Els perquès de les memòries

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 178-187)

5. Les memòries personals sobre la Transició. Una proposta d’anàlisi

5.1 La Transició (1975-2000) com a construcció autobiogràfica

5.1.3 Els perquès de les memòries

Com explicàvem en el capítol 2, les memòries són, en primer lloc, una reivindicació del

“jo”, una redescoberta d’un mateix, a un mateix i als altres. Una posada en escena de la

“persona” en societat. Les memòries serveixen per exposar la pròpia trajectòria en el quadre de la història. També dèiem, però, quan ens referíem a la relació entre memòria individual i memòria col·lectiva, que les memòries no són només una iniciativa personal.

Ja hem comentat, en abordar la qüestió de la memòria, la importància de la literatura del jo en el marc de la modernitat. El relat en primera persona forma part de la construcció de la identitat personal que sorgeix en la modernitat. Si els precedents de la literatura de memòries construeixen relats sobre el món que envolta els relators, en el devenir de la modernitat la consciència de la societat va aparellada amb una forta consciència de la individualitat. Des de Rousseau fins ara, aquesta focalització cap a un/a mateix/a s’ha anat accentuant, fins al punt que és difícil destriar-la de la simbiosi actual entre política i mitjans de comunicació. Tant el context polític com els mitjans de comunicació, com hem explicat en el capítol anterior, accentuen l’efecte de notorietat que recau sobre els líders

179

polítics. És en aquest context que creix la figura del personatge en què queda atrapat el relator.

Efectivament, la profusió de memòries en clau personal dibuixen una comunió d’autoretrats a partir dels quals es projecta un moment històric. Observem com el personatge és qui serveix com a fil conductor de la narració. És a partir d’aquest personatge que es van desgranant els fets i l’estructura narrativa. Aquesta capacitat per integrar la trajectòria personal a la història i a la memòria compartida socialment, posen en primera línia de discussió qüestions com la veracitat de la narració, la possibilitat de contrastar “objectivament” els fets, l’existència de documentació sobre els fets que es relaten.66 Però, malgrat aquesta possibilitat de constrastació dels records personals, bé per mitjà de documents, bé per mitjà d’altres memòries personals, és un recurs molt poc utilitzat.

Efectivament, un repàs a la justificació dels textos per part dels “autors” ens dóna una idea de la importància que té l’argument del testimoniatge en primera persona, com a excusa o com a raó per publicar unes memòries personals al voltant dels fets de la Transició. En el cas de les memòries sobre la Transició és ben clar aquest propòsit. La història de la Transició és la història d’un moment especial, fonamental, de la història política espanyola i catalana. Els que se’n senten protagonistes, doncs, troben en les memòries una eina de reivindicació del seu rol en l’esdeveniment col·lectiu, hi troben una eina més de participació en la vida pública, de reivindicar-s’hi i de ser-ne altre volta protagonista.

La majoria dels llibres que tracten la Transició a la democràcia dediquen algunes ratlles o algunes pàgines a justificar el llibre. Tot i que posar-se a escriure un llibre d’aquestes caracterítiques sovint és una iniciativa dels editors (de fet, molt pocs ho expliquen clarament), els autors es veuen empesos a explicar perquè han decidit escriure unes memòries, a exposar les seves intencions i les seves prevencions. Efectivament, molts dels comentaris justificatius estan fets per alertar el lector sobre la naturalesa del text. És a dir, l’autor estableix una mena de “contracte” entre ell i qui llegeix el text, per mitjà del qual l’autor sembla que es vulgui reservar de possibles acusacions o reclamacions.

D’altres vegades, però, el to és purament reivindicatiu sobre la veritat o la sinceritat del text.

66 Les úniques memòries que hem trobat en què l’autor afirma que estan recolzades en una documentació concreta, en base a les anotacions de les dades, les dates i els esdeveniments històrics, són les que va publicar Marcelino Camacho, Memorias. Confieso que he luchado (1990) i que van ser redactades sobretot pel seu fill.

Val la pena, però, observar directament quina mena de justificacions exposen els autors o autores en la publicació dels llibres que fan de memòries. De la lectura d’aquestes referències a la memòria, justificacions al cap i a la fi, en destaquen quatre aspectes: la idea del testimoniatge des de la vivència directa dels fets que es relaten; la reivindicació de la veritat que desprèn aquest testimoniatge; la idea d’un deure de memòria envers les generacions futures i envers la veritat; i finalment també la reivindicació del protagonisme d’uns personatges o col·lectius concrets en la història de la Transició i l’homenatge que se’l dispensa a través de les memòries.

