L’anàlisi crítica del discurs: breu introducció als orígens i característiques comunes

L’obra de Norman Fairclough constitueix un dels principals referents a dins l’anàlisi crítica del discurs. L’anàlisi crítica del discurs (ACD) és una perspectiva d’estudi que engloba teories i metodologies d’anàlisi molt diverses (Wodak, Meyer 2003).²⁸ Tot i aquesta diversitat de plantejaments, un dels objectius d’aquests tipus d’estudis és analitzar, des d’una perspectiva crítica, aspectes de la relació entre el discurs i les relacions de poder existents entre diferents grups socials.

L’anàlisi crítica del discurs sorgeix com una branca de la lingüística, la lingüística crítica, denominació que fins fa poc temps s’ha vingut utilitzant com a sinònim. A

26 Els esquemes d’argumentació, juntament amb altres eines conceptuals d’anàlisi s’exposen a la part metodològica. Però, donat l’interès que considero que comporten algunes de les reflexions d’aquests autors al voltant d’esquemes específics i, en algun cas, la seva associació amb aspectes de teoria social, vaig decidir incloure algunes d’aquestes observacions a l’apartat del marc teòric com a procediments genèrics de construcció de sentit a través del llenguatge.

27 En aquest punt és on s’incorporen, entre d’altres, algunes de les reflexions de Bourdieu sobre el llenguatge, en concret en l’atribució de qualitats a individus o grups i en la construcció d’allò que es considera propi o característic de fenòmens socials.

28 Teun van Dijk, un altre dels representants d’aquest tipus d’estudis multidisciplinaris, explica que l’anàlisi crítica del discurs no és un mètode d’anàlisi o d’investigació. Insisteix en aquest punt afirmant que aquest és un dels errors més freqüents. L’autor defineix l’anàlisi crítica del discurs com “un moviment acadèmic d’un grup d’acadèmics política i socialment compromesos, o des d’un punt de vista més individual, una actitud crítica a l’hora d’estudiar o analitzar el discurs” (Definició estreta de la pàgina web de l’autor [http://www.discursos.org/], secció “Recursos”. Recuperat de:

http://www.discursos.org/resources/teachyourself/Unlearn%20misconceptions.html). Així, van Dijk cita com alguns dels mètodes utilitzats, l’anàlisi dels torns conversacionals, l’anàlisi formal de la sintaxi, mètodes procedents de la psicologia cognitiva centrats en la producció i comprensió dels textos, anàlisis de les estructures narratives, de les estructures argumentatives o de les estratègies retòriques.

41 banda de la lingüística crítica, altres disciplines que van mostrar una influència sobre l’anàlisi crítica del discurs van ser la sociolingüística, la retòrica clàssica i la pragmàtica. El sorgiment de l’anàlisi crítica del discurs es pot ubicar al començament dels anys ‘80 quan un grup de lingüistes (Teun van Dijk, Norman Fairclough, Günther Kress, Theo van Leeuwen i Ruth Wodak) van posar en comú els seus respectius enfocaments teòrics i les metodologies d’anàlisi desenvolupades en anys anteriors. Des d’una perspectiva històrica, es considera que l’autor que va tenir una major influència sobre els primers analistes del discurs va ser el lingüista Michael Halliday, a través de les teories de la gramàtica sistèmica funcional i la semiòtica social (Blommaert 2005).

Molts dels primers teòrics de l’anàlisi crítica del discurs han utilitzat i continuen mostrant influències de les categories analítiques elaborades per aquest autor. Les categories de Halliday estudien la relació entre els discursos i els significats socials i se centren en l’observació dels coneixements, les identitats i les relacions socials.

