Els protagonistes

Efectivament, cal considerar l’existència d’un grup de protagonistes com un element central del relat de la Transició. De fet, la possibilitat d’una èpica en aquest relat està basada en l’existència d’uns protagonistes que superen les nombroses dificultats amb una gran dosi de templança i heroïcitat. Com hem vist, en l’anàlisi de les condicions en què es produeix la Transició política, l’inici d’aquest període està marcat per nombroses mobilitzacions ciutadanes. I de fet, està caracteritzat per una situació de repressió molt forta d’aquestes mobilitzacions, amb detinguts, tortures, morts... Aquest episodi ha quedat força reduït en la memòria dominant de la Transició, fins al punt que la violència passa a un segon pla i gairebé despareix, o queda edulcorada amb anècdotes divertides com la detenció de Santiago Carrillo (amb perruca).

Per damunt d’aquesta escena de mobilització i repressió, ha prevalgut un relat ben trabat i estructurat al voltant dels “protagonistes” de la Transició, figures individuals que amb noms i cognoms n’han esdevingut els autèntics “herois”. Segons aquest relat, la Transició la van pensar, impulsar i conduir amb èxit unes quantes persones, que representen, de fet, la jerarquia del sistema polític que neix amb la Transició. És ben bé un relat que transcendeix la mateixa Transició i que adopta el to mític de l’origen nacional. Aquest to mític ha estat recollit per Laura Desfor amb el concepte de “a new beginning”, representant per una “nova generació” de polítics, protagonistes indiscutibles i heroics de la Transició.⁵³

The new democracy was neither a reform nor a continuation of Francoism, nor a return to the Second Republic (with its incumbent polarization). Of course, in terms of the ritual process,

“a new beginning” reflects separation from the old social late of Francoism. (...) For Spaniards of virtually all political persuasions, “the new beginning” was also represented by the “new generation” of the transition. The most popular and important leaders of the transition —Don Juan Carlos, Adolfo Suárez and Felipe González— were all in their thirties or early forties at the time of the transition. (Desfor, 1998: 42).

Els personatges que configuren el nucli central del relat de la Transició, indiscutiblement, són el Rei Joan Carles I i Adolfo Suárez. En algunes versions acompanyats de Torcuato Fernández Miranda, com el demiürg que posa les peces a funcionar. En d’altres, Felipe González representa la contrapart des de l’oposició democràtica enfront dels joves reformistes. Però els dos primers, el Rei Joan Carles I i Adolfo Suárez, són els que

53 Desfor, Laura (1998). Symbols and ritual in the new Spain. The transition to democracy after

145

apareixen com a líders indiscutibles de la Transició en tots els documents que en fan memòria o història. I especialment, als mitjans de comunicació. Tal com afirma Pere Ysàs,

En els mitjans de comunicació ha tingut una àmplia difusió una interpretació de la Transició que sosté que l’establiment d’un règim democràtic a Espanya després de la mort de Franco va ser, fonamentalment, obra del Rei Joan Carles, per a alguns autors, el “motor”, per a d’altres el “pilot” del canvi. Una versió més matisada d’aquesta interpretació destaca també el protagonisme dels polítics reformistes del Franquisme, amb Adolfo Suárez al capdavant i amb un important paper d’altres personatges com Torcuato Fernández Miranda. Segons aquesta interpretació, la Transició va consistir en la gradual aplicació d’un projecte de canvi elaborat i executat des de les institucions franquistes i postfranquistes davant la impotència de l’oposició democràtica i la possibilitat de la majoria de la població. (Ysàs, 1997: 10).

Des del punt de vista dels condicionants de la Transició, més que els plans secrets que el Rei tenia al cap, el que explica l’evolució dels esdeveniments respecte de la monarquia, és la posició objectiva en què es troba aquest personatge. És lògic pensar que els falangistes el consideren no solament un titella, sinó una figura totalment prescindible. Per tant, és possible que el Rei tingui molt clar que no li convé seguir els dictats del búnker, malgrat que mai els posarà obertament en qüestió. Segurament, l’única possibilitat de supervivència —reinstauració— de la monarquia és la via dels aperturistes, que després s’haurà d’encaixar amb una via democràtica homologable a Europa. Que l’oposició sigui antimonàrquica també s’ha de relativitzar, tenint en compte els moviments del PCE de trobar un interlocutor “legítim” per al canvi. El PCE necessàriament ha de pactar amb la monarquia, l’Exèrcit o qui fos per tal d’assegurar-se una presència en el futur polític espanyol. Per això des dels inicis de la Transició, i abans, hi ha contactes entre el líder comunista i l’Estat.