a) Deixar testimoni des de l’autenticitat

Com dèiem, la literatura del jo té un clar valor testimonial67. És aquest valor testimonial el que reivindiquen alguns autors en la justificació de les seves memòries. La idea d’oferir un testimoni personal per tal que contribueixi a engruixir la documentació que utilitza la història per analitzar i explicar el passat és ben present en moltes memòries. Així, en trobem un exemple a les memòria de José María de Areilza, que reivindica la vivència dels fets per damunt dels fets anotats en un document en fred. Preval la vivència de la Transició per damunt de les dades puntuals:

¿De qué habría de justificarme? Sí quería, en cambio, confiar al papel el dato puntual que con el tiempo se convierte en recuerdo borroso o desfigurado. Tampoco traté de hacer en este cuaderno juicios de valor sobre este o aquel personaje. Me interesaban los hechos y las palabras. Recoger lo que proyectábamos y lo que tratábamos de poner en movimiento.

Señalar las dificultades y obstáculos que habíamos de sortear. Y apuntar los movimientos subterráneos que nos transmitía el temblor del subsuelo.” (Areilza, 1983: 11)

Altres personatges, com Fernández de la Mora, José María García Escudero, Manuel Fraga, Herrero de Miñón, Lidia Falcón, etc. utilitzen el concepte “testimoni” per explicar el perquè de les seves memòries. Aquest testimoni, però, rarament es basa en la documentació i altres suports que fixen els fets. Habitualment, els autors fan gala d’autenticitat tot apel·lant a la seva experiència personal. Com diu el mateix Areilza, no es pot pretendre substituir el treball de recerca dels historiadors, però sí aportar un material auxiliar des de la pròpia experiència.

67 Ser testimoni és, literalment, tenir coneixement d’un fet, haver vist o sentit alguna cosa, donar fe

181

“¿Se puede llamar relato histórico a una libreta de memorias de urgencia, redactada muy de mañana día tras días? Pienso que es más bien un material auxiliar de la historia definitiva lo que pueden estas páginas significar. (Areilza, 1983:11).

Manuel Fraga insisteix en aquest aspecte sincer i autèntic de les memòries, però mostrant molt clarament les limitacions de la “seva” memòria, ja que el text està basat exclusivament en el record personal.

“Quiero insistir en que estas páginas comprenden exclusivamente recuerdos y opiniones personales míos. He resistido la tentación de comprobar los testimonios ajenos con los propios. Tampoco he querido apoyar esta vez mis brevísimas notas en el día a día de los periódicos, lo que pudiera distraer la atención del lector. Bastante dificultad tiene el intento de repasar, en caliente, estos diez años largos de la vida de España, habiéndolos vivido con la entrega y la profunda emoción diaria que les he dedicado.” (Fraga, 1987: 11)

De fet, com veiem, les justificacions de les memòries no són gratuïtes. Responen a la necessitat de deixar clares les regles entre autor/a i lector/a. És a dir, a la necessitat de posar en evidència les limitacions que tenen unes memòries escrites en clau personal i que recolzen precisament en el record personal. No es tracta d’escriure la història, sinó d’aportar-hi l’experiència personal. Tanmateix, aquesta modèstia per part dels personatges, no treu el fet que en el quadre general del relat sobre la Transició el paper dels “personatges” és molt més rellevant que en altres relats històrics. El testimoni en clau personal té, en definitiva, un protagonista que va més enllà de la simple aportació en clau menor. Com demostra l’afirmació següent de Federico Silva Muñoz, els autors de les memòries creuen contribuir a la comprensió històrica dels fets. Implícitament, el discurs dels autors pressuposa que la història de la Transició és incompleta sense aquest testimoniatge fet en clau personal. I potser tenen raó.

“No se trata de sustituir la historia ni tampoco de hacerla, sino ayudar a que otros la hagan o a comprenderla mejor.” (Silva Muñoz, 1993: 13-14)

b) La veritat, i res més que la veritat

Prova de la importància que s’atorga a aquests testimonis és la reivindicació de la veritat que contenen. D’una manera aparentment contradictòria, la reivindicació de l’autenticitat s’oposa a l’ús de documentació o d’entrevistes de contrast per tal de refer la trajectòria del personatge i dels fets que l’envolten. L’apel·lació a l’autenticitat és, precisament, una mena de defensa contra aquests possibles recursos de contrast. En aquest sentit, com dèiem fa unes pàgines, les memòries són reivindicades com a pòsits de veritat, allò que

hom pot deixar com a petja pròpia, com a perspectiva indiscutiblement subjectiva i personal, però alhora absolutament plena d’autenticitat i, per tant, de veritat.

