LES TRES CATEGORIES DE LA TEMPORALITAT HUMANA

Com instrument Com estudi

Mnemo-tècnia

Es concreta en

El seu estudi històric dóna lloc a

Ajuden a configurar la

Dóna lloc en cada cas a Es concreten en

a) El passat, la memòria i el record

La filosofia i la psicologia distingeixen entre el record i la memòria. La memòria és l’instrument de reconstrucció o de representació del passat, la ca-pacitat per retenir informació. El record és el fruït o el resultat de la memòria.

I l’oblit és un procés de selecció dels records que es fa inevitable a la memò-ria. Segons Augé (1998): “El olvido, en suma, es la fuerza viva de la memoria y el recuerdo es el producto de ésta” (28). El mateix autor conclou sobre la importància de l’oblit:

“El olvido nos devuelve al presente, aunque se conjuga en todos los tiempos: en futuro, para vivir el inicio; en presente, para vivir el ins-tante; en pasado, para vivir el retorno; en todos los casos, para no repetir-lo. Es necesario olvidar para estar presente, olvidar para no morir, olvidar para permanecer siempre fieles”

(Augé, 1998, 104)

Bergson¹⁹ va diferenciar entre una memòria-hàbit o de repetició i una memòria representativa. La primera seria la memòria psicofisiològica i la se-gona la memòria pura, que ens fa éssers humans enfront d'altres animals. En l’actualitat els estudis psicològics i antropològics ens ajuden a entendre en tota la seva dimensió el concepte de memòria:

“...como capacidad de conservar determinadas informaciones, re-mite ante todo a un complejo de funciones psíquicas, con el auxilio de las cuales el hombre está en condiciones de actualizar impresiones o infor-maciones pasadas, que él se imagina como pasadas (...) El concepto de conocimiento, importante para el período de adquisición de la memoria, lleva a interesarse por variados sistemas de educación de la memoria existentes en las diferentes sociedades y en épocas diversas: la mnemo-técnica”

(Le Goff, 1991b, 131).

19 Henri Bergson: La evolución creadora. Madrid: Espasa-Calpe. Edició de 1973.

La mnemotècnica ha deixat d'estar analitzada com a sistema més o menys mecànic de conservació de les empremtes mnèsiques, donant pas a una interpretació relacionada amb les formes explicatives del passat. Leroi-Gourhan distingeix entre memòria específica (biològica), memòria ètnica (his-tòrica) i memòria artificial (citat a Le Goff, 1991b, 133).

Distingim entre una memòria individual i una memòria col·lectiva. S’ha d’entendre que el passat s’estudia des del present i, per tant, en el passat es reflecteix la nostra concepció del món i de la història. Sobre la importància de construir la història des del present Marguerite Yourcenar escriu:

"De tots els canvis causats pel temps, no n'hi ha cap que afecti tant les estàtues com les variacions del gust dels seus admiradors"

(Yourcenar, 1989, 53).

En els últims temps la historiografia ha reivindicat la recuperació de la memòria des d’una nova concepció del passat i de l’oblit (Ricoeur, 2003;

Cruz, 2002). El passat és una interpretació i està present en les nostres repre-sentacions del futur (Lowenthal, 1998). Es reclama la importància de la cons-ciència històrica per a la comprensió del present, així com el seu paper relaci-onat amb l’esperança de possibles canvis socials (Anderson, 1996; Gadamer, 1993; Todorov, 2000).

b) El present, l’instant i la història pròxima

El concepte de present està relacionat amb el concepte d’instant descrit per la filosofia i l’esdeveniment en la història. El present és un punt d’intersecció entre el passat i el futur. Hawking (1988) proposa una figura semblant a un rellotge de sorra, que representa el passat absolut i el futur ab-solut, entre els quals se situa el present. La figura serveix per entendre el pre-sent com a instant i la seva inconsistència física. Reproduïm a continuació a-quest esquema, en el qual afegim els conceptes relacionats amb les tres cate-gories de la temporalitat humana que apareixien en la figura anterior.

Mapa conceptual IV-b

El present forma part del temps històric en el sentit que és en definitiva el punt de partida de la història, el seu recolzament en una realitat concreta.

L’historiador realitza els seus judicis des del present. D’aquí la importància que senyala Bloch (1974) de conèixer el present per analitzar el passat:

“La incomprensión del presente nace fatalmente de la ignorancia del pasado. Pero no es, quizás, menos vano esforzarse por comprender el pasado si no se sabe nada del presente (...). En verdad, conscientemente o no, siempre tomamos de nuestras experiencias cotidianas, matizadas, donde es preciso, con nuevos tintes, los elementos que nos sirven para re-construir el pasado"

(Bloch, 1974, 38)

Malgrat tot, no volem mantenir com fa Croce (1960, citat per Fontana, 1982) que qualsevol història és història contemporània, ja que la seva argu-mentació nega l'existència del temps històric. Segons Fontana:

“Con Croce nos encontramos también, en cierto modo, en un terre-no de experiencias vivenciales, sin causalidad propiamente dicha y sin le-yes. No hay ni siquiera tiempo, sino fluir. No hay historia, sino tantas his-torias como puntos de vista”.