“Yo insistí mucho —dice Nicolás Franco— en decirle a Carrillo que tuviera el absoluto convencimiento de que el Príncipe apostaba por una evolución política, pero quería saber cuáles eran sus exigencias y su postura respecto a la Monarquía que iba a encarnar don Juan Carlos. Carrillo no puso ningua condición especial y distinta de la que habían puesto otros grupos a los que yo había entrevistado. Hasta diría que sus condiciones fueron incluso menores, aunque sí tuvo interés en dejar claro que la fuerza política que él dirigía iba a tener una enorma influencia en el proceso político español y que por lo tanto había que contar con él como parte importante en ese proceso.” (Prego, 1995: 175)

La monarquia és, de fet, la instància més beneficiada d’aquesta construcció d’un relat de la Transició sostinguda en un grup de protagonistes. El Rei apareix còmodament al centre del relat, com a màxim responsable de l’arribada de la democràcia a Espanya. Implícit en el llenguatge oficial, hi ha la idea d’una democràcia atorgada, malgrat que aquesta idea sembla impròpia i impossible d’encaixar en la imatge construïda d’una Transició democràtica a la democràcia. Però ja sabem que la memòria actua integrant els contraris.

Hi ha una literatura abundant que ha entronitzat el Rei Joan Carles I com a protagonista de la jove democràcia espanyola, amb historiadors com Tusell (1995 i 2000) o Powel (1991), Preston (2003).

En una altra versió del relat, els protagonistes són tots els líders polítics. És a dir, recollint tot l’espectre d’opcions que la Transició fa possibles, des de Manuel Fraga, tancant per la dreta el post-Franquisme; fins a Santiago Carrillo, tancant per l’esquerra l’antiFranquisme.

Els ponents constitucionals formen un conjunt que també ha esdevingut una icona de la Transició. Gràcies a les reunions i publicacions commemoratives conjuntes o per separat, aquest conjunt de persones ha tingut una rellevància específica, reforçada en alguns casos per la trajectòria política posterior: Manuel Fraga, Miquel Roca, Jordi Solé Tura, Miguel Herrero de Miñón... Els anomenats “pares de la Constitució” representen més que cap altre element aquesta idea del consens que dóna origen a un nou règim polític per damunt de les diferències. ⁵⁴

En alguns treballs memorialístics realitzats sobre la Transició, com també en treballs acadèmics, es fa present aquesta idea dels “protagonistes” en forma de llistats de minibiografies, o perfils d’un nombre determinat de personalitats que es considera que han tingut un relleu especial. Al llibre de Victoria Prego, Diccionario de la Transición (Plaza & Janés, 1999), hi apareixen 67 noms de persones que ella considera que en van ser protagonistes. El subtítol del llibre explica que en aquesta tria hi ha els que la van fer possible i dels que van provar d’impedir-la. D’entrada no quedar clar qui és cadascú.

Al llibre de Paul Preston, que hem utilitzat força com a referència per al nostre treball per la qualitat i la quantitat d’informació històrica que conté, també acaba amb un llistat de 61 persones sota el títol revelador de “Dramatis personae”, és a dir, els “personatges del drama”, com als textos teatrals. Preston assumeix, així, la condició de relat de la història de la Transició, influït segurament per la mateixa memòria dominant que l’ha convertit en un relat amb drama i èpica.

És cert que hi ha versions de la Transició que van més enllà de les persones, però que en definitiva li atribueixen un subjecte protagonista, o reivindiquen un actor. Per exemple, Carlos Huneeus atribueix el protagonisme al partit, a la UCD: “como el principal protagonista colectivo de ésta y como su más dramática víctima política.” (Huneeus, 1985:

XV). Huneeus, de fet, situa l’inici de la Transició en el nomenament de Suárez com a

54 Sens dubte, ha estat molt interessant analitzar els seus llibres de memòries, cosa que mostrem

147

president. Segons l’autor, UCD va evitar un conflicte polític i social, perquè va reunir al seu si tendències que venien del Franquisme i de l’oposició democràtica, de manera que va “filtrar” els conflictes. Per això considera que va ser tan rellevant la seva contribució a la instauració de la democràcia.

Però cal tenir en compte també els relats històrics o els treballs d’anàlisi que estan enfocats a reivindicar el paper d’algun dels actors de la Transició: l’Església, els moviments socials, la classe obrera, l’anarquisme, el feminisme, els militars, l’Assemblea de Catalunya, els partits polítics, la premsa, etc.⁵⁵ Lògicament, a mesura que passen els anys, sorgeixen més i més treballs reivindicant el paper d’algun d’aquests actors. Així, mentre que en els primers anys de la democràcia aparegueren textos sobre els protagonistes més pròxims al centre de l’escena política (líders polítics, partits, el Rei, etc.), en els anys posteriors han anat reivindicant-se, mitjançant les diverses obres publicades, altres actors de la Transició menys visibles en el relat oficial.

Si ens referim estrictament al que hem anomenat relat oficial o dominant, cal que tinguem en compte, més que l’assaig o el treball acadèmic publicat en forma de llibre, la presència dels “protagonistes” en l’escena pública es construeix per mitjà del relat difós a la televisió en primer lloc, a la premsa i els seus col·leccionables en segon lloc, i s’acaba consolidant i certificant per mitjà de les memòries personals i de les biografies publicades abundantment. La mateixa difusió del relat sobre la Transició és el que ha condicionat, de fet, un format del relat basat en la personalització de la Transició. Per això ens sembla imprescindible dedicar un apartat d’aquest bloc de la tesi específicament a aquesta qüestió.

55 A l’apartat bibliogràfic podeu consultar algunes referències que tracten aquests aspectes de la Transició.