Les mobilitzacions i el canvi dins la reforma

Quan afirmem que la iniciativa de la reforma la té el govern de l’Estat en els primers anys de la Transició, volem dir que no hi ha un pacte amb l’oposició democràtica, ni cap mena de compromís que doni peu a que s’acceptin les peticions que formula aquesta oposició.

Però l’oposició democràtica tindrà la iniciativa en un altre sentit, al carrer, amb les mobilitzacions ciutadanes. Durant els anys previs a la mort del dictador, les mobilitzacions són constants, i es té la sensació que l’oposició és molt forta i pot plantar cara al règim (Preston, 1986; Molinero i Ysàs, 1996). Després de la mort del dictador, en contra del que es pensava, no es produeix un canvi en les relacions de forces, ni cap concessió clarament favorable a les forces democràtiques. Les mobilitzacions d’aquestes, doncs, marcaran també aquest període. És així com s’aniran arrencant successivament algunes mesures que permetin una obertura del règim (amnistia, drets de reunió, dret de manifestació, etc.). Aquest joc d’estira i arronsa entre unes estructures que no es mouen ni un centímetre respecte al que ha estat el règim franquista durant més de trenta anys, i les mobilitzacions constants al carrer, és clau per entendre l’evolució de la Transició. En aquest sentit, Rafael del Águia i Ricardo Montoro (1994) assenyalen tres etapes al llarg de la Transició: continuisme, reformisme i rupturisme. L’etapa de continuisme és la que presideix Arias Navarro, l’etapa reformista correspon al període de lideratge de Suárez, i l’etapa rupturista és la que es produeix després de les eleccions de 1977. És en aquesta darrera etapa quan l’oposició té més força, especialment el PSOE.

Així doncs, els escenaris en què es produeix la Transició política van canviant, igual que els mateixos actors i la relació de forces. El paper de l’oposició democràtica es va incrementant a mesura que passa el temps, i és més rellevant com més ens acostem al final de la Transició. En aquesta etapa final, l’etapa de redacció de la Constitució, de la redacció dels Estatuts d’autonomia de Catalunya i el País Basc, els partits polítics prenen tot el protagonisme.

Però tornem als primers mesos de la Transició i vegem-ne l’evolució amb més calma.

Entre el novembre del 1975 i el juliol de 1976, el govern no mostra cap canvi significatiu.

En canvi, les mobilitzacions ciutadanes per reivindicar els drets democràtics seran constants. El fet que la Transició no es faci en un marc democràtic i de llibertats públiques, sense ruptura amb el passat, deixa l’acció a favor de la democràcia (i contra el Franquisme) exclusivament en mans dels moviments ciutadans i dels partits polítics que promouen les mobilitzacions al carrer. Les reivindicacions són una constant entre els anys 1975 i 1977. Una de les peticions més rellevants en les manifestacions al carrer d’aquells

107

anys és la de l’amnistia per als presos polítics del Franquisme.³⁹ Cal pensar que aquesta no es produeix fins el 30 de juliol de 1976, i només parcialment. La llei d’amnistia no s’aprovarà fins el 14 d’octubre de 1977, amb les corts constituents formades.

Les mobilitzacions pro amnistia, especialment les de Barcelona l’1 i el 8 de febrer de 1976, van representar l’enfrontament obert més important contra l’Estat franquista produït fins aleshores. Milers de ciutadans van formar una manifestació que es va haver de dispersar pels carrers de l’Eixample per fugir de les càrregues policials. Durant més de tres hores les corredisses i les formacions successives de concentracions de persones, el suport de la gent que anava en cotxe per bloquejar el pas de la policia, els pronunciaments de les entitats, dels col·legis professionals, dels ajuntament, etc. a favor de l’amnistia, van evidenciar una mobilització ciutadana que l’Estat no va admetre. Les manifestacions van ser prohibides i reprimides amb duresa, amb detinguts i tortures a les comissaries.

Un altre tipus de reivindicacions que treuran milers de persones als carrers durant aquests primers mesos de la Transició són les de caire sindical. Les mobilitzacions obreres i les vagues, a les quals s’afegeixen les dels estudiants, són una constant. Els conflictes laborals se sumen a una situació de manca de llibertats en un moment en què la crisi del petroli fa els seus efectes sobre una economia precària (malgrat el creixement). La situació de crisi econòmica, que s’havia anat trampejant durant el Franquisme aplicant mesures per frenar la inflació, es va fer insostenible durant els anys de la Transició. El preu del petroli s’havia multiplicat per 5 durant el 1973, però els efectes de la inflació es van notar de veritat a partir de 1977, quan l’Estat ja no podia mantenir el finançament subvencionat del petroli. Aleshores, la inflació va arribar al 30%, i la taxa d’atur al 20%.

