Els textos escollits per a l’anàlisi

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 190-0)

5. Les memòries personals sobre la Transició. Una proposta d’anàlisi

5.2 Una hermenèutica de la memòria de la Transició

5.2.2 Els textos escollits per a l’anàlisi

Com ja hem explicat i quantificat, el relat sobre la Transició s’inscriu en nombrosos textos.

És clar que, de tota la literatura publicada, només en podem analitzar amb detall una part ben petita. Tanmateix, si tenim en compte la relació que ja hem comentat entre el lideratge polític i la memòria de la Transició, és a dir, la construcció d’un relat basat en els

“protagonistes”, la tria ens ha de dur necessàriament a enfocar l’anàlisi sobre el col·lectiu de persones que més han ocupat la centralitat d’aquest relat.

Així doncs, els textos escollits per a la nostra anàlisi estan produïts per un conjunt de persones que podem considerar el col·lectiu central de la Transició. Malgrat que en aquest conjunt no hi són tots els que s’han considerat “protagonistes” indiscutibles de la Transició, perquè no han escrit memòries en clau personal, llevat d’algunes excepcions.

Així, a diferència de Manuel Fraga Iribarne, ni Adolfo Suárez ni Felipe González, ni evidentment el monarca, han participat a títol personal de l’envit memorialístic que va afectar clarament la classe política espanyola, incloent-hi la catalana i la basca. Malgrat això, s’han publicat diversos textos biogràfics i memorialístics al voltant de cadascun d’aquests “personsatges” per part d’altres autors, la majoria d’ells amb una clara vocació d’homenatge69. I en algun cas excepcional, amb un punt de vista clarament crític.70

69 Si ens referim només a Adolfo Suárez, trobem diversos títols. A tall d’exemple, de Diversos Autors, Adolfo Suárez o el valor de la concordia (1997). Editorial Círculo de Lectores i Galaxia Gutemberg. Editat en homenatge al que fou Premi Príncep d’Astúries de 1996. Carlos Abella ha publicat dues biografies de Suárez, una el 1997 amb el títol Adolfo Suárez, publicada per Espasa-Calpe, i una altra el 2006, amb el títol Adolfo Suárez. El hombre clave de la Transición, publicada

191

Tanmateix, en la segona línia del protagonisme, per part d’aquells que participen en la centralitat del relat malgrat no ser-ne els primers protagonistes, trobem nombrosos textos publicats. Com ja hem explicat abans, entre els autors d’aquests textos hi ha una gran presència de càrrecs de primer línia política, com ara ministres, ponents constitucionals, portaveus parlamentaris i un primer ministre (Calvo-Sotelo).

A la taula següent podem trobar una relació dels càrrecs que han detentat els autors que podem considerar en aquest col·lectiu central, que s’atorga el protagonisme de la Transició, i que va participar directament en les decicions polítiques que es prengueren aleshores, ja sigui des de les institucions, o bé des dels partits polítics.

Taula 3. Perfil de càrrecs que han tingut els autors de memòries personals sobre la Transició

Perfil dels càrrecs Nombre conjunt d’autors, en funció de les posicions que han ocupat en els diferents espais polítics i institucionals. El nostre marc de referència, la Transició espanyola, tingué l’espai central en les institucions i la vida parlamentària a Madrid. Tanmateix, el pes de la política catalana com a espai de combat polític no s’ha de menystenir. És per això que recullim també aquí els polítics catalans que han escrit memòries que ens parlen en algun moment de la Transició.

Com es pot observar a la gràfica següent, trobem un primer grup que hem definit com

“espai central de la política espanyola”, i que està conformat per aquells autors que van

70 Per exemple, de Gregorio Morán (2009). Adolfo Suárez. Ambición y destino. Editorial Debate. El mateix autor havia publicat un altre llibre sobre Suárez el 1979: Adolfo Suárez. Historia de una ambición. Editorial Planeta.

