Aspectes generals del model

In document Capítol 1: Marc teòric (Page 66-72)

Capítol 1: Marc teòric

2. Model d’anàlisi

2.3. Incorporació de la teoria de l’argumentació al model d’ACD de Fairclough

2.3.1. Aspectes generals del model

2.3. Incorporació de la teoria de l’argumentació al model d’ACD de Fairclough

2.3.1. Aspectes generals del model

L’any 2012 Norman i Isabela Fairclough publiquen un treball en què incorporen la teoria de l’argumentació al model d’anàlisi per tal d’aplicar-la a l’anàlisi crítica del

66 discurs polític. Els autors integren en el model la teoria de l’argumentació, en considerar el discurs polític principalment com una forma d’argumentació pràctica. Amb argumentació pràctica es refereixen al fet que, en els processos de presa de decisions polítiques, els agents implicats contemplen les raons a favor i en contra d’una o més propostes d’acció; argumenten i deliberen sobre la manera d’arribar a un objectiu o també, en alguns casos, sobre l’establiment del mateix objectiu. El raonament pràctic és un tipus d’argumentació dirigida cap a l’acció: “... és un raonament referent a què fer.

Sorgeix com a resposta als problemes pràctics .... [a diferència del] raonament teòric (o epistèmic) [que tracta] sobre què és o no és veritable (Fairclough, Fairclough 2012, 35)”.58 Es genera a partir de qüestions que prenen una d’aquestes dues formes: què s’hauria de fer? i/o de quina manera s’hauria de fer?; quin és l’objectiu buscat i quina és la millor manera per arribar-hi.

Norman i Isabela Fairclough justifiquen la inclusió de la teoria de l’argumentació al model d’anàlisi crítica del discurs polític afirmant que “la política tracta fonamentalment sobre prendre decisions sobre com actuar en resposta a circumstàncies i objectius, tracta de l’elecció de polítiques, i aquestes decisions i les accions que se’n deriven estan basades en l’argumentació pràctica” (Ibíd., 1).59 Aquest enfocament de l’anàlisi del discurs polític, observa els textos des del punt de vista dels arguments i considera les formes de representació de la realitat com la base a partir de la qual s’estableixen raons per a l’acció. En aquest sentit, els autors desplacen el focus principal d’atenció de la representació a la presa de decisions per a l’acció política. El concepte d’actor polític inclou aquells polítics, ciutadans, institucions i organitzacions que es troben involucrats en esdeveniments i processos polítics. Els autors consideren que aquests actors formen part d’un context institucional que, no només inclou espais de relació com el Govern o el Parlament, sinó també fòrums d’expressió i d’intercanvi d’opinions produïdes a través de publicacions, trobades o vies de comunicació on es tracten qüestions relacionades amb la pressa de decisions polítiques.60 És a dir, el context institucional inclou tots aquells espais d’intercanvi -en temps real o diferits,

58 Text en anglès: “... is reasoning concerning what to do. It arises in response to practical problems....

theoretical (or epistemic) reasoning concerning what is or is not true”.

59 Text en anglès: “politics is most fundamentally about making choices about how to act in response to circumstances and goals, it is about choosing policies, and such choices and the actions which follow from them are based upon practical argumentation”.

60 Els autors posen com a exemple de vies de comunicació els fòrums de discussió a Internet.

67 físics o virtuals- on es produeixin debats sobre drets, obligacions i compromisos orientats a l’acció política.