Es considera que l’anàlisi crítica del discurs es comença a desenvolupar a partir dels anys ‘80. Però l’observació d’aspectes relacionats amb els textos, més enllà del lèxic, la gramàtica o la sintàctica, ja havia començat dècades enrere. Des del començament del segle XX, les corrents dominants a dins la lingüística s’havien basat en la teoria de Ferdinand de Saussure i posteriorment, a la segona meitat de segle, en la gramàtica generativa de Noam Chomsky. Aquests dos autors estudien el llenguatge com un sistema de signes abstracte, desvinculat de qualsevol procés o fenomen social. Després de la segona guerra mundial comencen a sorgir reaccions que critiquen aquesta manca d’observació de les dimensions socials i culturals del llenguatge. Una d’aquestes primeres reaccions vindrà de la mà de la sociologia del llenguatge, disciplina que sorgeix als anys ‘60 a partir dels treballs de Joshua Fishman. En aquesta mateixa dècada, els estudis literaris van recuperar l’obra del començament del segle XX del filòsof del llenguatge i crític literari Mikhaïl Bakhtin. Bakhtin, com a reacció crítica a allò que considerava una manca d’observació del context social als estudis de comunicació, havia elaborat una teoria sobre la presència de diferents veus a dins d’un mateix text (Fairclough 1992, 101).

Malgrat la seva diversitat, els estudis d’anàlisi crítica del discurs tenen en comú el fet d’observar les relacions de poder entre grups socials. A més comparteixen dues concepcions bàsiques: la consideració del text com una pràctica social i la importància

42 del context en la construcció del significat dels textos. El discurs, és a dir, qualsevol tipus de text oral o escrit, es considera una pràctica social. És una forma d’acció social que forma part de processos més amplis i estructures socials més complexes. Com ja havia assenyalat Austin a les conferències recollides a l’obra Cómo hacer cosas con palabras, hi ha accions que es realitzen mitjançant el llenguatge. Searle, autor que es considera continuador de l’obra d’Austin, defensa la hipòtesi que una teoria del llenguatge forma part d’una teoria de l’acció. L’acció que comporta l’ús del llenguatge i que respon a normes i convencions socials, l’acte de parla, es considera com una de les possibles formes d’acció. Aquesta idea, present als plantejaments inicials i bàsics de la pragmàtica, és incorporada també pels autors adscrits a l’anàlisi crítica del discurs.

La segona concepció bàsica que tenen en comú les anàlisis crítiques del discurs, és que el context social es considera un component essencial en la delimitació dels significats dels textos. El concepte de context, més enllà del context textual, pot incloure una infinitat de fenòmens socials. Partint d’un enfocament multidisciplinari, l’anàlisi crítica del discurs observa els textos com a part d’una interacció social que es troba relacionada amb elements com la ideologia, les desigualtats socials derivades de les relacions de poder, l’hegemonia, i els coneixements, les identitats i les relacions socials establertes d’acord amb categories, normes i convencions socials. L’anàlisi crítica del discurs s’aplica a contextos i situacions socials on són presents el conflicte, les lluites pel poder, les relacions de dominació,²⁹ l’hegemonia o la discriminació. Des d’aquesta perspectiva, es considera que els textos constitueixen una part important dels mecanismes de dominació i que formen part dels processos de creació, modificació, reproducció i legitimació de les relacions de poder entre grups socials.

29 El terme dominació pot presentar connotacions negatives. Amb una finalitat analítica, en aquest treball es vol diferenciar entre l’existència de relacions de poder asimètriques entre agents individuals i/o grups socials i la valoració que en cada moment es fa sobre la legitimitat d’aquestes relacions. Es parteix de considerar que en tota societat existeixen relacions de dominació entre grups en el sentit de relacions asimètriques de poder, com ara totes aquelles relacions derivades de l’aplicació de lleis i/o normes de comportament que regulen les institucions socials i que atorguen poder diferencial a individus adscrits a una funció o a un rol social. L’existència de relacions de poder asimètriques es diferencia del fet que aquestes siguin valorades de forma positiva o negativa. D’altra banda, també es considera que la valoració que es fa es troba relacionada amb el grau de visibilitat, en el sentit que aquelles relacions de poder asimètriques que no es percebin com a tals per part dels agents socials, seran les que comptin amb un major nivell de legitimitat, ja que no seran qüestionades, formant part d’aquella realitat social “donada per descomptat”. Perquè una relació sigui percebuda com a relació de poder asimètrica o de dominació, primer ha de ser comunicada o explicada. Part de la perspectiva de l’anàlisi crítica del discurs es dirigeix a explicitar els mecanismes discursius sobre els quals se sustenten les relacions entre grups socials, que potser no es contemplen de forma majoritària com a relacions de poder.