71 4 d’AP, 2 d’UCD, 3 del PSOE i 1 del PCE.

participar en el nucli central de les negociacions i del procés de la Transició. Com a adjunt a aquest conjunt, hi ha un grup de quatre autors que foren ponents constitucionals, per tant, persones que, alhora que han ocupat una centralitat important en el relat sobre la Transició, han rebut força atenció mediàtica per aquest motiu. Dels set ponents que va tenir la Constitució Espanyola72, n’hi ha quatre que han escrit les seves memòries, bé sigui com a autobiografies en què la Transició ocupa una part significativa del relat (Fraga, Herrero), bé com a autobiografia incomplerta en què la Transició hi apareix breument (Jordi Solé Tura73), o bé com a memòries directament relacionades amb la Transició (Peces-Barba).

D’altra banda, trobem un grup reduït de persones que han ocupat diferents carteres en els consells de ministres de la Transició. Però, com podem deduir, en proporció, aquest nombre de persones és reduït, tenint en compte els nombrosos polítics que van passar pels diferents governs de la Transició. En aquest sentit, hem de fer observar que els autors que es veuen empesos a fer aquest exercici de testimoni van tenir una projecció particularment important en la conformació dels diferents escenaris polítics que es van succeir de forma accelerada durant la Transició74. Així, José María de Areilza, que fou president de la jove Alianza Popular, va ser un polític que es va insinuar (i que l’opinió dels càrrecs que provenien del règim avalava en part) com a president del govern de la monarquia, però es va haver de conformar a ministre d’exteriors en el govern d’Arias Navarro. Al seu torn, Álvarez de Miranda, va ser impulsor de la democràcia cristiana espanyola durant la Transició, que malgrat diverses provatures per formar un partit, finalment es va acabar integrant a la UCD d’Adolfo Suárez. Fou president del Congrés de Diputats de la primera legislatura de la nova democràcia. D’altra banda, Martín Villa,

72 Els anomenats per la premsa “pares” de la Constitució són: Manuel Fraga, Gabriel Cisneros, Gregorio Peces-Barba, José Pedro Pérez-Llorca, Jordi Solé Tura, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón y Miquel Roca.

73 Malauradament, la malaltia d’Alhzeimer va impedir Jordi Solé Tura completar les seves memòries amb un segon volum, tal com tenia previst. Així, només podem comptar amb la primera part de la seva autobiografia, Una història optimista, publicat per Edicions 62 el 1999.

74 És per això que en aquests casos, les editorials han promogut, tant o més que els mateixos

193

ministre de gobernació i d’interior, vicepresident del govern i fundador d’UCD, fou sens dubte el polític més influent en els governs de Suárez i uns dels que va participar de forma més directa en les decisions transcendentals que es van prendre en aquells moments sobre el model d’Estat.

De la mateixa manera, trobem en la política catalana un bon nombre d’autors de memòries, alguns dels quals han ocupat càrrecs en el govern. Cal diferenciar, però, entre els que escriuen les seves memòries atorgant un paper central al moment històric de la Transició, i els que han tingut una trajectòria política més enllà de la Transició, i entre els quals, per tant, la Transició ocupa un espai molt menor. Llevat del cas de Sánchez Terán, que publica les memòries el 198875, tots els autors publiquen les memòries a començaments dels anys noranta76.

Entre aquests, hi trobem López Rodó, amb unes memòries força extenses que recullen tota la seva vida, i que es publiquen entre el 1990 i el 1993, en què la Transició ocupa el darrer dels quatre volums que les conformen. Com també les memòries de Manuel Orgínez77 (publicades el 1993), una de les persones que entra en la política pública de la mà de Josep Tarradellas, essent conseller del primer govern de la Generalitat i un dels que promou, de fet, el retorn del President des de l’exili, i participa per això en les negociacions amb el govern de Suárez. En el marc d’aquesta participació en la política de la Transició, també hi trobem les memòries polítiques de Josep Subirats Piñana, que relata el seu pas pel senat de la primera legislatura al seu llibre La Transició des del senat, publicat el 1991 per La llar del llibre. Subirats fou senador per l’Entesa dels Catalans a les corts constituents i en la legislatura que comença el 1979. També fou un dels redactors de l'Estatut de Sau, membre dels 21 de la comissió de l'Estatut al Congrés, i el 1982 fou escollit president del tribunal de comptes d'Espanya.