És una situació clarament conflictiva en què els treballadors es mobilitzen per reivindicar els seus drets i els seus llocs de treball. Veníem d’un final del Franquisme en què els sindicats democràtics s’havien enfortit i lluitaven contra la manca de drets laborals. Durant la Transició, aquesta mobilització pren encara més força i escomet amb duresa contra una cúpula política que és vista com la continuadora del Franquisme. La repressió serà igualment implacable. Cal recordar, a més, que el PCE estava prohibit, i que per tant els sindicats esdevenien els referents polítics més importants de l’esquerra, a més de les associacions de veïns i les assemblees i plataformes, de la presència reivindicativa al carrer.

39 Vegeu el treball de David Ballester i Manel Risques (2001), Temps d’amnistia. Edicions 62.

Solidarity stoppages, which had constitued only 4 per cent of labour disputes between 1963 and 1967, rose to over 45 per cent from 1967 to 1971. (Preston, 1986: 15).

Fins al 1977 no hi ha una interlocució real entre els sindicats, les patronals, els partits polítics i el govern, que es produirà finalment en la negociació per als pactes de la Moncloa a la tardor d’aquell any. De tota manera, la tensió política i social és molt alta durant tot el període de la Transició, ben bé fins el 1982, quan el govern socialista comença a aplicar mesures de correcció de la situació econòmica i ajustament estructurals força impopulars.

De la muerte del dictador a las primeras elecciones toda la Transición se hizo bajo la influencia de un movimiento obrero particularmente combativo y de un movimiento ciudadano firmemente asentado y con iniciativas políticas precisas. (...) En cierto modo, la situación escapa parcialmente al control de los partidos que hasta entonces la habían canalizado, y esto no deja de ser un dato crucial de la Transición en tanto que esta presión

“desde abajo” probablemente produjo la inviabilidad de una democracia “a la mejicana”, así como obligó a la negociación de ciertas condiciones del proceso de reforma con la oposición. (del Águila i Montoro, 1994: 210-211).

L’efervescència mobilitzadora, tot i que té un referent clar en les vagues obreres i les mobilitzacions de l’Assemblea de Catalunya, que foren reprimides durament, abraça tota l’activitat dels sectors socials que s’oposaven al Franquisme i que maldaven per una democràcia homologable a les europees. Les associacions de veïns també surten al carrer, reivindiquen la democràcia, la llibertat i l’estatut d’autonomia, però també les millores urbanes necessàries, les polítiques socials. El moviment feminista també serà un dels més actius durant aquesta època, perquè lluita per deixar enrere el sistema fortament discriminador que havia imposat el Franquisme. És un moment en què moltes organitzacions i iniciatives treballen per assolir les aspiracions frustrades durant tants anys.

La llibertat de premsa formava part d’aquestes aspiracions ciutadanes. En el moment de la Transició, és notable l’aparició de noves empreses i de nous mitjans periodístics. El 1979 a Barcelona hi havia 13 diaris⁴⁰. La fragilitat de les empreses que hi havia darrere d’aquestes capçaleres va portar-ne moltes a la fallida, especialment sonada en el cas del Grupo Mundo de Sebastià Auger. De tots aquests diaris, avui només en queden quatre:

Avui, El Periódico, Mundo Deportivo i La Vanguardia.

Malgrat un cert clima d’eufòria que es vivia entre els sectors de l’oposició al Franquisme, la situació no era fàcil. Davant de les successives reivindicacions, la reacció del govern

40 Avui, Catalunya/Exprés, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Dicen, Hoja del Lunes, Mundo

109

sempre és la de reprimir i controlar (en el millor dels casos) les mobilitzacions ciutadanes⁴¹. Se succeeixen les detencions i fins i tot les morts a mans de la policia d’alguns manifestants. De fet, la violència i la repressió són elements molt presents en l’ambient d’aquests primers anys de la Transició, tal com han mostrat alguns treballs recents⁴². Durant aquells anys es produeixen seixanta morts, a mans dels cossos de seguretat de l’Estat i de la ultradreta, la majoria, així com per part de les organitzacions armades (ETA, Grapo...). Tal com afirma el periodista Santiago Torres, és sorprenent el nivell de violència que hi ha durant la Transició, provocada en la major part dels casos (amb morts incloses) per les forces de seguretat de l’Estat. La tensió és molt elevada, i no hi ha una disminució de l’acció policial després de la mort de Franco.

