El subjecte de la memòria (la memòria col·lectiva)

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 51-57)

1. La memòria com a fet social

1.3 El subjecte de la memòria (la memòria col·lectiva)

Per Ricoeur, la pregunta sobre quin és el subjecte de la memòria, sobre qui recorda, es deu a la sociologia. Si bé la psicologia havia desenvolupat abans l’estudi de la relació entre l’individu i el record, és la sociologia la que posa damunt la taula, amb la idea d’un subjecte col·lectiu, la pregunta sobre aquest subjecte de la memòria. Així mentre la psicologia es preocupava de com i perquè es recordava, la sociologia avantposa a aquestes dues preguntes la qüestió sobre el qui, sobre el subjecte de la memòria.

Paul Ricoeur planteja que el subjecte que exerceix un treball de memòria fa conscient en ell mateix la col·lectivitat, perquè la seva acció (i la memòria també és acció) està orientada als altres, com va dir Max Weber. És així com Ricoeur vincula la fenomenologia de l’esperit a una fenomenologia d’allò social, i finalment a la sociologia comprensiva, que busca atènyer les estructures primigènies de l’acció social.

Une phénoménologie de l’appartenance est invitée à se donner sa conceptualité prope sans souci de dérivation à partir d’un pôle égologique. Cette phénoménologie se laisse volontiers mettre en couple avec une sociologie compréhensive comme celle de Max Weber, pour laquelle l’”orientation vers autri” est une structure primitive de l’action sociale. (Ricoeur, 2000:

159)

Aquesta consciència d’allò social està constituïda a través d’un espai i d’un temps socials.

El passat forma part d’aquesta herència compartida que implica que allò social s’estén cap al passat i cap al futur, cap als precedents i cap als que han de venir, on el “nosaltres”

esdevé “ells” o simplement un neutre “hom” que institucionalitza una comunitat a través del temps i de l’espai. La memòria és una forma de representació simbòlica d’aquesta realitat social, del conjunt social que s’estén a través del temps (de la història) i de l’espai (la geografia). La comunitat, la col·lectivitat social, té en la memòria una forma d’expressió simbòlica del seu ésser.

La mitificació es produeix pel fet que és impossible, històricament, fixar l’origen d’aquesta comunitat a través del temps, en la mesura que esdevé simbòlicament representada com institució donada per descomptat, com un “allò”, més que com un “nosaltres”. La cosificació de la col·lectivitat com un tot social té un origen mític, inabastable històricament.

C‘est cette aporie de la naissance qui justifie l’usage platonicien du mythe: le commencement est historique, l’origine est mythique. (Ricoeur, 2000:201)

Segons Ricoeur, necessitem el relat precisament per a transportar aquesta representació al conjunt dels individus, al conjunt social, per inscriure-la en la consciència col·lectiva.

Però el relat no respon només a una funció comunicativa, sinó que forma part, com hem vist en Plantinga, de la mateixa concepció narrativa de la nostra relació amb el passat.

Però qui ha explicat d’una manera més clara aquesta relació entre experiència personal, record i memòria col·lectiva és, sens dubte, Maurice Halbwachs. En les seves obres sobre la memòria col·lectiva, Maurice Halbwachs ens fa veure que no hi ha una memòria que no sigui fruit de les interaccions socials del dia a dia, i més enllà, de les estructures socials.

Els nostres records, diu Halbwachs, es localitzen sempre en les relacions socials, en tant que nosaltres mateixos som éssers socials. No hi fa res que evoquem els records de forma solitària: els altres hi són presents d’una manera o una altra (Halbwachs, 1950).

Així, la memòria canvia segons els canvis en el context en que ens movem, depenent de la nostra localització social.

Halbwachs s’inspira en bona mesura en Les formes elementals de la vida religiosa de Durkheim en concebre el problema del record lligat a la localització social dels records.

Aquests no són, per tant, una simple vivència “privada” dels individus, només pertinent a la psicologia (concebuda en la seva vessant més individualista). Els records només poden ser mantinguts (fins i tot de forma personal) en la mesura que són compartits. D’aquí que, per Halbwachs, calgui parlar de memòria col·lectiva, en contraposició a la idea d’una memòria individual.

Aquesta oposició entre les dues possibles concepcions de la memòria es resol amb matisos diferents en les dues obres teòriques principals de Halbwachs. En Les cadres sociaux de la mémoire (1925) Halbwachs fa una aproximació a la qüestió de la memòria des d’una perspectiva si es pot dir així més psicologista, en què ressegueix el procés de producció del record a partir de les percepcions. En aquest procés, som cadascú de nosaltres els qui evoquem i coneixem els records, a partir de les nostres percepcions del món. En aquesta obra, Halbwachs parteix de la perspectiva de Bergson a Matière et Mémoire (1939), però acaba anant més enllà dels plantejaments del mateix Bergson i del seu treball sobre les percepcions individuals. Halbwachs inventa aleshores el concepte de

“memòria col·lectiva” per referir-se a la memòria com un fenomen social. Així, la societat intervé en la nostra percepció del món, de la mateixa manera que intervé en el manteniment dels nostres records, fent possible que els evoquem.

