• Aucun résultat trouvé

El gènere memorialístic de la Transició

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 174-178)

5. Les memòries personals sobre la Transició. Una proposta d’anàlisi

5.1 La Transició (1975-2000) com a construcció autobiogràfica

5.1.2 El gènere memorialístic de la Transició

Com ja hem avançat, la producció editorial de memòries, autobiografies, biografies i altres gèneres menys definits, ha estat ingent al voltant de la Transició. Fins i tot en alguns casos, podem parlar d’una missió voluntàriament assumida de divulgació del relat dels protagonistes de la Transició. És el cas de les col·leccions “Así fue”, de Plaza & Janés i

“Espejo de España”, de l’editorial Planeta.

Ara ens interessa, però, el format que prenen aquestes memòries, de quines estructures temporals, per exemple, se serveixen aquests relats. Com hem dit abans, no totes les memòries estan centrades en la Transició. Algunes tracten la Transició com una part important de la vida política i personal dels narradors-autors. Tanmateix, és notori que hi ha molts títols referits explícitament o implícita a aquest període, ja sigui per mitjà de la referència a la Transició en el títol o per mitjà d’altres referències que evoquen aquest període. Així, trobem 9 obres publicades que es refereixen explícitament a la Transició en el títol. Però també títols que es refereixen a la monarquia (6), els autors dels quals formen part del grup de polítics que, provinents del Franquisme, participen en els primers governs de la Transició. D’altra banda, trobem els autors que se situen a l’oposició democràtica en aquell moment i que fan referències a la “llibertat” en els títols dels seus llibres de memòries (5). Així mateix, trobem referències a conceptes de l’època com ara

“consens” (1), “obertura” (1), “democràcia” (2), etc. La majoria dels textos que hem trobat estan centrats en l’àmbit de la política espanyola. Només 16 dels textos estan dedicats a la política catalana en el moment de la Transició, gràcies a autors com Joan Colomines o Josep Benet.

En aquesta inspecció superficial podem constatar com les memòries i autobiografies escrites a Catalunya, en general, recullen tot el període de vida dels autors. Però, el que sobretot resulta més significatiu és que, llevat d’alguns casos (vegeu Prenafeta, 1999), el nucli de l’acció política no és la narració sobre la Transició, sinó el de la lluita antifraquista.

Aquesta dada adquireix més rellevància quan la comparem amb les autobiografies i memòries escrites a l’Estat espanyol. Aquestes es divideixen entre les que recullen l’època de la dictadura i les que es focalitzen exclusivament sobre període de la Transició.

Sobretot, és notable el fet que abunden les memòries dedicades exclusivament o gairebé a aquest període, tant per part de persones que provenen de l’oposició antifranquista (vegeu Carrillo, 1993) com per part de persones que provenen de dins del règim, amb

175

Més enllà de la conjectura, es pot sostenir que els membres de la “classe política”

espanyola han dedicat molt més esforços a construir i reivindicar una memòria de la Transició que no pas la de la Guerra civil i, evidentment, la Dictadura. Com a molt, la Guerra civil i la Dictadura quan són referides, apareixen com a dades o esdeveniments històrics, tancats en un passat quasi anacrònic, desallotjats de qualsevol elaboració significativa i immediatament diluïts en nom d’un projecte més gran com és la Transició a la democràcia. Aquesta absència, gens ingènua, proporciona una perspectiva des de la qual enfocar el que s’ha anomenat “pacte de silenci” de la Transició. El mutisme sobre la Guerra civil i la Dictadura en les memòries i autobiografies de la “classe política” contrasta amb la referència manifesta i ostensible quan l’autoria es desplaça de l’àmbit polític-professional al general (particularment cultural). En aquestes autobiografies i memòries, les referències a la Guerra civil i a la Dictadura, no només són abundants quantitativament, sinó que la construcció de sentits i significats, com a moments decisius o com a processos indestriables en l’explicació de la Transició, són també notables61. En aquest sentit, queda fora de dubte que les autobiografies i les memòries no són un fenomen aliè a l’interès polític que sempre s’ha atorgat a la Transició, com a moment fundacional del nou Estat espanyol, sinó que constitueixen un element determinant a fi d’entendre la construcció de la memòria d’aquest període i els seus efectes en una determinada cristalització de versions sobre aquest passat recent.

