El gènere de memòries

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 73-77)

2. La construcció social de la biografia

2.2 El mercat dels textos memorialístics

2.2.1 El gènere de memòries

Indubtablement, el mercat editorial és un agent instigador de la creixent producció de textos d’aquest gènere: les biografies, les autobiografies, els llibres de viatges, les memòries de diferents estils... La literatura memorialística ha experimentat un creixement important en els últims anys. D’ençà de la mort de Franco han florit les col·leccions dedicades a la literatura autobiogràfica. I això ha succeït en català i en espanyol, com diu Enric Bou (1993). Però també ha succeït a França, com assenyalen els estudiosos d’aquell país. Gairebé es pot situar aquest boom editorial amb precisió, entre els anys vuitanta i noranta (Lecarme i Lecarme-Tabone, 1997). Abans, no és que no hi hagués producció, però aquesta havia tingut una evolució més discreta. En el cas de Catalunya i Espanya, a més, molts dels textos no tenien una presència pública, a causa dels condicionants polítics. Aquí és obvi que a les darreries de la dictadura franquista s’iniciés una autèntica allau de memòries, però el que ens cal explicar és que aquest no és un fenomen nostre, sinó que es pot generalitzar a altres llocs que partien de situacions anteriors més favorables a l’aparició d’aquest tipus de textos.

Efectivament, en els anys noranta i els següents, com diu Enric Bou, qualsevol persona que hagi tingut una mica d’impacte públic se sent “obligada” a escriure algun text autobiogràfic. S’ha convertit, gairebé, en la prova del nou èxit professional i la popularitat.

Certament, la vida pública és plena de persones i personatges d’èxit. Gràcies als mitjans de comunicació, famosos del cinema, polítics, i gent amb tota mena de glamours desfilen per la galeria de personatges conegudíssims. Fins i tot la figura de l’intel·lectual ha superat la d’aquell Rousseau taciturn que de tant en tant s’allunyava de les tertúlies organitzades per les dames de París. Avui, la presència pública a través dels mitjans de comunicació és la marca del reconeixement social, i això, com diu Bourdieu a Sobre la televisió (1997), arriba a condicionar les regles del joc de qualsevol professió.

Per tant, el requisit indispensable per a acabar escrivint unes memòries personals es dóna en escreix. A aquest context propici es completa amb l’interès del públic per aquest tipus de literatura. Aquest interès pot ser explicat de forma simple pel reclam que representa que les persones públiques expliquin la seva vida o les seves experiències. Però aquesta no deixa de ser una explicació simple. De fet, ja vèiem que en el segle XVIII, en els orígens del gènere biogràfic —de ficció i no ficció—, hi ha l’interès per la vida de persones

“reals”. Aquest interès no ha decrescut, en tot cas s’ha vist reforçat per la invasió de la intimitat per part dels mitjans de comunicació. Si la televisió i el cinema ens ensenyen fins i tot com fer l’amor, com morir o matar, com viure les penes i les alegries més quotidianes, no ens pot sorprendre que provoqui curiositats (igualment morboses) sobre com és i ha estat la vida d’algú que s’ha fet absolutament familiar en el nostre paisatge humà.

L’autobiografia, la biografia o les memòries no deixen de ser aproximacions privilegiades a algú que només hem conegut amb en el seu paper de persona pública, sigui polític, perruquer, periodista o monarca. El text biogràfic ens permet descobrir la versió més íntima del personatge, i situar-lo en el pla de l’home comú, de tots els mortals. Alhora, ens transporta a l’interior de camps socials desconeguts; a la rebotiga de la política, per exemple. Se’ns parla en clau personal de qüestions polítiques, se’ns situen de prop els protagonistes, els detalls, les anècdotes que han passat desapercebudes per la història i pels mateixos mitjans de comunicació. Com diu Enric Bou, referint-se a les memòries de caire més polític,

“precisament, la grandesa, i l’interès, dels millors d’aquests llibres deriva d’una hàbil combinació entre la dada pública, coneguda per molts dels lectors contemporanis de l’autor —o dels lectors amb una mínima formació com a historiadors—, però amanida amb un comentari o una experiència personal que li afegeix la sal de la vida.” (Bou: 46, 1993).

El mercat editorial s’ha nodrit d’aquest interès, i d’aquesta presència pública de persones concretes. En el cas espanyol i català, la Transició política projecta a l’escena pública tot un conjunt de líders polítics que procuren arribar directament al públic per obtenir vots.

Aquest fet nou va acompanyat de la construcció d’una nova forma de fer política per mitjà de la televisió, en què es realcen les peronalitats públiques i la seva capacitat de projecció social. En el cas dels líders polítics, la suma dels dos factors, el nou marc electoral i la televisió, obre un panorama absolutament inèdit.

En aquest context, a més, la creixent i cada vegada més potent indústria editorial, expliquen l’interès de les editorials per aquest tipus de llibres. En el context de la Transició, pels factors que hem apuntat, la publicació de memòries personals esdevé un fet molt rellevant. Fins i tot diríem que pren dimensions extraordinàries, si tenim en compte alguns aspectes, com ara que alguns autors publiquen diversos textos de memòries, o bé que alguns textos (sobretot en forma de dietaris i cròniques) apareixen ja en els primers anys de la Transició. Per tant, es publiquen memòries quan encara no s’ha acabat la Transició. Alhora, el mercat editorial empeny per introduir aquests nous productes

75

culturals. En alguns moments i en alguns casos, doncs, es pot produir una autèntica pugna per endur-se el text d’un Adolfo Suárez o d’un Fabià Estapé.