En aquest grup de polítics amb una participació directa en la política de la Transició, hi trobem Pere Pi-Sunyer, que fou Conseller d’Ensenyament i Cultura en el govern de Tarradellas78, diputat al Parlament de Catalunya (per CiU) i senador designat per la

75 Sánchez-Terán, Salvador (1988). De Franco a la Generalitat. Planeta. Col·lecció: Espejo de España, 138.

76 En el moment en què l’editorial Edicions 62, sota la direcció de Xavier Folch, comença una col·lecció de memòries centrades en l’àmbit cultural i polític de Catalunya. Però el “boom” s’estén al conjunt del món editorial.

77 Una vida entre burgesos. Memòries. Edicions 62, Col·lecció: Biografies i memòries, 20, 1993 (4a edició).

78 En virtut d’aquest càrrec el 1978 va signar el decret que permetia l'ensenyament oficial i generalitzat del català a l'escola.

Generalitat. Les seves memòries (Del vell i del nou món. Memòries. Edicions 62.

Col·lecció: Biografies i memòries, 17, 1992) són un repàs del seu periple vital, que inclou l’exili a Amèrica i el retorn a Madrid i a Catalunya trenta anys després. La Transició només ocupa, doncs, la part final de les seves memòries.

Per contrast, cal destacar la posició crítica de Lluís Xirinacs al model polític que va instaurar la Transició en la seva coneguda trilogia La traïció dels líders, publicat per Llibres del Segle entre 1993 i 1997. Xirinacs, que fou una persona destacada de la lluita antifranquista, també va tenir un paper notable durant la Transició com a lluitador en solitari per la reivindicació de l’amnistia. En aquesta condició de membre díscol i autònom de la lluita per la democràcia, es va desmarcar totalment de la política dels partits polítics i dels pactes que van comportar la Transició.

Però el més important de totes les memòries de la Transició publicades a començaments dels noranta a Catalunya, la més rellevant és sens dubte del President de la Generalitat, Josep Tarradellas. Planeta publica les memòries de Tarradellas el 1990, amb el títol significatiu de Ja sóc aquí. Utilitzant, doncs, com a reclam l’expressió “mítica” que ha recordat la figura de Tarradellas des del dia del seu retorn i presentació pública al Palau de la Generalitat davant d’una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom. Les seves memòries són més aviat unes reflexions en clau personal dels fets més importants del que fou el seu exili i tornada a Catalunya.

A finals dels anys noranta, tornem a trobar una tongada de memòries publicades per personalitats de la política catalana, que ja no tindran com a eix central la Transició, sinó altres moments de la història. El Franquisme i la lluita per la democràcia, a mesura que passen els anys, van prenent un protagonisme més accentuat en les noves memòries aparegudes, sobretot quan aquests s’ocupen de la trajectòria completa dels seus autors.

És el cas, per exemple, de les memòries de Víctor Torres, A favor de la llibertat (Pagès editors, 1998), de Julio Busquets, Militares y demócratas. Memorias de un fundador de la UMD y diputado socialista (Plaza & Janés, 1999), Lluís Prenafeta, L’ombra del poder (Planeta, 1999), i Joan Colomines, El compromís de viure. Apunts de memòria (Columna, 1999). Com veiem, a finals dels noranta, les editorials que aposten per aquest gènere es diversifiquen i els perfils polítics també.

