La Transició de les elits

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 119-130)

4. La Transició: la construcció d’un relat

4.1 La Transició com a període històric

4.1.5 La Transició de les elits

Un dels fets sens dubte més rellevants de la Transició és l’aparició d’una nova classe política. El canvi d’escenari que es produeix amb les eleccions del 1977, s’entra en una nova fase en què el protagonisme el tindrà la negociació entre el president del govern espanyol i els partits de l’oposició democràcia, que entren ara en escena. Si fins aleshores la negociació s’havia produït entre el president escollit pel Rei i els poders del règim franquista, el canvi d’escenari provoca un canvi d’interlocutors. Aquest fet també és un indicador de com el procés de la Transició és un procés incòmode per a tots els actors, o gairebé. Els partits polítics de l’oposició democràtica, malgrat les iniciatives de crear plataformes conjuntes, no actuen d’una manera unitària, sinó que cadascun d’ells busca situar-se en el nou marc polític, amb vista al seu futur electoral. Aquesta dinàmica marcarà l’evolució de les negociacions i de les relacions entre els partits, així com la relació entre els partits i el govern.

De fet, el mateix Adolfo Suárez estableix contactes individualitzats amb les formacions polítiques, de manera que trenca amb la possible existència d’un front unitari que actuï en bloc i plantegi una llista inamobible de reformes. En aquest context, els partits aniran movent-se dels seus plantejaments inicials buscant una posició més còmode en el debat sobre la Constitució i en l’evolució que anirà fent el procés de la Transició. El cas més emblemàtic és el del PCE, que pacta amb Suárez els termes de la seva legalització. Les concessions simbòliques més importants que fa el PCE a canvi de la seva legalitzación són l’acceptació de la monarquia i l’acceptació de la bandera oficial d’Espanya establerta pel Franquisme. Més enllà dels símbols i de la forma d’Estat, però, hi haurà una política de suport incondicional a Suárez, iniciada amb els pactes de la Moncloa. La mateixa legalització del PCE, que havia estat una reivindicació compartida pels partits de l’oposició democràtica, esdevé un tema menor en aquestes negociacions individualitzades entre Suárez i els partits.

El PSOE canviarà aquestes reivindicacions globals per l’exercici del lideratge en l’oposició al govern. El canvi d’escenari situa el PSOE com a principal partit de l’oposició, i fent

parella amb la UCD com un dels dos partits “nacionals” que poden governar el país. El binomi UCD-PSOE ocuparà el centre del debat polític parlamentari i el centre de les negociacions en l’elaboració del text constitucional. Els pactes que condueixen la Transició des de les eleccions del 77 són els que protagonitzen UCD i PSOE.

Cal observar atentament aquesta coincidència entre un procés constituent i un procés de definició de la força electoral de cadascú per valorar el context en què es produeix la Transició política. Malgrat que el concepte de “consens” domina en el relat de la Transició, no es pot perdre de vista que les relacions entre uns partits que competeixen electoralment substitueix de fet el possible escenari d’una negociació transversal i multilateral entre demòcrates i franquistes. No hi ha cap projecte comú de partida que presideixi el desenvolupament d’aquest període de la Transició, que desemboca en l’aprovació de la Constitució de 1978. És, de fet, un període caracteritzat pel conflicte permanent, la competència entre partits, la desconfiança, els moviments tàctis i els canvis de posició. Cal pensar que els partits polítics parteixen d’uns plantejaments construïts en un context de manca de llibertats polítiques, amb una força de les bases i de les mobilitzacions que creix ràpidament durant els anys setanta, però que no té gaire temps de madurar, i que en canvi té una gran influència dels moviments contestataris de finals dels seixanta. Així doncs, els partits d’esquerres són molt d’esquerres, i se situen en terrenys antisistema que canviaran ràpidament en el moment de formar part de l’arc parlamentari.

