Individus, grups i fenòmens socials

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 114-126)

Capítol 1: Marc teòric

2. Model d’anàlisi

2.5. Formes genèriques de construcció de sentit a través dels textos

2.5.1. Individus, grups i fenòmens socials

A la classificació que fan Perelman i Olbrechts-Tyteca de les tècniques d’argumentació, la construcció de grups o categories socials, l’assignació d’atributs a un individu i la relació causa/efecte, són esquemes d’argumentació que es corresponen amb el grup

114 d’arguments “basats en l’estructura d’allò real”. Els esquemes d’argumentació basats en l’estructura d’allò real se subdivideixen al mateix temps en dos grups: els enllaços de coexistència i els enllaços de successió.

Als enllaços de successió, els dos elements relacionats mitjançant l’esquema d’argumentació es produeixen en diferents moments temporals. En aquest grup es troba el nexe causal, que pot prendre al mateix temps diferents formes (argument pragmàtic, fi i mitjans i argument de la direcció). En contraposició als enllaços de successió, l’ordre temporal no és un factor de primer ordre en el cas dels enllaços de coexistència. En aquest cas es vinculen dos elements asimètrics, on un d’ells és més fonamental que l’altre, es troba més estructurat. Al grup dels enllaços de coexistència trobem l’esquema de “la persona i els seus actes”, “el grup i els seus membres” i “l’acte i l’essència”.

L’esquema de “la persona i els seus actes” és considerat pels autors com a paradigmàtic a dins d’aquest grup de procediments d’argumentació “basats en l’estructura d’allò real”: “és lícit considerar que la connexió entre la persona i els seus actes, amb totes les argumentacions que pot suscitar, sigui el prototip d’una sèrie de vincles que donen lloc a les mateixes interaccions i es presten a les mateixes argumentacions” (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 494). Els arguments basats en l’estructura d’allò real utilitzen

115 elements de la realitat per “establir una solidaritat entre judicis admesos i d’altres que s’intenta promoure” (Ibíd., 402); és a dir, partint d’idees acceptades per l’auditori, s’intenta que aquest accepti com a veritat altres idees: allò acceptat fa de “punt d’ancoratge” de l’altre element de l’esquema d’argumentació. Els autors de la nova retòrica diferencien diversos procediments d’argumentació que treuen la seva força de persuasió d’aquesta vinculació entre elements menys definits o més efímers i fets acceptats o judicis admesos. A l’esquema de la persona i els seus actes, la persona és l’element de l’esquema que es troba més estructurat; la major consistència de la persona, la seva persistència en el temps, contribueix a donar més solidesa a l’esquema.

De la mateixa manera, la persona és l’element que dóna cohesió a actes que esdevenen al llarg del temps i que són seleccionats i interpretats per l’autor del text: “en l’argumentació, la persona -considerada suport d’una sèrie de qualitats, l’autor d’una sèrie d’actes i judicis, l’objecte d’una sèrie d’apreciacions- és un ser durador al voltant del qual s’agrupa tot un enfilall de fenòmens als quals dóna cohesió i significació”

(Ibíd., 454-455).

Amb l’esquema de “la persona i els seus actes” es produeix un vincle entre la persona i les seves accions de manera que l’una és interpretada en el context de l’altra i a l’invers;

els actes defineixen la idea que es té de la persona, al mateix temps que la persona dóna cohesió als actes. La persona, a més de ser l’element unificador de les qualitats que li són atribuïdes, també constitueix el context d’interpretació de les seves accions. Però el fet que un dels elements de l’esquema faci de context d’interpretació de l’altre no vol dir que el primer es limiti només a ajudar a donar sentit al segon. L’enllaç de la persona i els seus actes sempre comporta una transferència de sentit entre els dos components de l’esquema; a no ser que es facin servir recursos per reduir o evitar aquestes transferències de sentit.121 La interpretació d’un acte pot anar dirigida a modificar la idea que es té de la persona o, en sentit contrari, la concepció de la persona pot ser utilitzada per modificar la interpretació de l’acte.