Norman i Isabela Fairclough defineixen l’estratègia política com “un pla d’acció per aconseguir un objectiu particular” (Ibíd., 24).61 L’estratègia implica relacions entre mitjans i objectius. L’objectiu és un estat de coses futur assolit mitjançant l’acció política i que parteix d’una situació real que generalment és percebuda com a problemàtica. L’estratègia política té un “caràcter parcialment discursiu” i aquest caràcter discursiu es troba en el procés de deliberació previ a l’acció (Ibídem).62 En el context polític, el paper de l’argumentació és donar raons als agents perquè actuïn en un sentit determinat i perquè puguin imaginar amb antelació aquest estat de coses futur. En aquest sentit l’argumentació es contempla com una “activitat social, en què les persones tracten de criticar o justificar reivindicacions” (Ibíd., 23).63

El model d’un procés de deliberació d’argumentació pràctica presenta, idealment, diferents requeriments normatius. Com assenyalen els autors, una argumentació pràctica hauria de considerar com a mínim les raons per a no realitzar l’acció defensada. També hauria d’examinar les raons a favor i en contra d’altres alternatives. Examinar les raons a favor o en contra d’altres alternatives implica fer una previsió de les conseqüències positives o negatives de cada proposta i observar les limitacions o restriccions que podrien intercedir en l’acció, determinant allò que és permès i allò que seria necessari o imprescindible. En la valoració de les raons a favor i en contra d’altres alternatives, l’argumentació pràctica ha d’examinar les raons d’altres propostes, però, com indiquen els autors, aquestes raons s’han d’examinar realment. Això implica que un agent polític (persona o col·lectiu) no ha de presentar les opcions diferents a la seva des d’un punt de vista que sigui favorable a l’opció que ell defensa. El requeriment de valorar les raons a favor i en contra de cadascuna de les opcions es dóna generalment en el context d’un debat, quan hi ha dos o més interlocutors que defensen propostes d’acció diferents. Però pot ser absent quan hi ha només un interlocutor. En aquests casos l’autor del discurs pot aparentar que examina les raons a favor o en contra de les altres opcions, però

61 A Analysing political discourse Norman i Isabela Fairclough puntualitzen que no consideren l’estratègia com una categoria a dins del discurs, sinó com una categoria a dins d’una teoria de l’acció;

amb el terme estratègia es refereixen al pla d’acció política, no a l’objectiu de canviar l’estat de coses a dins del discurs. Text en anglès: “a plan of action for achieving a particular goal”.

62 Text en anglès: “a partly discursive character”.

63 Text en anglès: “social activity, in which people attempt to criticize or justify claims”.

68 les en realitat d’una manera que faci que sembli més racional prendre l’opció que ell defensa.

L’estructura de l’argumentació pràctica que desenvolupen Norman i Isabela Fairclough inclou els següents elements: el context, els objectius, els valors i els mitjans. La descripció del context és un element essencial del discurs que, en aquest model, abasta des de la interacció immediata fins a elements de caire més estructural. Els objectius i els mitjans es consideren dos dels quatre components de l’estructura del model. Però els autors assenyalen que en el procés de deliberació de l’argumentació pràctica els objectius sovint ja estan marcats i que l’argumentació tracta principalment d’examinar les possibles vies d’acció per tal d’assolir aquests objectius. De les dues qüestions que genera l’argumentació pràctica (què s’hauria de fer i com s’hauria de fer), els autors consideren més habitual la segona, és a dir, el procés de deliberació en què es tria la manera d’arribar a uns objectius prèviament marcats. Tanmateix, segons els casos, l’argumentació també podrà ser una deliberació sobre els objectius mateixos o sobre els valors que sustenten aquests objectius.

Aquesta estructura, com expliquen Norman i Isabela Fairclough, parteix de les propostes d’autors com Robert Audi o Doug Walton, propostes a partir de les quals introdueixen algunes modificacions. Norman i Isabela Fairclough presenten un esquema simplificat de la proposta d’Audi amb tres components principals: una premissa motivacional (què és el que vol l’agent), una premissa cognitiva instrumental en què l’agent valora les conseqüències previsibles de l’acció i una conclusió o un judici pràctic que fa l’agent com a resposta a una situació problemàtica.64 Partint d’aquest model, Norman i Isabela Fairclough introdueixen algunes modificacions. Un dels problemes que consideren que presenta aquest esquema és la identificació dels objectius amb els desitjos de l’agent. Els autors observen que no sempre els desitjos dels agents coincideixen amb els seus objectius. Aquest seria, per exemple, el cas de les accions que deriven d’una obligació. És en aquest sentit que diferencien entre raons internes i raons externes. Les raons internes es refereixen als desitjos de l’agent. Inclouen aquelles accions que constitueixen un mitjà per arribar a un objectiu desitjable, com ara en