43 2.2. El model d’anàlisi crítica del discurs de Norman Fairclough

2.2.1. Justificació de la tria

El model d’anàlisi crítica del discurs elaborat per Norman Fairclough s’ha pres com a referent teòric en l’anàlisi dels textos en ser un model que incorpora plantejaments de teoria social que considero importants, com ara l’observació del canvi social, les relacions de poder i la integració dels nivells de l’estructura i de l’acció individual.

Fairclough parteix del camp de la lingüística, però el seu model mostra la influència o la referència explícita a teòrics socials com Antonio Gramsci, Michel Foucault, Anthony Giddens, Pierre Bourdieu o Louis Althusser, de manera que els camps de l’anàlisi lingüística i l’anàlisi social són integrats a dins d’un model teòric i metodològic.

A la part lingüística, partint d’obres d’autors que observen aspectes socials com els coneixements, les identitats i les relacions socials als textos, Fairclough incorpora elements estructurals més enllà del context de la interacció, centrats en la ideologia, l’hegemonia i les relacions de poder. L’autor fa èmfasi en la presència d’aquests elements a l’esdeveniment social concret, en la necessitat d’observar i analitzar, des d’un punt de vista crític, aquells elements del discurs associats amb la ideologia i les relacions de poder. D’aquesta manera l’anàlisi va més enllà del context de la interacció, per observar i analitzar la presència d’aquests elements estructurals.

A la part de teoria social, la contribució d’aquest autor com a lingüista, es troba en connectar la teoria social més abstracta o general amb l’observació dels textos, en oferir procediments i eines que tradueixin plantejaments i conceptes teòrics en instruments d’observació i anàlisi. Per tant, el model integra aquests dos camps, el de la teoria social i el de l’anàlisi dels textos, de forma que la teoria social pugui ser traduïda en l’observació directa dels textos i l’anàlisi dels textos incorpori l’observació d’elements que van des del nivell text, passant pels contextos d’interacció, fins arribar a elements estructurals com la ideologia, l’hegemonia o les relacions de poder entre grups socials.

A més de la integració d’aspectes de teoria social amb l’observació dels textos, hi ha altres raons que em van portar a prendre aquest model com a referència: la concepció dialèctica de la relació entre acció/interacció i estructura social, l’èmfasi en el canvi

44 social com a objectiu d’observació i l’assumpció d’una perspectiva crítica. Un dels principals eixos que ha diferenciat corrents teòriques, escoles o autors a dins la sociologia, ha sigut el debat entre aquells plantejaments que posen l’èmfasi en aspectes estructurals i aquells que ho fan en aspectes individuals, generant crítiques, respectivament, de sobredeterminació de l’estructura i de sobrevaloració de la llibertat de l’individu. Entre les diverses propostes teòriques que, a dins la sociologia, han buscat integrar aquestes dues perspectives d’observació, el model de Fairclough es pot situar a prop dels plantejaments generals de la teoria de l’estructuració de Giddens, ja que la relació dialèctica entre estructura i agència és una constant al llarg del model. La interdependència entre aspectes estructurals i l’acció discursiva es troba integrada a cadascun dels components del model: a l’acció o interacció realitzada a través del text, a les pràctiques socials com a convencions socialment compartides, als recursos amb què compten els individus, a les identitats i les relacions socials, a les relacions de poder o a conceptes com la ideologia o l’hegemonia. Es considera que cadascun d’aquests elements, observats a través dels textos, es troba interrelacionat amb la resta.

Un altre objectiu de partida del model és el d’analitzar el canvi social. L’observació del canvi s’incorpora des del punt de vista textual a través del concepte d’intertextualitat, el qual incorpora la idea que tot text forma part d’una cadena de textos, ja que integra veus i idees de textos passats, al mateix temps que pot respondre a una previsió de textos futurs. Des del punt de vista social es pot observar que la mateixa relació dialèctica entre estructura i acció incorpora una concepció diacrònica; aspectes estructurals com ara normes i convencions socials condicionen l’acció en esdeveniments socials concrets, al mateix temps que les accions contribueixen a la transformació, la reproducció o al canvi social.

