que dibuixa. Qui hi apareix i qui no hi apareix ens indicarà el tipus de relat que es fa sobre la Transició, el tipus d'història que s'explica. Però segurament el més fonamental és que en general en els relats sobre la Transició n'hi apareixen pocs, d'actors. Un conjunt reduït de personatges acapara tot el protagonisme del relat. Potser perquè la majoria de relats s'han fet més des del poder polític i governamental, o des de la perspectiva del poder polític, que no pas des d'altres posicions socials.

(...) we would look in to the mirror of history and see only ourselves –all the rest of it would be a confused blur. (Plantinga, 1992: 97).

c) La polarització

Vinculada a la personificació de la història, podem parlar de la tendència a la polarització en qualsevol narrativa. Per Plantinga, de fet, no hi ha narració sense polarització. Aquesta polarització es dóna perquè el conflicte entre una postura i una altra s'exagera en la representació. Conflicte entre persones, però també conflicte entre contextos.

The amplification of conflict is part of the very fabric of a narrative. (Plantinga, 1992)

En la memòria de la Transició segurament trobarem diversos eixos de conflicte. Un d'ells pot ser entre postures polítiques de la mateixa Transició (esquerra-dreta, centralisme-reinvidicació autonomista, etc.). Però l'altra pot ser entre períodes, entre el Franquisme i la democràcia. O entre monarquia i república. Els conflictes són el fil conductor de la narració. Podríem dir que en funció d'on situem el conflicte tindrem un relat o un altre sobre la Transició. El mateix passa amb altres fets del passat. La Guerra Civil n'és un bon exemple. No és el mateix parlar de la Guerra Civil com d'una guerra “entre germans” que d'una guerra “per les llibertats de Catalunya”.

43

d) La integració

La integració (també la polarització) situa la narració en el context més general de totes les narracions. Una part de la història d'un país sempre es relaciona amb les altres parts, de forma directa o indirecta. Per Plantinga la integració en un marc de referència històric compartit, és el que distingeix la narració verídica de la narració de ficció. Si la narració integra els fets que expliquem en el context general de la narració històrica compartida, és creïble. Si trenca amb aquest marc de referència és difícil que sigui creïble. Fins i tot si aporta prou arguments demostratius, com succeeix amb el treball de Jordi Bilbeny sobre l’anomenat descobriment d’Amèrica13. Malgrat que els seus arguments semblen vàlids, el marc de referència històric compartit ja està definit a partir de la idea que fer les Amèriques fou un afer espanyol. Qualsevol relat històric que tingui a veure amb el descobriment d'Amèrica sembla que hagi de tenir coherència amb això. Fins i tot, quan la intenció de l’autor és contradir aquest marc de referència donat per descomptat.

All stories making a claim to historical truth are implicity part of –or about- a single universe or framework of reference within which all the actions takes place. To make such a claim is to distingish true narratives from fictional narratives. (Plantinga, 1992: 106).

La integració també comporta que diferents parts de la història, que podrien ser contradictòries, esdevenen coherents. La història de la Catalunya amb institucions sobiranes o la història de la Catalunya sense institucions sobiranes s'acaben integrant en un tot estructurat amb visió de continuïtat. Això vol dir, evidentment, que la integració comporta la compressió més accentuada d'unes parts i el sobredimensionament d'altres parts de la història.

Paul Ricoeur també apunta cap aquí quan parla de la “synthèse de l'hétérogène”, per anomenar la unitat de sentit que el relat proporciona gràcies a la coordinació dels fets múltiples, de les causes, i de les intencions. Per Ricoeur, la trama és la forma litèraria d'aquesta coordinació. La capacitat de la narrativa per establir lligams coherents entre elements diversos, simultanis i potencialment conflictius és el que l'aconsegueix fer versemblant. Per tant, la trama sempre s'acaba resolent, almenys pel que fa a la memòria i a les històries amb vocació de ser verídiques.14

13 Bilbeny, Jordi (1998), Brevíssima relació de la destrucció de la història. La falsificació de la descoberta catalana d’Amèrica. Els llibres del Set-ciències. Col·lecció memòria històrica, 1.

14 En la ficció ja és una altra cosa. Hi ha pel·lícules amb intriga que tenen un final obert. I malgrat que es tracti de relats de ficció, això que no hi hagi un final clar no agrada pas a tothom, segurament perquè desmunta la funció catàrtica dels relats.

La coherence narrative (...). Ce qu’elle apporte en propre, c’est ce que j’ai appelé synthèse de l’hétérogène, pour dire la coordination soit entre événements multiples, soit entre causes, intentions, et aussi hasards dans une même unité de sens. L’intrigue est la forme littéraire de cette coordination : elle consiste à conduire une action complexe d’une situation initiale à une situation terminale par le moyen de transformations réglées qui se prêtent à une formulation appropiée dans le cadre de la narratologie. Une teneur logique peut être assignée à ces transformations : c’est celle qu’Aristote avait caracterisé dans la Poétique comme probable ou vraissemblable, le vraisemblable constituant la face que le probable tourne vers le lecteur pour le persuader, c’est-à-dire l’induire à croire précisément à la cohérence narrative de l’histoire racontée. (Ricoeur, 2000: 313).

Aquest és un recurs que no és aliè a la mateixa narració històrica, que és transmesa precisament sota el paradigma escolar d’aquesta síntesi de períodes (poblaments, regnats, règims, revolucions, etc.) que configuren la línia de continuïtat establerta per la

“història nacional”, des del “Nos ancetre, les gaulois” fins a l’alliberament de París, per posar un exemple... Precisament, per les seves característiques, en el relat de la Transició cal observar aquesta síntesi de referents, que fan coincidir en un mateix relat el Franquisme i la seva oposició.

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 38-44)