64 Aquesta és una estructura “motivacional-cognitiva” en què els agents expressen les seves motivacions i els coneixements instrumentals per assolir-los (Ibíd., 40). L’estructura d’aquest esquema presenta similituds amb l’esquema de l’acció racional, conformat també per tres components: els desitjos (les motivacions per a l’acció), les creences (les informacions, verídiques o no, que té l’individu) i l’acció.

69 l’exemple que posen els autors, fer reciclatge. Amb les raons internes l’acció pot ser explicada en termes d’un objectiu desitjable i uns coneixements que actuen com a mitjà per assolir-lo.65 Les raons externes per a l’acció es refereixen a aquelles raons que deriven de l’obligació o la coacció externa. Un agent pot no desitjar realitzar una acció, per ella mateixa o perquè constitueix un mitjà per assolir alguna cosa (en l’exemple anterior, reciclar per millorar el medi ambient), però fer-la per alguna coacció externa.

Ampliant d’aquesta manera la premissa dels desitjos de la proposta d’Audi al diferenciar entre raons internes i externes, els objectius de l’argumentació poden ser de diferents tipus. Poden estar promoguts per desitjos, poden ajustar-se amb els valors que defensa l’agent, o poden respondre a l’acompliment de lleis. Per exemple, dir la veritat pot constituir un objectiu promogut per un desig d’evitar un sentiment de culpabilitat, per l’adequació amb un valor com pot ser l’honestedat o perquè no dir la veritat és sancionat en un context concret; com exemplifiquen els autors, un venedor pot no voler enganyar a un client perquè va en contra dels seus interessos (si el client ho descobreix), perquè no seria moral o perquè ho prohibeix la llei.

Aquesta distinció entre raons internes i externes segueix el plantejament que fa Searle respecte a l’anàlisi de les institucions socials,66 quan l’autor “critica la visió internalista

65 Continuant amb els paral·lelismes amb la teoria de l’elecció racional, aquest exemple del reciclatge com a raó interna, presentaria similituds amb les “preferències de segon ordre” amb les quals l’individu no obté recompenses o beneficis immediats, sinó que es posposen en el temps. Exemples d’aquests tipus de preferències serien anar al dentista malgrat que pugui resultar desagradable, o fer dieta o exercici encara que comporti un esforç d’autocontrol.

66 Searle sintetitza la creació d’una institució social en la presentació formal “X compta com a Y en el context C” (Searle 1997, 46). Aquesta fórmula resumeix alguns dels requeriments en la formació de les institucions socials; la clau del procés es troba en el pas conceptual “compta com”. Prenent com a exemple el cas de la institució del diner, a un objecte físic X (paper, moneda o altres), li és assignat un estatus i una funció en relació amb aquest estatus (l’estatus diner i la funció de servir de mitjà de canvi).

És a dir, l’objecte físic “compta com a” Y en el context C. Searle considera la creació de les institucions socials com un procés que necessita de l’aprovació, l’acceptació o el reconeixement social. Les institucions socials es mantenen en el temps perquè “doten als agents racionals lliures (agents que poden triar actuar de diferents maneres) amb raons per a l’acció” (Fairclough, Fairclough 2012, 73. Text en anglès: “provides free rational agents (agents that could choose to act in different ways) with reasons for action). Searle defensa que les regles de les institucions no són seguides per part dels agents de forma inconscient (buscant refutar la tesis presentada en alguns àmbits de la lingüística i de la ciència cognitiva), però tampoc no ho són de forma totalment conscient, com poden defensar teories de la decisió a dins del marc de la teoria de l’elecció racional (Searle 1997). Searle fa servir el concepte de rerefons per buscar una major comprensió d’aquestes raons externes, ni completament conscients ni tampoc inconscients, i que donen motius per actuar de determinada manera encara que l’acció no es correspongui amb els desitjos de l’agent. L’autor defineix el rerefons com un “conjunt de capacitats no intencionals o preintencionals” que engloben “habilitats, disposicions, tendències i, en general, estructures causals” i que constitueixen “estructures neurofisiològiques que funcionen causalment en la producció de....fenòmens intencionals” (Searle 1997, 141). El rerefons ofereix informació sobre com esdevenen generalment les

