La Transició feta des de la televisió

La Transició política espanyola podria ser definida com el moment en què la política, i els seus protagonistes, salten a les pantalles domèstiques. La democràcia espanyola neix amb una televisió com a eina fonamental de construcció de l’espai públic, i per tant de la política. Tot i l’aparició de nous rotatius i la força que té la premsa en el període de la Transició, cal considerar l’aparició de la política al mitjà televisiu com un fet que marcarà el tarannà de la mateixa política, potenciant i consolidant el lideratge de les persones per damunt dels partits mateixos i dels moviments socials. Si bé la premsa pot projectar les idees del moment i aprofundir-les, la televisió és el mitjà que permet com cap altre projectar la ritualització del moment. És a dir, construir icones i projectar-les arreu, a un públic que conté diferents corrents ideològics, classes socials i identitats nacionals. Tots els ciutadans veuen la mateixa televisió, i tots presencien aquesta nova forma de ritualització del discurs polític, mitjançant reunions i aparicions programades dels líders polítics de la Transició.

Aquest inici, però, no garanteix el format final, sinó que simplement l’accelera. És a dir, la televisió proporciona icones en forma d’imatges, que esdevenen el fil conductor d’una narrativa que anirà consolidant-se en la repetició commemorativa d’aquestes imatges-icones. Cada vegada que hi ha un motiu per a recuperar-les de l’arxiu documental, es reconstrueix una narrativa, que alhora incorporarà nous elements en funció del context del present. Per exemple, noves entrevistes als actors protagonistes de la narració, que apareixen així alhora en les imatges d’arxiu i amb una interpretació renovada del passat mitjançant l’entrevista personal. Aquesta tècnica reforça la personalització de la memòria, l’existència d’uns “protagonistes” que condueixen el fil narratiu, i proporciona la base sobre la qual s’anirà consolidant una memòria, un determinat discurs sobre el passat. Per tant, construcció i difusió del relat són aspectes difícilment distingibles en la memòria de la Transició.

La difusió-construcció televisiva del relat de la Transició té el seu punt culminant en la sèrie documental La Transición española, dirigida per Elías Andrés i redactada per Victoria Prego, que és emesa inicialment a la segona cadena de TVE durant el 1995, competint amb el mundial de futbol que s’emet a la primera cadena. És a dir, inicialment, no es confia en l’èxit de la mateixa sèrie, o es troba poc oportuna. Cal tenir en compte que la sèrie de Victoria Prego va estar retinguda durant quatre anys abans de ser emesa durant el període estival i, com hem dit, en competència amb el futbol (Fuentes, 1996).

Malgrat aquesta reticència dels mateixos directius televisius, potser desconfiant d’un producte que explica moltes coses, la sèrie documental tindrà un èxit aclaparador, que la convertirà en el referent visual indiscutible sobre la Transició.

“La Transición” ha arribat a sobrepassar, en alguns capítols, els 2.100.000 expectadors, amb una mitjana de 1.680.000 i una quota de pantalla del 13,4% i en algun cas del 22%, quota molt superior al share habitual de la cadena. (Fuentes, 1996: 50).

Es tracta d’un documental històric estructurat en 13 capítols, que van del 20 de desembre de 1973, amb l’assassinat de l’Almirall Carrero Blanco, fins al 22 de juliol de 1977, dia de la celebració conjunta de les Corts espanyoles sorgides de les eleccions que van tenir lloc el 15 de juny d’aquell any. La sèrie de Victoria Prego és el document més exhaustiu i ben produït que s’ha fet sobre la Transició. Conté el recull d’imatges més sistemàtic i emblemàtiques d’aquell període. De fet, el documental de Victoria Prego ha esdevingut el referent, tant pel que fa a les imatges com pel que fa a les personalitats que hi apareixen, de la memòria de la Transició. D’altra banda, el moment en què es projecta el documental també és important. És el moment en què la Transició forma definitivament part del passat en la mentalitat col·lectiva. El PSOE fa anys que governa a Espanya i el desplegament de l’Estat de les autonomies ja és una realitat⁵⁶ (malgrat els conflictes sobre les competències).

