Col·leccionables, commemoracions i efemèrides: la Transició a la premsa

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 155-162)

4. La Transició: la construcció d’un relat

4.3 La difusió del relat

4.3.2 Col·leccionables, commemoracions i efemèrides: la Transició a la premsa

4.3.2 Col·leccionables, commemoracions i efemèrides: la Transició a la premsa

Molts diaris han participat d’aquest registre commemoratiu, aprofitant per fer reportatges en clau històrica, que han esdevingut sovint col·leccionables editats en forma de llibre.

Sens dubte, el diari més implicat en aquest paper de narrador de la Transició ha estat el diari El País, nascut el 1976 de la mà d’un grup de periodistes, empresaris, així com alguns polítics que provenien del règim, encapçalats per Fraga i Areilza. El País va néixer

amb la voluntat explícita de promoure el canvi i explicar-lo. No és estrany, doncs, que hagi estat aquest diari el que ha emprès la publicació més ambiciosa sobre la Transició. El 1995 va sortir publicat el llibre Memoria de la Transición, un recull d’articles a càrrec d’intel·lectuals i historiadors que el diari havia anat publicant. La resta de la premsa s’ha sumat a aquest registre commemoratiu. El Periódico va promoure també un llibre, amb títol explícit de Desatado y bien desatado. Diez años sin Franco (1985). El Mundo va publicar entre 1995 i 1996 un llibre sota el títol de Historia de la democracia (1973-1995).

També hi ha l’especial de l’Avui, publicat en commoració de la mort de Franco, el 19 de novembre de l’any 2000, amb el títol de 25 anys de pau.

De fet, els reportatges especials han estat ben habituals a la premsa espanyola i catalana des de la mort del dictador. Periòdicament, i quan les efemèrides s’ho valen, els diaris han publicat reportatges especials per recordar el que ha estat la dictadura, la Transició, o per remarcar els canvis que ha comportat la democràcia. Així, si l’Avui, commemorava la mort de Franco, El Periódico publicava un número especial el 15 de juny del 2002 en motiu dels “25 anys de democràcia”. La diferència no és casual, si tenim en compte la tendència política de tots dos diaris, el fet que el primer destaqui la fi de la dictadura i el segon destaqui l’inici de la democràcia. Ja que mentre la línia editorial de l’Avui té en compte aquells aspectes que no es van resoldre en la Transició, la línia editorial d’El Periódico s’adhereix amb més entusiasme als èxits d’aquest període de la política espanyola.

Hi ha alguns estudis que, tot i que no esgoten les possibilitats d’anàlisi, descriuen la situació de la premsa durant la Transició i la relació entre premsa i política. Per conèixer les interioritats del periodisme a Catalunya, és especialment recomanable el treball de Huertas Clavería (2005): El Plat de llenties. Periodisme i Transició a Catalunya (1975-1985). També són importants algunes de les aportacions fetes en el VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació, convocat sota amb el tema “25 anys de llibertat d’expressió”. Sota aquest paraigües s’hi van presentar diverses comunicacions sobre el tractament informatiu del canvi cap a la democràcia per part de diversos rotatius.

Així, podem tenir referències concretes del tipus d’informació que transmeten diaris com El País, Mundo Diario, La Vanguardia, El Alcázar o El Imparcial. Un altre document que ens informa del paper de la premsa durant la Transició és el llibre publicat per Aracil, Mayayo i Segura (2004): Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els mitjans de comunicació. Així com el capítol de Gómez-Mompart, “El paper dels mitjans de comunicació”, al llibre coordinat per Rovira i Vázquez (2004): Polítiques de la memòria. La

157

Tenint en compte com els condicionants de la Transició afecten també el desenvolupament posterior de la memòria de la Transició, és lògic pensar que hi ha una certa relació entre el que fa la premsa durant la Transició i el tipus de memòria que difon sobre la Transició. Per dir-ho d’una forma resumida, la premsa viu un període d’or durant el període de la Transició, en què es combina la continuïtat de la censura i la repressió contra la llibertat informativa, amb una clara conquesta progressiva de la llibertat d’informació. Tanmateix, aquesta llibertat d’informació no només té els límits que imposa una legalitat no reformada, sinó que assumeix els límits imposats pel mateix procés polític. És a dir, no es parla del Franquisme per denunciar-ne els crims, no s’assenyalen els afins al règim franquista i no es critiquen les figures més rellevants de la Transició: el Rei, Adolfo Suárez, etc. La premsa, doncs, assumeix la seva funció d’acompanyar el canvi polític, des de la “responsabilitat”, és a dir, sense qüestionar-ne les bases per no posar-lo en perill.

Aquesta percepció del paper de la premsa és compartida per diversos investigadors i és apuntada gairebé unànimament pels participants al VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació que hem esmentat. Així, tal com expressa a continuació Jordi Rodríguez (2004), per damunt de les tensions i de la diversitat de punts de vista que es transmeten a les pàgines periodístiques, hi ha elements que no es qüestionen.

