La finalitat de la memòria: redempció, testimoniatge, judici

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 44-48)

1. La memòria com a fet social

1.2 L’estructura de la memòria: el relat

1.2.2 La finalitat de la memòria: redempció, testimoniatge, judici

La constitució narrativa de la memòria ens porta a la idea de redempció, com hem vist en Plantinga. Això és tant com dir que ens porta a la idea d’un missatge, d’una lliçó. Així doncs, cal considerar la memòria com una narrativa vinculada a una finalitat. Tanmateix, la redempció no és l’única finalitat de la memòria. Tot reprenent Ricoeur, hem de recordar el concepte d’abús de la memòria, que ens porta a parlar de memòries que posen l’accent deliberadament en uns fets en detriment d’uns altres.

La conclusió immediata d’això és que la narració és més important que els fets per si mateixos. Des d'un cert punt de vista, això pot semblar una porta oberta al relativisme, al

“tot val”. Però cal entendre que la memòria es deu precisament a la comprensió, més que no pas a la verificació. I per això és important entendre la narrativa de la memòria des d’aquesta perspectiva de la finalitat, és a dir, de la construcció d’un missatge en un determinat sentit, amb una determinada significació. Això no exclou que calgui verificar les dades, obtenir-ne la constrastació necessària. Però amb això no n'hi ha prou. Els fets per si mateixos, despullats de tota interpretació (la idea d'uns fets “en si mateixos” ja constitueix per si mateixa un miratge de “realitat”), sempre tindran un relat que els estructura. La simple successió cronològica també porta implícites les seves intencions,

45

una finalitat concreta a la memòria, la idea que la història té una unitat i que els fets se succeeïxen seguint el fil d'una línia contínua.

Alguns autors que han treballat sobre la qüestió de la memòria s'han mostrat molt crítics amb aquesta concepció “fetitxista” de la història, i amb el fet de donar protagonisme absolut a una successió de dades. Joan-Carles Mèlich (2001) arriba a dir que la memòria més perversament manipulada és la memòria que es basa només en els fets. Un univers en què els fets tenen l’última paraula és un univers sense crítica. En aquest sentit, Mèlich entén que el relat no és una font de la confusió, sinó la font de claredat, i d’on parteix qualsevol valoració que es pugui fer dels fets del passat. Els fets sense el relat són una font de sospita, d’inspiració per a la pregunta, però res més. En canvi, la memòria que persegueix una finalitat, mostrar quelcom sobre el passat, n'actualitza la comprensió a cada generació.15

Fins i tot quan no es fa explícit, la memòria sempre té una finalitat, una intenció. I la manera com s'exposen els fets o com s'estructura el relat descobreix aquesta intenció.

Claude Lanzmann fa explícita aquesta intencionalitat de qualsevol relat amb el seu treball sobre la Shoa. La intenció de la seva obra és desmarcar-se dels altres relats sobre l’holocaust, en què els fets es presenten cronològicament. Per Lanzmann, una explicació cronològica és una justificació del passat. Per això ell comença la seva narració de la Shoa des del final, perquè la intenció no és “comprendre” el perquè, sinó el com.

(...) cal partir de la violència despullada i no, com se sol fer, dels focs de camp, dels cants, dels caps rossos de la Hitlerjügend. Ni tan sols de les masses alemanyes fanatitzades, dels

“Heil Hitler!” i dels milions de braços aixecats. Tampoc de tot el seguit de mesures antijueves que, a partir del 1933, van fer impossible la vida dels jueus alemanys, no de la Kristallnacht:

el relat cronològic que s’iniciaria amb el boicot d’abril del 1933 per desembocar naturalment en l’entrada a les cambres de gas d’Auschwitz o de Treblinka no seria fals, parlant amb propietat, seria tristament pla i unidimensional. Ara bé, es tracta d’una obra d’art, d’una altra lògica, d’un altre mode de relat. (Lanzmann citat per Torner, 2002:174).

El que fa Lanzmann és rebutjar la redempció, i mantenir l’acusació contra els criminals.

Precisament perquè entén que la narració té aquest poder de redempció que ens diu Plantinga, Lanzamann ha de trencar amb les estructures habituals dels relats per explicar el que vol explicar. Per això la seva pel·lícula representa un trencament amb la memòria

15 L’historiador mediavelista Antoni Furió explicava en una conferència (19.06.2008) sobre Jaume I com la globalització està fent guanyar informació sobre el passat com mai s’havia produït. Per exemple, la troballa d’un text del 1229 d’un poeta musulmà d’Alzira permet conèixer la conquesta de Mallorca des de la perspectiva dels seus habitants. A més de la informació que afegeix més coneixements sobre el passat, aquesta globalització afegeix una nova perspectiva, en la qual no es pot obviar la perspectiva dels vençuts.

feta fins aleshores i una acusació als altres tipus de narracions sobre la Shoa. Els crims s’han de jutjar pel que foren. L’horror no es pot atenuar. Aquesta és la finalitat de la narració de memòria feta per Lanzmann, que comporta una autèntica ètica de la memòria.

