Subjecte i veritat en el relat autobiogràfic

La posada en l’escena pública de la pròpia persona no és un acte innocent ni improvisat.

Escriure la pròpia autobiografia, o les pròpies memòries, constitueix un acte absolutament premeditat. Qualsevol text autobiogràfic suposa la construcció del personatge que el protagonitza, ja sigui per mostrar aquella part més “íntima” —el jo desconegut pel públic, que deia Rousseau—, bé per a “defensar” el personatge i protegir-lo de les possibles interpretacions alienes, o bé per reclamar el seu protagonisme, en el seu testimoni, en la història col·lectiva. I la pregunta que es fan els estudiosos del gènere és ¿qui és més real, el personatge o l’autor? La pretesa coincidència entre un i l’altre, ¿és el fonament de l’autobiografia? O n’és el producte final?

Nora Catelli arriba a dir que l’autobiografia és una impostura, expressada en el que ella anomena l’espai biogràfic:

(...) el lloc on un jo, presoner de si mateix, obsessiu, dona o mentider, proclama, per a poder narrar la seva història, que ell (ella) fou allò que avui escriu. Postula, en síntesi una relació de semblança. (Catelli, 1991: 11).

Paul de Man encara va més enllà i diu que és el relat el que crea el jo, i no a la inversa.

Per això tota autobiografia és una mena de prosopopeia, per la qual la narració s’atribueix un jo (de Man, Autobiography as Defacement, 1979). En aquest sentit el subjecte és el producte del relat i no a la inversa. És el relat el que estructura l’autobiografia. De fet, l’escriptura d’una autobiografia comporta, abans que res, la construcció d’un relat, que ha de seguir necessàriament les convencions de la narració: construcció del personatge, del paisatge i dels sentiments, balanceig entre les esferes d’allò exterior i d’allò interior.

La consecució d’un relat convencional, paradoxalment, és el que oculta l’origen figurat de la narració. La tècnica narrativa, lluny de constituir un element particular de la ficció, és un requisit per aconseguir versemblança en qualsevol relat. En aquest sentit, la proximitat entre el relat autobiogràfic i el relat de ficció, malgrat que alguns teòrics els han assimilat en un sol gènere, no és mai un inconvenient per a la credibilitat d’una autobiografia. O en tot cas, per distingir-la del relat de ficció. No pas perquè hi hagi cap element precís que els distingeixi. Però en un cas i en l’altre sabem si estem davant d’un personatge públic real o davant d’un personatge de ficció. Com diu George May (1979), una novel·la escrita en forma autobiogràfica pot ser tan versemblant com l’autobiografia d’un personatge real. I a la inversa. Allò que les distingeix és la nostra actitud.

Ara bé, això no vol dir que no hi hagi recreació en el relat autobiogràfic. Imaginem per un moment un relat que només fos la simple transcripció dels fets viscuts, sense cap

67

comentari addicional, sense cap seqüenciació, sense cap destriament dels records... És possible? La veritat del relat no rau en la fidelitat a l’experiència, ni tampoc en la fidelitat a la memòria d’aquesta experiència. La veritat és quelcom que queda convingut entre el narrador i el lector. La veritat, aquest element que sembla imprescindible en qualsevol text autobiogràfic, ha de plantar cara a un dilema irresoluble segons George May: o bé imposar un ordre a la forma capriciosa dels records que els acaba recreant (amb els seus oblits corresponents), o bé deixar-los tal com ragen amb la impossibilitat de fer-los intel·ligibles.

Ce qui distingue donc notre attitude lorsque nous lisons une autobiographie et lorsque nous lisons un roman, ce n’est pas que l’une est véridique et l’autre imaginaire, c’est que l’une se donne pour véridique et l’autre pour imaginaire. (May, 1979: 180).

