Preguntes i hipòtesis de treball

L’objectiu principal d’aquest treball és observar la legitimitat atribuïda a les llengües a Catalunya en relació amb l’elaboració de lleis lingüístiques. Aquesta legitimitat s’observa des de la representació i valoració de l’exercici del poder polític estatal i autonòmic en matèria de legislació lingüística a les línies editorials dels diaris seleccionats. Seguint el plantejament del marc teòric, els textos s’observen en les dimensions estructural, interaccional i textual, aquesta última entesa com a acció discursiva. La dimensió estructural se centra en l’observació dels canvis en els discursos produïts al llarg del període. La dimensió interaccional observa el tipus de relació entre fragments de text. La dimensió textual analitza els recursos argumentatius utilitzats per defensar les opinions, tant pel que fa al contingut (a com es construeix o s’interpreta la realitat), com pel que fa al procediment (l’esquema o l’estratègia d’argumentació utilitzada).

181 A dins d’aquest plantejament que contempla tres dimensions (estructural, interaccional i textual, enteses respectivament com a canvis en els discursos, relacions entre continguts dels textos i plantejament o esquemes d’argumentació utilitzats), l’objectiu principal del treball és observar la utilització als textos dels poders polítics estatal i autonòmic en la legitimació de la llengua catalana. Aquesta observació se centra en dos aspectes: en el grau de visibilitat de la l’acció del poder polític i en la legitimitat que li és atorgada. La visibilitat i la legitimitat d’un poder s’observa a través de l’eix que es formaria entre aquella visió en què l’exercici del poder es troba naturalitzat, donat per descomptat o que forma part del sentit comú (màxim nivell de legitimitat, ja que la seva acció no es referencia o no és conscient), fins a la visió que explicita l’acció del poder o els seus mecanismes d’actuació des d’una òptica negativa.

Els objectius d’aquest treball es tradueixen en les següents preguntes:

1- En quin sentit apareixen representats els poders estatal i autonòmic en relació amb la legitimitat atribuïda a les llengües a Catalunya?

2- Quines dinàmiques generals s’observen al llarg del període?

3- Quines posicions assumeixen les línies editorials dels diaris observats i quins recursos argumentatius fan servir per defensar les seves opinions?

4- Com es relacionen els continguts de les opinions entre sí?

Les hipòtesis s’organitzen en tres apartats: sobre les dinàmiques generals del període, sobre la representació dels poders autonòmic i estatal en la legislació sobre llengües a Catalunya, i sobre els principals usos d’esquemes d’argumentació a la premsa feta a Catalunya. La primera hipòtesi, centrada en els canvis produïts al llarg del període, se situa en primer lloc com a contextualització de la segona hipòtesi (sobre la representació dels poders autonòmic i estatal). Les relacions entre continguts s’inclouen a partir de la segona hipòtesi i s’observen sobretot en relació als esquemes d’argumentació o al plantejament utilitzat als textos. El plantejament que fa l’autor del text, així com les relacions entre continguts dels textos, són aspectes transversals que poden aparèixer amb relació a les dues primeres hipòtesis. Tanmateix, s’inclou una tercera hipòtesi, centrada en els principals usos d’esquemes d’argumentació a la premsa feta a Catalunya.

182 Hipòtesi 1: sobre les dinàmiques generals del període.

En relació amb les variacions al llarg del període, les bases argumentatives, tant pel que fa als procediments com als continguts, queden definides a la dècada dels ‘90. Abans dels ‘90 les opinions s’expressen amb major moderació. En aquesta dècada i sobretot a partir de l’any 2006 les discrepàncies tendeixen a accentuar-se, en el sentit que les idees apareixen en general de manera més explícita i les formes d’expressió tendeixen a ser menys mesurades.

A la premsa estatal es produeix una creixent exteriorització d’actituds en contra del procés de normalització, paral·leles a una major demanda de recentralització política.

Aquesta exteriorització d’actituds contraries rep impuls en dos moments; a partir de l’any 1993 i fins a l’elaboració de la Llei de Política Lingüística de 1998, i a partir de l’any 2006 i fins a la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010.

Hipòtesi 2: sobre l’acció dels poders autonòmic i estatal en la legislació sobre llengües a Catalunya.

