Història i temps històric

La comprensió del temps històric és fonamental per a la interpretació de la història i per a la construcció de l’explicació històrica. És coneguda la frase de Braudel (1984, 97): "El historiador no se evade nunca del tiempo de la histo-ria: el tiempo se adhiere a su pensamiento como la tierra a la pala del jardi-nero". Bloch (1974) afirma sobre el temps històric: "es el plasma mismo en el que se bañan los fenómenos y algo así como el lugar de su inteligibilidad".

Per a Chatelet el temps històric és, en últim terme, una tendència inevitable al canvi, "El tiempo en la historia es simultáneamente lugar de la sucesión, do-minio de la irreversibilidad y esfera de la diferencia" (Chatelet, 1989, citat a Ruiz, 1993, 76).

Un altre text de Braudel fa referència a un temps extern, que s'imposa a les accions humanes:

"Para el historiador todo comienza y todo termina por el tiempo; un tiempo matemático y demiurgo sobre el que resultaría demasiado fácil ironizar; un tiempo que parece exterior a los hombres, "exógeno", dirían los economistas, que les empuja, que les obliga, que les arranca a sus tiempos particulares de diferentes colores: el tiempo imperioso del mun-do".

Braudel, 1984, 99

Braudel fa referència en la cita anterior a un temps que semblaria cosmo-lògic, fins i tot determinista. Pomian (1988b) fa una definició del temps de la història més propera a l'anàlisi històrica:

"...su propio tiempo, o más bien sus tiempos (de la Història es refe-reix), los tiempos intrínsecos de los procesos estudiados, que avanzan acompasados no por los fenómenos astronómicos o físicos, sino por las singularidades de estos mismos procesos, por los puntos en que cambian de dirección o de naturaleza".

(Pomian, 1988b, 591)

En tot cas la idea de la inexistència d'un únic temps històric ens sembla fonamental. Koselleck (1993) considera que indagar sobre què és el temps històric és una de les preguntes més difícils de contestar de la ciència històri-ca. Ens obliga a entrar en l’àmbit de la teoria de la història. Segons aquest au-tor, les fonts del passat ens informen dels fets històrics, però no sobre el temps històric, almenys de manera immediata. La investigació històrica no implica la pregunta sobre el temps històric. Tan sols sembla necessària una datació exac-ta per ordenar i narrar els esdeveniments: “Pero, una daexac-tación correcexac-ta es só-lo una presuposición y no una determinación del contenido de aquelsó-lo que podría denominarse 'tiempo histórico' ”(Koselleck, 1993, 13). Així, arriba a la conclusió que no és suficient diferenciar el temps natural d'un suposat temps històric propi de la història, sinó que cal arribar a la comprensió de la multi-plicitat de temps:

“Quien pretende hacerse una idea corriente del tiempo histórico ha de prestar atención a las arrugas de un anciano o a las cicatrices en las que está presente un destino de la vida pasada (...). Considerará la coexis-tencia, la subordinación y superposición de medios de transporte diferen-ciables por su modernidad (...). Ya hay que poner en duda la singularidad de un único tiempo histórico, que se ha de diferenciar del tiempo natural mensurable. Pues el tiempo histórico, si es que el concepto tiene un senti-do propio, está vinculasenti-do a unidades políticas y sociales de acción, a hombres concretos que actúan y sufren, a sus instituciones y organizacio-nes. Todas tienen determinados modos de realización que les son inheren-tes, con un ritmo temporal propio”.

(Koselleck, 1993, 13-14.)

El treball anterior és una excepció com a estudi sobre la temporalitat des de la història. En general, la majoria de treballs que fan referència al temps històric han dedicat la seva atenció a la crítica del temps linial de l'historicis-me, a la reinterpretació d’autors com Braudel o a descriure l'evolució històrica del concepte dins del debat filosòfic. Aquestes aportacions no són suficients per generar un nou marc conceptual sobre el temps històric.

"Se trata de una laguna grave, ya que se puede constatar que las posi-bilidades múltiples al respecto han sido insuficientemente exploradas, es de-cir que la mayoría de historiadores utilizan, al trabajar, pocas de las numero-sas dimensiones temporales disponibles y pertinentes a la investigación his-tórica".

((Robert i Berkhofer, 1971, citat a Cardoso, 1981, 196)

Aquest debat pot ser encara més necessari en un moment en que es parla de crisi de la història, de revisionisme o de la fi de la història (Fontana, 1992).