En efecte, cal entendre l’elaboració d’autobiografies i memòries sobre aquest període històric com un acte de memorialització, un veritable exercici basat en una política de la memòria, que ha produït els seus “llocs de la memòria”. És a dir, com una acció clarament orientada a preservar la memòria de la Transició, amb uns continguts i un sentit determinat. Evidentment, contemplar aquest documents com una acció memorialitzadora suposa examinar, simultàniament, la desmemorialització. És a dir, els silencis, els oblits,

61 Això es podria interpretar com un símptoma de la distància entre memòria social i memòries privades de la «classe política». En tenim un exemple paradigmàtic en la resposta que ha tingut el concurs «Explica’ns la teva vida» organitzat per TV3: més de 700 històries personals que tenen com a tema majoritari l’experiència de la Guerra civil. A la primera setmana de concurs ja van arribar unes 70 autobiografies. És a dir, que fins i tot hi ha persones que ja han escrit la seva vida, però el seu text no surt de l’àmbit privat. Cal considerar, en aquest sentit, el paper que poden fer els mitjans de comunicació de massa, tan orientats a la rutina de l’oblit, per construir espais de memòria col·lectiva des de l’experiència de la mateixa gent.

les justificacions, les posicions discursives, etc. com a elements que també formen part de les memòries de la Transició62.

Però, a més a més d’aquesta dimensió memorialitzadora, les autobiografies i memòries, particularment les escrites pels membres de la “classe política”, constitueixen un dels mecanismes i dels mitjans de creació i difusió històrica del passat recent més potents.

Aquesta potència actua en dos sentits. D’una banda, en escriure una versió pròpia de la Transició, no només proporcionen una descripció d’aquest període, sinó fonamentalment, una interpretació i una representació del mateix. Tanmateix, al fer-ho, els autors fan història d’ells mateixos (la història que van fer, o van contribuir a fer) i converteixen la seva vida en objecte històric. És, precisament, aquesta combinació de narrativa referencial i discurs experiencial el que produeix un efecte de verosimilitud, configurant una versió, no només digna de crèdit, sinó configuradora d’un marc d’interpretació i d’una realitat factual63. D’altra banda, les autobiografies i memòries de la “classe política”, acostumen a fer referència a la necessitat de preservar la memòria d’uns fets d’importància cabdal;

declaració que també insisteix en la vindicació de la importància del marc interpretatiu que es proporcionarà. I simultàniament s’estableix un paral·lelisme o, fins i tot una sobreposició, entre el camí que ha seguit l’esdeveniment històric de la Transició i el camí biogràfic traçat al text; ambdós camins, apareixen com a indestriables per la referència implícita a la possibilitat de realitzar una comprovació factual.

Tots dos sentits reforcen la pertinència i la legitimitat de fer públic el testimoni personal dels protagonistes polítics de la Transició però, sobretot, instal·len la idea de necessitat d’aquest testimoni. Aquest aspecte és especialment rellevant, si tenim en compte que la

“memòria oficial” de la Transició al l’Estat espanyol s’ha configurat, no com a un procés col·lectiu, sinó com una acte de voluntat de protagonistes concrets convertits en timoners del procés. Evidentment, aquestes versions testimonials han afavorit la construcció d’una memòria en un sentit molt concret: el dibuix d’una memòria de Transició a partir del perfil d’aquests personatges concrets i comptats64. De fet, és difícil trobar memòries i

62 Per exemple, l’oposició entre dictadura i democràcia és una qüestió absolutament desdibuixada en la majoria de memòries i autobiografies de de la «classe política».

63 Molts dels textos apareguts en aquests últims anys es justifiquen amb l’argument de contribuir a entendre, estudiar, o analitzar la història del país (depenent dels casos es tracta d’un país o un altre, és clar).