H2.1 Poder autonòmic i legitimitat:

Les principals associacions entre poder autonòmic i legitimitat del català es produeixen en dues direccions: per una banda, en la denuncia d’imposició d’unes politiques davant la llibertat individual (H2.1.1), per l’altra, en l’efecte de legitimitat derivat de la implantació d’una llei, creant consens entorn dels seus principis (H2.1.2).

- H2.1.1 Es denuncia la imposició del català a través de les lleis de política lingüística en els seus àmbits d’actuació (principalment educació, administració i subvencions a mitjans de comunicació i cultura en català). Aquestes denuncies d’imposició parteixen de considerar com una unitat dos aspectes diferenciats:

l’existència mateixa d’una llei i el seu contingut. En aquest sentit, la crítica al contingut es fa a través de la crítica a l’existència de la llei.

183 - H2.1.2 La resposta a aquesta denuncia generalment pren la forma de “negació interna” (“la imposició [no] existeix”), reforçada amb l’apel·lació a la tolerància, la pau i la convivència lingüística

- H2.1.3 De forma minoritària es qüestionen els plantejaments sobre els quals se sustenta aquesta denuncia d’imposició (“trencament de marc”) en explicitar els mecanismes d’imposició derivats de totes les llengües d’Estat. Aquesta explicitació creix lleugerament a partir de finals dels ‘90.

- H2.1.4- El poder autonòmic, per altra banda, mostra un efecte de legitimació de les mesures preses en el passat recent. A la premsa publicada a Catalunya s’observa un consens generalitzat respecte als pilars bàsics de la Llei de Normalització del ‘83: educació, administració i mitjans de comunicació en català.

H2.2 Poder estatal i legitimitat:

El poder estatal, per una banda, actua des de la invisibilitat o naturalització de la seva acció,⁸⁵ en constituir les seves lleis un punt de partida, explícit o pressuposat, d’argumentacions o opinions. Per l’altra, com a procés contrari, la desnaturalització d’aquesta acció, inicialment minoritària, creix lleugerament a partir dels ‘90 i especialment al final del període.

85 En aquest treball s’utilitza el terme “naturalització” per referir-se a discursos que aparentment tracten aquells elements constituïts social o culturalment, com si fossin “naturals”. És a dir, que fan referència a practiques socials com ara costums, normes o lleis, com a realitat donada, en la qual s’obvien els processos socials que l’han generada i que contribueixen a la seva transformació. Amb l’ús d’aquest terme es posa l’èmfasi en el fet d’obviar la intencionalitat que ha generat un estat de coses; la incidència de l’acció com a causa directa dels fets socials o com a generadora d’efectes no intencionals. Amb la naturalització d’un estat de coses, allò que té un origen social es tracta com si fos un fenomen natural (no mitjançat per l’acció).

184 Hipòtesi 3: sobre els principals usos d’esquemes d’argumentació a la premsa feta a Catalunya.

A la premsa feta a Catalunya (La Vanguardia, El Periódico, L’Avui) el discurs de la convivència, la cohesió, la pau lingüística i la tolerància, en les seves diferents formulacions, esdevé el discurs majoritari al llarg del període. Com a discurs majoritari i formulat de forma genèrica, totes les opinions, fins i tot aquelles divergents, tendeixen a apropiar-s’ho.

Formes d’apropiació d’aquest discurs:

H3.1 La línia editorial de La Vanguardia tendeix a construir relats d’una realitat en què predomina el consens i la convivència. Tendeix a utilitzar procediments d’argumentació basats en la definició de com són les coses (principalment esquema d’argumentació

“l’acte i l’essència”).

H3.2 La línia editorial d’El Periódico tendeix a oferir una imatge de mediador entre les parts a través d’esquemes d’argumentació de reciprocitat amb què s’assenyalen i s’equiparen excessos o incorreccions d’ambdues parts.

H3.3 La línia editorial de l’Avui tendeix a defensar la normalització o l’extensió de l’ús del català mitjançant la seva associació amb el discurs de la convivència lingüística. El discurs de la convivència lingüística adapta o integra l’apel·lació als drets històrics i territorials, apel·lació que disminueix al llarg del període. L’èmfasi en la idea de convivència lingüística es complementa amb crítiques als pressupòsits o als enfocaments d’altres línies editorials, critiques que redefineixen el plantejament de la situació o el problema.

185