L’últim aspecte a destacar del model és la perspectiva crítica, que consisteix en explicitar idees o relacions que no es mostren del tot evidents per als participants en la interacció. En aquest sentit, la perspectiva crítica deriva de l’observació d’aspectes estructurals, presents al text a través dels coneixements, les identitats i les relacions entre els participants en la interacció (relacions de poder, ideologia, hegemonia, normes i convencions socials).

45 2.2.2. Plantejament general del model

El model d’anàlisi crítica del discurs de Norman Fairclough (1992)³⁰ és una proposta teòrica i metodològica orientada a l’anàlisi del canvi social i cultural. Deriva del propòsit d’elaborar un model que integri teoria social amb eines aplicables a l’anàlisi dels textos; en una revisió dels treballs existents fins al moment de la publicació, Fairclough troba que les obres examinades se centren, bé en aspectes textuals sense observar -o sense fer-ho suficientment- els aspectes socials, o bé en aquests segons prestant poca atenció a les característiques lingüístiques dels textos. L’autor és partidari de la integració d’aquests dos camps del coneixement en un únic model teòric i metodològic. Per una banda, argumenta que els efectes del discurs no es poden observar de forma satisfactòria si no s’explica què està passant a nivell social quan es produeixen els textos, quan la gent parla o escriu. En aquest sentit l’observació ha d’incorporar elements socials com ara les identitats i les relacions socials, els recursos de què disposen els participants, les normes i les convencions que condicionen i donen sentit a l’acció discursiva, la ideologia, o les relacions de poder entre grups socials. Per l’altra, l’anàlisi del discurs ha de comptar amb un model teòric i metodològic que permeti i faciliti el treball amb el material textual. Les teories socials han de ser traduïdes en eines d’anàlisi que es pugin aplicar a l’observació directa dels textos. Per Fairclough l’anàlisi del discurs ha d’oscil·lar entre aquests dos focus, entre el text i els components socials, entre formes socials d’estructurar el llenguatge i pràctiques socials.

Fairclough es fixa quatre objectius que creu hauria d’oferir un model d’anàlisi del discurs dirigit a l’estudi dels canvis socials. Considera que el model ha de ser multidimensional, multifuncional i que ha d’incorporar una perspectiva històrica i una perspectiva crítica. El model ha de ser multidimensional en el sentit d’observar simultàniament els nivells del text, de la pràctica discursiva i de la pràctica social. Les propietats específiques de cada text o discurs han de ser relacionades amb elements socials presents a la pràctica discursiva, al mateix temps que la pràctica discursiva es considera com un cas particular (“instance”) d’un tipus de pràctica social. La relació

30 Principalment es pren com a referència la formulació del model que fa l’autor a Discourse and social change (1992), tot i que també s’incorpora alguna matisació apareguda a Analysing discourse (2003). La incorporació de la teoria de l’argumentació de cara a l’anàlisi del discurs polític s’explica a l’apartat 2.3.

d’aquest capítol i es fa basant-se en el seu treball Analysing political discourse, publicat al 2012 de forma conjunta amb Isabela Fairclough.

46 entre les dimensions de la pràctica social i de la pràctica discursiva és dialèctica; les pràctiques socials, com a conjunt de possibilitats, constitueixen les condicions de realització de la pràctica discursiva, al mateix temps que aquesta contribueix a reproduir o a transformar les pràctiques socials.

El segon requeriment del model és la multifuncionalitat. La concepció de l’anàlisi multifuncional es basa en l’obra de Michael Halliday i consisteix en observar la interrelació entre els textos, i els coneixements, les relacions i les identitats socials;³¹ els canvis en els discursos contribueixen a produir canvis en aquests elements, de la mateixa manera que els coneixements, les relacions i les identitats socials condicionen la producció i la interpretació dels textos.

El tercer requeriment del model, la perspectiva històrica, fa que el model s’orienti cap a l’observació dels processos i els canvis socials. A la dimensió del text aquests processos es poden observar a través de la manera en què aquest es troba relacionat amb textos anteriors: mitjançant la intertextualitat, noció que fa referència a la presència de fragments de text en altres textos.