Si bien la Transición fue un periodo de tensiones y enfrentamientos entre prensa y poder político, también es cierto que existió un acuerdo implícito pero sustancial entre las dos instancias para sacar adelante un régimen democrático, que entonces se estaba configurando y que exigía un apoyo mutuo. La mayoría de la publicaciones apoyaron opciones reformistas, sin ruptura, aislando las tendencias extremas. La prensa se convirtió en un elemento estabilizador, en un actor colectivo que contribuyó de manera decisiva a la Transición. La mayoría de los periodistas también percibieron, con sus respectivos matices, la necesidad de realizar esa labor integradora. Así, y tomada en su conjunto, la prensa diaria mantuvo un discurso compartido acerca de los principales objetivos del cambio político: un sistema democrático basado en la devolución de la soberanía al pueblo y la recuperación de las principales libertades públicas, mediante la reconciliación y la superación del pasado.

(Barrera-Nogué, 2004: 17)

Pel que fa a la memòria del paper de la premsa durant la Transició, hem d’advertir que possiblement hi ha un excés d’insistència en els canvis que es van produir, que amaga la continuïtat en general de l’estil de periodisme que s’havia imposat fins aleshores. Cal recordar que La Vanguardia no canvia la seva capçalera “franquista”, La Vanguardia Española, fins l’any 1977, quan el procés electoral confirma el procés de canvi cap a la democràcia. És veritat que el panorama periodístic canvia moltíssim en pocs anys, però de tots els projectes que semblava que havien de renovar per sempre el ventall de mitjans d’informació, en queden pocs.

A diferència de la televisió, la premsa està en condicions d’oferir un relat més plural, més diversificat i més ampli de la Transició. Al costat d’una fotografia sempre hi ha un text nou, un titular nou, que destaca tant com la fotografia. Però la premsa, que havia estat un espai d’enfrontament de posicions polítiques a l’inici de la Transició, acaba adoptant també el discurs dominant en relació a la memòria de la Transició. És a dir, la premsa no oferirà un relat contrari, sinó només una mica més plural, més proper, més complet, també més personal i subjectiu, i alhora més sentimental, més nostàlgic. Especialment, per mitjà dels col·leccionables.

La Vanguardia siguió siendo, en lo básico, un diario gubernamental, es decir, de apoyo básico –aunque no incondicional– a las medidas de los distintos gobiernos de Arias Navarro primero, Adolfo Suárez después y Leopoldo Calvo-Sotelo posteriormente. Esta tendencia se vio corroborada por el apoyo mostrado, en el ámbito catalán, a Josep Tarradellas y al vencedor de las primeras elecciones autonómicas en 1980, el convergente Jordi Pujol, a quien se dedicó un editorial expresivamente titulado “Victoria de la Cataluña reflexiva”.

(Rodríguez, 2004)

És evident que el tractament informatiu canvia (per alguns evoluciona), però no hi ha una ruptura clara en els estils informatius, i menys encara en els prioritats informatives. De la mateixa manera que en la televisió es construeix la imatge dels “protagonistes” de la Transició, la premsa, malgrat la seva aparent diversificació en les informacions i les entrevistes, traça la imatge d’unes figures centrals. Com exemple, la portada que La Vanguardia dedica el 21 de novembre de 1976 al Rei. A tota pàgina i en color. En un requadre petit hi figura el següent text:

“Con ocasión de commemorarse mañana el primer aniversario de la proclamación de don Juan Carlos I como Rey de España, La Vanguardia cree ser consecuente con la irrenunciable vocación progresiva y liberal que declara desde su cabecera casi centenaria, complementando la serena majestad de la efigie del Rey que ofrecemos en esta portada, con la sencilla humanidad y el entrañable valor periodístico del reportaje fotográfico que hallará el lector en la página 3 de este número.” (La Vanguardia, 21/11/1976)

El dia anterior, el 20 de novembre de 1976, la fotografia que ocupava tota la portada era del Valle de los Caídos, on se celebrava una missa fúnebre en honor al dictador. I sobreposada a la fotografia, les últimes notes escrites a mà del mateix Franco. Com si la Transició mateixa fos el seu llegat.

