Metàfora

La metàfora generalment s’associa amb la seva utilització com a recurs literari, però és un procediment molt comú en el llenguatge. A Metáforas de la vida cotidiana, George Lakoff i Mark Johnson expliquen com el llenguatge quotidià es troba en gran part constituït per metàfores. Com defensen els autors, “la major part del nostre sistema conceptual ordinari és de naturalesa metafòrica” (Lakoff, Johnson 1986, 40). La metàfora condiciona el pensament, la manera en què entenem i interpretem la realitat.

Com a procediment constitutiu del llenguatge, modela la manera en què pensem el món.

La idea que el llenguatge comporta una visió del món ja havia sigut explicada per Robert Hodge i Gunther Kress a la seva obra Language as a ideology. Aquests autors descriuen el llenguatge com un sistema de classificació que constitueix la base del pensament. En aquest sentit, les persones pensem i aprenem a través del sistema de classificació que constitueix el llenguatge, tot i que generalment no som conscients del procés de construcció que ha experimentat la llengua que fem servir diàriament, com tampoc dels seus principis de classificació, que es basen en assumpcions sobre la realitat. Aquests principis de classificació són arbitraris i es donen per descomptat en la seva utilització diària. En l’ús quotidià del llenguatge generalment no som conscients

138 Les mateixes connotacions negatives dels termes ordinari i vulgar (del llatí vulgus o multitud) reflectirien una oposició a aquest procés.

132 del fet que aquest sistema de categories “imposa un ordre sobre allò que es classifica”

(Hodge, Kress 1993, 64).¹³⁹

Per a Lakoff i Johnson la metàfora no es limita al sistema de conceptes que constitueix el llenguatge, sinó que contribueix a donar forma al pensament i a l’acció. Els conceptes que fem servir diàriament “estructuren el que percebem, com ens movem pel món, la manera en què ens relacionem amb altres persones” (Lakoff, Johnson 1986, 39). Tret dels hàbits (que també poden ser el resultat de decisions passades), de les accions reflexes o d’accions fruit de l’atzar, el component cognitiu és essencial en la presa de decisions. La representació que els agents es fan de la realitat també és un dels principals components que originen les emocions, que al mateix temps juguen un paper en el condicionament de l’acció. John Elster, en el seu estudi sobre racionalitat i emocions, identifica els antecedents cognitius i els objectes intencionals com dos dels components que caracteritzen les emocions (Elster 2002, 330).¹⁴⁰ La metàfora, com a procediment constitutiu del llenguatge quotidià, té una importància cabdal en la forma en què pensem la realitat i actuem; la metàfora és present en el sistema conceptual de categories que constitueix el llenguatge i en aquest sentit, contribueix de forma important a modelar el coneixement del món del qual fem ús a l’hora d’actuar.

La metàfora és un procediment en què un element és comprès en termes d’un altre. En l’associació feta a través de la metàfora, hi ha una sèrie de qualitats o de connotacions que es transfereixen al nou concepte, el que fa que aquest sigui enfocat des de la perspectiva de l’altre. En moltes ocasions fem ús d’analogies amb realitats físiques per crear conceptes i idees abstractes, de manera que la materialitat de la realitat física torni el nou concepte més tangible i la seva representació ens resulti més senzilla.

139 Text en anglès: “imposes order on what is classified”.

140 Els antecedents cognitius es refereixen a les informacions que té l’individu sobre fets o estats de coses, es corresponguin o no aquestes informacions amb la realitat. Els objectes intencionals són coses, persones, col·lectius o situacions cap a les quals va dirigida l’emoció. Elster es fixa en tres aspectes per tal d’elaborar el seu model: els trets intrínsecs de l’experiència emocional, els atributs cognitius i el que l’autor anomena atributs viscerals comuns a altres estats, com ara el dolor, la gana o la set. Basant-se en aquests tres aspectes, la caracterització de les emocions, a més dels antecedents cognitius i de l’objecte intencional, inclou la sensació qualitativa (“tret fenomenològic...de com se senten”), l’excitació (com “la varietat de canvis fisiològics que acompanya a les emocions...”), l’expressió fisiològica (com per exemple

“la postura corporal, el to de la veu...”), la valència (l’experimentació com agradables o desagradables), i les tendències a l’acció (Elster 2002, c.4). Les tendències a l’acció es defineixen com a “estats de disposició a portar a terme un determinat tipus d’acció...amb un caràcter de necessitats o impulsos” no presents a totes les emocions o no de manera immediata, com seria el cas de l’orgull, la humilitat, l’alleugeriment, el remordiment, la decepció, la tristesa, la pena i la major part de les emocions estètiques (Frijda 1986, 70, 78; citat a Elster 2002, 340).