Per tant, la iniciativa de publicar l’autobiografia o les memòries no sempre parteix de l’autor-protagonista, sinó que sovint és una iniciativa editorial, que aprofita la rellevància del personatge per oferir un producte amb èxit de vendes gairebé assegurat. Per això també s’explica que molts d’aquests textos no són escrits pel protagonista, sinó per autors anònims (“negres”), que redacten allò que els narra la persona biografiada. L’editorial pot fins i tot influir en el contingut de les memòries, per fer-les més interessants. En aquest sentit, sempre cal establir un consens a partir de la necessitat editorial de publicar aspectes desconeguts de la història per fer l’obra més atractiva i la necessitat de l’autor de mantenir la discreció en determinats aspectes, per no comprometre’s o comprometre. Per això, les editorials busquen precisament publicar llibres al final de la vida pública dels seus protagonistes, de manera que sigui més fàcil explicar els “secrets” que hi ha darrera d’aquesta vida pública.

Hi ha diverses col·leccions dedicades específicament al gènere de les memòries personals, molt centrades precisament en la Transició política. Les més rellevants pel que fa a la història de la Transició política, són Espejo de España, de Planeta i Así fue, de Plaza & Janés. Aquestes dues editorials, totes dues de Barcelona, han imprimit un estil propi a cadascuna de les col·leccions, però coincideixen en el fet d’haver dedicat una col·lecció específica a explicar la història d’Espanya en clau personal. La col·lecció de Planeta va iniciar-se el 1972 i que ha tingut continuïtat fins el 1995. Durant uns anys aquesta col·lecció va publicar els llibres presentats al Premi Espejo de España, que es va convocar per primera vegada el 1975. Les obres presentades havien de ser biografies, memòries, reportatges, estudis, assaigs o enquestes sobre els temes de la col·lecció.

Entre els títols d’aquesta col·lecció hi ha efectivament memòries i llibres d’història d’Espanya, com ara el de Raymond Carr i Juan Pablo Fusi: España, de la dictadura a la democracia, Pasionaria y los siete enanitos, de Manuel Vázquez Montalbán, i tot un seguit de memòries, com les de Manuel Fraga Iribarne i de Santiago Carrillo. En total hi ha 196 títols publicats.

La col·lecció de Plaza & Janés va començar el 1995, i també està associada a un premi, el Premio Así fue. Aquesta col·lecció encara continua publicant llibres i ja en porta 72. Així com la col·lecció de Planeta ha publicat llibres sobretot de líders polítics de la Transició, a la col·lecció de Plaza & Janés hi ha força llibres sobre la família real espanyola.

D’altra banda, en català hi ha la col·lecció que Edicions 62 va començar el 1978, a iniciativa de J.M. Castellet. S’hi han publicat 61 títols i encara continua viva. Els llibres que

tracten l’època de la Transició són llibres de memòries, més que biografies o autobiografies. De tota manera, a la col·lecció hi trobem unes quantes biografies, com ara la de Josep Tarradellas, referides a l’etapa de la Transició. Aquesta col·lecció és la que aplega més llibres d’aquest gènere de la literatura en català. Hi han publicat personalitats de la cultura, la política i la societat civil catalanes, com ara Moisès Broggi, Josep Espar Ticó, Jordi Solé Tura, Joan Colomines, Joan Reventós, Oriol Bohigas, etc.

El gruix de llibres publicats per aquestes tres col·leccions donen una certa mesura de la gran dimensió que ha adquirit el gènere biogràfic en el món editorial. Específicament, donen raó de la importància del fet autobiogràfic a l’entorn de la Transició política.

Normalment, segons hem pogut saber gràcies a les entrevistes fetes a tres responsables d’aquestes editorials, s’editen entre 3.000 i 4.000 exemplars. Però alguns poden arribar als 20.000 o més, com la biografia de Pere Casaldàliga, en català24. Però poden arribar a ser molts més en les biografies o autobiografies publicades en castellà.

Així doncs, pel que fa a les memòries escrites al voltant de la Transició, es pot dir que constitueixen un objecte d’estudi, que ens permetrà d’entendre com es construeix socialment un discurs sobre el passat. La paradoxa, aparentment, és que aquest discurs social s’expressi a partir de l’anomenada literatura del jo. Però només aparentment és paradoxa. Com ja hem explicat, el relat és el que constitueix l’eix de transmissió del discurs sobre el passat, i és en aquest relat on se situen els personatges, no al revés. El discurs sobre el passat és una forma d’acció social. Igual que la construcció biogràfica és una forma d’actuar en el món, de ser un subjecte social. En aquest sentit les memòries de la Transició constitueixen per nosaltres un objecte d’estudi privilegiat, perquè permeten entendre la confluència entre la memòria individual i la memòria col·lectiva. Que això es produeixi en el context de l’eclosió de la televisió com a mitjà de comunicació política, com veurem, també és una falsa paradoxa. Perquè la projecció que la televisió fa dels líders polítics propicia precisament la seva consagració com a personatges públics, com a objectes/subjectes de memòries, com a protagonistes del relat sobre la Transició.

Però abans d’avançar en l’anàlisi d’aquest objecte d’estudi, mirem de precisar una mica més quins textos conformen tot aquest conjunt de biografies i memòries al voltant de la Transició.

77

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 73-77)