• Aucun résultat trouvé

Les memòries personals com a pòsit de veritat

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 162-167)

4. La Transició: la construcció d’un relat

4.3 La difusió del relat

4.3.3 Les memòries personals com a pòsit de veritat

Les memòries personals, els documents biogràfics, no només formen part de la literatura memorialística sobre la Transició, sinó que constitueixen l’epicentre des de les quals es construeix el discurs públic sobre aquest període. Sense negligir el paper dels mitjans de

58 Els entrevistats en aquesta sèrie col·leccionable són: Laureano López Rodó, Santiago Carrillo, Gonzalo Fernández de la Mora, Alfonso Osorio, Manuel Fraga, Miguel Primo de Rivera, Rodolfo Martín Villa, Fernando Abril Martorell, Alfonso Guerra, Enrique Fuentes Quintana, Mario Onaindía, Xabier Arzalluz, Miquel Roca i Junyent, Alberto Oliart, Julio Anguita, Javier Solana, Carlos Garaikoetxea, Adolfo Suárez, Alfonso Armada, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, Carlos Solchaga, Juan María Bandrés, Jaime García Añoveros, Nicolás Rendoco, Fernando Morán, Jordi Pujol i Manuel Gutiérrez Mellado.

163

comunicació, al qual ens en hem referit suara, les narracions personals publicades constitueixen peces fonamentals en la construcció de l’escenari públic on es desenvolupa la memòria de la Transició.

L’escriptura d’autobiografies i memòries, com un dels llocs privilegiats d’enunciació dels

“personatges-personalitats” que van “protagonitzar” el procés de Transició, ha estat determinant en la creació d’una memòria d’aquest període i d’aquest procés. Aquest efecte no ha estat degut tant a la importància de les declaracions o revelacions que s’hi puguin trobar al textos sinó, sobretot, per col·laborar de forma determinant en la producció d’un marc i unes claus d’interpretació d’aquest passat.

Una de les coses que sobta en analitzar la publicació de memòries que tracten de la Transició és precisament la rapidesa amb què apareixen publicades, respecte del període narrat. Si es fan càlculs, vist amb la perspectiva del temps, sorprèn enormement el fet que fins al 1981 ja s’han publicat 18 textos que parlen d’aquest període de la Transició en clau personal. No tots els autors s’hi refereixen exactament de la mateixa manera, però és clar que tots ofereixen “testimoni” dels fets polítics i de govern en els quals han participat.

De fet, moltes editorials han volgut aprofitar la notorietat d’aquest període històric, el seu poder evocador en les generacions que la van viure, però també en les posteriors, per editar periòdicament cròniques o relats sobre el que va significar aquell període de canvi.

És el cas de llibres de l’editorial Plaza & Janés, que inclouen títols com Diez años en la vida de los españoles (1986), El año que murió Franco (1985), o el més conegut de tots Así se hizo la Transición (1995) de Victoria Prego.

Però l’editorial que sens dubte ha explotat la qüestió de la Transició com a matèria primera dels seus llibres és Planeta. Tant Plaza & Janés com Planeta, totes dues de Barcelona, tenen col·leccions de llibres de memòries molt centrades en polítics que van ser protagonistes de primera fila o de segona fila de la Transició. Per a Plaza & Janés és la col·lecció Así fue, que inclou 35 llibres. Per a Planeta, és la col·lecció Espejo de España, que es va iniciar el 1972 amb un premi que portava el mateix nom, amb més de 100 títols publicats. A més a més, però, aquestes editorials han publicat nombrosos llibres de caràcter històrico-periodístic sobre la qüestió. En el cas de Planeta, podem afirmar que supera qualsevol altra editorial en aquesta temàtica. Hi trobem textos d’autors de tendències polítiques ben diverses i fins i tot oposades. Així, al costat del llibre del periodista d’esquerres Vázquez Montalbán, Crónica sentimental de la Transición (1985), podem trobar el llibre del periodista de tendència dretana i espanyolista Vizcaíno Casas, 1975, el año en que Franco murió (1992), o del periodista catalanista Joan Oliver, El 20-N a Catalunya. Els catalans i els últims dies del Franquisme (2000).