Hi ha un exercici una mica patètic però que els historiadors hem de fer, que és el d’agafar el programa dels partits polítics de l’any 1974. Recomanaria a tothom llegir el llibret publicat pels no aliniats de l’Assemblea de Catalunya i que recull tots els programes dels partits polítics clandestins catalans l’any 1974. Posa la pell de gallina, perquè el més moderat demana, per exemple, “la dissolució de les forces repressives” o “la desaparició de l’exèrcit”.

(Borja de Riquer, 1998: 61).

Els partits més moderats tampoc no podran mantenir una posició establerta en un bon inici. Caldrà que es vagin adaptant als contextos canviants de la Transició, i que aniran adoptant el marc en què aquesta s’estableix: monarquia, procés de legalització dels partits, procés de recuperació de la Generalitat, etc.

En canvi, en els grups més moderats —es veu molt clarament en les intervencions de Pujol i Trias Fargas— hi ha una notable indefinició sobre el caràcter institucional del règim. És a dir, es parla de règim democràtic però no es parla ni de monarquia ni de república; pràcticament no es parla d’aliances tàctiques estatals (al contrari que els altres grups) i es posa l’accent en la recuperació dels senyals d’identitat, en la reconstrucció del país des de la societat civil i en la indefinició estratègica. Això és significatiu, perquè aquesta diferenciació de 1975 s’ampliarà molt més notablement el 1976 i jo diria que al segon semestre d’aquest any en el qual Suárez ja està oferint la reforma política, és un moment en què, malgrat que l’oposició doni l’aparença d’unitat, aquesta unitat és més formal que real. Aquí comença la cursa per

121 veure qui s’hi apunta, qui serà el primer a ser tolerat i legalitzat, qui és el primer que pot pactar amb Suárez. (Borja de Riquer, 1998: 62-63).

Tots els partits canviaran els seus punts de partida respecte dels objectius i desideràtums que havien plantejat a l’inici de la Transició. Perquè de fet ningú no sap quin serà el final d’aquesta història. L’únic partit que manté una posició força inamobible és Alianza Popular, liderada per un Manuel Fraga que es resisteix a acceptar un procés plenament democràtic, sense limitacions, així com a acceptar el procés de descentralització i de construcció de l’Estat de les autonomies. La manca de flexibilitat de Manuel Fraga en aquest procés és un dels factors que li prendrà lideratge i el debilitarà electoralment.

Manuel Fraga, a més, ha de competir amb nous lideratges, amb nous estils de fer política, que ràpidament s’adapten a les necessitats generades per la negociació. Segons Paloma Aguilar, aquesta fidelitat als plantejaments franquistes li va costar cara. Sobretot a mesura que s’anaven guanyant espais de llibertat i reformant les lleis per fer-les adequades al canvi.

Se negó a firmar un ampliación de la amnistía, cuestión que fue tan emblemática en las movilizaciones populares de esos años. También protestó airadamente por la legalización del PCE. No quiso suscribir la sección política de los Pactos de la Moncloa (sí la económica), cuando se trataba de consagrar unos derechos y libertades muy elementales de los ciudadanos. Presentó, en la discusión del proyecto constitucional, una batalla muy dura en torno a asuntos religiosos y se negó a aceptar la inclusión del término

“nacionalidades” en la Constitución. Al final, de los 16 diputados de AP, tres se abstuvieron y 5 votaron no, esto es, el 50 por 100 no votó sí a la Constitución (...). (Aguilar, 1996: 337).

Fins i tot a Catalunya, on l’acció unitària dels partits polítics ha construït un referent de reivindicació col·lectiva, ja sigui en l’Assemblea de Catalunya, en el Consell de Forces Polítiques, amb la concentració del 1976 a Sant Boi o la manifestació del 1977 per l’Estatut, la negociació estarà portada des dels partits i amb les diferències de cada partit.