Finalment, i tornant al marc de la política espanyola, no volem deixar passar per alt que més enllà del conjunt de càrrecs polítics, hi ha aspectes que podem destacar pel que fa

195

als perfils ideològics. Per exemple, hem pogut definir, com es pot veure al gràfic, un conjunt de vuit autors que es caracteritzen per ser monàrquics, alguns dels quals van participar en els governs anomenats de la “monarquia”, els dels primers anys de la Transició, abans de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política. D’altres van tenir un paper destacat també durant els primers anys de la Transició, durant els governs d’UCD.

Aquesta dada és interessant, perquè reforça aquesta idea que hem exposat del vincle entre la publicació de memòries personals sobre la Transició i els primers anys del procés de canvi polític.

D’altra banda, hem volgut també destacar un grup d’opositors al Franquisme, alguns dels autors del qual no formaren part de cap govern, però van ser líders destacats de la Transició, com és el cas de Santiago Carrillo. Un dels símbols del que després s’anomena l’esperit del consens. Ja que el pacte amb els comunistes fou, precisament, un dels esculls simbòlics que va haver de superar la nova democràcia per poder homologar-se amb la resta de democràcies europees. A canvi d’una posició menys radical en els seus plantejaments del Partit Comunista, que també va haver de fer renúncies per assolir aquest esperit de consens. De fet, Santiago Carrillo és el líders polític que ha publicat més vegades les seves memòries, si comptem els diferents títols que han anat apareguent durant els anys posteriors a la Transició, i que, amb diferents títols, fan referència a la seva trajectòria política personal o bé explícitament als anys de la Transició79. Aquest conjunt d’opositors que han escrit memòries, entre els que ja hem identificat com a

“protagonistes” del relat mateix de la Transició, ens indica que la participació en aquest relat no és un fet exclusiu d’un sector ideològic. És a partir de la identificació d’aquests

“protagonistes”, doncs, que hem pogut revisar els perfils ideològics o les posicions que ocupaven en el camp polític de la Transició. Com a resultat, els dos grups que apareixen més clarament són aquests dos que hem esmentat: monàrquics i opositors a la dictadura, al costat dels que han ocupat càrrecs públics. Això no obstant, hi ha evidentment

“protagonistes” d’altres perfils polítics i ideològics, però no són tan abundants o no ocupen aquest espai que hem identificat com central en el procés de la Transició política.

79 Els diferents títols que ha publicat Carrillo inclouen: El año de la Constitución (Crítica – Grijalbo Mondadori, 1978); Memoria de la Transición (Grijalbo, 1983); Problemas de la Transición (Ahora, 1985); El año de la peluca (Ediciones B, 1987); La gran Transición (Planeta, 1995); Un joven del 36 (Planeta, 1996); Memorias (Planeta, 1996); Juez y parte de quinze retratos españoles (Plaza &

Janés, 1996).

Textos de polítics

Gràfica 3. Perfil dels càrrecs en relació a la centralitat de la política espanyola i catalana en la Transició

197

D’aquests diferents perfils d’autors, com hem dit, nosaltres volem focalitzar l’anàlisi en aquells que han ocupat l’espai més central del procés polític de la Transició. Això és, al nostre parer, aquells que han participat en la definició de les regles del joc. Entenem que aquesta posició central correspon al perfil que tenen els ponents constitucionals, d’una banda, i aquells que han ocupat càrrecs de màxima responsabilitat política, tant pel càrrec mateix, com per la seva influència en la política de la Transició. Amb aquestes característiques, podem configurar un grup de vuit autors, en els quals s’inclouen els quatre ponents constitucionals que han escrit memòries (Manuel Fraga, Miguel Herrero de Miñón, Gregorio Peces-Barba, Jordi Solé Tura), un primer ministre (Leopoldo Calvo-Sotelo), dos ministres (un d’ells ponent constitucional: Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa), un president de la Generalitat (Josep Tarradellas) i un cap de l’oposició que va tenir un paper molt especial durant la Transició (Santiago Carrillo). En aquest conjunt, a més, com veiem, hi ha autors de l’àmbit de la política catalana, que tot i que no se’n poden considerar representatius, sí que ofereixen una altra perspectiva del camp de joc (especialment en el cas de Josep Tarradellas).

a) Retrat dels autors escollits

Dels autors escollits per a l’anàlisi, en volem fer un retrat somer per tal de situar-los, malgrat que per la sera notorietat política, la seva trajectòria és prou coneguda.