L’acció actualitza la concepció de la persona: pot reforçar l’atribució d’unes certes qualitats, modificar-les o reduir la seva importància. Però la transferència de sentit entre la persona i les seves accions també pot ser utilitzada per pronosticar, interpretar i

121 S’exposen algunes de les “tècniques de frenat i de trencament” de transferència de sentit entre la persona i les seves accions al capítol de Metodologia, apartat “esquemes d’argumentació”.

116 valorar accions futures. En aquests casos la persona és l’element que atorga coherència als judicis, l’element que actua de “corretja de transmissió” enllaçant els actes presents amb la previsió i valoració d’actes futurs. Les transferències de sentit poden ser utilitzades en vistes a un futur o envers accions passades. Una acció present pot fer reinterpretar actes anteriors: quan un acte es considera suficientment rellevant, les accions passades poden ser reinterpretades sota una nova perspectiva; o en altres casos, accions que abans es consideraven característiques d’una persona, poden passar a ser interpretades com a circumstancials, accidentals o accessòries. Exemples de transferències de sentit de la persona als actes es poden trobar en el cas dels prejudicis positius o negatius. Prejudicis positius o negatius, com el reconeixement o l’estigmatització, poden modificar la interpretació d’una acció que en altres casos podria rebre una valoració diferent. Amb l’enllaç de la persona i els seus actes i, per extensió, amb el del grup i els seus membres,122 es produeix una distinció entre el que es considera important, propi o característic de la persona o del grup i allò que es considera eventual o transitori. Tret dels casos que es busqui una concepció negativa, en general es tendeix a construir una imatge de la persona o del grup que no mostri contradiccions internes. Per aquest motiu una acció present que entri en contradicció amb accions passades obligarà, bé a considerar l’acció present com a irrellevant o bé a modificar els actes passats per adequar-los a la concepció present de la persona. Per la seva banda, un individu que mostri conductes o opinions diferents o contràries al grup, podrà portar, bé a modificar les atribucions fetes a aquest, bé a una desvinculació de l’individu respecte al grup (per part del mateix individu, dels altres membres del grup o de tercers externs) o bé a buscar explicacions que minimitzin les contradiccions, com ara considerar l’acció com a circumstancial o derivada de l’adscripció de l’individu a altres grups.

La selecció d’un o més actes i la seva associació amb la persona que els realitza mitjançant l’esquema d’argumentació, serveix per caracteritzar-la i, segons els casos, per justificar l’assignació d’un atribut. Des d’una perspectiva social i depenent del poder simbòlic (Bourdieu) posseït per l’autor del discurs, l’acte d’assignació d’un atribut pot comportar un cert nivell d’imposició en el sentit de definir parcialment per part dels altres què és una persona: “l’establiment d’una identitat, que pot ser un títol de

122 Com s’ha indicat anteriorment, els autors situen l’enllaç de la persona i els seus actes com a prototip de la resta d’enllaços de coexistència. Els paral·lelismes es troben especialment accentuats en el cas de l’esquema del grup i els seus membres, el qual presenta moltes similituds amb el de la persona i els seus actes.

117 noblesa o un estigma (“no ets més que un ...”), és la imposició d’un nom, és a dir, d’una essència social. Instituir, assignar una essència, una competència, és imposar un dret de ser que és una obligació de ser-ho (o d’arribar a ser-ho). És indicar a algú què és i en conseqüència com s’hauria de comportar” (Bourdieu 1991, 120. Cursives a l’original).123

Donades les transferències de sentit entre la persona i els seus actes, la concepció que es tingui d’una persona influirà en la forma d’interpretar o de valorar una acció. Quan una persona compta amb un cert prestigi, un reconeixement per part dels altres (capital simbòlic), la concepció de la persona podrà contribuir a una valoració positiva de les seves accions. Això esdevindrà en determinats espais socials, en aquells contextos en què determinades qualitats constitueixin un recurs, un tipus de capital (Bourdieu). Quan una persona, a dins l’estructura d’un camp determinat, compta amb capital simbòlic en la forma de reconeixement social (formal o informal), ens trobaríem -en termes de la teoria de l’argumentació- davant l’argument de l’autoritat, que constitueix una variant de l’esquema de la persona i els seus actes: “[l’argument de l’autoritat] utilitza actes o judicis d’una persona o d’un grup de persones com a mitjà de prova a favor d’una tesi”

(Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 470). Des d’un punt de vista social, la persona o el grup de persones apel·lades amb aquest esquema d’argumentació disposen d’un reconeixement, d’un capital simbòlic que fa que es produeixi una transferència de valor positiva als seus actes. Per Bourdieu el discurs d’autoritat depèn del reconeixement. El reconeixement es caracteritza perquè es dóna per descomptat, es dóna per fet, i és un component fonamental de les condicions que defineixen l’ús legítim. Com assenyalen Perelman i Olbrechts-Tyteca, l’argument de l’autoritat ha sigut una de les formes d’argumentació més atacades, ja que simplement apel·la a l’afirmació feta per una persona o un grup. Però aquest desprestigi es troba històrica i culturalment condicionat.

En certes èpoques, el rebuig d’una autoritat és en realitat el rebuig dels fonaments que sustenten aquesta autoritat, que es troben en procés de substitució per altres de diferents.

Un exemple d’aquest procés de substitució és el pas de l’autoritat teològica a la científica. Hi ha formes d’autoritat molt diferents que reflecteixen diverses formes de reconeixement. Per exemple, l’apel·lació a l’autoritat es pot trobar en referència a

123 Text en anglès: “The institution of an identity, which can be a title of nobility or a stigma (“you’re nothing but a…”), is the imposition of a name, i.e., of a social essence. To institute, to assign an essence, a competence is to impose a right to be that is an obligation of being so (or to be so). It is to signify to someone what he is and how he should conduct himself as a consequence.”

118 diferents categories d’homes: “... “els científics”, “els filòsofs”, “els Pares de l’Església”, “els profetes”...”; en l’autoritat dels experts, bé en persones concretes o en autoritats impersonals: “...la física”, “la doctrina”, “la religió”...”; o també pot aparèixer en la forma de la majoria: “...l’opinió unànime” o “l’opinió comú...” (Ibíd., 472).

L’argument de l’autoritat depèn del prestigi i aquest de la xarxa de relacions, de l’estructura del camp social. En aquest sentit es poden trobar tantes formes d’autoritat com tipus de reconeixement.

Les interaccions o transferències de sentit que es produeixen entre la persona i les seves accions presenten similituds amb les interaccions que es produeixen a l’esquema del grup i els seus membres. A l’enllaç d’“el grup i els seus membres”, per grup es pot entendre qualsevol tipus d’agrupació d’individus, des de categories socials genèriques (edat, sexe, nivell econòmic, professió, religió, ètnia, etc.), fins a diferents tipus d’agrupació social, des d’aquelles més institucionalitzades, fins a aquelles relacions més informals. En la interacció entre la persona i els seus actes, el prestigi d’un individu contribuirà a la interpretació positiva de l’acte; en el cas del grup, el prestigi d’aquest contribuirà a la valoració positiva dels seus membres. El mateix procés de transferència trobaríem amb els estigmes associats a un grup social, que es transfereixen als individus que el conformen. En sentit contrari, igual que la interpretació positiva o negativa d’un acte pot modificar la concepció de la persona, l’acció o la valoració d’un individu particular pot contribuir a modificar la valoració del grup.