A més de l’èxit inicial de la sèrie, és remarcable la seva seva perdurabilitat. Posteriorment a la seva primera emissió televisiva, és divulgada en vídeo. El miler d’exemplars que s’editen es venen en dos mesos. La sèrie també es converteix en un col·leccionable del diari El País, que el distribueix per episodis amb el diari. Al cap dels anys la revista Tiempo tornarà a distribuir la sèrie entre els seus lectors, prova de la seva vigència i notorietat.

La Transición, programa retrospectivo emitido por primera vez en Televisión Española en 1995, es una de las series documentales de divulgación histórica que más éxito de público y crítica ha obtenido en nuestro país en los últimos años. Dicho éxito se debió no sólo a su cuidada producción o a que constituyó el primer –y hasta el momento único– esfuerzo audiovisual para rescatar, dotándolas de un sentido unitario y global, las imágenes más significativas de la Transición española hacia la democracia, sino también, como afirma Josetxo Cerdán, a la celebración televisiva que hizo del proceso de reforma política:

“Cuando dicha serie llega a las pantallas, en los estertores del último mandato socialista, ya se puede constatar que existe un deseo de celebrar la Transición. Se puede concluir, por lo tanto, que los españoles tienen ganas de verse en la tele en ese momento histórico que han protagonizado y que ya dan por clausurado. La idea de haber vivido y protagonizado un acontecimiento único e irrepetible se ha consolidado socialmente: es hora de comenzar a

151 vestir ese momento de las imágenes adecuadas y para ello nada mejor que la televisión”

(Cerdán, 2002, citat per Hernández, VII Congrés AHC, 2004).

El documental ofereix sense cap mena de dubte una visió positiva de la Transició. Aquest període de la història d’Espanya és presentat com el més “honrós” (paraules de la mateixa Victoria Prego en una entrevista realitzada per Sira Hernández el 2001, vegeu la seva tesi doctoral). La narració adopta un to clarament èpic. Hi ha una narradora (veu en off) que domina el relat i que marca el guió. Els protagonistes i les imatges van apareixent seguint el fil conductor del guió marcat. Els entrevistats reforcen l’autoritat de la narradora, no la contradiuen mai. No hi ha preguntes, només les qüestions plantejades de forma retòrica per crear expectació, per reproduir la sensació d’incertesa que viuen els protagonistes en determinats moments.

La Transición no es una construcción de bloques o ladrillos que se suman, sino que es una crónica, una trenza, algo que tiene una continuidad permanente. Yo soy la narradora base y les voy cediendo la palabra, y ellos van entrando”. (Entrevista personal realizada a Victoria Prego el 12 de junio de 2001 per Sira Hernández, 2004: 17).

És a dir, el documental de Prego sobre la Transició no és una exposició de diverses visions sobre el moment històric, sinó un relat coherent, estructurat i dotat d’un missatge que recorre tot el fil narratiu. D’aquesta manera, s’exposa un relat que conté un missatge molt clar: la Transició és un procés exemplar, i, de fet, l’únic procés possible. El relat realça la capacitat dels protagonistes per conduir aquest procés, ja que els atorga capacitat de planificació, de negociació i d’execució del canvi, sempre buscant i trobant l’equilibri necessari, per salvar el procés dels perills que l’atenyen.

En síntesis, el argumento principal que sostiene la serie documental de divulgación histórica realizada por Elías Andrés y Victoria Prego es la consideración de la Transición política española como un proceso de cambio ejemplar y el único posible de forma pacífica y legal;

que, además, trajo consigo la recuperación de cuatro valores principales: la democracia, la monarquía, la paz y la reconciliación de los españoles y la pluralidad histórica de España.

