L’herència del Franquisme en la memòria de la Transició

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 134-138)

4. La Transició: la construcció d’un relat

4.2 Les bases d’un relat “oficial”

4.2.1 L’herència del Franquisme en la memòria de la Transició

Gregorio Morán ha deixat dit a El precio de la Transición (1991) que la pèrdua de la memòria col·lectiva sobre el Franquisme (el que realment va ser) és el preu que hem pagat per la Transició, per la mena de Transició política que es va fer. Efectivament, l’orientació que va acabar tenint la Transició va significar un passar pàgina respecte del Franquisme, un recanvi polític sense fisures amb el règim anterior. L’expressió que més bé il·lustra aquesta fórmula és la que utilitza Miguel Herrero de Miñón, un dels avaladors d’aquesta fórmula política de reformar sense violentar el règim jurídic establert, a les seves Memorias de estío: “de la ley a la ley” (1993).

Així doncs, la transformació del Franquisme en un sistema democràtic es va fer sense qüestionar els abusos del règim anterior, sense sotmetre’l a judici, com sí que ha passat amb altres règims dictatorials abans i després. Un dels fets que donen compte de forma emblemàtica de com es va produir la Transició és que a diferència d’altres transicions a la democràcia, en el cas espanyol els amnistiats no van ser els implicats en la dictadura, sinó els que la combatien. És a dir, qui va atorgar el perdó per tal d’afavorir una entesa i una reconciliació entre les parts en conflicte no van ser els demòcrates, sinó els franquistes. Si s’analitzen els discursos dels responsables polítics d’aquest procés, s’hi descobreix un argument constant: la Transició a la democràcia és un producte del règim,

135

era la voluntat del mateix règim d’evolucionar cap a un sistema polític homologable amb el dels veïns europeus.

Suárez: “El compromiso histórico actual es precisamente terminar la obra. Para conseguirlo no hay que derribar lo construido ni hay que levantar un edificio paralelo”. (El País, 24 de juliol de 1976, citat per del Águila i Montoro, 1984).

Això va significar que l’herència del Franquisme va quedar intocada en molts aspectes de la vida política, social i cultural. Pel que fa a la construcció d’una memòria del passat, l’herència del Franquisme també hi pesa moltíssim, i tot just després de 35 anys podem dir que comença a trencar-se el vel que s’havia posat damunt els orígens d’aquesta herència. Tanmateix, es pot dir que la Transició només va desmemoriar-nos d’una part del passat, la que fa referència als crims del Franquisme, a la seva naturalesa dictatorial.

Mentre que es va assumir sense problematitzar-lo el discurs amable que el mateix Franquisme ja havia anat construint sobre el mateix.

Un dels treballs que mostra millor aquest treball de memòria dut a terme pel mateix Franquisme és que el que va realitzar Paloma Aguilar com a tesi doctoral (Memoria y olvido de la guerra civil). Malgrat la bona qualitat d’aquest treball de recerca, que ens permet conèixer elements substancials sobre la construcció d’un discurs sobre el passat per part del Franquisme que pesarà en la mateixa Transició, Paloma Aguilar no és capaç de distanciar-se del discurs oficial sobre la Transició. Amb afirmacions com la següent, queda clar que Aguilar obvia les seves pròpies aportacions, fent afirmacions més aviat basades en prejudicis que no pas en els mateixos elements d’anàlisi. Podem pensar que es deixa influir per la imatge plàcida que ens ha arribat sobre la Transició.

Por fortuna, en España, incluso antes de la muerte de Franco, se había definido una memoria histórica bastante consensuada sobre las enseñanzas que cabía extraer de la Guerra Civil; al menos las élites eran conscientes de que la prioridad absoluta de los españoles era el “nunca más”, lo que implicaba renuncias, cesiones y compromisos por parte de todos. (Aguilar, 1996: 34-35)

Malgrat això, al llarg de les pàgines del seu treball, Aguilar ens va documentant sobre el procés pel qual el Franquisme construeix una memòria de la Guerra Civil i de si mateix, que acabarà pesant en la mateixa interpretació de la Transició. En una primera fase, el Franquisme manté de forma permanent el record de la Guerra Civil, en un intent de demostrar la necessitat d’un règim que faci net de tots els perills que assetgen Espanya.

És el moment de reivindicar la “cruzada”. En un segon moment, el règim es legitima com a garant de la prosperitat i la pau, a partir de la celebració dels “25 años de paz”. Malgrat

que està prohibit parlar de “Guerra Civil”, el concepte de “pau”, esdevindrà un talismà per a la legitimació del règim davant dels ciutadans.51

Una vez que el país comenzó a desarrollarse económicamente, la paz se convirtió en el principal elemento legitimador del régimen. La paz era necesaria, imprescindible, para la prosperidad económica, para la estabilidad política del régimen y para le mantenimiento de la unidad española. (Aguilar, 1996: 85-86)

D’aquesta manera, el Franquisme reconstrueix al llarg dels anys les bases de la seva legitimitat. I passa d’emmirallar-se en proclames ideològiques i en l’esperit bèl·lic de les forces de xoc de la Falange, a una retòrica que reivindica les “obres” del règim l’èxit del desenvolupament econòmic, la modernització, la pau, i fins i tot arribarà a parlar de

“democràcia orgànica”. La mateixa desfilada de “la Victòria” esdevé la desfilada de “la Pau”. Crec que cal valorar molt atentament l’efecte d’aquests elements de discurs sobre la retòrica política que es desenvolupa posteriorment, en els anys de la Transició. Perquè, efectivament, alguns dels mites que el Franquisme va produir han tingut l’efecte esperat, i han quedat com a veritats del passat, algunes d’elles fins i tot assumides acadèmicament:

el desarrollismo, els 25 años de paz, la desconfiança cap als partits polítics, el perill separatista, etc.

