La veracitat del relat

In document Les memòries de la Transició (Page 48-51)

1. La memòria com a fet social

1.2 L’estructura de la memòria: el relat

1.2.3 La veracitat del relat

Reprenent la pregunta anterior, si el relat respon més a la finalitat que no pas els fets, on queda la pretensió de veritat de la memòria? O dit en termes de Mink (1987), quina diferència hi ha entre ficció i memòria, si l'una i l'altra relaten? És més, la ficció té la capacitat de representar la realitat d'una manera tant clara i versemblant com la història o la memòria. La ficció pot ser tremendament realista. Fins i tot, diu Félix Vázquez (2001), molts fenòmens es tornen més comprensibles a través de les obres literàries de ficció.

Cal entendre la ficció com una manera de “sortir” de la realitat, però no per trencar els vincles sinó per veure-la millor, per expressar-la millor. La ficció, amb l'assoliment d'una estètica narrativa acurada i una història creïble en té prou. A la memòria l'encalça sempre el problema de la representació de la “realitat”. Sempre se suposa una distància entre el relat i la realitat, que converteix la memòria en un producte condemnat a la caducitat. Fins i tot si es conserven les fonts materials de la memòria, la seva interpretació no podrà ser la mateixa enllà en el temps. Una versió antiga caducarà per deixar pas a una nova interpretació del passat.

L’adscripció de la “veritat” als “fets” esdevé un punt de partida des de la posada en marxa del positivisme, i només és legítima des de la perspectiva del positivisme. Però per a la comprensió de la virtut de proporcionar significacions socials que té la narrativa, esdevé un entrebanc. Mirem, si no, el que comenta Joaquim Amat-Piniella en la seva introducció a la novel·la que va escriure per testimoniar la seva experiència als camps nazis.

Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura. Després de tot el que s’ha escrit sobre els camps amb l’eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que en reflectir la vida d’uns personatges, reals o no, podrem donar una impressió més justa i més vivent que no pas limitant-nos a una exposició objectiva. (Amat-Piniella, 1963: 8)

L’altre pressupòsit d’una perspectiva positivista és que la narrativa només és un reflex de la realitat, un mitjà per arribar a la realitat en si mateixa. Per contra, la comprensió de la narrativa com un element que actua sobre les nostres vides canvia necessàriament la pregunta sobre la veritat. És en la narrativa on s’esdevé l’aprehensió subjectiva de l’experiència. Per tant, la narrativa és una veritat, encara que no sigui la “realitat”. La narrativa conté una significació de l’experiència que no es troba només en els fets, tal com observen Game i Metcalfe (1996).

Experience does not come naturally packaged in stories; we work with memory and anticipation to create a narrative that renders the world comprehensible and therefore liveable. Narrative ceaselessly changes the meaning of experience. (Game & Metcalfe,

49

La veritat de la memòria no és només deutora de la contrastació dels fets, ni de la consecució de més elements del passat que s'hagin conservat, tot i que també aquestes dues coses actuen per a construir la “veracitat”. La qüestió de la veritat en la memòria, parlant amb propietat, no es pot resoldre del tot. Pot haver-hi tensions, relats contraposats, però no es pot trobar una referència única i absoluta que negui les altres.

Fins i tot els fets, són elements que apareixen de nou al llarg dels anys. Noves troballes, nous documents, poden canviar el sentit del relat, i la veritat que conté. Però també es pot produir el contrari, relats que obvien els fets, els testimonis, poden esdevenir socialment rellevants, populars. Com ha succeït, per exemple, amb la pel·lícula La vida és bella (1997), de Roberto Benigni, que conté una memòria molt diferent, molt més optimista, de la que transmeten els testimonis directes dels camps de concentració.

Gadamer diu que la veritat històrica no actua per ella mateixa. És quelcom que es dóna en la interlocució, en el diàleg. En tot cas, la veritat del passat no es troba en ell mateix, sinó en el present, perquè només es pot interpretar des del present. La memòria és representació no literal del passat, que va prenent forma a mesura que es va refent el relat.

La intersubjetividad, como componente constitutivo de conformación de la memoria, hace que debamos aceptar que, cuando hacemos memoria, formulamos una miríada de versiones entrecruzadas sobre el pasado, que se amalgaman y reformulan constantemente.

Cualquier testimonio puede ser objeto de disputa, cuyo resultado no siempre es la confluencia sino, con mucha frecuencia, el conflicto entre construcciones diversas del mismo pasado. La verosimilitud o inverosimilitud de las múltiples versiones susceptibles de ser producidas al hacer memoria, solo pueden decidirse en el marco de las prácticas sociales, apelando a las convenciones sociales y lingüísticas imperantes en el marco de la relación donde esas prácticas se desarrollan. (Vázquez, 2001: 164).

La veritat del relat és, doncs, producte de la construcció social de la memòria. La veracitat, respon a la necessària coherència del relat amb els codis socials que constitueixen la base de la nostra comprensió del món. Perquè sigui veraç, perquè sigui creïble, el relat ha de tenir una estructura narrativa comprensible, reconeixible des de la nostra cosmovisió.

I encara més, en termes socials, la força de la memòria respon molt més a les estructures de poder que la difonen que no pas a la seva veritat o la seva veracitat. La història apresa i celebrada públicament, s’imposa com la memòria tout court, com la representació legítima del passat. Per tant, la memòria és una forma de dominació simbòlica que cal analitzar no només des del punt de vista de la seva estructura narrativa, sinó dels interessos que defensa amb el relat que és transmès socialment.

Des d’una perspectiva sociològica, doncs, ens interessa observar especialment com les relacions socials canviants modifiquen la interpretació de les relacions anteriors de les persones, de les coses, dels llocs, dels fets i de tota el conjunt d’elements que esdevenen elements del nostre bricolatge discursiu. I per tant, com les relacions socials influeixen en la construcció dels relats com a formes de representació social. Això ens porta a formular la pregunta final d’aquest capítol: de qui és la memòria?

51

In document Les memòries de la Transició (Page 48-51)