És el que Philippe Lejeune ha anomenat el “pacte autobiogràfic”. Segons aquesta perspectiva, cal donar confiança a l’autor. Lejeune diu que l’autobiografia requereix un pacte tàcit, el de la veritat (el pacte referencial). Qui escriu ha de dir-la, i qui llegeix ha de fer bondat i ha de creure com a vertader allò que li expliquen. (Bou, 1991). Semblaria, doncs, que George May té raó quan diu que el problema de la veritat en l’autobiografia és probablement un fals problema (1979). Però per nosaltres és ben bé a l’inrevés. La impossibilitat de resoldre’l, no exclou el “problema”. La qüestió de la veritat sempre roman present en un text que testimonia una vida, unes experiències, o uns fets socials. El fet que les autobiografies i memòries sovint es refereixin a fets col·lectius, com és el cas de la Transició, encara posa més de relleu la importància de l’autenticitat dels fets narrats, més enllà de la seva versemblança. El problema de la veritat no és que sigui impossible de definir en termes dicotòmics (vertader-fals), sinó que és impossible de mesurar-la a partir de cap referent que estigui fora de tota sospita.

Malgrat això, ningú no hi renuncia. La construcció narrativa de l’explicació de la pròpia vida, tot i que conté sempre recursos que es podrien entendre com manipuladors, no s’ha d’entendre com un recurs contra la “veritat” del passat, o per maquillar aquesta “veritat”.

La construcció narrativa és, de fet, al mateix temps la construcció d’una veritat. D’una

“veritat” que és el resultat dels diferents processos que pateix l’escriptura de les pròpies memòries: la selecció, l’oblit, la desmemòria... però també la seqüenciació dels fets, la fragmentació de les experiències per temes, per moments històrics; el to emotiu i valoratiu dels fets, etc. I també la necessària conformitat del jo protagonista amb el jo social (Gusdorf, 1991). Tots aquests elements constitueixen les formes que pren la memòria en clau personal, els estris de cuina del relat d’una vida. No ens proporcionen, però, una

capacitat de discerniment “científic”, objectiu, sobre els fets relatats. No hi ha manera de resoldre què és veritat i què no és. Aquí, la veritat només pot ser jutjada per contrast amb altres veritats, amb altres relats i amb altres memòries.

2.1.3 Jo pos per testimoni...

Aquest contrast amb altres “veritats” es fa necessari sobretot quan analitzem autobiografies i memòries que tenen la intenció clara de fer de testimoni d’un període històric, d’uns fets coneguts públicament. Aleshores, la qüestió de la veritat pren una dimensió més important. Ja no n’hi ha prou amb què el relat sigui versemblant, com quan es narra una vida de manera més introspectiva. En el cas del testimoni polític cal que el relat, a més de versemblant, sigui autèntic. Fins i tot de vegades es posa això últim davant mateix de la qualitat del relat. Si el problema de la veritat pren una dimensió més rellevant en aquest tipus de textos és perquè ja no es tracta de la veritat sobre una vida, sinó de la veritat històrica. Tal com explica Paul Connerton (1989), les memòries personals descriuen la trajectòria d’una intervenció personal en la història de les institucions o en la història del canvi polític (com en el cas de la Transició política...).

The ‘personal’ history of the memoir writer has confronted an ‘objective’ history embodied in institutions, or in the modification or transformation or even overthrow of institutions (...). It is this perceived capacity of making a personal intervention that makes it possible for the writers of memoirs to conceive their life retrospectively, and frequently to envisage it prospectively, as a narrative sequence in which they are able to integrate their individual life history with their sense of the course of an objective history. (Connerton, 1992: 19)

En aquest sentit, també hauria de ser una veritat més contrastable. Les referències a fets del passat col·lectiu, en principi, tenen més possibilitats d’estar documentats, o recollits d’alguna o altra manera. Tanmateix, hi ha diverses raons que fan difícil aquest contrast amb els documents. En primer lloc, l’abundància mateixa d’informació acumulada en relació a la història recent no sempre és una garantia per a l’objectivitat. Per diversos motius: l’acumulació de dades fa difícilment accessible la documentació sobre els fets del passat, un accés que queda reduït, en tot cas, a un petit nombre d’experts. També perquè la informació sobre un període històric, o sobre uns fets determinats, també és producte del relat, o dels relats. Existeix una producció abundant de materials que divulguen la història de la Transició en diversos formats: documentals televisius, col·leccionables de premsa, llibres de divulgació, etc. Tots aquests documents ofereixen la informació dels fets amb un format narratiu propi.