133 Lakoff i Johnson fan una classificació de les metàfores que organitzen en tres grups: les metàfores orientacionals, les metàfores ontològiques i les metàfores estructurals. A les metàfores orientacionals es fan servir ubicacions espacials com ara “a dalt/a baix, a dins/a fora, davant/darrera, profund/superficial...” per a entendre conceptes o idees (Lakoff, Johnson, c.4). Una característica de les metàfores orientacionals és que no es limiten a conceptes aïllats sinó que hi ha una sistematicitat que dóna coherència al conjunt d’associacions. Per exemple, a la dicotomia “a dalt/a baix”, a dalt es considera bo i a baix dolent, i aquesta valoració s’aplica a diferents aspectes de la realitat; per exemple, un d’aquests aspectes és l’associació d’a dalt amb benestar i a baix amb el contrari, d’on trobaríem expressions metafòriques com aixecar l’ànim, tenir l’ànim per terra o estar deprimit. Part del sentit d’aquestes associacions ve donat per característiques que experimentem físicament i per associacions culturals. En el cas d’a dalt/a baix, la hipòtesi de l’associació és la postura dreta en estats d’ànim positius i a l’invers: l’energia que pot contrarestar físicament la força de la gravetat també pot influir en l’estat d’ànim, de la qual cosa pot derivar l’associació. Altres associacions de dalt/baix són conscient/inconscient,¹⁴¹ més/menys¹⁴² o estatus social alt/baix.¹⁴³

Un altre tipus de metàfores que analitzen els autors són les metàfores ontològiques.

Amb les metàfores ontològiques, les entitats abstractes o no clarament delimitades són enteses com a objectes o substàncies. D’aquesta manera els nostres coneixements sobre la realitat física són utilitzats per a comprendre conceptes abstractes. Les metàfores ontològiques construeixen entitats discretes, separades o diferenciables unes d’altres i internament homogènies, de forma que aquests conceptes abstractes o no delimitats

141 A totes les associacions citades, els autors identifiquen possibles raons, a mode d’hipòtesi. En aquest cas l’associació d’a dalt/a baix amb conscient/inconscient pot derivar del fet que quan estem drets estem desperts i quan dormim estem estirats. Alguns dels exemples d’aquesta associació que posen els autors són “Aixeca’t. Desperta” o “va caure dormit” (Ibíd., 51. Cursives a l’original).

142 Per Lakoff i Johnson, el per què de l’associació més/menys amb a dalt/a baix es pot trobar en el fet que els objectes afegits en pila s’acumulen de manera ascendent. D’aquesta associació deriven expressions com “el nombre de llibres impresos....segueix a l’alça” o “els seus ingressos van disminuir” (Ibíd., 53.

Cursives a l’original).

143 La principal raó de l’associació d’estatus social amb a dalt/a baix es pot trobar en el fet que “el poder (físic) és a dalt” (Ibíd., 53). Una posició físicament elevada facilita el control per raó d’una major visibilitat. Altre factor podria derivar del pensament religiós o de la ubicació d’elements imprescindibles per a la vida, com el sol o la pluja. Expressions com estar “per sobre de la situació”, tenir “sota...control”, estar “en una posició superior” o “caure del poder”, expressen aquesta associació (Ibíd., 52. Cursives a l’original).

134 poden ser categoritzats, quantificats, agrupats o separats.¹⁴⁴ Amb les metàfores ontològiques, allò que pot formar part d’un continu o d’idees abstractes es divideix en entitats que permeten pensar i raonar sobre conceptes.

El tercer tipus de metàfores que identifiquen els autors són les metàfores estructurals.

En aquest cas, un concepte s’estructura en termes d’un altre formant un sistema conceptual, és a dir, la metàfora no apareix només en referència a un únic concepte, sinó que existeix tota una xarxa conceptual de naturalesa metafòrica. Un dels exemples explicats per Lakoff i Johnson és el del temps. El concepte temps s’interpreta a la nostra cultura en analogia amb el diner. Aquesta concepció es pot resumir en l’afirmació “el temps és diner” (Ibíd., 44). Entendre un concepte en termes d’un altre comporta ressaltar certs aspectes i obviar uns altres. El diner, en general, es considera un recurs valuós, limitat i quantificable. El temps es percep, es pensa i en conseqüència comporta accions que es corresponen amb la seva consideració com a recurs (font de valor) limitat i mesurable (amb exactitud i detall). D’aquesta concepció del temps deriven expressions metafòriques que “es refereixen específicament al diner (gastar, invertir, calcular, profit, costar)...a recursos limitats (usar, esgotar, tenir suficient, terminar), i ...a coses valuoses (tenir, donar, perdre, agrair)” (Ibíd., 45).

Lakoff i Johnson afirmen que generalment no som conscients que molts dels termes que fem servir diàriament són de naturalesa metafòrica. Les metàfores del llenguatge que han deixat de ser percebudes com a tals s’anomenen a la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca metàfores adormides. Aquests autors defineixen la metàfora com una “analogia condensada” (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 611).

Això vol dir que la metàfora es considera una analogia a la qual s’han suprimit alguns dels components. Perelman i Olbrechts-Tyteca consideren l’analogia com aquell esquema d’enllaç que presenta, en la seva variant més senzilla, l’estructura A és a B el que C és a D. A l’analogia la relació entre dos elements (A i B) es contempla des de la perspectiva de la relació entre altres dos elements (C i D), de manera que A i B es conceben en termes de C i D: per exemple “la vellesa és a la vida com la tarda al dia”

(Ibídem).¹⁴⁵ A dins d’aquest esquema els autors anomenen tema als components A i B i

144 Alguns dels exemples que posen els autors són “serà necessària molta paciència” (“quantificar”), “la brutalitat de la guerra” (“identificar aspectes”), “ho va fer mogut per la còlera” (“identificar causes”) o

“va venir...a la cerca de fama i fortuna” (“establir metes i motivacions”) (Ibíd., 65).