Moltes de les publicacions que s’han fet sobre la Transició tenen una vocació commemorativa. Participen d’aquesta vocació evidentment fundacions dels partits polítics i altres institucions dedicades a la divulgació ideològica. És el cas, per exemple, del llibre de la Fundación Largo Caballero 1977. El año que volvimos a ser libres (1997). També hi ha editorials que han publicat llibres purament de divulgació, llibres que no tenen un autor concret, sinó que constitueixen una mena de material enciclopèdic que vol donar a conèixer els fets més rellevants de la Transició. És el cas, per exemple, de l’Editorial Gredos, amb el llibre Los años de la Transición (1991), o de l’editorial Labor (1992), amb el llibreTransición y democracia.1975-1985.

Però qui més ha contribuit a la divulgació de la crònica memorialística de la Transició ha estat la premsa, no només per mitjà dels reportatges, sinó també per mitjà d’edicions de llibres. Historia de la Transición (1983), de Cambio 16 fou un dels primers documents d’aquestes característiques. D’altra banda, un dels llibres més divulgats, fins i tot reeditat, és el que va confegir el diari El País a partir del col·leccionable Memoria de la Transición, que, com ja hem dit, va esdevenir llibre editat com a tal el 1996 juntament amb Taurus.

Aquest document, que conté aportacions de molt diverses personalitats intel·lectuals i polítiques, és dels més consultats fins al moment.

En el discurs que va fer, durant l’acte de commemoració dels 25 anys del 15/06/77, al Congrés de Diputats, Álvarez de Miranda reclamava per als protagonistes de la Transició la responsabilitat de transmetre la memòria com història. La Transició ja és història, va dir, però és responsabilitat dels que foren escollits per transmetre la memòria... Per ell, les

“catacumbes de la Transició” és on alguns homes van somniar i idear la Transició.

En aquest missatge hi ha concentrat el sentit que s’atorga a les memòries personals escrites pels líders polítics de la Transició. En primer lloc, la necessitat d’atorgar-se o reivindicar el protagonisme. En segon lloc, la voluntat d’afirmar-se com a testimonis veritables de la Transició. Si abans afirmàvem que la televisió va construir la imatge d’uns protagonistes, i la premsa va contribuir a subjectivar i personalitzar la memòria de la Transició, podem dir que les memòries personals esdevenen l’apropiació personal definitiva del relat dominant.

Durant la mateixa Transició apareixen nombroses memòries personals i autobiografies que relaten el paper dels seus autors o protagonistes durant la Transició o els últims anys del Franquisme. Tal com diu Vidal-Beneyto (1981), la mort de Franco representa l’inici de l’aparició d’aquestes autobiografies.

A partir de la muerte del general Franco, la vida y hazañas de los (nuevos y viejos) actores del nuevo curso político invaden nuestras librerías. En un primer momento, en forma de

165 autoreconstrucciones (de diván y/o de tribuna) histórico-personales, que Saint-Simon convirtió en obra maestra, y con las que parece que nos amenazan todos y cada uno de los grandes y pequeños agentes de la vida pública española de hoy.

A su respecto, conviene distinguir entre Memorias de apología y Memorias de postulación.

Las primeras, cuya sola enunciación da razón de su contenido, han florecido últimamente de la mano de Laureano López Rodó, José María Areilza, Manuel Fraga, etcétera. Las segundas, con más voluntad de futuro, han sido ilustradas por libros como Eurocomunismo y Estado de Carrillo, La España mediocrática de Lasuén y ahora La España necesaria de Fernández Ordóñez. (Vidal Beneyto, 1981: 89)

En un primer moment, podem pensar que la necessitat de publicar les pròpies memòries té a veure amb la necessitat de postular-se i reivindicar-se no pas precisament en el passat, sinó en el futur. En aquest sentit, recórrer al passat és una simple estratègia per reivindicar-se com actor polític en el present. Algunes d’aquestes memòries estan escrites més pensant en el futur immediat que no pas pensades com a testimoni d’una època història. De fet, algunes de les primeres memòries que apareixen publicades (ja al 1976) fan referència al paper polític dels seus protagonistes (Diario de un ministro de la monarquía, per exemple, de José María Areilza). D’altres, com diu Vidal Beneyto, serveixen per postular la incidència del protagonista en l’escenari polític que es perfila (com Eurocomunismo y Estado de Carrillo). No hi ha dubte, que aquest tipus de literatura té un paper en el camp polític mateix, i que no té pròpiament una funció memorialística.

