Canvi social i experiència del temps

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 22-25)

1. La memòria com a fet social

1.1 L’objecte de la memòria: entre la construcció i l’apropiació del passat

1.1.1 Canvi social i experiència del temps

L’objecte explícit de la memòria és el passat, el temps que-ja-no-és. Però la interpretació d’aquest temps passat porta implícita una vivència actual, present, del passat. Al mateix temps, la interpretació del passat comporta la definició d’uns marcs temporals en els quals es pot dir que allò o això començà d’aquella manera i en aquell moment i acabà d’aquella altra manera en aquell altre moment. O bé que allò o això començà en un temps indeterminat i durarà per sempre. La construcció d’uns límits (o no-límits) temporals forma part de l’acció humana i social sobre el temps, de la construcció d’unes coordenades en les quals la interpretació del passat inclou, de fet, una construcció narrativa del temps.

Així doncs, la construcció social de la memòria està condicionada per la paradoxa amb què la societat moderna experimenta el temps, a saber, la relació entre canvi i conservació. És a dir, la relació entre la història com a successió de canvis i modificacions en l’entorn social i la mirada històrica que intenta comprendre aquesta successió de canvis a través de referents que romanen inalterables. La consciència de discontinuïtat i de canvi social és, paradoxalment, un impuls social cap a un treball de memòria i de reapropiació del passat. Una reapropiació que s’exerceix sobre un terreny que ha estat objecte prèviament d’estranyament.

La mateixa distinció entre passat, present i futur forma part d’aquest estranyament que ha conduït la societat moderna cap a sentir-se amb el deure, tal com diu Ricoeur (2000), de fer memòria. Si fem un repàs històric veurem que la noció actual del passat, com tots els components de qualsevol cosmovisió, té un origen històric. Les aportacions d’historiadors i teòrics de diverses disciplines ens mostren que entre el XVIII i el XIX hi ha un canvi en la concepció del temps a les societats occidentals, segurament indestriable del context de la industrialització. Així, en la societat moderna, allò que defineix la relació de l’ésser humà amb el temps és la formalització i la racionalització per mitjà d’estris com el rellotge i el

23

calendari, estris que no són nous en la societat industrial, però que hi assoleixen una funció bàsica i en defineixen un aspecte bàsic del nou ordre social.2

Pel que fa a la relació amb el passat, aquí ens interessa aturar-nos en una altra característica de la concepció moderna del temps. Com explica Reinhart Kosselleck és en la modernitat que es produeix una diferenciació del present i del passat. El temps viscut és un temps que no torna, aliè a l’experiència del present. I aquesta diferència és el que motiva la necessitat d’una memòria, que, en un intent de conservar-lo, retorni al passat, però des de la ja inevitable distància. Aquesta diferenciació és el que atorga valor narratiu al passat, com a producte de l’elaboració humana, tal com explica Carles Toner en la seva obra sobre la memòria al voltant de l’Holocaust.

La diferenciació del temps social no ha estat sempre la de la modernitat. Kosselleck ha mostrat com no va ser fins al segle XVIII que va quedar ben definida la separació entre el passat, el present i el futur com a temps diferents, com a temps oberts. És una memòria moderna, la que té com a finalitat vincular el passat, el present i el futur. Fins llavors imperava una visió circular de la història, segons la qual el passat contenia tot el que podia succeir en el present i en el futur: historia magistra vitae. Només la seva diferenciació permet crear la continuïtat entre aquests tres temps i obrir el futur com a temps nou, autònom. De manera que el nostre temps social és una construcció recent.

L’assumpció del passat com a temps obert i producte de l’acció humana ha permès mirar el futur com un temps disponible. Un cop dissociada de la tradició, la memòria adquireix un paper actiu per vincular els temps, per produir un “passat present”. Des de la meitat del segle XVIII, aquesta experiència social de la temporalitat va anar acompanyada d’una acceleració del temps interpretada a la llum d’un concepte històric d’esperança. Aquesta anticipació subjectiva del futur, desitjat i, per aquest motiu, accelerat, la tecnificació i la Revolució Francesa li han donat un nucli de realitat inesperat i dur (Torner, 2002: 98.) En aquest paràgraf de la seva tesi3, Carles Torner ens fa un repàs de tot el que implica la noció actual de passat. En primer lloc, la diferenciació amb el present, una diferenciació entensa tant des del punt de vista del transcurs del temps (el temps s’acaba) com, i això

2 Potser la imatge més gràfica d’aquesta vivència del temps en la societat moderna és la que ens mostra l’inici de la pel·lícula Temps moderns, de Charles Chaplin, amb el gran rellotge presidint l’activitat frenètica de grapats de persones que, com formiguetes, actuen a les ordres del ritme de producció industrial.