Els marcs socials de la memòria són els punts de referència que determinen allò que pot ser recordat per l’individu. D’altra banda, Halbwachs centrarà la seva anàlisi no pas en uns marcs socials genèrics, sinó en els que proporcionen concretament els grups socials.

Els records de les persones, perquè puguin fixar-se, cal que estiguin recolzats pels grups

53

socials de referència. I alhora, els mateixos grups socials es mantenen al llarg del temps gràcies a una memòria compartida.

Després d’aquesta obra, Maurice Halbwachs va escriure una sèrie de textos sobre la memòria que no es van poder concloure a causa de la seva mort en un camp de concentració. La mémoire collective (1950) és la recopilació posterior d’aquests textos.

Segons l’edició crítica que n’ha fet Gerard Namer, a La mémoire collective, Halbwachs tenia la intenció d’exposar clarament la naturalesa social de la memòria. Segons la seva perspectiva, els nostres records sempre pertanyen a un espai social. En aquest sentit, podem pensar la memòria individual com una il·lusió16, com una línia imaginària que posa en relació els diferents grups als quals pertanyem. Perquè els nostres records, diu Halbwachs, es localitzen sempre en un espai social, en tant que nosaltres mateixos som éssers socials. No hi fa res que evoquem els records de forma solitària: els altres hi són presents d’una manera o una altra.

“Mais nos souvenirs demeurent collectifs, et ils nous sont rappelés par les autres, alors même qu’il s’agit d’événements auxquels nous seuls avons été mêlés, et d’objets que nous seuls avons vus. C’est qu’en réalité nous ne sommes jamais seuls.” (Halbwachs, 1997:2).

És aquest “estar amb els altres”, per tant, que hem d’analizar en relació a la localització social de la memòria. Sens dubte, aquest és l’aspecte més rellevant de la proposta de Halbwachs. El fet de pertànyer a un grup social, a una col·lectivitat, el fet d’identificar-nos amb un grup, comporta que hi compartim una sèrie de records. Fidel a la sociologia de Durkheim, Halbwachs situa la localització social dels records, doncs, en l’estructura social17 que creen els diferents grups (la família, la classe social, el grup religiós, etc.).

Aquests constitueixen el marc bàsic de localització de l’acció social, i per tant també de la memòria.

La memòria reposa necessàriament en la vida del grup, en el manteniment d’unes relacions que donen sentit a l’evocació d’uns determinats records. I ens permet explicar alhora el manteniment i la caducitat de la memòria, perquè “La durée d’une telle mémoire était donc limitée, par la force des choses, à la durée du groupe.” (Halbwachs, 1997:8).

Aquí Halbwachs invoca la força de les coses, ergo, si el grup no es manté, la memòria d’aquest grup tampoc. Si bé hi ha un estat de consciència purament individual fruit d’una

16 Tal com després així ho plantejarà Bourdieu en parlar de la construcció de la biografia a partir de les històries de vida. “L’illusion biographique”, Actes de la recherche, núm. 62/63, juny de 1986.

17 Parlem d’estructura social en el sentit més bàsic del concepte: tot allò que contribueix a fixar l’acció humana en el marc d’unes relacions continuades.

intuïció sensible, allò que ens resulta fàcil de recordar, accessible en tot moment, és allò que pertany als grups amb els quals mantenim una relació estreta. En canvi, els records confusos i díficils de retenir, són els que ens aporten grups que ens són llunyans, amb els quals només ens relacionem de forma intermitent.

D’aquesta manera, Halbwachs situa el fenomen de la memòria en el context social de les interaccions i alhora de les estructures socials més permanents.18 Això ens proporciona un marc per a redefinir la relació entre memòria individual i memòria col·lectiva, no pas com una aporia, sinó com una relació que ens permet entendre com es viu la memòria i l’oblit, i el sentit que poden tenir en la vida quotidiana. Matisant l’argument de Halbwachs, diria que al marge o no de l’existència d’una memòria individual, el fet que hi hagi memòries compartides i memòries que no ho són és causa de determinades estructures socials, que són les que tracen el camí per on poden transcórrer els records. Hi podríem afegir que les estructures socials dominants en una societat no permeten qualsevol tipus de memòria. El mateix Halbwachs parla, per exemple, de la dificultat de la classe obrera per reconstruir el seu propi passat.

Però dèiem que calia situar el marc social de la memòria tant en les estructures com en les interaccions. Si abans dèiem que la memòria individual és construeix com un fil que ressegueix els lligams socials, els grups als quals pertanyem; ara hi haurem d’afegir que aquesta canvia segons el context immediat de les interaccions. En la mesura que va canviant la nostra localització social, el conjunt de relacions que configuren el marc de la nostra acció, la nostra memòria també està sotmesa a canvis. Per això podem dir (utilitzant les paraules de Berger, 1986) que qualsevol individu, en el nostre context cultural, pot patir un procés d’”alternació” més o menys accentuat.