(Hernández, 2004: 14)

Victoria Prego defineix un conjunt de protagonistes (en positiu) i un conjunt d’antagonistes de la Transició (en negatiu). Els primers són el Rei, Torcuato Fernández-Miranda, Adolfo Suárez, Felipe González i Santiago Carrillo. Els segons són Carlos Arias Navarro, el

“búnker” i el terrorisme d’ETA i de l’ultradreta. El relat que construeix aquest documental és l’empresa més reeixida del que hem anomenat la personalització de la Transició. És en aquest document on es consagren els “protagonistes” de la Transició, on es certifiquen com a responsables del procés —com a autèntics herois polítics del canvi necessari —, que saben evitar el fracàs malgrat les dificultats, que saben trobar l’equilibri adequat perquè tiri endavant. El documental és, de fet, el relat que legitima la Transició necessària:

Si se hace bien, el proceso de marcha hacia una democracia se podrá ir recorriendo con mil prudencias, con mil escollos, amarrándose bien a la legalidad, pero se podrá intentar recorrer. Si la elección es equivocada, ese proceso de reforma puede quedar abortado desde el inicio y es seguro que la agitación social que va a estallar en la calle de la mano de la oposición democrática puede acabar provocando una respuesta de los duros del franquismo y desembocar en un auténtico enfrentamiento en el país. (Prego, 1995: 311)

És a dir, abans del moment de la mort de Franco, Victoria Prego ja ens ha situat en tots els pormenors dels preparatius de la Transició. Les incerteses hi són, però el camí ja està perfilat.

[després de l’atemptat contra Carrero Blanco] inmediatamente se reinsatala la serenidad política gracias al esfuerzo impuesto por el vicepresidente del Gobierno, Torcuato Fernández-Miranda, en ese momento presidente en funciones, que ya entonces tiene bien perfilada su visión de lo que debería ser el futuro de España y que se opone a los intentos de convertir lo sucedido en un episodio de sangre y fuego. (Prego, 1995: 18)

Aquest estil narratiu, amb la visió dels actors posada en el que passarà en l’escena següent, caracteritza un relat que està fet seguint una trama, un fil conductor que no perd coherència des de l’inici fins al final, com si els actors interpretessin simplement allò que els ha marcat el destí, conscients del seu paper en la història d’Espanya. Victoria Prego és molt generosa amb la perspicàcia que suposa als “protagonistes de la Transició”.

Atribueix el bon desenvolupament de la Transició a la clarividència d’uns protagonistes, que veuen la Transició abans de realitzar-la.

Otros, que han vivido y trabajado dentro de las estructuras del régimen, y comparten el respeto y el apoyo a la obra realizada por Franco, consideran que el edificio político del franquismo ha de morir con él aunque el resto de su obra permanezca. Saben que está cada vez más próximo el momento en que España ha de entrar en una nueva era. Son los llamados “reformistas”, hombres jóvenes en su mayoría, cachorros del franquismo que se han ido alejando de la tutoría de los viejos popes del régimen y que se disponen a trabajar por un futuro político que se acerque de alguna manera a los sistemas democráticos europeos. Respetan la obra realizada en lo social y en lo económico, pero no se sienten atados a la tarea de mantener vivo el fuego sagrado de las esencias políticas fundacionales del año treinta y seis. (Prego, 1995: 53)

Victoria Prego recull ben bé la perspectiva de la Transició dels que la van protagonitzar i descriu la seva trajectòria, però sense una visió crítica, o més ben dit, des d’una perspectiva hagiogràfica d’aquesta trajectòria. Un dels exemples és el de Pío Cabanillas, a qui se’l podria recordar com el ministre que va anunciar davant dels periodistes l’últim assassinat pel Franquisme, el mateix any 1975. En canvi, en la versió de Prego, Cabanillas ofereix una imatge ben diferent d’ell mateix, en la qual ell i el règim tenien poques coses a veure.