145 Exemple dels autors, pres de La Retórica d’Aristòtil.

135 forum a C i D. El tema és la idea que es vol transmetre (a l’exemple anterior vellesa i vida) i el fòrum allò que serveix per sostenir el raonament (a l’exemple anterior, tarda i dia). A l’analogia, el fòrum (la relació entre C i D), s’utilitza per a estructurar el tema (A i B), de forma que la relació entre A i B s’observa des del punt de vista de la relació entre els termes del fòrum. Amb l’analogia, la relació entre A i B queda situada en un marc conceptual en què són destacats aspectes concrets presents al fòrum (C i D). Des del punt de vista de la construcció de sentit, el principal tret a assenyalar de l’analogia és que amb aquest procediment es produeix una transferència de sentit del fòrum al tema, ja que es condiciona de forma important la perspectiva sota la qual s’observaran els termes del tema. Partint d’aquesta explicació de l’analogia, Perelman i Olbrechts-Tyteca conceben la metàfora com una analogia condensada. La metàfora seria el resultat de la fusió d’un dels elements del fòrum amb un dels elements del tema. De l’exemple anterior d’analogia, “la vellesa és a la vida com la tarda al dia”, derivaria la metàfora la

“tarda de la vida” (Ibídem), metàfora en què els significats del camp de sentit i les connotacions associades a la paraula dia, es transfereixen a la paraula vida.

Una metàfora estableix una relació entre dos fenòmens de manera que un es concep en termes d’un altre. Quan la relació es presenta per primer cop o no s’utilitza de forma habitual, l’excepcionalitat farà que la metàfora es percebi com a tal. Però quan la metàfora passa a ser una relació d’ús habitual al llenguatge, tendeix a passar desapercebuda. Aquest és el cas de les “metàfores adormides” (Ibíd., c. III, § 88). A les metàfores adormides la transferència de sentit que es produeix entre el terme original i l’expressió metafòrica es troba més encoberta que en el cas d’altres metàfores.

Una metàfora adormida pot tornar-se activa quan és desenvolupada, és a dir, quan altres elements del camp originari són utilitzats de forma metafòrica. Per exemple, l’expressió metafòrica “llançar llum” pot ser ampliada amb altres termes associats a la llum que són utilitzats com a noves metàfores: “[Hume] no va llançar llum alguna sobre aquesta espècie de coneixement [metafísic], però va fer que saltés l’espurna amb la qual s’hauria pogut tenir llum, si aquesta espurna hagués arribat a una metxa inflamable el foc de la qual s’hagués mantingut i avivat” (Kant, Prolégomènes à toute métaphysique future, p.

10; citat a Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 620). Una metàfora adormida també pot tornar a ser percebuda com a metàfora quan s’utilitza en un altre context o amb un altre significat; per exemple el terme “apagar-se lentament” podria cridar més l’atenció com

136 a metàfora en l’expressió “apagar-se súbitament” (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 623). El sentit metafòric d’algunes expressions populars també es posa de manifest quan es fa la traducció d’una llengua a una altra.¹⁴⁶ Pels autors de la teoria de l’argumentació les metàfores adormides tenen un poder persuasiu considerablement major quan són activades al discurs. La raó es troba en el fet que en aquests casos les metàfores ja parteixen d’associacions acceptades culturalment. Les transferències de sentit o la concepció d’un fenomen en termes d’altre, pròpia de l’analogia i de la metàfora, rep en aquests casos el recolzament de l’hàbit, del sentit comú o d’allò donat per descomptat.

146 En paraules dels autors: “sovint, un text estranger, llegit en la llengua original, causa, si aquesta no és del tot familiar al lector, una impressió de vida i de moviment...que procedeixen del fet que es capta com a metàfora viva el que potser era únicament una metàfora adormida” (Ibídem). En aquest sentit, podem trobar un exemple al context de parla catalana en un text difós per Internet a l’octubre de 2012, en què expressions populars catalanes eren traduïdes literalment al castellà, de manera que les metàfores tornaven a prendre el seu sentit literal. Expressions com “hay para alquilar sillas”, “sueña-tortillas” o “las piernas me hacen higos”, posaven un to còmic a una crítica dirigida a unes declaracions fetes pel ministre d’educació espanyol en què afirmava la intenció del Govern de l’Estat d’espanyolitzar els nens catalans.

La naturalesa metafòrica d’aquestes expressions era recuperada de forma sobtada, de manera que l’expressió apareixia com una incongruència, per raó de l’associació de camps diferents -o fins i tot molt llunyans- que l’ús quotidià havia fet habitual. El sentit còmic de la incongruència s’utilitzava per ridiculitzar la declaració del ministre.

137