Tal com ens diu Álvarez de Miranda al pròleg de les seves memòries, la seva intenció no és analitzar amb detall el període de la Transició, sinó explicar les seves vivències. Però en l’explicació d’aquestes vivències hi ha continguda una “veritat” sobre la Transició. Com podem veure en aquesta mateixa citació sobre les intencions de l’autor, es tracta d’explicar com “ells”, l’autor i els seus companys de trajectòria “van fer” la Transició.

Aquest relat, doncs, conté la història des del punt de vista dels actors de la Transició, dels que estaven en la primera línia de la construcció de la realitat política, i per tant, dels que coneixen fil per randa la història.

“Pero no es mi intención analizar punto por punto este período de la vida española, tampoco los años de oposición al franquismo.

“Mi paso por aquellos años de esperanza, mis vivencias con las personas que hacían, que hacíamos o tratábamos de hacer la Transición. Aquellos viejos amigos de lucha reencontrados en la emocionante apertura del Parlamento, son lo que quisiera reflejar en este libro.” (Fernández Miranda, 1985: 9)

Tot i que també es relativitza de vegades el valor que poden tenir uns textos escrits únicament basats en el record personal, sempre es fa present la idea del testimoni directe com a base de la història de la Transició. Els autors confien que les seves experiències serveixin per als acadèmics, que hauran de confiar en aquests testimonis directes del passat per a analitzar-lo.

“Dejé perfectamente claro entonces [en la primera part de les memòries], y repito ahora, que no se trataba de hacer historia (...) sino de contribuir, con los materiales de que disponía, a que alguien pueda hacerla un día; y también a dar un testimonio directo de hechos que afectan a los juicios de la opinión pública sobre la política de hoy.” (Manuel Fraga, 1987: 11)

Els autors fan abstracció, en aquests comentaris, del fet que el “seu” text és un producte editorial que acostuma a ser de consum. El record personal és, abans que res, un reclam per a les persones que vulguin comprar i llegir el llibre de memòries. Però no és gens clar que serveixin com a base per a l’anàlisi històrica. La veritat que es manifesta en el relat personal sobre la Transició és, doncs, una veritat que juga amb focus de l’actualitat, però no deixa de ser una apreciació subjectiva.

Tanmateix, la reivindicació de la “veritat” és ben present en les memòries de la Transició.

De fet, la inquietud per explicar la veritat de la Transició es manifesta més explícitament en aquells textos que discuteixen el relat “oficial”, com és el cas de la Licinio de la Fuente, que fou procurador de les corts franquistes i el 1977 va ser escollit diputat d’Alianza Popular.

183

“Y yo mismo empecé a pensar que tengo el deber de decir a la opinión pública lo que sé y lo que pienso, dejando cómodos silencios. De contar mi verdad para que sea contrastada con las otras verdades o mentiras que circulan por ahí. Y contarla desde la serenidad que dan los años y el largo apartamiento de toda política activa.” (de la Fuente, 1998: 13)

En canvi, d’altres textos van més enllà de la relativa veritat subjectiva que aporten, com és el cas del llibre de memòries de Rodolfo Martín Villa, que l’editorial presentava com un text “objectiu” i d’anàlisi rigorosa que aporta elements essencials per explicar la Transició.

Tal com diu a la contraportada:

“El libro se plantea como un examen serio y objetivo de la Transición y como un análisis de los gabinetes centristas, con reconocimiento de errores y aciertos, y aportando datos, opiniones e interpretaciones esenciales sobre lo que constituye una etapa crucial de la España de estos últimos años.” (Martín Villa, 1984).

Tot i que l’autor ens confessa dins del llibre que no ha guardat cap apunt que li serveixi de pauta per recordar el passat. I si ens referim a alguns episodis difícils de la Transició, la vocació de narrar la veritat es converteix en un reclam per si mateix de cara al públic lector. És el cas del text d’Amadeo Martínez Inglés, un militar que ens explica com fou el cop d’Estat del 23-F per dins. El seu llibre de memòries està escrit amb la voluntat d’oferir al poble la veritat sobre el que va passar en aquell cop d’Estat. Tal com consta a la dedicatòria del llibre:

Al pueblo español, que lleva años deseando saber toda la verdad sobre la Transición política del franquismo a la democracia, y en especial sobre aquel enigmático 23 de febrero de 1981. (Martínez Inglés, 1994)

En tot cas, en les memòries hi ha un pòsit de veritat. La “veritat” que volen transmetre els autors mateixos, sobre si mateixos i el que vam viure. Una veritat transformada pel reclam editorial en un segell d’autenticitat. La tensió, però, no desapareix mai dels textos. I per això la justificació es fa permanentment necessària. Qui no justifica les seves memòries des d’aquesta reivindicació de la “veritat” subjectiva, personal, però alhora “autèntica” i irreductible? Qui no té la necessitat d’anar més enllà de la història, per combatre altres veritats? Tal com diu Sánchez Terán, la seva veritat és la que podem trobar en la sinceritat de qui escriu el que va veure i va viure. Però, com revela el mateix autor, la seva veritat s’ha d’enfrontar a altres veritats.