Una de les principals diferències entre l’esquema de la persona i els seus actes i del grup i el seus membres és que la delimitació del grup no és tan clara com en el cas de la persona. Els límits del grup sempre es troben subjectes a diferents interpretacions, motiu pel qual la seva delimitació sovint és objecte de disputa. Això es produeix en gran part per raó del fet que les “fronteres” dels grups generalment no es troben definides sinó que són fluides i variables. La construcció discursiva dels límits d’un grup pot tenir traducció material de diverses magnituds segons els casos i les situacions; per exemple la magnitud de les conseqüències serà molt diferent en el cas de l’adscripció d’un individu a la categoria d’aficionat al futbol, que a la categoria de ciutadà. En general, aquelles representacions simbòliques que es troben en procés de lluita per a la seva definició no es limiten al plànol de les idees, sinó que responen a interessos individuals i col·lectius, constituint un dels recursos en l’obtenció de diferents tipus de capital. A

119 banda de les variacions en el temps o de la permeabilitat dels seus límits, la definició del grup també presenta dificultats o constitueix un focus de controvèrsies, ja que una mateixa persona pot pertànyer a diferents grups. Si en el cas de l’enllaç de la persona i els seus actes poden aparèixer contradiccions internes respecte a l’assignació dels atributs, la idiosincràsia dels membres del grup afegirà més varietat als intents d’una construcció homogènia. Però, precisament, la mateixa inestabilitat en la construcció del grup fa que aquest tipus d’enllaç tingui una “importància cabdal” (Ibíd., 496), ja que la seva indefinició fa del grup un objecte de controvèrsia en les lluites simbòliques per a la seva construcció i legitimació a nivell discursiu. Amb relació a les tècniques d’argumentació, la major indefinició del grup fa que les argumentacions dirigides a disminuir o a fer desaparèixer les transferències de sentit entre l’individu i el grup no hagin de ser tan elaborades com en el cas de l’enllaç de la persona i els seus actes.

Tanmateix, i malgrat que aquestes i altres diferències entre els enllaços de la persona i els seus actes, i del grup i els seus membres, també existeixen similituds, sobretot amb relació a les formes de transferència de sentit en ambdues direccions i als recursos argumentatius utilitzats. Les transferències de sentit entre el grup i els seus membres es poden produir en ambdós sentits: la concepció de la persona influeix en la imatge del grup i a l’invers: la concepció del grup influeix en la de la persona que hi pertany. En la relació entre l’individu i el grup, qualsevol d’aquests dos components de l’enllaç pot ser utilitzat per devaluar o revaloritzar l’altre. En ocasions la intenció pot anar dirigida a modificar les valoracions d’un grup en sentit positiu o negatiu a través d’un dels seus membres, en considerar-lo representant o portador de les característiques essencials atribuïdes al grup. Un immigrant parlant català o mostrant una actitud favorable cap a aquesta llengua pot contribuir a trencar prejudicis atribuïts a aquest grup. En altres ocasions, quan el grup compta amb un cert prestigi, la pertinença o l’autoassignació pot ser utilitzada per atribuir-se implícitament certes qualitats. Si, en el cas de la persona, el prestigi pot ser utilitzat en l’argumentació per influir en la valoració de l’acte, amb el grup, el reconeixement també incidirà en la valoració dels seus membres. El prestigi o el reconeixement, com a formes de capital simbòlic, depenen de la xarxa de relacions socials, de l’estructura del camp, que determina una interpretació que en altres contextos podria resultar diferent. Per Bourdieu el prestigi atorgat a un grup social a través d’una institució social i, en conseqüència, el prestigi atorgat als individus que hi pertanyen, pot arribar a l’extrem d’obviar o passar per alt les evidències pràctiques: “El poder del

120 judici categòric de l’atribució, realitzat a través de la institució, és tan gran que és capaç de resistir totes les refutacions pràctiques [...] si l’estudiant d’una institució d’elit com l’École Polytechnique mostra que és inútil en matemàtiques, es donarà per fet que ho està fent a propòsit o que ha invertit les seves energies intel·lectuals en altres coses més importants” (Bourdieu 1991, 24).124