64 Serveixi a tall d’exemple el fet de que algunes autobiografies i memòries portin per títol una designació explícita i directa al que se ha convertit en un dels emblemes i mites del procés de

177

autobiografies que construeixin una visió àmplia dels esdeveniments, en què hi tinguin cabuda, a més del personalisme, elements estructurals o socials65.

És un fet destacable que alguns d’aquests autors/personatges compten amb més d’unes memòries publicades. Podem atribuir aquest zel per explicar la pròpia trajectòria a la necessitat de formar part d’aquest conjunt reduït de protagonistes que són reconeguts com a actors de la Transició. Un fet que es produeix sobretot en aquells casos en què la ràpida evolució dels esdeveniments els han deixat fora d’escena. Persones que han tingut un paper gaire rellevant en els inicis de la Transició, però que surten d’escena, és a dir, dels focus dels mitjans de comunicació, així que el seu paper perd pes en l’evolució política. Seria el cas de José María de Areilza, amb tres llibres de memòries; Laureano López Rodó, amb sis volums de memòries entre una publicació i l’altra; o bé de Santiago Carrillo, amb set llibres relacionats amb la seva acció política, la majoria d’ells són cròniques o memòries centrades en la Transició.

Taula 1. Títols referits explícitament a la Transició

Nom Títol Any

Areilza, José María Cuadernos de la Transición 1983

Carrillo, Santiago Memoria de la Transición 1983

Calvo Sotelo, Leopoldo Memoria viva de la Transición 1990

Subirats Piñana, Josep La Transició des del Senat 1991

López Rodó, Laureano Memorias:(IV) Claves de la Transición 1993 Satrústegui, Joaquín Cuando la Transición se hizo posible. El "contubernio" de Múnich 1993 Martínez Inglés, Amadeo La Transición vigilada. Del sábado santo “rojo” al 23-F 1994

Carrillo, Santiago La gran Transición 1995

Azcárate, Manuel Luchas y transiciones 1998

Balletbó, Anna Una mujer en la Transición: confesiones en la trastienda 2004 Font: Elaboració pròpia.

que el Rey me ha pedido; Gutiérrez Mellado: Al servicio de la Corona; Osorio: Trayectoria política de un ministro de la Corona).

65 La televisió, els manuals d’història escolars, bona part dels estudis històrics i sociològics, la premsa, etc. es vertebren mitjançant el protagonisme d’uns quants personatges i en les accions que van executar sobreposats sobre el brogit d’una col·lectivitat que, quan se li atribueix veu pròpia, queda subsumida i uniformitzada en una demanda de democràcia consonant amb els projectes dels protagonistes de la Transició.

Taula 2. Textos centrats en el període de la Transició

Nom Títol Any

Melià Pericàs, Josep El largo camino hacia la apertura 1975

Areilza, José María Diario de un ministro de la monarquía 1977

García Trevijano, Antonio Mi intervención en Guinea 1977

Gil Robles, José María Un final de jornada (1975-1977) 1977

Carrillo, Santiago El año de la Constitución 1978

Álvarez de Miranda, Fernando Al servicio de la democracia 1979

Candel, Francesc Un charnego en el senado 1979

Osorio, Alfonso Trayectoria política de un ministro de la Corona 1980

Areilza, José María Cuadernos de la Transición 1983

Satrústegui, Joaquín Cuando la Transición se hizo posible. El "contubernio" de Múnich 1993

Herrero de Miñón, Miguel Memorias de estío 1993

López Rodó, Laureano Memorias:(IV) Claves de la Transición 1993

Martín Villa, Rodolfo Al servicio del Estado 1995

Carrillo, Santiago La gran Transición 1995

Xirinacs, Lluís Maria La traïció dels líders III 1997

Attard, Emilio La constitución por dentro: educaciones del proceso constituyente, valores, derechos y libertades

2003

Balletbó, Anna Una mujer en la Transición: confesiones en la trastienda 2004 López Raimundo, Gregorio Para la historia del PSUC: la salida a la superficie y la conquista de

la democracia

2006 Font: Elaboració pròpia.

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 174-178)