70 (Humeana) que equipara la motivació amb raons internes com ara desitjos” (Fairclough, Fairclough 2012, 73).67 Les raons externes deriven del reconeixement de la funció de les institucions socials. No són equiparables als desitjos però, tot i derivar de la coacció de les institucions socials, són resultat d’una tria davant altres alternatives.

A banda de la distinció entre raons internes i raons externes, i com a ampliació de la proposta d’Audi, Norman i Isabela Fairclough proposen establir una diferència entre premissa circumstancial i premissa normativa. La premissa circumstancial inclou els fets del context de l’acció, les informacions que exposa l’agent sobre una situació que generalment es considera problemàtica. La premissa normativa es conforma amb les raons internes i les raons externes exposades anteriorment; inclou els desitjos però també els valors i les coercions externes a l’agent. Fetes aquestes puntualitzacions, l’estructura del model d’argumentació que presenten Norman i Isabela Fairclough es composa de cinc elements: la connexió entre mitjans i objectius, els objectius, els valors, les circumstàncies i la demanda de l’acció. La connexió entre mitjans i objectius és una afirmació realitzada a mode d’hipòtesi, ja que l’agent creu que a través d’una acció s’assolirà l’objectiu que busca però no té certesa sobre el resultat de l’acció, en cas que aquesta es realitzi. Els valors tenen una influència directa sobre els objectius, que es refereixen a l’estat de coses futur promogut a través de l’argumentació. Els valors són allò amb què es troba compromès l’agent o es veu obligat a estar compromès.68 Les circumstàncies són els fets “naturals, socials o institucionals” que pertanyen al context de l’acció (Ibíd., 45). Aquests cinc components de l’esquema de l’argumentació pràctica s’articulen de manera que es parteix d’uns fets (circumstàncies) i d’uns valors que determinen uns objectius, a partir dels quals es fa una previsió dels mitjans per assolir-los, previsió que porta cap a una demanda d’acció. La connexió entre mitjans i

coses a dins d’una seqüència narrativa i en situacions com ara anar a un restaurant o a un supermercat. El rerefons també pot ajudar a interpretar el context de l’acció; per exemple en la utilització del mateix verb

“tallar un pastel”, “tallar la gespa” o “tallar una tela”, el rerefons aportaria informació sobre els instruments -ganivet, tallagespa o tisores- necessaris per realitzar l’acció (Ibíd., c.6). Per tant, el rerefons és el conjunt de capacitats que proporcionen coneixement sobre el funcionament del món i les seves institucions. Aquests coneixements contribueixen a la creació d’expectatives, al mateix temps que serveixen per comparar la mesura en què la realitat s’adequa amb aquestes expectatives.

67 Text en anglès: “Searle criticizes the internalist (Humean) view that equates motivation with internal reasons such as desires”.

68 En aquest punt s’incorpora l’ampliació a la proposta d’Audi exposada anteriorment, en què es prenen en consideració les raons internes i les externes, de manera que també s’incorporen aquelles decisions voluntàries que deriven d’una obligació, un deure o una coacció externa

Com s’ha explicat, és en aquest sentit que Norma i Isabela Fairclough modifiquen l’estructura del model d’Audi, en el sentit de no equiparar els desitjos amb els objectius sinó els valors amb els objectius.

71 objectius, els objectius, els valors, les circumstàncies i la demanda de l’acció, són els components de l’estructura d’un model per a un interlocutor, estructura que pot ser estesa a més interlocutors.

In document Capítol 1: Marc teòric (Page 66-72)