Malgrat que és fàcil trobar el consens inicial en els documents que es van produir a l’inici, cal tenir en compte els condicionants de l’acció política, en un context en què, com hem dit, es mescla el context de competència electoral amb el context de negociació de les bases de la democràcia a Espanya. Com diu Sobrequés, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya tenia un programa força clar sobre el canvi polític:

El Consell de Forces Polítiques representava un avenç i una concreció molt importants en relació amb les propostes més genèriques de l’Assemblea de Catalunya. El Consell tenia, doncs, un programa bastant precís d’allò que havia de ser el futur polític de Catalunya:

formació d’un govern de Catalunya amb uns poders basats en els principis i les institucions continguts a l’Estatut d’Autonomia de 1932; reconeixement de les llibertats democràtiques (expressió, premsa, associació, reunió, manifestació, eleccions per sufragi universal, etc.);

amnistia general per a les comdemnes derivades d’actuacions polítiques o sindicals; i constitució d’un govern provisional a l’Estat espanyol que es comprometés a celebrar eleccions a Corts constituents, les quals decidirien el contingut de les noves institucions polítiques espanyoles. (Sobrequés, 1988: 14).

El govern provisional no es va produir, ni tampoc el consens previ a les eleccions sobre els drets i les llibertats que constitueixen el nucli d’un sistema democràtic. Tot això es va decidir després d’unes eleccions, cadascú va haver de prendre posicions i defensar uns interessos. Fins al punt, que les mateixes bases de la democràcia es jugaven el seu futur en les eleccions. Tal com explica Andreu Mayayo en el seu llibre La ruptura catalana (2002).

El dissabte 11 de juny Suárez va convocar la premsa i la televisió al local electoral centrista i va afirmar, sense embuts, que tot depenia del resultat electoral: “desde el reconocimiento regional hasta la más amplia autonomía”. (Mayayo, 2002:123)

Al seu torn, la presidència de Josep Tarradellas és tant personalista com transitòria. I per tant, la relació entre els nous líders polítics (Jordi Pujol-Miquel Roca, Joan Reventós, Jordi Solé Tura...) és de confrontació de postures que parteixen de plantejaments diferents, que al seu torn s’aniran modificant durant la negociació de l’Estatut i de la Constitució. Aquesta necessitat de negociar per arribar a un consens, portarà les direccions dels partits a adoptar canvis de posicionament imprevistos i no discutits internament pels partits polítics.

Per això alguns han interpretat la Transició com el moment de la traïció, de la claudicació dels líders, respecte a les demandes de les bases, com també de la societat. Ja hem dit que mentre el moment inicial de la Transició es caracteritza per una forta mobilització al carrer, el moment que estem describint ara, posterior a les eleccions del 1977, es caracteritza per la negociació entre partits, i entre aquests i el govern. El canvi d’escenari, proporciona un lideratge inèdit a les direccions dels partits. S’ha dit que en la Transició els partits estaven en formació i tenien estructures bàsiques molt dèbils. Per això s’explica, en part, el control que van tenir dels partits les directives en contra de les bases. Aquest aspecte ha estat posat de relleu des d’un punt de vista crític per diversos autors. Potser els més destacats són Gregorio Morán, amb el seu assaig titulat El precio de la Transición (1991), i la trilogia de Josep Maria Xirinacs, La traïció dels líders (1993, 1994,1997).

Efectivament, com hem dit, el context de la Transició després de les eleccions de 1977 situa l’acció política en un escenari de permanent reunió i trobades per pactar diferents nivells de consens. Això en un context en què els partits polítics ja s’han mesurat electoralment, i per tant, amb diferents capacitats d’incidència, i també exclusions. És el que Josep Maria Colomer ha definit com l’”art de la manipulació política”. I que té la seva traslació simbòlica en la representació fotogràfica de les negociacions que tenen lloc en les reunions de treballs dels líders dels grups polítics.