69

En segon lloc, la memòria dels fets relacionats amb la política, en tant que s’expliquen des de la perspectiva personal, configura un relat que va més enllà dels fets constatables. Els mecanismes de funcionament del camp polític deixen sense “escriure” molts dels fets fonamentals: les relacions personals, les negociacions, els pactes tàcits, etc. La dificultat principal per explicar el passat polític és que la “cuina” de la política no es pot explicar del tot. Les regles d’aquest camp de joc, com dels altres, són adquirides pels individus en la pròpia activitat política, de manera implícita, fins que esdevenen òbvies, i per tant, acaben formant part del paisatge que no és mai comentat, ni descrit, sinó que es dóna per descomptat.

Malgrat això, les autobiografies i memòries de personatges polítics tenen una raó testimonial indubtable. S’hi produeix un joc entre la veritat i la revelació. El fet d’haver estat protagonista d’uns fets històrics, condiciona en bona mesura el to i les raons que presideixen el text memorialístic. D’una banda, suposa, de manera implícita o explícita, la reivindicació de la pròpia versió dels fets. Així, el testimoni personal es presenta com un aval de la veritat. De l’altra, suposa la reivindicació del paper personal exercit en els esdeveniments, de la participació en primer pla en la història col·lectiva. Per tant, la veritat esdevé una revelació del que només pot conèixer qui té la informació de primera mà.

En aquest sentit, podem parlar d’una literatura del jo que té una projecció clarament testimonial. Aquest tipus de literatura s’allunya de la idea de l’autobiografia com a confessió, com un exercici d’introspecció per a trobar-se i trobar les raons del propi jo.

Aquest tipus de literatura té com a referent la vida pública i la participació en la vida pública del personatge-autor. Tot i que moltes de les autobiografies dels polítics comencen en la infantesa i amb l’explicació del context de la vida personal, aquest aspecte queda en la majoria de casos en segon lloc. El gruix del relat se centra en el panorama col·lectiu i menys en la vida personal. Aquesta impressió, que nosaltres hem tret de la lectura de les memòries i autobiografies que abracen el període de la Transició, és compartida per altres autors, que s’han fixat en la literatura del jo més recent, com és el cas de Lecarme.

Le récit d’enfance est, au moins dans une perspective récente, tout à fait nécessaire.

L’exposé des origines, à défaut de l’arbre généalogique, manque bien rarement. Certaines précisions d’ordre spatio-temporel, qui supposent aussi le maintien des noms propres en usage, sont données dès l’incipit, sous une forme ou sous une autre. La datation n’est évidemment pas obligatoire (...), mais la référence à un temps historique balisé par des événements connus et vérifiables semble constitutive de l’énoncé autobiographique.

(Lecarme, 1997: 62).

George Gusdorf també ho veu així, i argumenta que la qüestió que mou aquest tipus d’autobiografies no és la reivindicació d’un jo davant del món per la necessitat de trobar-se, sinó per la necessitat de ser reconegut.