En els grans titulars, en els traços gruixuts, el dibuix de la Transició reflectida a la premsa no difereix gaire, doncs, de la que els ciutadans van poder veure a la televisió, fora d’alguns diaris. Podem suposar, a més, que l’enfocament dels moments informatius rellevants són avançats en aquell moment per la televisió: primer aniversari de la mort de Franco, Llei de Reforma política, pactes de la Moncloa, convocatòria d’eleccions, etc. De la mateixa manera, el tractament dels “protagonistes” de la Transició és lleial per part de

159

la premsa. Però més enllà d’aquesta fidelitat al procés que mostra l’actitud de la premsa en relació amb la Transició, però, les característiques del mitjà afavoreixen l’aparició d’altres informacions. La premsa ofereix espais perifèrics que informen de la diversitat d’opcions polítiques, o de les manifestacions que es produeixen malgrat la prohibició del govern, o les entrevistes a diverses personalitats no tan destacades de la política. No hi ha dubte, que la premsa juga un paper important en l’emergència d’una nova classe política, especialment en el cas de la classe política catalana, que no té com a marc d’acció la política i la televisió estatal. D’aquesta manera, malgrat que la llibertat de premsa no s’institueix del tot fins a la Constitució del 1978, Joan Oliver afirma que:

“El 1975 hi havia prou llibertat d’informació en la nova premsa catalana (no en els diaris del Movimiento i en La Vanguardia Española). Els líders polítics de l’oposició, il·legal, hi sortien diàriament expressant les seves opinions. Fins i tot es va publicar alguna enquesta de valoració dels líders polítics.” (Oliver, 2000: 45).

Aquest element diferencial també es manifesta en els documents memorialístics que produeix la premsa. Efectivament, la premsa de Barcelona anirà rememorant la Transició a partir de diferents formats: la notícia, el reportatge, els suplements especials i els col·leccionables. Podem definir aquests documents com els continuadors d’un relat construït i reconstruït, com dèiem, des de la mateixa Transició. La televisió en dibuixarà les grans traces, però la premsa hi afegirà una reelaboració del relat, afegint-hi una perpectiva personal per part dels líders d’opinió actuals que la van viure, com també el punt de vista dels experts. Per tant, els documents memorialístics de la premsa ofereixen espai a altres “protagonistes” més discrets de la Transició, un espai que aprofiten per relatar les vivències personals vinculades a aquell moment. La premsa és l’espai de la memòria en clau personal.

Efectivament, el document periodístic sobre la Transició també té la capacitat d’actualitzar la història, d’ubicar-la en el temps present, de reproduir com els actors viuen una commemoració, una efemèride, una celebració del passat (“Què feia jo el dia que...”). Per mitjà de la notícia podem saber, per exemple, que encara hi ha “nostàlgics” del Franquisme, que commemoren el 20-N manifestant-se al Valle de los Caídos, a la Plaza de Oriente de Madrid o a la Plaça dels Països Catalans (paradoxes de la nomenclatura) de Barcelona.

En qualsevol cas, la premsa barcelonina participa d’aquesta necessitat d’una memòria de la Transició com a moment fundacional del sistema polític actual, d’aquest abús de la memòria (en paraules de Todorov). És a dir, un retorn recorrent a la Transició en dates assenyalades. La premsa participa d’aquesta funció commemorativa que és

institucionalitzada des del naixement de la nova democràcia espanyola. Ja hem esmentat alguns dels col·leccionables o que es van editar des d’algunes capçaleres, com El País o Cambio 16. En les capçaleres editades a Barcelona, també trobem aquest tipus de reportatges o suplements especials. Per bé que durant els primers anys, el que trobem sobretot són reportatges sobre la commemoració celebrada institucionalment, amb algun article o comentari d’expert afegit. Més endavant, cap als anys noranta, coincidint amb els vint, vint-i-cinc o trenta anys d’allò que es commemora, és quan abunden més els suplements especials. Malgrat que els primers es produeixen són del 1985, com el que edita el diari El Periódico, amb un volum especial que surt amb el títol “Diez años sin Franco. Desatado y bien desatado.”

Per la seva banda, La Vanguardia també edita un reportatge especial als deu anys de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1985: “A los diez años de la muerte de Franco”. Es tracta d’un informe especial amb 8 pàgines i requadre a la portada. En el desè aniversari de les primeres eleccions, també es fa un reportatge especial, però ni molt menys tan extens en pàgines. Totes aquestes efemèrides, els 10 anys de la Constitució, els 15 anys de les primeres eleccions, els 20 anys de la mort de Franco, són commemorades amb reportatges i pàgines especials dins de la secció de Política de La Vanguardia. Els suplements especials comencen a apàreixer als anys noranta, coincidint amb l’aparició de la “Revista” i altres suplements dominicals del diari. Així, el 31 de juliol de 1994, La Vanguardia publica un reportatge a la Revista titulat “La historia humana de la Transición”, que té com a protagonistes Santiago Carrillo i Rodolfo Martín Villa.

Com exemple d’aquest recorregut memorialístic, podem fer un repàs de les edicions de La Vanguardia, la qual cosa ens permet veure l’evolució d’aquest record de la Transició al llarg dels anys57.