Més endavant, però, quedaran com a testimonis del protagonisme d’uns determinats personatges en aquest període històric que és la Transició. I també apareixen noves versions memorialístiques, més pensades per a donar testimoni, com reclamava Álvarez de Miranda, i oferir una interpretació personal de la Transició. D’aquesta manera, en les memòries, biografies i autobiografies es completa aquest procés de personalització de la Transició que hem apuntat.

Aquesta personalització es construeix en tres espais. A través del relat televisiu de la Transició, per mitjà del testimoni periodístic (entrevista i article en primer persona), i finalment per mitjà de les autobiografies i memòries. En aquests tres espais, la personalització del relat de la Transició es basa en el supòsit que els fets relatats tenen uns protagonistes, uns subjectes. Però aquest subjectivació no es queda aquí, perquè el segon supòsit és que la veritat dels fets rau en la versió subjectiva, personal, d’aquests fets.

Aquest ús de la memòria personal és ben interessant per a qualsevol reconstrucció del passat recent. De fet, seria absurd no utilitzar les fonts directes, si es pot fer. Tanmateix, és discutible la seva validesa des del punt de vista de la recerca històrica. Com a recurs periodístic i comercial del món editorial, el fet que unes personalitats notòriament conegudes, puguin representar el passat col·lectiu, encarnalar-lo i reiterpretar-lo tantes

vegades com faci falta en nous documents i noves efemèrides, és inigualable. Des del punt de vista de la investigació històrica, en canvi, cal una bona dosi de distància epistemològica per prendre’s seriosament la versió de la Transició que en fan els seus

“protagonistes” com el referent sobre el qual es pot construir l’anàlisi històrica d’aquell període. Algú podria confondre aquesta presència abundant del testimoni en primera persona amb l’èxit contemporani de les metodologies basades en el mètode biogràfic.

Més aviat hem de pensar que, en el cas de la Transició, aquesta abundància de recursos autobiogràfics i de testimonis en primera persona sorgeix del mateix protagonistme construït en el relat dominant, sobreafegit al protagonisme exercit durant la Transició, a través dels mitjans de comunicació, de la nova classe política. En el moment en què el camp de joc polític s’està definint, els que es postulen com actors centrals d’aquest camp de joc, i sobretot, els que hi tenen una centralitat més dubtosa, no dubten a utilitzar el recurs de la biografia personal com un envit que tenen a la seva mà. Així, des de l’any 1975 són nombrosíssimes les autobiografies i memòries de personatges polítics que apareixen i que tenen com a finalitat explicar la Transició o dedicar-li una part de les memòries. Cal pensar que alguns líders polítics han escrit fins i tot més d’unes memòries, com ara José Mª Areilza, Santiago Carrillo, Emilio Attard, Alfonso Osorio. Que els principals actors d’aquest drama siguin els que menys utilitzen aquest recurs en primera persona (Adolfo Suárez, Felipe González) no ens ha d’estranyar. Precisament, la seva centralitat en el camp de joc els fa innecessari presentar aquest envit. La seva presència a la televisió és aclaparadora, el seu protagonisme indiscutible, la seva postulació per mitjà d’una autobiografia o d’unes memòries polítiques, innecessària.

En canvi, per a algunes personalitats polítiques sorgides de l’anomenat reformisme franquista tindran en aquest recurs una manera de fer-se valer com a membres d’aquest col·lectiu de protagonistes de la Transició. Juan Pablo Fusi (1979) ha dit ha dit que els dirigents del Franquisme, en comptes d’anar a la presó o ser jutjats, es van dedicar a publicar les seves memòries. En el pròxim capítol analitzarem a fons conjunt de memòries, així com les característiques d’un gènere que fa una aportació molt rellevant a la memòria de la Transició. En el darrer capítol analitzarem aquest conjunt de textos i abordarem les seves característiques.

167

5. Les memòries personals sobre la Transició. Una proposta

Dans le document Les memòries de la Transició (Page 162-167)