Son propos n’est pas de s’isoler du reste, pour revenir à soi, oubliés les grands mouvements du monde. Il s’accepte tel qu’il est, sans se poser de questions sur son identité; il prend sa part du mouvement du monde, auquel il contribue de son mieux; il tient à honeur de revendiquer ses responsabilités dans la suite des événements. Il prend la pose, semblable à ces portraits de notables qui décorent les lieux publics, présidents et maires, magistrats, évêques, officiers généraux, revêtus de leur uniforme, des insignes de leurs fonctions et des décorations que leur a valu leur dévoument à la chose publique. L’auteur de Mémoires est par essence un Important, qui tend à persuader les autres de l’importance du rôle qu’il a joué, et à s’en persuader lui-même. (Gusdorf, 1991: 260)

És molt corrent trobar entre els autobiografiats la justificació del testimoniatge: l’obligació que afirmen sentir molts d’ells que l’han pogut viure no desaparegui amb ells, per una raó o una altra, però sobretot perquè forma part de la història. Per George May (1979), tot autobiògraf que invoca la utilitat de la seva obra per al lector afirma, doncs, indirectament, el caràcter de testimoniatge d’aquesta obra. Aquest testimoniatge, es pot convertir, a més, en apologètic, en el sentit de justificar en públic les accions que hom ha dut a terme o les idees que hom ha professat. També es pot convertir en testamentari, en un llegat que l’autor deixa a les generacions futures, com és el cas del president Tarradellas, que en la introducció al seu llibre Ja sóc aquí. Record d’un retorn, diu que ha volgut “escriure aquesta crònica pensant en les generacions joves.” Per inspirar la política del futur, no per fer “consideracions que només servirien per engruixir la mola ja prou farcida de la xafarderia política del país.”

Segons George May, hi ha un conjunt de raons (mòbils) que menen a escriure una autobiografia, i que podem considerar dintre del grup de les intencions més racionals, més lògiques, més reflexives. Hi ha un altre grup, que és el dels interessos més afectius, més sentimentals, més irracionals, i potser també menys conscients, que se centren més en el sentiment del pas del temps (voluntat de la reminiscència o angoixa de l’avenir) i la necessitat de trobar el sentit, és a dir, la direcció i la significació, de la vida transcorreguda. (May: 1979). Les memòries polítiques formen part, òbviament, del primer grup.

Això no vol dir que no les meni la necessitat de posar ordre a la pròpia vida personal, o que no continguin aspectes relacionats amb la vida privada. Aquesta necessitat de posar ordre a la vida és tan universal, diu May, que les autobiografies hi cedeixen fins i tot encara que no hi hagi una voluntat premeditada. La presència simultània de les referències personals i de les referències públiques forma part de la naturalesa mateixa

71

de la literatura del jo. Qualsevol text oscil·la entre un punt i l’altre, i tot depèn d’on es posa l’accent. Però la referència prioritària als fets col·lectius implica sobretot un moviment cap a l’exterior, a un judici sobre l’esdevenir públic, i en tot cas a la participació personal en aquest context públic.

Tot allò que tenen de justificació, de judici i de construcció moral sobre els fets del passat, és, per tant, un judici històric, fet des d’una posició —privilegiada— d’aproximació als fets.

I alhora un judici sobre les pròpies accions, sobre les responsabilitats assumides, sobre el que es podia fer i no s’ha fet. En aquest sentit, cal considerar l’autocensura com un element primordial de les autobiografies i memòries. Una autocensura que no es basa només en les tàctiques de repressió (suprimir tot allò que l’autor considera que no pot dir).

L’autocensura també implica tàctiques d’autovalidació (allò que cal dir per ser acceptat per la comunitat). Per tant, cal entendre el contingut de les autobiografies i memòries no només com el fruit de l’experiència personal en el passat, sinó com el fruit d’un determinat consens social sobre aquest passat.

Abans dèiem que el relat és el que crea el personatge; però ara podem precisar que el context social i polític és el que crea el relat. Alhora, hem d’entendre que els textos autobiogràfics no són només producte d’un moviment de dins cap a fora, de testimoniatge, sinó de fora cap a dins, en la mesura que les regles del joc que permeten avalar i donar sentit a aquest testimoniatge formen part del context social de definicions de la realitat.

Fins i tot la necessitat mateixa d’escriure unes memòries cal entendre-la com una necessitat forçada pel context social. Avui dia, és gairebé imprescindible tenir un llibre de memòries, una biografia, o una autobiografia, com a mostra d’haver estat algú en el panorama polític, social o cultural. El mercat editorial no deixa mai d’aprofitar aquesta possibilitat, i busca els mecanismes necessaris per motivar determinats personatges a oferir les seves vivències.