“elegí la cartera de Información porque me pareció el mejor sitio para trabajar. Yo iba a defender una mayor apertura política. Y a que se notara.” (Prego, 1995: 73)

“Después de lo de Barcelona —confiesa Pío—, yo fui consciente de que mi situación era ya

153 el mañana y aceleré la apertura porque me daba cuenta de que el apoyo de la gente, y no digamos de la prensa, era creciente, y de que el país iba en esa dirección.” (Prego, 1995:

144).

Prego assumeix les contradiccions de la Transició com un fet necessari, que no no es planteja als interlocutors entrevistats amb una qüestió oberta, interessant d’explorar des del punt de vista periodístic. Opta directament per comprendre i justificar aquestes contradiccions, de fet, per normalitzar-les. El seu paper com a narradora no és el d’indagar, preguntar o simplement plantejar les contradiccions de la Transició, sinó de reproduir el traç amb què els seus protagonistes la van dibuixar. D’aquesta manera, en mans de Victoria Prego es fa possible un relat en que Manuel Fraga esdevé no un home del règim, sinó un heroi de la Transició.

“La gran contradicción del ministro Fraga es que se ha hecho cargo de dos cometidos que son esencialmente incompatibles en ese momento político: la vicepresidencia para Asuntos Políticos, desde donde elabora los proyectos reformistas y desde donde impulsa el cambio político hacia una apertura moderada, con la consiguiente necesidad de abrir el diálogo con quienes representan a la oposición, y la cartera de Gobernación, desde la que se propone mantener el orden en la calle y, para ello, manda multar, detener o encarcelar a aquellos con quienes o se ha sentado o se tiene que sentar a dialogar de forma inminente.” (Prego, 1995:

428)

Aquest és el discurs que impregna tota la memòria oficial, la que s’ha transmès per la televisió pública, la que ha omplert les pàgines de col·leccionables generosament difosos pels diaris de més tirada. És, finalment, el discurs dominant en la memòria de la Transició, que es pot sintetitzar amb la idea de “si tot acaba bé, és que es va fer bé”. Per això no és estrany trobar en el documental de Victoria Prego una disculpa constant a l’estil dels primers anys de la Transició, perquè la democràcia és el producte final de la Transició, malgrat els entrebancs i les mancances inicials.

“La apertura total en la reforma del Código Penal no se ha hecho porque no se puede hacer

—la situación política del momento no lo permite— de manera que los amnistiados del mes de julio que sean miembros del Partido Comunista pueden volver a la cárcel acusados de los mismos delitos que ahora se les perdonan.” (Prego, 1995: 520)

Hem dit que el documental de Victoria Prego és un relat que contribueix a la personalització de la memòria de la Transició. Efectivament, el documental indica clarament qui són els “protagonistes”, aquells que elaboren un consens, mitjançant la negociació i la gestió d’uns anys molt difícils, i que destaquen com herois per damunt dels esdeveniments, dels possibles condicionants i de les aparents contradiccions. Aquest consens no és, doncs, producte dels interessos enfrontats i de la necessitat d’un equilibri possible, sinó únicament de la bona voluntat del govern, que sempre havia volgut acontentar l’oposició, tot i que les circumstàncies sembla que li ho impedien sovint.

Cada punto hubo que negociarlo con el gobierno —recuerda Joaquín Satrústegui [de la comissió dels nou]—. Probablemente el gobierno en muchas ocasiones estaba de acuerdo con nosotros, pero no se atrevía, dadas las circunstancias, a manifestar su acuerdo.

Algunos puntos no se llegaron a negociar en conversaciones y hubo necesidad de enviar el documento para que lo conociera el gobierno sin que se atreviera realmente a negociarlo.

Pero nos hizo caso. Por ejemplo, nunca se atrevió a negociar el tema de las nacionalidades y regiones, se conoce que le parecía un asunto complicado (...). (Prego, 1995: 648).

