El temps i la psicologia

Les persones tenen un rellotge biològic desenvolupat al llarg de l’evolució humana, sincronitzat, en principi, amb la sortida i posta del sol. Pe-rò també existeix un altre tipus de temps, que anomenem temps mental o temps psicològic.

“El ‘tiempo mental’ es el correspondiente a nuestra experiencia del paso del tiempo y nuestra organización cronológica del mismo. A pesar del continuo tic-tac del reloj, el paso del tiempo puede parecer rápido o lento, corto o largo.. Y esta variabilidad se da a diferentes escalas, se trate de décadas, estaciones, semanas y horas, o de los más breves intervalos de la música (la duración de una nota o el intervalo entre dos notas).

También situamos los acontecimientos en el tiempo, decidiendo cuándo ocurrieron, en qué orden y a qué escala, si la de toda una vida o la de unos minutos”.

(Damasio, 2002,34)

Les investigacions de l’autor de la cita anterior (Damasio, 2002) amb pa-cients amb trastorns amnèsics demostren que existeix una estreta relació d’interdependència entre el temps biològic i el temps psicològic, de tal manera que el primer necessita del segon per establir una línia cronològica, ja sigui d’un període curt de temps o de la seva pròpia biografia.

Un dels camps més importants d’estudi del temps des de la psicologia es-tà relacionat amb la recerca sobre el funcionament de la memòria, com l’instrument que produeix els records. Aquests tipus d’estudis indaguen en la importància de la memòria en la vida quotidiana, però també en el paper de la memòria en els processos d’aprenentatge. En aquest sentit, la psicologia s’apropa a la biologia – també a la neurologia i altres ciències similars -, per conèixer les tipologies de memòria de les persones, per exemple a curt o a llarg termini, la memòria de treball o la memòria secundària, entre d’altres.

També per trobar les causes dels oblits de la memòria o les alteracions dels

records amb el pas del temps. Un altre objectiu és comprendre el procés de selecció de records que la memòria executa constantment per poder fer viable la nostra existència, ja que seria impossible conservar tots els records que la memòria produeix. D’aquesta manera l’estudi de la memòria es fa imprescin-dible per entendre les relacions que les persones establim entre el passat i el present, i el futur (López, 1999; Schacter, 1999).

“El tiempo y el recuerdo están inextricablemente entremezclados;

los recuerdos siempre hacen referencia al pasado y a menudo dan forma al futuro (...). De esta incesante dinámica entre el tiempo y el recuerdo es de donde surgen nuestras autobiografías, las historias que contamos sobre nuestra vida. Si queremos comprender el delicado poder de la memoria hemos de examinar lo que le sucede al recuerdo con el paso del tiempo y tener en cuenta el modo en que traducimos en relatos sobre quienes so-mos los residuos de experiencia que persisten a lo largo del tiempo”.

(Schacter, 1999, 113-114)

La psicologia aporta elements d'anàlisi i reflexió sobre el caràcter subjec-tiu del temps i ens ajuda a comprendre la importància del temps humà, temps subjectiu del diàleg interior, per sobre del temps cronològic, del temps per-feccionat per a la mesura, és a dir, per sobre de la computació temporal. Se-gons Caparrós (1988) l'experiència humana de canvi i les exigències de la ci-ència per mesurar els fenòmens naturals determinen els dos atributs bàsics del concepte de temps i de la nostra experiència temporal: a) la successió o la se-qüència dels esdeveniments; i b) la durada dels canvis o del període entre can-vi i cancan-vi.

“Precisament és la complexitat de la durada i la seqüència ordena-da allò que constitueix el procés de canvi constitutiu del temps (...) Per-què, ja que les activitats humanes se situen en un marc temporal, en cada societat o sistema social emergeix alguna consciència o idea de successió i de la durada, que necessàriament desemboca en alguna organització del temps que, al seu torn, determina les conductes humanes i aquella experi-ència subjectiva que les acompanya. Aquesta organització, que varia se-gons les economies, les tècniques, les ecologies, les religions, etc., es

plasma en el mesurament del temps, la manera de distribuir-lo i regular-lo i, finalment, en les actituds envers el passat, el present i el futur”.