En un proceso de este tipo, muchas interacciones entre actores políticos están menos

123 política y los comportamientos estratégicos tienden a desarrollarse y a prevalecer aún más que en la política democrática corriente. (...) Así cabe comprender algunos bandazos y sorpresas de la Transición española a la democracia sin necesidad de confusión de sus protagonistas de la estrictamente necesaria. Nadie podía tener por anticipado una idea completa de cuáles serían las etapas y el resultado final del proceso de salida de la dictadura. (Colomer, 1998: 172).

Podem considerar que hi ha dos moments que converteixen la fórmula de la negociació política en el símbol de la Transició política: els Pactes de la Moncloa, primer, i la redacció de la Constitució, com a escenari més important. En el cas de Catalunya, hi ha també el moment de la redacció de l’Estatut de Sau. Tanmateix, el context de negociació de l’Estatut està molt condicionat per la mateixa negociació de la Constitució, ja que els dos processos coincideixen en el temps.

Hem de considerar que la manca d’una ruptura amb el passat, com dèiem, més enllà de la mort de Franco, també reforça el simbolisme d’aquests moments de la Transició. Tal com afirmen del Águila i Montoro, la manca d’una ruptura formal amb el passat convertirà la Constitució en el símbol més palpable del valor de la Transició. El temps els ha donat la raó.

Quizá la inexistencia de una “ruptura formal” o, si se quiere, de una ruptura simplemente, es lo que obliga en último término también a la oposición a realizar la identificación entre Constitución y ruptura. (del Àguila i Montoro, 1984: 58).

Efectivament, els Pactes de la Moncloa (25 d’octubre de 1977) representen el primer moment en què els partits polítics, ja legitimats per les urnes (15 de juny de 1977), es posen a negociar amb el govern de l’Estat. Feia pocs mesos que s’havia legalitzat el PCE (9 d’abril de 1977) i que s’havia autoritzat l’activitat sindical (Llei de 30 de març de 1977).

El govern espanyol té converses amb els dos sindicats que es consideren representatius, i convoca els partits polítics que han obtingut representació parlamentària per tal de negociar un pacte que permeti encarar la dramàtica situació econòmica. Sota aquest paraigua, també hi ha la necessitat d’aturar les mobilitzacions obreres, que generen nombroses vagues i manifestacions entre 1975 i 1977 a causa dels conflictes laborals. La reducció de la conflictivitat laboral, doncs, també és un dels grans objectius del Pacte.

Segons el discurs polític del moment, s’entén que resoldre els problemes econòmics i de conflictivitat laboral han de permetre consolidar la democràcia.

El Pacte, però va més enllà de les mesures econòmiques. Afronta també la gestió de drets fonamentals en un moment en què encara són vigents les lleis franquistes, només matisades per la Llei de Reforma Política del 1976. Encara no s’ha redactat la Constitució.

Per tant, les mesures que s’aproven en els Pactes de la Moncloa són de molt calat:

Dret de reunió i associació

Reforma del Codi Penal

Reorganització de les forces d’ordre públic.

Manuel Fraga, com hem dit, serà l’únic que no signarà l’apartat jurídic i polític d’aquests Pactes. La resta de partits polítics establirà un consens que sentarà un precedent que marcarà la resta de la Transició política. Els Pactes de la Moncloa, doncs, representen el primer acte de negociació entre el govern i els partits polítics en bloc, no ja com a representants de l’oposició democràtica, sinó com a representants de l’oposició parlamentària. En aquesta escena, la divisió entre demòcrates i franquistes queda ja desdibuixada, només possible en el record de les persones i en la memòria reflectida pels sectors menys conformes amb el procés de la Transició. El discurs predominant construeix un relat que té una estructura que supera aquella divisió, que ens situa en un nou escenari, on el més important és la confirmació dels dirigents dels partits parlamentaris com a líders polítics de la Transició.