L’assignació d’atributs a una persona i la constitució i atribució de qualitats a grups són procediments habituals de construcció, reproducció o modificació de representacions a través del discurs. Un altre procediment molt comú en aquests processos de construcció de realitat és la definició d’un concepte. De la mateixa manera que en el cas de les persones i les seves accions i dels grups i els seus membres, en la construcció o la modificació d’un concepte es fa una selecció d’elements de la realitat, posant l’èmfasi en allò que es considera característic i obviant allò observat com accessori, transitori o accidental. A la teoria de l’argumentació els procediments de construcció de sentit de conceptes es trobarien relacionats amb l’enllaç que els autors anomenen “l’acte i l’essència”. En aquest tipus d’enllaç, igual que amb el del grup i els seus membres, es pren com a model l’esquema de la persona i els seus actes. L’enllaç de “l’acte i l’essència” incorpora aquells “esdeveniments, objectes, éssers, institucions” que

“s’agrupen de forma comprensiva [i que]...es consideren característics d’una època, un estil, un règim, una estructura” (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 501). La idea d’essència s’utilitza cada vegada que esdeveniments, éssers, objectes, institucions, o altres elements s’agrupen en construccions que tracten d’associar-los com si aquests elements particulars, concrets, fossin la manifestació d’una essència.125

124 Text en anglès: “The power of the categorical judgment of attribution, realized through the institution, is so great that it is capable of resisting all practical refutations [...] if the student at an elite institution like the Ecole Polytechnique shows that he is useless at mathematics, it will be assumed that he is doing it on purpose or that he has invested his intellectual energies in other, more important things”.

125 El terme “essència” pot presentar connotacions negatives segons els contextos d’ús. En una part del discurs públic existeix una valoració negativa del terme essència, en vincular-lo a un acte de construcció d’una realitat que no es considera “natural”, “espontània” o, fins i tot, real. La construcció d’essències, entesa com a construcció de conceptes a través de la simplificació de la realitat i de la identificació dels trets comuns dels fenòmens subsumits sota una mateixa designació, es considera en aquest treball com un procés inevitable en qualsevol tipus d’aproximació, coneixement o, fins i tot, d’interacció amb la realitat.

Com que no podem abastar tota la complexitat de la realitat, fem ús de simplificacions que agrupen fenòmens que presenten similituds entre ells. El llenguatge mateix és un sistema de categories que ens permet fer referència a una realitat la qual, per raó de limitacions físiques i cognitives, no podem copsar en tota la seva complexitat. Des d’aquesta perspectiva (considerant que el procés de simplificació o la

“creació d’essències” és un procés inevitable, intrínsec al llenguatge), es fa una diferenciació entre el fet de simplificar la realitat (amb la construcció, en el sentit d’arbitrarietat i d’interpretació, que això implica) i els possibles desacords en valorar si aquesta simplificació o interpretació és òptima, si seria millor una

121

Els autors de la teoria de l’argumentació assenyalen com a través “d’un procediment anàleg” a l’esquema de la persona i els seus actes (quan partint d’actes característics s’assigna un atribut “estabilitzant els aspectes d’una persona”) “s’aconsegueix, partint d’un verb, un adjectiu o una expressió que designa una relació, formar essències (“el jugador”, “el patriota”, “la mare”), que caracteritzen certes classes d’éssers el comportament del qual expliquen” (Ibíd., 502). Aquests conceptes, conformats a través de la selecció i agrupació de certs comportaments o accions que es consideren característics o la forma normal i que són compartits per una comunitat, constitueixen rols en el sentit de “comportaments” que defineixen el paper que “cal jugar en el context de cada institució” (Berger, Luckmann 1996, 99). Com observa Bourdieu, l’assignació d’un atribut a una persona comporta un cert nivell d’imposició derivada de les expectatives dels altres.126 En el cas dels rols, l’agent social no només coneix les pautes de comportament que corresponen al rol, sinó que també sap que els altres les coneixen.

D’aquesta manera, en el moment que un agent assumeix un rol, “llur comportament adquireix automàticament un caràcter d’obligatorietat” (Berger, Luckmann 1996, 99).

La idea d’essència marca allò que es considera característic, la forma normal.

La idea d’essència marca allò que es considera característic, la forma normal.

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 114-126)