(Caparrós, 1988, 31)

El temps subjectiu és present a totes les nostres conductes privades i so-cials, determina el nostre comportament envers el treball i les relacions inter-personals. Si acceptem l'existència de diferents perspectives d'anàlisi d'un únic temps, el temps social, la psicologia ens aporta la visió de l'estudi de la per-spectiva individual en la conceptualització del temps i les actituds que genera.

La subjectivitat del temps, d’altra banda, és important per a la comprensió del temps històric. Si no comprenem l’existència de diferents ritmes temporals en la vida quotidiana i la multiplicitat del temps, serà difícil entendre el compor-tament del temps en la història.

La introducció de la perspectiva psicològica en l'estudi del temps va ser obra de Kant. La seva aportació s'inclou dins d'una anàlisi filosòfica:

"Kant a eu le grand mérite de montrer que notre idée de temps n'était pas un décalque des choses, mais une manière de les considérer. Il a ainsi déblayé le terrain pour les psychologues en les détournant de la re-cherche d'une réalité en soi et en les invitant à voir l'origine de l'idée de temps dans l'activité même de l'esprit qui pense et unit les divers chan-gements".

(Fraisse, 1967, 5)

Kant considera el temps com una forma de la sensibilitat, sense que sigui una part de la realitat en sí mateixa, sinó que està present, a priori, en tots els fenòmens psicològics.

“La psicologia no és per a Kant una ciència, perquè tot i que els fe-nòmens psíquics en quant fets de l'experiència no transgredeixen els lí-mits del coneixement científic, sí que són inaccessibles a la investigació exacta, que només pot desenvolupar-se amb objectes espacialment orde-nats i matemàticament representables, condicions que no satisfan els fe-nòmens psíquics ordenats solament en el temps”.

(Caparrós, 1988, 32)

La psicologia experimental sorgida a la segona meitat del segle XIX va anar abandonant, de manera progressiva, l'enfocament racionalista kantià i es va orientar cap a estudis sobre el “sentit del temps” i de la seva percepció, so-bretot en l'anàlisi de les estimacions dels conceptes de durada i interval, amb relació amb les mesures cronomètriques. Altres camps d’interès per a la inves-tigació psicològica han estat l'anàlisi dels comportaments temporals entesos com a conjunt d'adaptacions a les seqüències i les durades dels canvis, d'una banda, i a la multiplicitat de sèries de canvis en que vivim, d'altra. Adaptaci-ons que tant realitzen els animals com els humans, però que únicament els humans els poden diferenciar i descriure per poder-los conèixer millor, per poder-los dominar (Fraisse, 1967).

Les vivències de les persones en referència al temps donen lloc a experi-ències d’orientació i desorientació en el temps. La necessitat humana de crear elements de control i de situació en el temps ha donat com a resultat compli-cats sistemes de mesura, uns de caràcter natural i d'altres arbitraris en funció de les maneres de viure - d'aquí l'existència d'unitats com el dia, de naturalesa natural, i la setmana de caràcter social -, també són propis d'aquesta orientació els mecanismes d'adaptació als ritmes de les seves diverses activitats i, per últim, els sistemes d'assimilació dels canvis que es produeixen, cada vegada amb més intensitat, sobre la pròpia realitat en les seves formes de treball i d'o-ci per exemple.

Hi ha una constant contraposició entre el temps humà vital de la pròpia sensibilitat, en forma de record, de valoració del present o d'expectativa que dóna sentit a l'existència i a les accions de les persones, amb un temps social acceptat per acord, fruït de la convivència, per imposició o per necessitat de subsistència. En aquest sentit el treball marca un temps a la nostra societat, com ho fa també la religió o les tradicions amb el seu pes específic. Segons Grossin (1974a, 1974b) els temps imposats desorganitzen els temps personals, de manera que la major part de les persones són incapaces d'introduir una

re-gulació favorable i positiva en el seu temps de no treball. Factors decisius són el sentiment de monotonia i les intoxicacions produïdes pels ritmes ràpids de treball.