Malgrat que els Pactes són aprovats pel Congrés de Diputats el dia 27 d’octubre de 1977, la foto que quedarà per a la història és la reunió prèvia dels líders polítics. La dinàmica d’aquesta fase de la Transició té com a referent aquestes trobades per construir un marc comú de negociació, que projecten la imatge d’uns líders polítics en permanent reunió. Al text següent es pot observar aquesta construcció d’un escenari amb protagonistes. El text està extret de la Universitat Carlos III, que en la seva pàgina web fa un recorregut històric per Madrid, incloent-hi l’etapa de la Transició política. L’estil del relat, però, és perceptible en altres documents, que estudiarem en el capítol següent. Ara només volem destacar el fet que els Pactes de la Moncloa constitueixen el primer escenari de la dinàmica (de reunions) que marcarà la memòria de la Transició, en la qual uns líders polítics vertebren un relat d’èxit. En el comentari següent, extret també del web de la Universidad Carlos III, és un exemple d’aquesta escenificació, que es construeix inicialment a la televisió, i que és glossada pel relat predominantment difós.

Firma de los Pactos de la Moncloa, en 1977. De izquierda a derecha: Enrique Tierno, Santiago Carrillo, Josep María Triginer, Joan Raventós, Felipe González, Juan Ajuriaguerra, Adolfo Suárez, Manuel Fraga, Leopoldo Calvo Sotelo, Miquel Roca. Font:

http://www.aguaron.net/transicion/transicion2.htm.

En el centro de la fotografía, Adolfo Suarez, Presidente del Gobierno, y Felipe González,

125 En el salón de reuniones del Palacio de la Moncloa, los dirigentes políticos de la Transición democrática rubrican ante la cámara su decisión de aunar voluntades para afrontar la crisis económica en que se halla sumido el país y construir los cimientos del juego político. El nuevo ministro de Economía, Enrique Fuentes Quintana, ante los indicadores demoledores -la inf-lación ha alcanzado el 40% a mediados del año 1977- ha propuesto a todas -las fuerzas políticas un pacto.

Durante el mes de septiembre los representantes de todos los partidos en el Congreso de los Diputados, se reúnen con la finalidad de consensuar medidas económicas que comprometan a todas las fuerzas sociales. En el centro de la fotografía, Adolfo Suarez, Presidente del Gobierno, y Felipe González, lider del PSOE, primer partido de la oposición, vertebran la imagen.

La fuerte personalidad de González y el empuje del proyecto que lidera es perfectamente captada por el ojo del fotógrafo. Ligeramente retrasado en el plano, Suarez, ejemplifica en cambio la mesura y prudencia necesarias para llevar a buen puerto la transformación que España necesita. Junto a ambos, en coincidencia impensable tan solo dos años atrás, se ubican los símbolos tradicionales de la derecha y la izquierda, Manuel Fraga, presidente de Alianza Popular y Santiago Carrillo, Secretario General del Partido Comunista Español, distantes entre sí ciertamente pero equilibrados en el plano.

La presencia periférica pero constante e imprescindible de los nacionalismos, con Miguel Roca, lider del catalanismo, en un lugar destacado durante la Transición. Asomando tímidamente entre Fraga y Roca, el que sería segundo presidente de la España democrática, Leopoldo Calvo Sotelo. En el flanco izquierdo de la foto, la figura un tanto discreta y marginal del viejo profesor-obsérvese el voluntarismo con que posa Carrillo, frente al gesto de resignación que exhibe Tierno- Enrique Tierno Galvan, líder del PSP, Partido Socialista Popular, expresión minoritaria y alternativa del socialismo cuyo recorrido histórico será breve.

Los Pactos inauguran una política de consenso entre los principales partidos, imprescindible para garantizar al gobierno el clima de tranquilidad necesario para afrontar medidas de ajuste económico. Simbolizan igualmente una línea de acción conjunta de las

Los Pactos inauguran una política de consenso entre los principales partidos, imprescindible para garantizar al gobierno el clima de tranquilidad necesario para afrontar medidas de ajuste económico. Simbolizan igualmente una línea de acción conjunta de las

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 119-130)