En totes les memòries trobem a l’inici una declaració d’intencions, una explicació més o menys àmplia, més o menys crítica, de la intenció de l’autor-personatge. És un bon lloc per trobar-hi el tipus de personatge que se’ns hi presenta, el perfil que es vol donar al relat. És, per tant, un material que ens interessarà analitzar per conèixer els “arguments socials” que legitimen una postura davant de les memòries. Com per exemple, la que manifesta Santiago Carrillo en una de les seves diverses autobiografies i memòries.

Algún día, si la actividad política y la vida me dejan hueco, escribiré más detalladamente sobre esta experiencia para que los profesores que ahora indagan asépticamente ese pasado, con papeles, libros y fichas —sin hablar de los que lo han tratado desde la acera de enfrente— tengan testimonios

vividos, a través de la teoría y de la práctica, de un período en que filosofía y sangre, humanismo y violencia se entremezclaban por la implacable dialéctica de la historia. Santiago Carrillo, Memoria de la Transición, 1983.

Però no ens hem de deixar endur per la màgia del text, del relat. Cal comprendre en quines circumstàncies i en quin marc estructural es produeixen aquestes memòries.

Encara que l’autor parli en primera persona, no és ell necessàriament el subjecte inspirador del llibre, sinó probablement la indústria editorial. Més que l’autor, n’és el personatge.

73

2.2 El mercat dels textos memorialístics

2.2.1 El gènere de memòries

Indubtablement, el mercat editorial és un agent instigador de la creixent producció de textos d’aquest gènere: les biografies, les autobiografies, els llibres de viatges, les memòries de diferents estils... La literatura memorialística ha experimentat un creixement important en els últims anys. D’ençà de la mort de Franco han florit les col·leccions dedicades a la literatura autobiogràfica. I això ha succeït en català i en espanyol, com diu Enric Bou (1993). Però també ha succeït a França, com assenyalen els estudiosos d’aquell país. Gairebé es pot situar aquest boom editorial amb precisió, entre els anys vuitanta i noranta (Lecarme i Lecarme-Tabone, 1997). Abans, no és que no hi hagués producció, però aquesta havia tingut una evolució més discreta. En el cas de Catalunya i Espanya, a més, molts dels textos no tenien una presència pública, a causa dels condicionants polítics. Aquí és obvi que a les darreries de la dictadura franquista s’iniciés una autèntica allau de memòries, però el que ens cal explicar és que aquest no és un fenomen nostre, sinó que es pot generalitzar a altres llocs que partien de situacions anteriors més favorables a l’aparició d’aquest tipus de textos.

Indubtablement, el mercat editorial és un agent instigador de la creixent producció de textos d’aquest gènere: les biografies, les autobiografies, els llibres de viatges, les memòries de diferents estils... La literatura memorialística ha experimentat un creixement important en els últims anys. D’ençà de la mort de Franco han florit les col·leccions dedicades a la literatura autobiogràfica. I això ha succeït en català i en espanyol, com diu Enric Bou (1993). Però també ha succeït a França, com assenyalen els estudiosos d’aquell país. Gairebé es pot situar aquest boom editorial amb precisió, entre els anys vuitanta i noranta (Lecarme i Lecarme-Tabone, 1997). Abans, no és que no hi hagués producció, però aquesta havia tingut una evolució més discreta. En el cas de Catalunya i Espanya, a més, molts dels textos no tenien una presència pública, a causa dels condicionants polítics. Aquí és obvi que a les darreries de la dictadura franquista s’iniciés una autèntica allau de memòries, però el que ens cal explicar és que aquest no és un fenomen nostre, sinó que es pot generalitzar a altres llocs que partien de situacions anteriors més favorables a l’aparició d’aquest tipus de textos.