Aquesta ètica de la memòria, segons Torner, està basada en l'exemplaritat per damunt de la literalitat, de la persecució minuciosa dels fets, que duu a terme, per exemple, Eli Wissel. El que és important és reivindicar la memòria d’aquells homes i d’aquelles dones, dels nens, que foren executats per la maquinària nazi. El que cal reivindicar és un missatge que ens obligui a aturar-nos en el temps, situar-nos en aquell passat. La literalitat, en aquest context, només pot disminuir la potència del missatge. Centrar-nos només en els fets és oblidar la importància de l’acte de rememorar, de reconèixer avui, en l’ara i aquí, que això fou un fet. La interpretació –i la comdemna— de l’extermini perpetrat pels nazis és allò que la memòria ha de fer rellevant.

Si agafem el fil que deixa anar Lanzmann, doncs, ens trobem amb què la finalitat de la memòria no és només la de redimir. Tot i que aquesta redempció també es fa necessària per als presos d'Auschwitz en la mesura que han estat acusats implícitament pel mateix crim; com també és necessària aquesta redempció per als vençuts, els exiliats i refugiats, i els assassinats durant la Guerra Civil espanyola. Però aquesta no és l'única finalitat de la memòria. El mateix Lanzmann, o Carles Torner en la seva anàlisi de la pel·lícula, i també Paul Ricoeur, parlen del testimoniatge com a finalitat de la memòria.

El testimoni és una font de memòria, és el vincle de la memòria amb la història. El fet de testimoniar proporciona la via per a construir una memòria. I alhora una memòria pot tenir la intenció simplement de donar compte del que va succeir, perquè no s'oblidi. És, doncs, també una manera de fixar el record del passat, en la mesura que se l'integri en les tècniques modernes de conservació: museus, llocs de memòria, gravacions, etc. El paper del testimoni, sobretot el testimoni humà, és el d'actualitzar la memòria, d'una banda, reeditant el passat en cada acte testimonial. I d'altra banda, el testimoniatge permet representar el passat d'una forma propera i alhora incompleta. És una avís que el passat ens pot dir alguna cosa que ens ajudarà a entendre el nostre present i el nostre futur.

El testimoniatge, per tant, porta incorporada una lliçó. A diferència dels objectes materials guardats en un museu, que s'han d'interpretar i que no deixen mai de ser distants; el testimoni humà té la condició de proximitat, i és d'aquesta proximitat o familiaritat de l'experiència que ens interroga, capgirant així el procés habitual de construcció de la memòria, del nosaltres cap al passat. El testimoni viu converteix la memòria en un diàleg.

Per si mateix té el poder de reivindicar i de fonamentar un relat sobre el passat

destacant-47

El testimoniatge, doncs, és una forma d’apropiació i reapropiació de la història. Implica un reconeixement gràcies al relat. I per tant també una forma de redempció en la mesura que el subjecte del relat esdevé el seu portaveu legítim. La història pertany a aquells que la poden explicar, però sobretot quan són reconeguts com a testimonis legítims del passat compartit. En el cas dels torturats pels règims dictatorials, només el reconeixement públic de la seva condició de víctimes pot redimir-los de la culpa que els va imposar en el seu moment el règim dictatorial. Només la seva condició de testimonis legítims d’un crim, a partir d’un relat en què els perdedors d’aleshores poden reapropiar-se el passat, pot salvar-los de l’oblit o de la condemna històrica.

Així doncs, l'altra finalitat que podem atribuir a la memòria és la del judici. Direu que emetre un judici sobre el passat és quelcom inherent a qualsevol narració sobre el passat.

Però el judici, com a ritual públic, és la finalitat de la memòria en determinats moments d'un canvi polític trasbalsat. Per Ricoeur, l'historiador i el jutge tenen moltes coses en comú. Per a l'historiador, com per a una societat, el fet de remenar el passat per recuperar-lo i jutjar-lo pot esdevenir un deure. La memòria de les guerres, dels períodes de repressió política, de revolució o canvi radical de les estructures d'una societat, han estat sempre vinculats a aquesta concepció de la memòria com una eina per a jutjar. El cas més emblemàtic que hem viscut en els últims anys ha estat el del dictador Augusto Pinochet, en què s'ha produït un esclat de memòria vinculat al seu enjudiciament criminal per part d’un tribunal espanyol.

En aquest sentit, també veiem que la memòria pot tenir una altra finalitat diferent de la redempció. La memòria pot servir tan per al perdó com per a culpabilitzar i condemnar.

Paul Ricoeur vincula el deure de memòria a la necessitat del perdó. Nosaltres afegiríem que aquest perdó requereix, primer, identificar la falta, la culpabilitat, per tant allò que ha de ser objecte de perdó. Aquesta és la finalitat de la memòria com a revelació, com a narració renovada del passat, narració que busca una nova veritat.

Però no sempre la veritat sorgeix en aquest sentit redemptor. La veritat, o veracitat, de la narració sobre el passat està implícita en el relat des del mateixa moment que aquest pot ser compartit socialment. Si no és creïble, no es pot compartir. Les memòries compartides socialment no sempre sorgeixen d’un procés traumàtic. Malgrat que aquests processos són els que han motivat les anàlisis fetes per autors tan importants com Ricoeur, Aguilar, etc., ens cal prendre una perspectiva més àmplia i comprendre la totalitat de les memòries construïdes socialment. Els fils narratius que descriuen la nostra societat són els que han construït la veritat sobre el nostre passat. Els que ens expliquen i ens justifiquen el perquè de les coses tal com són.

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 44-48)