Els economistes han utilitzat la idea del desarrollismo per explicar un creixement econòmic que deu tant al Franquisme com els vint anys anteriors d’autarquia econòmica i de misèria rigorosa. Aquest creixement s’ha presentat com un “miracle” aportat per la dictadura, com si només ella hagués estat capaç de generar un revulsiu econòmic. En canvi, s’oblida la forta regressió econòmica i la pobresa que va generar, i que van estroncar el desenvolupament econòmic dels anys vint i trenta. S’ha vinculat el desenvolupament dels seixanta a la imatge del sis-cents, mentre que els dos milions d’emigrants a la recerca d’una feina a l’estranger és un fet que ha quedat desvinculat de la política econòmica que es va fer aleshores, com si això no tingués res a veure amb la dictadura i la seva forma d’administrar l’economia. Alguns historiadors han aportat arguments que desfan aquesta imatge del desenvolupament econòmic produïda pel mateix règim, com Santos Juliá , Paul Preston o Carme Molinero i Pere Ysàs. Tanmateix, aquesta crítica acadèmica al discurs dominant no s’ha pas popularitzat, i per tant el mite persisteix.

51 I encara ara es pot dir que aquest concepte exerceix una pressió simbòlica important sobre la societat espanyola, on tendeix a demonitzar-se qualsevol mena de conflicte.

137 Contràriament al que afirmava el discurs propagandístic franquista, la planificació indicativa va ser un fracàs, en bona part perquè l’execució dels plans de desenvolupament estava condicionada pels interessos dels grups dominants en els cercles del poder. Moltes de les inversions realitzades es dirigien cap a empreses i sectors controlats pels cercles econòmics del règim, els quals captaven els recursos de l’Estat per a dedicar-los a activitats molt sovint antieconòmiques. El finançament privilegiat, la limitació de la competència, un sistema fiscal regressiu, l’especulació i unes inversions públiques sempre escasses completaven els trets bàsics de la política econòmica franquista. (...) (Història PPCC, vol. 11: 45).

The Development Plans reflected the thecnocrat’s belief that efforts to redistribute wealth, to diminish regional imbalances, or even to increase government investment would involve fiscal changes damaging to the privileged classes for whose protection the regime primarily existed. Accordingly, they presided over a growth that accepted and intesified the unequal distribution of wealth, regional inequality and technological dependence. Despite the self-congratulations of the technocrats, growth started before their plans came into being and often continued despite them. (Preston, 1986: 20).

Els plans de desenvolupament van comportar, de fet, un ajustament de l’economia amb greus conseqüències per a la població. El desplaçament de dos milions de persones cap a la recerca de feina a d’altres països d’Europa és potser la conseqüència més palpable d’una situació econòmica duríssima. Malgrat això, les imatges del desarrollo que han passat a formar part de la memòria col·lectiva són els sis-cents i les turistes nòrdiques que omplien les platges de la Costa Brava.

Un altre dels mites que el propi Franquisme va construir, els 25 años de paz, representen una de les formes de legitimació més intencionades del règim i alhora un dels més reeixits. L’exaltació de la pau com a valor alhora universal i particularment vinculat al Franquisme, va servir per acabar de construir una determinada imatge de la Guerra Civil, i una pressió sobre les expectatives de la Transició, més orientades cap a la voluntat de consens que cap a la voluntat democratitzadora. Alguns estudis (del Águila i Montoro, 1984; Aguilar, 1996; Molinero, 2004) permeten desemmascarar aquest consens suposadament espontani. Perquè una anàlisi dels discursos i de la memòria del passat, present durant la Transició, ens revela que la guerra va ser un argument reiterat, però sempre com a atiador contra el passat de polítics no franquistes, com en el cas emblemàtic de Santiago Carrillo. El record de la guerra, doncs, va funcionar com un avís per frenar propostes massa agosarades. En aquest sentit, la idea de la reconciliació dels espanyols va ser, de fet, apropiada pel Franquisme com a capital adquirit amb aquells anys de pau. Carme Molinero (2004) explica com aquesta producció d’una memòria franquista, que dominarà l’evolució política posterior, es basa també en l’ocultació de les memòries alternatives, les memòries dels vençuts de la guerra. De manera, que el referent de la Segona República va tenir ben poc pes en els anys de la Transició, almenys en el discurs dominant, i aquest oblit podem dir que encara perdura.

Des del primer moment, el règim va fer un esforç extraordinari per desenvolupar una política de la memòria que, dit en poques paraules, va consistir en demonitzar primer, i fer desaparèixer després, la memòria democràtica, per tal de construir una nova memòria col·lectiva afí als seus postulats polítics. Quan va arribar la Transició ja feia més de 35 anys que s’havia anat recreant sense descans una falsa història d’Espanya, en especial la història del segle XX i, encara avui, la memòria col·lectiva institucionalitzada, els referents estesos en la societat civil, estàn molt condicionats per la falsa memòria de la història d’Espanya del segle XX que va desenvolupar el Franquisme. (Molinero, 2004: 23).

Així doncs, podem dir que la memòria construïda pel Franquisme sobre si mateix, com una mena d’herència intocada, va pesar sobre l’evolució de la Transició. No només en la seva evolució, sinó en la mateixa memòria construïda sobre la Transició. Perquè el discurs sobre la Transició està influït pels mites del passat i per la interpretació que es faci del “canvi”. La visió amable del Franquisme, que ha quedat com a pòsit de la memòria

“oficial” a l’Estat espanyol, té la seva correspondència en una visió igualment amable de la Transició. Sembla ben bé com si els mites del Franquisme fossin el batall que fa sonar la Transició a l’estil que li convenia al règim dictatorial.

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 134-138)