(Fontana, 1982, 156)

Cal fer una història que vagi més enllà de l'anàlisi dels elements factuals, que arribi a l'anàlisi dels conceptes i de les idees, que sigui útil per a la com-prensió de la nostra realitat, des d'una perspectiva crítica d'anàlisi social.

“Aprenem a sortir al carrer: a aproximar el nostre treball a la com-prensió del que s'esdevé en el nostre entorn (...) que la història sigui im-portant per a entendre el món ens ho diuen cada dia científics d'altres camps i ho demostren els governs, quan s'esforcen a transmetre les seves pròpies ‘visions de la història’ als ciutadans mitjançant festivals i com-memoracions”.

(Fontana, 1992, 123)

L’existència de la història recent, pròxima o també anomenada història del present, ha generat una altra visió d’aquesta categoria temporal. Revalorit-za el caràcter dinàmic de la història i ofereix una visió diferent de la història acadèmica. Segons Nora (1988, 532) la desaparició del present de la ciència històrica és un fet relativament recent, propiciat per la mitificació de l'esdeve-niment que va fer la història positivista. La història del temps present és un concepte sorgit de la historiografia francesa (Lacouture, 1988; Nora, 1988).

Segons Cuesta es pot definir com:

“La posibilidad de análisis histórico de la realidad social vigente, que comporta una relación de coetanidad entre la historia vivida y la es-critura de esa misma historia, entre los actores y testigos de la historia y los propios historiadores (...). El presente se entiende, en el concepto al que nos referimos, como expresión de la relación compleja de la tempora-lidad, en la que no es tan fundamental la sucesión en la diacronía como la propia relación entre los tiempos - pasado y presente, sin descuidar el fu-turo -, y la mutua interacción entre ellos”.

(Cuesta, 1993, 11)

No es tracta que els historiadors facin de periodistes, com tampoc té sen-tit que els periodistes facin d'historiadors, encara que siguin freqüents les dues opcions, sinó d'aplicar els procediments històrics a l'anàlisi del present o del passat recent. La diferència no està en la temàtica, sinó en la metodologia. Hi ha altres conceptes com el d’història immediata, proposat per Lacouture (1988), el d’història recent, proposat per Aróstegui (1989), el d’història prò-xima, utilitzat per Sirinelli (citat per Cuesta, 1993). El terme anglès és Histò-ria molt contemporània, mentre que l'alemany és la "històHistò-ria del nostre temps, del temps que vivim" (Cuesta, 1993, 9-11).

Per a l’ensenyament aquesta perspectiva de la història té una gran poten-cialitat, sobretot, quan la història pròxima adquireix la forma d’història perso-nal o d’història familiar. Aquest tipus d’estudi afavoreix l’aprenentatge de conceptes històrics, com periodització (de la pròpia història), simultaneïtat (de

fets personals i socials) o l’anàlisi del canvi i la continuïtat en les pròpies ex-periències del passat.

c) El futur: escatologia, utopia i prospectiva

El futur ha rebut una gran atenció en totes les cultures i civilitzacions.

Les aproximacions a l’estudi del futur es poden situar en tres àmbits.

1) Les creences han donat lloc a l’escatologia i a l’apocalíptica, també al milenarisme i al messianisme, així com als mites de la fi del món.

2) Les ideologies han produït les utopies, les quals han jugat un paper molt important en la configuració del pensament social contempora-ni.

3) La ciència utilitza la prospectiva per analitzar la possible evolució dels esdeveniments en el futur, de tal manera que aquesta activitat s’ha convertit en una part essencial de la ciència i de les ciències so-cials, per exemple en l’economia o en la política.

1) El futur des de les creences: l’escatologia

Des del món de la religió “el término 'escatología' designa la doctrina de los fines últimos, es decir, el cuerpo de las creencias relativas al destino últi-mo del hombre y del universo" (Le Goff, 1991b, 46). L'origen del terme és grec i el seu significat és “les últimes coses”, encara que molts teòlegs i histo-riadors de les religions l'usen en singular “esdeveniment final”. En textos grecs s'utilitza com a adjectiu, en referència a termes que designen el temps:

“els últims dies”, “el temps últim”, “l'última hora”,... Es desconeix, però, l'ori-gen de la seva incorporació a la teologia cristiana, encara que sí que podem seguir la seva difusió des d’aquesta a altres religions. Els etnòlegs l'han inter-pretat en les creences de les societats anomenades primitives. En els últims temps han anat apareixent relacions de l'escatologia amb visions humanes del