Hi ha aspectes poc exemplaritzants de la Transició: el de l’omnipresència de la violència política; el dels maltractaments i les tortures per la policia a persones detingudes per activitats que, paradoxalment, només alguns mesos més tard serien permeses o legals; la desproporció amb la qual actuaven les forces de seguretat de l’Estat a l’hora de reprimir manifestacions, que sovint causaven ferits i morts; les connexions entre els cossos de seguretat de l’Estat i elements de l’extrema dreta nacional i internacional; la impunitat amb la qual actuaven aquests “grups incontrolats”; la pervivència de grups terroristes nascuts durant el Franquisme o a les seves acaballes, com ETA o GRAPO; l’aparició dels primers episodis de “guerra bruta” en la lluita contra el terrorisme o la poca valoració, quan no la clara oposició, al procés democràtic per la cúpula militar i per personatges clau dins de l’aparell de l’Estat... (Torres, 2004: 95-96)

El to que transmetia l’Estat després de la mort de Franco era clarament repressor. Mentre al carrer es reivindicava la democràcia i la ruptura amb el règim franquista, l’Estat continuava actuant amb les mateixes regles que durant el Franquisme. Tal com diu Maravall (1983), les forces socials del Franquisme estaven intactes. Cal recordar, com fa Preston (1986), que en els últims anys del Franquisme es mobilitzen els sectors més ultres, i en la mesura que són expulsats dels llocs de decisió, sorgeixen grups afins que emprenen accions de violència física contra els organitzacions i persones demòcrates.

Aquesta és la violència que sorprèn Santiago Torres quan el 2003 produeix un documental per a TV3 sobre la Transició.

41 Quan es produeixen negociacions, aquestes no són mai públiques, sempre són a porta tancada, com la que es produeix entre representants de l’Assemblea de Catalunya i el governador Salvador Sánchez Terán sobre la celebració de la Diada el 1976.

42 Vegeu per exemple el text de Santiago Torres, Víctimes de la Transició, publicat com a capítol del llibre de Rovira i Vázquez (2004). Polítiques de la memòria. La Transició a Catalunya. Pòrtic-Juliols UB. En aquest capítol, Torres explica la producció del documental realitzat per al programa

“30 minuts” que porta el mateix títol. Vegeu també el treball de David Ballester i Manel Risques.

Op. Cit.

En aquest sentit resulta xocant que els responsables del manteniment de l’ordre en aquella època considerin un gran triomf de la seva gestió haver conjurat el perill de la “guerra civil”

que planava sobre Espanya a la mort de Franco, segons afirmaven ells, quan en realitat els que més amenaçaven l’estabilitat del procés eren la policia i els ultres, elements provinents, com els mateixos governants, del règim franquista. (Torres, 2004: 102-103).

Un altre periodista, Eduardo Pons Prades, va investigar durant anys sobre aquesta violència d’Estat durant la Transició. Una violència que va recollir en forma de crònica dels fets al llibre Los años oscuros de la Transición española. La crónica negra de 1975 a 1985. (2005). En aquell període, dins del mateix govern de l’Estat, hi ha posicions molt immobilistes, que frenen qualsevol iniciativa no controlada pel govern. Fins a la mateixa convocatòria d’eleccions generals, la situació es viu de forma tensa, sense una llibertat completa. Es vol donar el missatge que el marge d’intervenció en la vida política és molt estret, tant estret com el camí traçat des del govern, format per persones del règim franquista. Andreu Mayayo descriu molt bé aquest clima d’estretor i d’obertura condicionada, durant les eleccions a Corts.

La vigília de les eleccions, el vicepresident primer del govern i ministre de Defensa, Manuel Gutiérrez Mellado, féu per televisió una al·locució força alliçonadora. En nom del govern, el tinent general, vestit amb uniforme militar, instava a la participació en la jornada electoral alhora que anunciava que s’havia activat l’Operación Ariete, a càrrec de les Forces Armades i d’altres cossos de seguretat de l’Estat, per a evitar que ningú no pogués alterar l’ordre públic i institucional [el d’aleshores]. Concretament es referia a la possibilitat que determinats grups provoquessin situacions de fet avançant decisions que només corresponien a les futures Corts. El missatge era una advertència clara a les forces polítiques catalanes i basques que propugnaven el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels seus drets nacionals. En aquest sentit, durant tot el dia i la nit nombrosos efectius militars i policials ocupaven la plaça de Sant Jaume i les rambles de Barcelona. Les instruccions de no permetre concentracions de més de cent persones foren seguides al peu de la lletra. De dos quarts de vuit a dos quarts de nou del vespre, es produïren diferents càrregues policials a les rambles per dissoldre diversos grups de militants d’extrema esquerra. La celebració, doncs, no seria en l’espai públic, ni a la plaça de Sant Jaume ni a la font de Canaletes, sinó en l’espai privat dels locals dels partits, a tot estirar a la porta, i dels bars que decidiren sumar-se a la festa. (Mayayo, 2002: 151-152).

El record que queda d’aquella època, però, ha esborrat força aquella tensió.