Hi ha una representació social del concepte treball que ha anat variant al llarg de la història. Al principi es relacionava amb una obligació imposada des del poder i gairebé sense límits temporals. Després ha anat canviant la seva representació deixant de banda alguns significats més negatius. Sivadon i Fer-nández-Zoila (1987) han estudiat les representacions del concepte temps en relació al treball amb totes les seves connotacions referides al passat, al pre-sent com a temps d'espera i al futur, de vegades com a esperança i de vegades com a desil·lusió. Aquests autors han senyalat l’augment dels trencaments temporals a la nostra societat, com a causa de les dificultats per compaginar el temps biològic, amb el temps social i de treball, el que ha donat lloc a l’augment de problemàtiques en la qualitat de vida i en la salut.

"El examen del paso del tiempo, de un tipo de temporalidad tran-quila, propia de las tareas agrarias tradicionales, a las formas temporales llamadas 'rotas' de la era llamada ya postindustrial, nos ha mostrado que, cualesquiera que sean las modalidades del tiempo de trabajo practicadas o consideradas, permanecía sin resolver el problema de esta relación difícil de localizar de las relaciones entre el tiempo propio, los tiempos de la vi-da cotidiana y el tiempo de trabajo. Las rupturas temporales parecen cavi-da vez más frecuentes, tal vez porque se las llama así, o también porque se ha aprendido más a diagnosticarlas, podría decirse. En realidad su aumen-to es real y sus consecuencias son cada vez más graves".

(Sivadon i Fernández-Zoila, 1987, 244)

L’estudi psicològic de la percepció del temps en les persones és fona-mental per comprendre determinats comportaments, com afirma Ornstein (1969): “el tiempo es el hilo fundamental del tejido de la existencia” (citat per Dember i Warm, 1990, 315). En la psicologia la percepció del món s’organitza a partir d’una matriu de temps sempre present.

“Los hechos perceptivos tienen comienzo y fin; se producen de modo simultáneo, sucesivo o parcialmente superpuesto y tienen distinta duración”.

(Dember i Warm, 1990, 313)

Organitzar i estructurar la percepció del temps és fonamental en el co-neixement social. S’ha de tenir en compte que si augmenten les situacions de desorientació en el temps en les persones, en conseqüència, s’incrementen també les conductes patològiques que tenen un origen psicològic i que es rela-cionen amb l’ús que en fem del temps en les nostres accions i el nostre com-portament social:

"El que se siente desorganizado en su vida íntima y social desarro-lla unas vivencias psicopatológicas (...). Se ha concedido una importancia particular al análisis de conductas temporales de espera, de retrospección, de anticipación, a fin de situar mejor en la encrucijada central de estas dimensiones el papel constructor del presente del tiempo y a fin de que, aprendiendo a fertilizarlo y a reconsiderarlo en él mismo, sea posible de-tener las pérdidas de substancia temporal y las disoluciones cronogenéti-cas que evolucionan en el futuro -e irreversiblemente- hacia lo patológi-co".

(Sivadon i Fernández-Zoila, 1987)

Segons Caparrós (1988) el que caracteritza la conducta humana és un univers de canvis simultanis i periòdics, que tenen a veure amb l’alimentació, el descans o les funcions fisiològiques. Aquests canvis ens ajuden en la valo-ració dels canvis externs i tenen una gran influència en la nostra percepció del temps subjectiu i per localitzar altres canvis que es donen al nostre medi. Així ens orientem en el temps. De la mateixa manera utilitzem altres canvis que es produeixen en la nostra vida per situar altres esdeveniments generals del nos-tre medi (Damasio, 2002). D’aquesta manera construïm la nostra percepció del passat, del present i del futur, amb estructures cognitives cada vegada més complexes i més funcionals. Però aquest procés també es veu afectat per les

variacions, contradiccions i desorientacions en el temps que s’han comentat abans, de tal manera que, a la llarga, les experiències de trencament temporal poden arribar a constituir una gran dificultat per construir estructures tempo-rals complexes en les persones.