21 de novembre de 1976. Portada amb la referència a la commemoració de la mort de Franco. Hi apareixen els monarques, els concentrats a la Plaza de Oriente amb braç alçat i la duquesa de Franco. També una notícia sobre la transformació democràtica. Pàg. 6: “El 20 de noviembre en toda España”.

57 La Vanguardia ha posat tota la seva hemerotcea digitalitzada i consultable a internet, amb accés lliure. Això és una raresa en el món periodístic, i una eina magnífica per a l’anàlisi i la interpretació.

Malgrat que coneixem altres monogràfics i reportatges especials, no creiem que calgui fer aquí un repàs exhaustiu de tot el que s’ha publicat sobre la Transició, la qual cosa ens portaria molt més

161

20 de novembre de 1985. “A los diez años de la muerte de Franco”. Informe especial de 8 pàgines i requadre a la portada.

6 de desembre de 1988. “En el X aniversario de la Constitución”. Hi escriuen Miguel Herrero R. De Miñón i Miquel Roca.

23 d’abril de 1989. Debat sobre “El Plan de Estabilización treinta años después”. 3 pàgines.

1995. “Veinte años en libertad” Diumenge, 19 de novembre de 1995 15 de juny de 1997. Especial 15-J, amb el títol “España ama Suárez”.

6 de desembre de 1998. Enquesta sobre l’adhesió dels espanyols a la Constitució.

A la portada i a les pàgines 14-16.

Diumenge 12 de novembre de 2000. “Los ojos de la Transición”

1 de juny de 2005. “Las olvidadas víctimas del franquismo.”, al suplement del diumenge.

16 de novembre de 2005. “Y Franco se murió”, al suplement del diumenge.

20 de novembre de 2005. “Diccionario del postfranquismo”. Al suplement del diumenge.

6 del 12 de 2006. “La inTransición”. Al suplement del diumenge.

Amb aquest repàs a les referències commemoratives d’un sol diari, podem observar que es passa de la notícia, a l’elaboració de reportatges especials, i finalment a la publicació d’aquests en revistes o suplements especials. Pel que fa al discurs, si els primers anys es fa referència a l’assoliment de la democràcia, i al paper del Rei; en els darrers anys, com es pot entreveure en els titulars, hi ha una posició més crítica respecte al que va ser la Transició.

El Periódico, el diari de més tirada a Catalunya juntament amb La Vanguardia, també ha prodigat els reportatges commemoratius. Així, després del 1985, en què apareix el volum especial “Diez años sin Franco. Desatado y bien desatado”, del 9 al 15 de juny de 1997, El Periódico de la semana publica un reportatge de 8 pàgines amb el títol a portada “El día que estrenamos la democracia”. I més endavant, el 15 de juny de 2002 publica el reportatge “25 años de democracia”, a la secció “Tema del día”, amb 8 pàgines. Els protagonistes del reportatge són els “pares de la constitució”.

Però segurament, el que ha tingut més repercussió de tots aquests documents, és el que el diari El País va publicar com a col·leccionable. Aquesta col·lecció d’articles conté l’aportació de setanta autors de diversos perfils, d’experts i de personalitats que van viure la Transició, així com una vintena d’entrevistes realitzades a “protagonistes” de la

Transició. L’èxit de la col·lecció va ser notable, i els seus responsables van decidir imprimir-la com a llibre el 1996. Els coordinadors del contingut d’aquesta Memoria de la Transición foren els historiadors Santos Juliá, Javier Pradera i Joaquín Prieto. El període que tracta va del 1973 al 1986, des de l’atemptat contra Carrero Blanco fins a l’ingrés de l’Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea. 58

Tots aquests documents constitueixen un reforç a la consolidació d’un relat que s’ha anat construint al llarg del temps i que té el seu origen en el mateix desenvolupament de la Transició. Al llarg dels anys, l’aparició de notícies, reportatges, suplements especials, etc., va teixint la continuació d’aquest relat que hem anomenat oficial i que té diverses característiques repetides en tots els documents que inspira: la Transició com a moment fundacional de la democràcia, el consens i l’esperit democràtic de la Transició, la personalització de la Transició en uns quants protagonistes. Allò que és característic pròpiament de la premsa, són les entrevistes que donen continuïtat, no solament al relat, sinó a les persones. Les entrevistes mostren la continuïtat dels líders polítics; mostren els protagonistes de la Transició en actiu. La commemoració històrica pren així caràcter d’homenatge, de biografia autoritzada, de crònica consensuda. Perquè els que són motiu de la commemoració, de la crònica o de la biografia estan presents personalment en aquests treballs de memòria. En aquest context, el discurs sobre el passat sempre ha de recórrer a la perspectiva del present, perquè els “protagonistes” de la Transició sempre estan disponibles. El relat, doncs, té continuació per boca d’ells mateixos. En el relat periodístic de la Transició la memòria és, per damunt de tot, una experiència personal.

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 155-162)