Tal com explica Juan Francisco Fuentes, malgrat que es tracta aparentment d’un documental històric, la veritat és que posa més l’accent en els actors que no pas en el context històric. De manera que es reforça la idea d’una trama teixida per unes quantes persones, que són les responsables d’haver portat la democràcia a Espanya. L’ús d’entrevistes que simplement corroboren les afirmacions de la narradora, reforça aquesta imatge d’una trama sense fisures.

Malgrat tot, s’ha de dir que, durant el transcurs de la sèrie, la força narrativa del guió es va menjant, a poc a poc, l’espai dels factors més pròpiament històrics de la Transició. El documental es va decantant progressivament cap a una visió memorialística dels fets, amb tots els dubtes que planteja aquesta vella font historiogràfica, molt més grans com més exacte i fidedigne pretén ser el testimoni, com passa quan es recorden literalment converses mantingudes quinze anys enrere. Juntament al pes creixent de la memòria individual, destaca el tractament atorgat a alguns episodis estelars de la Transició, com són la detenció de Santiago Carrillo o la legalització del PCE, relatats gairebé en clau de thriller: entrevistes secretes, persecucions policials extrafolàries, diàlegs dignes del mateix Dashiel Hammet i moments de suspens veritablement aconseguits, com l’accidentat pas de Carrillo per la Jonquera l’any 1976. (Fuentes, 1996: 50).

Com hem explicat, el documental d’Elías Andrés i Victoria Prego té una continuïtat en el vídeo domèstic. Però també en els llibres que publica la mateixa Victoria Prego, amb els quals esdevé ella mateixa la cronista per excel·lència de la Transició. A les bones crítiques que ha rebut el documental televisiu, s’hi afegeixen els èxits de vendes dels seus llibres: Así se hizo la Transición (1995), Diccionario de la Transición (1999) i Presidentes (2000). De fet, aquests llibres són una ratificació del procés de personalització de la memòria de la Transició que Prego consagra en el documental televisiu. El primer llibre és l’equivalent escrit del documental audiovisual. Els altres dos són treballs específics sobre els “protagonistes de la Transició”. El procés de personalització de la memòria culmina, però, en el seu darrer (de moment) llibre, Presidentes (2000), que recull la visió dels quatre presidents del govern espanyol que hi ha hagut des de Suárez en relació amb els 25 anys de democràcia.

És remarcable que la rapidesa i la potència amb què es difonen els discursos a través dels mitjans de comunicació poden contribuir a la construcció i a la consolidació d’un determinat discurs sobre el passat amb relativament poc temps. Tanmateix, no tots els mitjans de comunicació influeixen de la mateixa manera ni en el mateix sentit. De fet, a

155

l’inici de la Transició, la premsa trasllada a l’opinió pública nombrosos conflictes polítics i diferents punts de vista sobre el que ha de ser la Transició. No passa el mateix amb la televisió, que des del primer moment serà l’instrument del govern per difondre els seus punts de vista entre la població i convertir-los en la perspectiva dominant. I és de fet, gràcies a la televisió que aquest relat sobre la Transició s’ha consolidat.

Amb el pas del temps, les commemoracions, és a dir, el record institucional dels fets que han passat, deu, vint o vint-i-cinc anys enrere, esdevenen una forma de ritualització de la memòria oficial, que es projecta a les pantalles de televisió mitjançant l’emissió o la crònica dels actes institucionals expressament preparats. La televisió esdevé el mitjà

Amb el pas del temps, les commemoracions, és a dir, el record institucional dels fets que han passat, deu, vint o vint-i-cinc anys enrere, esdevenen una forma de ritualització de la memòria oficial, que es projecta a les pantalles de televisió mitjançant l’emissió o la crònica dels actes institucionals expressament preparats. La televisió esdevé el mitjà