Fins a quin punt podem aplicar aquesta pauta al grup dels líders polítics de la Transició?

Segons la interpretació que en fa Gerard Namer, Halbwachs entén que els grups no es reconeixen de forma externa per les seves reunions, sinó per la seva visió del món. La participació en un grup comporta, doncs, una memòria compartida. És a dir, un discurs compartit. Segurament, els líders de la Transició, malgrat que provenien de sectors polítics divergents i amb interessos contraris, acaben configurant una visió de grup, que comparteix una mateixa experiència de la Transició, un consens sobre el que cal entendre

18 La profunditat amb què el mateix Halbwachs projecta la seva aproximació a la qüestió de la memòria, i la multitud d’aspectes que apunta, es fa difícil de reproduir aquí, nogensmenys quan es tracta d’una obra inacabada i poc sistemàtica. A la seva obra hi podem trobar bona part de les

55

de la realitat de la Transició. I per tant, poden acabar compartint una memòria, com han posat de manifest en algunes aparicions públiques commemoratives. En alguns debats19 televisius o en reportatges sobre la Transició, ha estat difícil de veure divergències clares en la narració sobre els fets significatius de la Transició. Hi ha una estructura bàsica del relat que és compartit pels seus protagonistes20.

Els ponents de la constitució segurament podrien ser considerats com un grup social en tant que han comparteixen una memòria comuna sobre la Transició. Sobretot tenint en compte que el període de redacció de la ponència constitucional va ser un fet decisiu en les seves vides, i que això ha tingut repercussions públiques que no acaben amb la Transició, sinó que s’estenen fins a l’actualitat. Això implica compartir una visió de la Transició, que com a grup han difós a la resta de la societat. El context en què diversos actors van constituint-se com el grup que organitza institucionalment la Transició, esdevé allò que Halbwachs anomenà els marcs socials de la memòria. És a dir, un marc social on la memòria es construeix en base a un espai i un temps compartit pels actors. En el cas de la Transició ─malgrat que com veurem els límits temporals i espaials no deixen de ser mai del tot difusos, o són diversos segons els relats que prenem com a referència─ aquest grup reduït d’actors a què ens referim comparteixen clarament una experiència, en un espai i un temps determinats. I de fet passen a formar part, com a personatges centrals, del quadre (marc) històric de la Transició.

La realitat d’aquest col·lectiu reduït de persones com a grup que protagonitza el quadre de la Transició s’ha reforçat amb el temps, perquè els que en formen part s’han anat trobant una vegada i una altra al llarg dels anys en el mateix escenari, el de la política d’Estat.

Això ens permet parlar, com fa Gerard Namer al postfaci de Les cadres sociaux de la mémoire (1997), d’un a priori afectiu i evaluatiu, que posa en consonància la pròpia trajectòria personal amb la vivència emocional de l’experiència del grup. Una unió afectiva, sentimental, d’esperit si voleu. La memòria compartida, es basa, així, en una experiència, en una èpica compartida.

qüestions que s’han pogut plantejar després en relació amb aquest tema. Les meves referències a aquesta obra intenten recollir-ne el més essencial.

19 De fet, podríem considerar-los falsos debats, en tant que el mateix marc commemoratiu ja estableix un acord implícit en allò que cal celebrar.

20 Ens referim als protagonistes que els mitjans de comunicació i la mateixa política ha reconegut com a tals. Evidentment, no són els únics, ja que durant la Transició hi ha altres actors socials (sindicats, associacions de veïns, associacions culturals, grups de pressió, moviments socials, partits minoritaris, etc.).

Les cadres sociaux, dont nous savons qu’ils assurent la coordination des totalités spatiales, temporelles et de signification, créent donc non seulement des grilles qui vont anticiper des logiques possibles de repérage d’un souvenir, mais ils créent un climat, un a priori affectif et évaluatif : la vision du monde qui unifie le récit. Dans cette vision du monde et dans la métaphore de la lecture deviennent collectifs les cadres de la mémoire qui jusqu’ici étaient sociaux. (Namer, 1997: 328).

De la sociologia de la memòria de Halbwachs podem extreure que els individus formen part d’un inconscient social, que és el que estructura la nostra experiència i el nostre record. Però Halbwachs posa l’accent sobretot en els grups socials com a sosteniment de la memòria. La memòria dels músics, la memòria dels grups religiosos, la memòria de la classe obrera... ens porten a pensar en el grup social com un veritable subjecte. No solament perquè ajuda a fixar els records, o perquè articula un espai i un temps de les experiències compartides, sinó perquè a més, el grup és portador d’una manera de sentir el passat.

57

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 51-57)