Calvo-Sotelo, Leopoldo

Aquest fill d’una família de monàrquics va néixer el 1926 a Madrid. Després d’estudiar enginyeria de camins (1951), va treballar durant 25 anys en el grup industrial dels bancs Hispano Americano i Urquijo; va ser director general de Perlofil, SA i conseller delegat de Unión de Explosivos de Río Tinto. El 1967 i 1968 va ser president de RENFE. El 1972 va acceptar la presidència de la Sociedad para el Desarrollo Industrial de Galicia.

Va iniciar la seva trajectòria política com a procurador en Corts (des de l’octubre de 1971) en representació dels Empresarios del Sindicato Nacional de Industrias Químicas. La seva filiació ideològica s’havia iniciat a les Juventudes Monárquicas. I també va col·laborar amb el Círculo de Jóvenes de la Asociación Católica Nacional de Propagandistas. Un sector amb un esperit menys rígid dins del marc del règim franquista.

En sintonia amb això, el 1973 va ser dels que va participar en la creació del grup Tácito,

un grup d’opinió format per persones amb una formació elevada, que ocupaven càrrecs de la Dictadura, i que pensaven que s’havia d’evolucionar políticament.

Segons Paloma Aguilar no s’havien significat políticament amb la dictadura, ni a favor ni en contra, i ocupaven càrrecs tècnics. Tot i que, com veiem, en el cas de Calvo Sotelo almenys, era producador a les Corts.

Según Powell, “al menos siete de los veinte ministros del primer gobierno de Suárez eran (o habían sido ) “tácitos” activos” (Powell, 1990: 265). Por todo ello, este grupo estaba especialmente preparado para servir de puente entre la élite franquista y la oposición democrática. (Aguilar, 1996: 315-316).

Segons Carlos Huneeus (1985: 70) formaven part del que ell anomena la “buffer zone”, composta per persones d’elevada competència tècnica (economistes i juristes) que havien arribat a conèixer bé l’administració franquista, i això els va situar en un espai estratègic durant la Transició, perquè el Rei hi confiés per guiar l’evolució des de dins.

El 1975 Calvo Sotelo va participar, amb Pío Cabanillas, Manuel Fraga, Francisco Fernández Ordóñez i José María de Areilza en la fundació de FEDISA (Federación de Estudios Independientes S.A.). Un gabinet d’estudis que omplia de contingut aquest esperit de reforma des del mateix règim franquista. Després de la mort de Franco, Carlos Arias Navarro el va nomenar ministre de Comerç del primer govern de la monarquia.

De fet, va participar com a ministre en diversos governs de la monarquia, de comerç, obres públiques i relacions amb les Comunitats Europees. El 1980 va ser nomenat vicepresident per afers econòmics en l’últim govern de Suárez. Quan aquest va dimitir, UCD el va proposar com a successor. Durant la seva investidura es va produir l’intent de cop d’estat del 23-F. Va ser president del govern des del febrer de 1981 fins al desembre de 1982. Després ha estat parlamentari a Madrid i a Estrasburg. Va morir el 3 de maig de 2008, a Madrid.

Els llibres de memòries de Calvo Sotelo inclouen dos títols, Memoria viva de la Transición (Plaza & Janés / Cambio 16, 1990) i Papeles de un cesante: la política desde la barrera.

(Galaxia Gutemberg, 1999). El primer llibre són pròpiament unes memòries sobre la

(Galaxia Gutemberg, 1999). El primer llibre són pròpiament unes memòries sobre la

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 190-0)