He citado la palabra objetivo. Ello me lleva a preguntarme si es posible la objetividad histórica cuando alguien narra parte de su autobiografía, y no encuentro otra respuesta que la dada por Ramón Serrano Suñer a esta misma cuestión en el prólogo para la reedición de su célebre Entre Hendaya y Gibraltar: “Lo que en él escribí, en cuanto a los hechos, intenta acercarse a la verdad objetiva: es sincero. Cuento en él las cosas como las vi y las viví.

(Sánchez Terán, 1988:9)

(...) más que facilitar la labor de los historiadores, que indudablemente creo que facilito contando los hechos como fueron, lo que intento es prestar un servicio a la verdad tan maltratada en los últimos tiempos. (Sánchez Terán, 1988:13)

c) Deure de memòria

Acompanya a l’apel·lació al valor testimonial i a la voluntat d’explicar la pròpia veritat, una altra idea que no ens ha de ser estrany pel que fa a la memòria: el que podem anomenar

“deure de memòria”. En totes les justificacions hi ha una noció de “deure”, d’obligació moral de fer una aportació a la història d’un moment crucial, d’explicar-se i de fer valdre la pròpia versió. Aquest deure de memòria no està relacionat, doncs, com en altres èpoques, a la necessitat de confessar-se. En tot cas, obeeix a la necessitat de defensar-se d’altres versions del passat, o bé d’altres relats que afecten el personatge protagonista de les memòries. Podem trobar una referència més explícita en alguns casos, com el de Martín Villa, que addueix un deure moral com a motivació per escriure (o dictar, no es diu) les memòries. Altres autors, com Manuel Ortínez, apel·len a un deure social de recuperar la memòria d’un país.

Com deia Josep Pla, i és el leit-motiv d’aquesta col·lecció, “hem de recuperar la nostra memòria individual i col·lectiva” i per això crec que és convenient explicar la història que cadascú ha viscut, i així del conjunt de les històries individuals sortirà la de tots.” (Ortínez, 1993: 8)

Encara és més explícit Sánchez Terán, que justifica les seves memòries per aquest deure de donar testimoni per part de les persones que han viscut esdeveniments històrics en primera línia.

Creo que las personas que hemos tenido la oportunidad o el privilegio de protagonizar algún aspecto importante de la vida pública de nuestros pueblos, tenemos la obligación de dejar constancia, de algún modo, de nuestra experiencia histórica. (...) (Sánchez Terán, 1988: 10)

Alguns fins i tot expliquen que han fet les memòries sense gens de motivació personal, sinó empesos per la col·lectivitat i pel deure que tenen envers ella de deixar el seu testimoni dels fets passats68. És el cas, per exemple, del Cardenal Vicente Enrique y

68 Calvo-Sotelo, que es caracteritza sempre per l’ús d’una fina ironia en els seus textos, fa un comentari il·lustrador sobre la profusió de testimonis directes de la Transició en el llibre 25 años de reinado de Juan Carlos I (2000) editat per Planeta i Fundes i coordinat per Julián Marías: “Quienes estuvimos en las máquinas del barco durante la Transición hemos escrito mucho sobre ella, seguramente demasiado, aunque bien es verdad que nos movían amablemente a escribir editores, periodistas o historiadores; y hemos hablado de ella, también demasiado, en foros muy distintos, políticos, universitarios o culturales, dentro y fuera de España, mayormente fuera porque es más fácil ser profeta en el extranjero; y con tanto hablar y escribir hemos producido cierto hartazgo de Transición de Santa Transición, como dijo un benévolo cansancio en un estupendo

185

Tarancón, que en canvi és l’únic que planteja les memòries com una “confessió” pública del que fou la seva actuació. Tarancón no pretén jutjar la història, ni els personatges, sinó confesar-se ell davant de Déu; però alhora reivindicar el paper de l’Església durant la Transició. De fet, en Tarancón trobem també tots els conceptes que hem anat exposant:

deure de memòria, reivindicació de la veritat pròpia i oferiment d’un testimoni per a la història. Tarancón explica el motiu d’aquesta confessió pública a la Introducció de les seves memòries:

Han sido muchos —obispos, sacerdotes, religiosos, políticos, cristianos comprometidos—

los que han pretendido convencerme de que debía escribir mis memorias. Cuando yo les

los que han pretendido convencerme de que debía escribir mis memorias. Cuando yo les

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 178-187)