Per últim, l’anàlisi també ha d’incorporar una perspectiva crítica, en el sentit de mostrar o explicitar connexions que no són del tot evidents per a les persones implicades en la interacció. Amb la perspectiva crítica, també hi ha el propòsit de matisar la concepció unidireccional amb què el canvi discursiu s’exerceix de dalt a baix, contemplant la influència en sentit contrari, produïda per les lluites i resistències dels agents als condicionaments estructurals.

31 Els coneixements, les identitats i les relacions socials es corresponen respectivament amb les funcions ideacional, identitària i relacional. La funció ideacional comprèn els sistemes de coneixement i de creences. A la funció ideacional s’observa la manera en què els textos donen sentit a la realitat: als processos i a les entitats i les relacions socials. La funció identitària fa referència al complex de categories socials o rols presents als discursos. A la funció relacional s’observen els processos de negociació d’aquestes categories socials produïts a la interacció. De la mateixa manera que amb les diferents dimensions del model (text, pràctica discursiva i pràctica social), es considera que aquestes tres funcions es troben interrelacionades.

47 2.2.3. El discurs com a text, com a pràctica discursiva i com a pràctica social

El model de Fairclough presenta tres dimensions: el text, la pràctica discursiva i la pràctica social. A la dimensió del text es busca relacionar el text amb “propietats socials dels esdeveniments discursius com a instàncies de la practica social” (Fairclough 1992, 8).³² La dimensió de la pràctica discursiva se centra sobretot en dos aspectes: en els processos de producció, distribució i consum de textos i en la noció d’intertextualitat.

Els processos de producció, distribució i consum de textos variaran segons el tipus de pràctica social realitzada i d’acord amb factors socials. A dins d’aquests processos, periodística o la pràctica comercial. Les pràctiques socials són convencions relativament estables i socialment compartides que delimiten els usos o els elements socials (coneixements, relacions, identitats, etc.) que es consideren rellevants de cara a la

32 Text en anglès: “[My three-dimensional approach enables relationships between discursive and social change to be assessed, and detailed properties of texts to be related systematically to] social properties of discursive events as instances of social practice”.

33 El model parteix de la idea que el discurs presenta diferents dimensions que van des del text fins a l’estructura social. Per aquest motiu, tant els elements lingüístics com els socials es poden trobar a cadascuna de les dimensions (Fairclough 2003). L’estructura social es refereix a entitats d’un alt nivell d’abstracció. A la vessant purament lingüística trobaríem la llengua, en el sentit del conjunt de normes i convencions gramaticals o del conjunt de possibilitats d’expressió de què disposen els parlants (aquest plantejament es pot vincular amb la concepció de Giddens de l’estructura com a regles i recursos que condicionen al mateix temps que possibiliten l’acció; vegeu c.1, 2.4.1.). A la vessant social trobaríem els sistemes més generals, com ara l’estructuració social sobre la base de classes, gènere, edats o d’altres categories socials. Els nivells més generals de l’estructura i la pràctica discursiva es troben relacionats a través de les pràctiques socials. A la vessant textual de la pràctica social trobem els “ordres del discurs”,

33 El model parteix de la idea que el discurs presenta diferents dimensions que van des del text fins a l’estructura social. Per aquest motiu, tant els elements lingüístics com els socials es poden trobar a cadascuna de les dimensions (Fairclough 2003). L’estructura social es refereix a entitats d’un alt nivell d’abstracció. A la vessant purament lingüística trobaríem la llengua, en el sentit del conjunt de normes i convencions gramaticals o del conjunt de possibilitats d’expressió de què disposen els parlants (aquest plantejament es pot vincular amb la concepció de Giddens de l’estructura com a regles i recursos que condicionen al mateix temps que possibiliten l’acció; vegeu c.1, 2.4.1.). A la vessant social trobaríem els sistemes més generals, com ara l’estructuració social sobre la base de classes, gènere, edats o d’altres categories socials. Els nivells més generals de l’estructura i la pràctica discursiva es troben relacionats a través de les pràctiques socials. A la vessant textual de la pràctica social trobem els “ordres del discurs”,