Posteriorment se’n farà memòria només com els moments difícils inicials, d’un procés que condueix al consens. Tanmateix, en aquell moment això no era pas tant clar. El que sí és clar és que el context polític comença a canviar, com hem dit, en el moment que el Rei designa Adolfo Suárez com a president, el 6 de juny de 1976. A partir d’aleshores es produirà un nou escenari. Suárez obre una etapa de reformes, produïdes moltes d’elles amb compta-gotes, com ara l’amnistia, que no abasta tots els presos polítics fins el 14 d’octubre de 1977. Malgrat la lentitud en les reformes, Suárez inicia una nota etapa, marcada pel diàleg amb els partits de l’oposició democràtica. La negociació constant amb

111

ningú no hi confiava en el moment de ser nomenat, i tenia el currículum d’un bon funcionari de la dictadura (Governador Civil d’Àvila, procurador de les Corts franquistes, Director General de TVE, Ministre del Movimiento...).

Habitualment, els assaigs, llibres de divulgació històrica o documentals audiovisuals que han narrat la Transició, s’han basat en les suposades intencions dels actors per explicar que la Transició és un procés d’equilibris. Tanmateix, si s’observen els fets, com fa per exemple Paul Preston (1986), es pot descobrir una primera etapa de la Transició amb un escenari de crisi, una crisi profunda de legitimitat i d’entesa. Crisi del model franquista de Transició, que és un model que ha perdut legitimitat per la força creixent de l’oposició al carrer, i la idea cada vegada més estesa que la democràcia és l’horitzó més lògic.

Aquesta crisi podia haver derivat en una situació d’atzucac, i de fet va generar, com hem vist, situacions greus de violència i repressió. Finalment, els hereus del Franquisme (que tenien el poder però no la legitimitat democràtica) pendran partida per la negociació i l’acord amb l’oposició democràtica, l’única manera d’assolir la legitimitat necessària.

Aquesta negociació entre una oposició que posa tot el sistema en crisi (vagues, manifestacions, plataformes democràtiques, mobilització internacional, etc.) i els aparells de l’Estat, encapçalats pel monarca, haurà de trobar un punt d’equilibri. I en aquest sentit, cal dir que qui té el poder de l’Estat és qui té més capacitat per marcar les línies de la negociació. Però aquesta negociació es veu forçada sens dubte per la pressió de l’oposició democràtica.

Tanmateix, el resultat final dóna una imatge diferent d’aquesta. Mentre l’oposició democràtica reivindica la “ruptura democràtica”, l’Estat respon amb l’impuls d’una reforma política que garanteix que totes les persones que han ocupat càrrecs en el Franquisme i que s’adiuen a negociar amb l’oposició tindran un lloc assegurat en la nova democràcia.

Per tant, aquesta reivindicació queda superada pels fets, en el moment que Suàrez impulsa la Reforma política, que aproven les mateixes Corts⁴³ (el que s’ha anomenat

“l’harakiri” de les Corts franquistes). L’èxit d’aquesta proposta de reforma⁴⁴ (que és una Transició d’un model dictatorial cap a un model democràtic, però sense proclamar-ho) en el referèndum convocat posteriorment, suposa una clara victòria per part de Suárez, i a partir d’aleshores deixa l’oposició democràtica a mercè de la iniciativa del govern. En el

43 18 novembre de 1976.

44 La participació electoral va ser d’un 77,4%. La Ley para la Reforma Política va rebre un 94,2%

de vots a favor.

moment en què la proposta de reforma impulsada pel govern de Suárez rep l’aval dels ciutadans, aquest guanya una legitimitat que no tenia abans.

El govern de Suárez també és el responsable de la llei d’amnistia i de la convocatòria de les primeres eleccions “democràtiques”⁴⁵. Unes eleccions que va guanyar per majoria amb el 33,96% dels vots emesos i que li va permetre formar de nou govern amb 165 escons propis. En aquest moment, el govern de Suárez adquireix tota la legimitat que havien perdut els hereus del Franquisme. És més, Suárez es transforma en el líder d’una democràcia naixent davant dels ulls (a través de les càmeres de televisió) de tots els ciutadans.

Aquest lideratge indiscutible d’Adolfo Suárez com president d’un govern que porta la democràcia marcarà les passes següents de la Transició. I arribarà a eclipsar l’origen franquista d’aquest procés i dels seus protagonistes. Cal pensar que durant aquesta primera legislatura, vint-i-cinc dels diputats d’UCD havien estat procuradors de les Corts franquistes. I que el primer govern de Suárez després de les eleccions inclou un ministre militar. I que malgrat això, la memòria dominant de la Transició esborrarà aquesta operació de transformisme.

45 Cal posar-ho entre cometes perquè aleshores alguns partits democràtics encara no estaven

113