Els criteris de fiabilitat i la triangulació

La investigació qualitativa, com és el cas d’aquesta, basada en l’estudi de cas etnogràfic, en l’observació semiheurística i en les entrevistes poc estructu-rades, així com en la combinació dels diversos instruments que s’han anat descrivint, necessita d’un control rigorós a partir d’estratègies de contrastació i de comprovació de la informació i de la seva interpretació.

Encara que alguns autors han acceptat els criteris positivistes de fiabilitat i validesa per avaluar la qualitat de les investigacions qualitatives (Goetz i LeCompte, 1988), altres autors han rebutjat aquests conceptes (Erickson, 1989); Guba, 1981; Lincoln i Guba, 1985).

Guba (1981) i Lincoln i Guba (1985) estableixen quatre criteris regula-tius per a les investigacions qualitatives: valor de veritat, aplicabilitat, consis-tència i neutralitat.

a) Veracitat. Fa referència a la confiança en la certesa dels resultats de la investigació. Des del positivisme s’utilitza el terme de validesa inter-na, però la investigació naturalista utilitza el terme de credibilitat. Un primer problema està representat per la influència de l’investigador i de les seves representacions en els participants i en el desenvolupa-ment de la recerca. Cal observar la realitat des de diverses perspecti-ves, cal mantenir un mètode dialèctic i comptar amb diferents obser-vadors. És imprescindible la triangulació de mètodes, dades i perspec-tives. Cal també comprovar la coherència estructural, que entre les dades i les interpretacions no existeixen contradiccions. Segons Miles i Huberman (1994), per assegurar-se la coherència cal preguntar-se, una vegada s’ha arribat a les conclusions, si n’hi ha dades que s’oposen o que són inconsistents amb aquestes conclusions (citat per Rodríguez Gómez, et al., 1999).

b) Aplicabilitat. Fa referència a la possibilitat d’aplicar els resultats en altres contextos. Des del positivisme s’anomena generalització, però

en la recerca qualitativa es fa difícil aquesta condició. Com hem vist abans, Eisner (1998) proposa la generalització retrospectiva, tenint en compte les diferències que marquen les coordenades socials de temps i d’espai. Lincoln i Guba (1985) proposen el terme de transferibilitat entre contextos segons el grau de similitud entre aquests. Tenint en compte la gran quantitat de dades que recull l’investigador i la gran quantitat de descripcions que realitza, tota aquesta informació ha d’estar al servei d’aquesta possible transferibilitat.

c) Consistència. Fa referència a la possibilitat d’obtenir els mateixos re-sultats quan es fa una rèplica de l’estudi en les mateixes condicions, el que és impossible en una investigació qualitativa. Els racionalistes responen amb el terme de fiabilitat, mentre que els naturalistes con-traposen el concepte de dependència, que implica tant l’estabilitat dels resultats com el coneixement dels factors que explicarien les ine-vitables variacions de la rèplica. La consistència de la investigació qualitativa es basa en la utilització de mètodes diferents amb els que s’obtenen resultats similars, així com en la revisió rigorosa del procés que es segueix i el debat obert sobre els mètodes i els resultats obtin-guts.

d) Neutralitat. Fa referència a la independència dels descobriments en-front de les motivacions o interessos de l’investigador. En el para-digma racionalista la neutralitat s’entén com a objectivitat, però des de la perspectiva de la investigació naturalista Lincoln i Guba (1985) proposen el concepte de confirmabilitat. S’accepta el subjectivisme en la recerca, però es demana la triangulació de mètodes i anàlisis, ai-xí com l’exercici de reflexió científica que l’investigador ha de fer a la comunitat científica per comunicar les seves conclusions i els supò-sits epistemològics.

La triangulació és l’eina principal per constituir la validesa de la recerca qualitativa. Eisner (1998, 73) la denomina corroboració estructural i consisteix en la utilització de diferents fonts d’evidència o recórrer a diferents instàncies que recolzin una conclusió. Segons Denzin (1970, 291) la triangulació és la combinació de metodologies en l’estudi d’un mateix fenomen. Per a aquest autor existeixen diferents tipus de triangulació:

a) en el temps;

b) en l’espai;

c) nivells combinats de triangulació, individual, en grup;

d) de teories;

e) d’investigadors;

f) triangulació metodològica, que consta a la vegada de dues possibilitats, segons sigui utilitzat el mateix mètode en diferents ocasions o, en can-vi, diferents mètodes sobre el mateix objecte d’estudi (citat per Cohen i Manion, 1990, 335).

Per a Kemmis (1983) la triangulació consisteix en un control creuat entre diferents fonts de dades: persones, instruments, documents o una combinació de totes elles (citat per Bisquerra, 2000, 264). Seguint una línia argumentativa semblant, Santos Guerra (1988) considera que en la investigació qualitativa la triangulació és, fonamentalment, una combinació de metodologies. Així, pro-posa quatre tipologies essencials de triangulació:

a) de mètodes;

b) de subjectes;

c) de moments;

d) d'experts.

Sobre el criteri de veracitat, aquesta investigació pretén tenir el màxim de credibilitat possible a partir de la triangulació de mètodes, protagonistes i moments durant la investigació. Per exemple, per analitzar les representacions

sobre el temps històric dels estudiants de mestres s’han utilitzat tres recursos diferents: els qüestionaris, les històries personals i les entrevistes. D’altra ban-da, el mateix recurs (les entrevistes) han estat utilitzat en moments diferents.

Per últim, la valoració de la pràctica didàctica per a l’ensenyament del temps històric en escoles de primària, s’ha realitzat a partir de l’observació i la inter-pretació de l’investigador, així com de les opinions dels estudiants de mestre i dels mestres tutors.

Sobre el criteri d’aplicabilitat, seguint Eisner (1998) penso que cap in-vestigació ha de renunciar a un cert grau de generalització (“retrospectiva”) o de transferència dels resultats, amb tots els condicionants que siguin necessa-ris, en contextos similars. Per aquest motiu aquesta recerca pot aportar dades i, potser, ajudar a la construcció d’instruments o conceptes, per a la millora de la formació per ensenyar el temps històric. Actuar com a mirall des d’on puguin observar-se altres investigacions.

El criteri de consistència està present en la meva recerca a partir d’una gran acumulació de dades sobre els participants i els fets observats, que s’han pogut comparar i contrastar, i sintetitzar amb una coherència en els resultats, amb diversos instruments, com qüestionaris, entrevistes, documents escrits, observacions.

Per últim, el concepte de neutralitat és difícil de definir en aquesta recer-ca, ja que el propi investigador actua com a formador dels estudiants que són investigats i, a més a més, ha tingut una certa relació amb els mestres tutors abans i durant la investigació. Cal acceptar el subjectivisme subjacent a la re-cerca, però vull assegurar que hi ha hagut un gran esforç durant el disseny i l’aplicació dels instruments de la investigació, així com en l’anàlisi de les da-des, en el sentit de justificar o de confirmar la reflexió científica que s’ha rea-litzat. A més a més, utilitzant la proposta d’Erickson (1977), es realitza un esforç continu d'autocrítica.