L'anàlisi del temps històric és un dels elements que pot ajudar a redefinir el paper de la història i dels historiadors, ja que l'estudi de la temporalitat repre-senta una reconsideració del joc entre passat – present – futur. En aquest pro-cés de renovació les aportacions d’altres ciències socials són fonamentals. La història ha de facilitar la comprensió de la realitat i ha d’ajudar a fer projecci-ons socials de futur. Bagú (1970, 104) afirma que "el tiempo que interesa a los historiadores es el de los hombres en su organización social, expresando la permanencia de tal organización y la historia misma como proceso que crea lo humano".

La història conceptual ens apropa a la comprensió històrica d’una mane-ra que no fan altres perspectives. La seva relació amb la història social ha de fer possible el canvi conceptual (Koselleck, 1993). D’aquesta relació ha de sorgir un nou debat entre els conceptes i la vida, la paraula i l'objecte, la cons-ciència i el ser, el llenguatge i el món, la comunicació i la societat. En aquest sentit Koselleck comenta:

"A primera vista, la coordinación entre la historia conceptual y la historia social parece leve, o al menos difícil (...). Por otra parte, están los métodos de la historia conceptual, que proceden del ámbito de la historia de la terminología filosófica, de la filología histórica, de la semasiología y de la onomasiología... (...). Ahora bien, una primera contraposición de este tipo es sólo superficial. Las introducciones metódicas muestran que la relación entre la historia conceptual y la social es más compleja y no permite que una disciplina sea reducible a la otra (...). Una 'sociedad' y sus 'conceptos' se encuentran en una relación de tensión que caracteriza igualmente a las disciplinas científicas de la historia que se subordinan a aquellos".

(Koselleck, 1993, 105-106)

La importància en l'actualitat de presentar la història com una construc-ció social que genera idees de gran interès per al coneixement humà, i per a l'experiència del present, genera un interès creixent per l'anàlisi conceptual des de la història. Koselleck, "desde un aspecto puramente temporal" (105), orde-na els conceptes socials i polítics en tres grups: a) el primer seria el dels con-ceptes de la tradició, com els de la teoria aristotèlica de l'organització, els sig-nificats dels quals es mantenen parcialment; b) el segon seria el dels conceptes que s'han transformat completament i han perdut el seu significat original, i que solament són comprensibles des d'una perspectiva històrica, com és el cas del mateix concepte d'història; c) per últim, hi haurien els conceptes conside-rats en certa mesura neologismes, que responen a un ordre o situació social nova, tal és el cas de "comunisme" o de "feixisme". Aquest esquema té sentit amb infinitat de gradacions i superposicions.

Coexistint amb les tipologies anteriors hi ha conceptes com democràcia que es pot considerar sota el prisma de les tres modalitats, fins a convertir-se en un concepte universal d'ordre superior, que necessita per a la seva aplicació determinacions addicionals: representativa, cristiana o popular. D’altra banda, el temps històric té característiques semblants al concepte democràcia, com a concepte d'ordre superior, però la seva anàlisi implica la reflexió sobre els

ins-truments d'investigació i de teorització de la pròpia història, per aquest motiu es pot considerar un concepte del pensament metahistòric.

El concepte de temps històric i els conceptes que configuren la idea de temporalitat en la història, poden ser objecte d'estudi com qualsevol altre con-cepte històric, però aquests concon-ceptes són, a diferència d'altres, necessaris per a l'anàlisi de la història conceptual, que els utilitza com a instruments de la seva pròpia investigació. El concepte temps històric no és un concepte d'ordre superior que adquireix un sentit concret amb determinacions addicionals, sinó que és un concepte instrumental que possibilita la determinació del concepte democràcia i d’altres conceptes similars.

Més que definir el temps històric i aquells conceptes que formen la xarxa de la temporalitat, és necessari descriure aquesta xarxa i la seva complexitat.

En aquest sentit Koselleck fa la següent classificació de modalitats temporals de l’experiència: 1) la irreversibilitat d’esdeveniments; 2) la repetibilitat dels fets, identitats, conjuntures o tipologies; 3) la simultaneïtat en allò anacrònic, en especial en el pronòstic que es fa sempre des del present.

“De una combinación de estos tres criterios formales se pueden de-ducir conceptualmente el progreso, la decadencia, la aceleración o el re-tardamiento, el aún-no y el no-más, el antes-de o el después-de, el dema-siado-pronto o el demasiado-tarde, la situación y la permanencia -y cuan-tas determinaciones diferenciales sea necesario añadir para poder hacer visibles los movimientos históricos concretos”.