3 Vegeu Torner, Carles (2002), Shoa. Una pedagogia de la memòria. Edicions 62.

és el més important, des del punt de vista dels components d’aquest temps. El temps passat és un temps que no tornarà, un temps exhaurit, el temps perdut de Marcel Proust.

En segon lloc, les experiències humanes del passat són diferents de les del present. Els referents socials han canviat. S’estronca la tradició, entesa com a continuïtat de les formes de vida i de la comprensió del món. Per tant, el passat indica distància, exterioritat, estranyesa. I això ens porta, seguint la mateixa norma, a la idea que el futur també pot ser diferent del present.

Però la comprensió d’aquest passat viscut com a temps estrany —en el sentit de foraster, distanciat— la devem sobretot al magnífic treball de David Lowenthal The past is a foreing country (1986). Lowenthal mostra en el seu treball que mentre el passat fou un referent que proporcionava arquetipus que dominaven el present, els seus vestigis eren destruïts a favor de noves construccions. En el moment en què el passat esdevé un element diferenciat de la nostra experiència, s’erigeix el culte a les relíquies. Així la idea que el passat es “perd” té una resposta social ben visible en la celebració de la memòria que es produeix al llarg del segle XX, sobretot en la segona meitat d'aquest. De fet, no serà fins al segle XX, com diu Lowenthal, que cada país busqui assegurar la seva pròpia herència contra l’espoli i el deteriorament. D’aquesta manera, la investigació i la conservació del passat esdevé la principal font de creació del mateix passat. Ja no és el passat el que ens parla, sinó la seva condició de passat.

Si el reconeixement de la diferència del passat en va estimular la conservació, el propi acte de conservació va fer que la diferència fos més evident. Les commemoracions, els museus, la recuperació de les festes tradicionals, etc. no són més que les formes en que s’erigeix el culte al passat. El passat no és només el motiu per a la proliferació de relíquies, museus i monuments, és alhora un món estrany, diferent. És a dir, el que podríem anomenar un àmbit de significació en termes d’Alfred Schütz. Les estructures de significació del passat són diferents de les estructures de significació del present. És per això que el passat pot esdevenir un lloc per al reencantament, en tant que proporciona un sortida del temps present.

Com diu Lowenthal, aquestes formes de creació del passat, en tant que diferent del present, generen també espais diferents del món del present. I és en aquests espais que podem experimentar aquesta sensació d’estar fora del nostre món de la vida quotidiana. Els museus, per exemple, han esdevingut un d’aquests espais extraordinaris, per definició estranys al món de la vida quotidiana, especialment dedicats al culte, a l’observació i a l’admiració ocioses. Però altres espais també produeixen aquest efecte d’admiració,

25

esdevingut progressivament espais de culte a la memòria a mesura que deixaven de ser-ho del culte religiós institucionalitzat. Molts indrets, doncs, han esdevingut en aquesta segona meitat de segle elements simbòlics del nostre paisatge: palaus, cases, carrers, botigues, bars, ciutats, etc. El turisme cultural s’ha desenvolupat sobre la base d’un coneixement del passat, des de les piràmides d’Egipte fins a la vida rural del costat de casa. Avui, a més, la indústria turística ofereix explícitament “viatges al passat”.

La visita a aquests llocs de memòria esdevé en si mateix un objectiu. Com diu Lowenthal, hi ha un turisme que té en el passat un terreny inacabable. Els llocs de memòria són un reclam exòtic que convida a viure experiències diferents, per fugir de les de les vivències rutinàries i de l’estrès d’una vida cronometrada. Lowenthal entén que finalment allò que acaba definint les coses antigues és el fet de ser-ho, no pas la seva utilitat o el seu sentit original. Això és el que fa que les obres d’art adquireixen importància a mesura que són d’un altre temps o que determinats objectes tinguin valor només pel fet de ser antics. És a dir, quan deixen de ser útils, com un disc de vinil o una planxa de l’àvia.

Ya no es la presencia del pasado lo que nos habla sino su condición de pasado. En la actualidad, convertido en un país extraño con un próspero negocio turístico, el pasado ha experimentado las consecuencias normales de la popularidad. Cuanto más se lo aprecia por lo que es en sí mismo, tanto menos real o relevante se vuelve. (Lowenthal, 1998: 8).

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 22-25)