(Koselleck, 1993, 129-130)

A banda de la història conceptual i de la història social, cal relacionar l’estudi del temps amb la història cultural (Ricoeur, 1979; Gurevitch, 1979), la història de les mentalitats (Ariès, 1986; Vovelle, 1988) o l’estudi històric de la cultura popular (Thompson, 1979; Fontana, 1982). Aquestes perspectives de l’estudi del temps històric permeten entendre d'alguna manera la nostra mo-dernitat, però també la nostra diversitat:

“Incluso antes de preguntarnos qué podemos hacer a propósito del descubrimiento de esta diversidad de culturas, interesa comprender su

significado y desentrañar sus múltiples raices. Porque, efectivamente, no es tan fácil como parece admitir hasta el final la idea de que detrás de nuestra modernidad, en los estratos fundamentales de nuestra cultura, existe una pugna, una polémica original, que condiciona cualquier toma de conciencia sobre lo que la historia ha hecho de nosotros. La historia nos ha engendrado múltiples y diversos. Y hay que llevar esta convicción hasta el punto en que se convierte en dilema radical, aporía sin recurso aparente".

(Ricoeur, 1979, 11)

El resultat de la diversitat és la conceptualització de tants temps com cul-tures existeixen, de manera que el temps és fruït de l'experiència i les experi-ències són pròpies i diferents. És en la comparació de diferents cultures amb models de conceptualització i lingüístics, de temps diferents, quan es comprén la gran quantitat de matisos dels significats del temps, i la importància de la temporalitat:

“La forma de percibir el tiempo revela numerosas tendencias fun-damentales de la sociedad y de las clases, grupos e individuos que la componen. El tiempo ocupa un primer plano en la 'concepción del mun-do', que caracteriza a tal o cual cultura, así como otros componentes de 'esta concepción' como el espacio, la causa, el cambio, (...). Cada civiliza-ción percibe el mundo por medio de sistemas propios. Estos se configu-ran a lo largo de la actividad práctica de los hombres y sobre la base de su propia experiencia y de la tradición heredada de las generaciones prece-dentes”.

(Gurevitch, 1979, 260)

Dins de cada cultura existeixen diverses formes de representació del temps. És una realitat que una cultura (si és veritat que la podem definir), no és un conjunt homogeni, sinó que poden existir grups socials amb maneres particulars de percebre el temps, com assenyala Gurevitch (1979):

“El tiempo social no comporta solamente una diferencia entre las diversas culturas y sociedades, sino diferencias, también, dentro de cada sistema socio-cultural, en función de una estructura interna (...), existe

siempre en la sociedad, no un tiempo cualquiera, único y 'monolítico', si-no toda una gama de ritmos sociales condicionados por las leyes de los diferentes procesos y por la naturaleza de los diversos grupos humanos”

(Gurevitch, 1979, 274)

Al llarg de la història la representació del temps en relació amb les expe-riències humanes ha variat. Cada període de la història ha construït, com a eix central de la seva representació del temps, uns mecanismes de domini dels sistemes de mesura i de gestió del temps. Es poden trobar indicis d'una repre-sentació del temps prehistòrica:

“Las famosas pinturas paleolíticas descubiertas en cuevas como las de Lascaux, en la Dordoña, se han considerado una prueba de que, al menos de modo tácito, el género humano ha actuado hace 20.000 años o más, con intenciones teleológicas en términos de pasado, presente y futu-ro”.

(Whitrow, 1990,.37)

Cada societat en cada època històrica respon a unes necessitats concretes sobre el temps. A l'actualitat, per exemple, la revolució científica de la infor-màtica marca un domini accelerat del temps de la memòria artificial, per acu-mular i per accedir a la informació. A la vegada, es reclama de les màquines més rapidesa dels sistemes, més potència en les tasques simultànies.

Així com resulten escassos els treballs de la pròpia historiografia relatius al temps històric, com a concepte propi de la ciència històrica o de la teoria de la història, no succeeix el mateix amb els treballs sobre la representació del temps en distintes èpoques històriques. Així tenim els treballs de Le Goff (1977, 1987) per a l'Edat Mitja o els treballs de Thompson (1979) per al perí-ode de la industrialització i la consolidació del capitalisme. L'anàlisi de les representacions del temps històric ens permet conèixer un aspecte important de cada societat existent, els comportaments dels diferents grups socials o les relacions de poder.

“En la edad media la iglesia dominaba el tiempo social. Los cléri-gos fijaban todo el sistema aplicado al cálculo del tiempo. La cronología del tiempo histórico empezaba a contarse desde la creación del mundo y desde el nacimiento de Cristo. El año astronómico era también el año li-túrgico, marcado por las fiestas religiosas. También la iglesia regulaba la jornada, sus servicios y plegarias. La población estaba informada del cur-so del tiempo por las campanas, que llamaban a maitines, misa, vísperas, etc. Así, los clérigos establecían y orientaban todo el curso del tiempo de la sociedad feudal, regulando sus ritmos (...). El tiempo del individuo no era su tiempo individual. No le pertenecía, sino que se desprendía de una fuerza superior, que le dominaba ...”

(Gurevitch, 1979, 275-276)