• Aucun résultat trouvé

Categories “temàtiques” i “relacionals”; contingut implícit dels textos

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 151-160)

Capítol 2: Metodologia

3. Categories d’anàlisi

3.1. Categories “temàtiques” i “relacionals”; contingut implícit dels textos

El primer procediment de prova s’havia començat amb l’aplicació d’unes categories derivades d’una definició teòrica del marc de sentit. En aquesta primera aplicació, alguns dels set apartats que constituïen el marc de sentit, van ser concretats. Per altra banda, es van crear altres categories que es van anomenar “categories temàtiques”. Les categories temàtiques s’han utilitzat per a la selecció i organització de les unitats de registre, les quals constitueixen frases o paràgraf sencers; són una mena de filtre i d’organitzador del material a analitzar. Per aquest motiu s’organitzen d’acord amb temes genèrics: normalització, drets lingüístics i valors. Els temes genèrics de drets i de valors incorporen al mateix temps subapartats, com els de “deures”, “drets individuals”,

“drets col·lectius”, “drets legals”, “drets històrics” i “drets territorials”, en el cas dels drets lingüístics, i de “llibertat”, “igualtat” i “consens/cohesió social”, en el cas dels valors. Com s’ha indicat al capítol del marc teòric30 es parteix de la consideració que els valors, donat el grau d’abstracció del seu significat, poden acollir múltiples sentits i interpretacions. Per aquest motiu i per la seva valoració, en general positiva, aquests termes (llibertat, igualtat, consens) constitueixen un recurs valuós i susceptible de ser apropiat per un ampli ventall d’ideologies en les lluites dialèctiques per a la construcció de sentit.

Les “categories temàtiques” s’assignen a fragments de textos, que s’importen a l’eina de les xarxes del programa Atlas-ti, creant diferents xarxes d’acord amb els diferents temes. A les xarxes es contempla el tipus de relació entre fragments de text a través del que es va anomenar “categories relacionals”.

Les categories relacionals s’organitzen en dos nivells, un de més genèric i un de més específic. A nivell genèric s’observen els tipus de relació de “correspondència”,

30 Vegeu c.1, 2.5.1., esquema d’argumentació “l’acte i l’essència”.

151

“similitud” i “diferència” (mateixa opinió, semblant, diferent).31 A nivell més específic trobem les categories de “negació interna”, “negació externa”, “correlació oposada”,

“mediador”, “critica” i “trencament de marc”. Aquestes categories del nivell més específic se centren principalment en concretar la del nivell genèric “diferència”, ja que es parteix del pressupòsit que una opinió diferent pot mostrar un ventall més ample de formes de relació amb altres opinions que l’expressió de la mateixa opinió o d’una de similar (el que s’ha anomenat categories relacionals de “correspondència” i de

“similitud”). En el cas de les categories de correspondència i de similitud, el focus d’interès se situa en dos aspectes. Per una banda, en observar la possible recurrència d’una opinió, tant al llarg del temps (mesos, anys), com en la seva reiteració a diferents mitjans (en períodes més curts, al voltant d’un esdeveniment puntual), sobretot si aquests mitjans tenen una amplia difusió. La reiteració d’opinions es considera rellevant per la possibilitat que l’expressió majoritària i/o recurrent d’una idea pugi fomentar la seva credibilitat o, en casos extrems, faci que aquesta passi a formar part del sentit comú.32 Per l’altra, la reiteració d’opinions pot resultar d’interès des del punt de vista de la reinterpretació, en el sentit que es podria donar el cas que una mateixa opinió, o una de similar, fos expressada en referència a un altre context (per exemple, l’aplicació d’un judici de valor acceptat en un àmbit social, a un altre de diferent).33 Des del punt de vista temporal també es podria donar el cas que la mateixa expressió verbal d’una opinió sigui utilitzada amb un sentit lleugerament diferent.34

31 Referent al tipus de relació, es constitueixen dos nivells, un de més general i un altre de més específic, amb l’objectiu de comptar amb eines que, per una banda, puguin cobrir tots els cassos, i per l’altra, mostrar a una major concreció. Les categories relacionals del nivell genèric (correspondència, similitud i diferència) mostren un menor grau de concreció a canvi de poder ser aplicades a qualsevol tipus de relació. Un cop es disposa d’instruments amb què poder establir relacions entre qualsevol fragment de text, s’introdueixen altres categories relacionals, a nivell més específic, que no cobriran tots els casos, però que poden mostrar una major concreció respecte al tipus de relació entre les opinions.

32 Aquesta observació és descriptiva i molt limitada, en el sentit de fer una observació només des de la banda dels editorials dels diaris, no dels possibles efectes que es podrien haver causat en els lectors.

Tanmateix i, encara que sigui una afirmació complicada de provar empíricament (són molts els factors que poden influir en el pensament dels lectors i seria complicat aïllar els efectes dels mitjans), es parteix de suposar que la reiteració d’opinions al llarg del temps és un factor que pot contribuir a “deixar un observar clarament en el canvi en el significat d’alguns termes al llarg de l’historia. En el cas de períodes

152 Les categories relacionals a nivell més específic es troben més acotades que la distinció entre correspondència, similitud i diferència. Com ja s’ha assenyalat, aquest grup es conforma per les categories de “negació interna”, “negació externa”, “correlació oposada”, “mediador”, “critica” i “trencament de marc”. Les categories relacionals de negació interna i externa, es consideren respectivament, la negació explícita d’una idea (negació interna) i l’afirmació d’una idea en què s’obvia (“es desconeix” o s’ignora) l’opció o les propostes contraries (negació externa). La correlació oposada es refereix al tipus de relació en què, a partir de l’exposició dels mateixos fets o de fets semblants, es realitzen judicis oposats. El trencament de marc recull aquelles accions discursives en què no es neguen ni es critiquen aspectes d’una opinió, sinó que es qüestionen els pressupòsits sobre els quals se sustenta, oferint nous plantejaments de la situació. La crítica es refereix a una contraargumentació que no només es limita a negar un estat de coses. El tipus de relació de mediador consisteix a defensar una posició intermèdia entre dues d’oposades.

de temps molt més reduïts, pot no donar-se el cas o produir-se un canvi molt petit com per considerar-lo significatiu (a això s’afegeixen les dificultats esmentades en relació amb les diferents interpretacions dels textos). Tanmateix, no es descarta incorporar de forma subsidiària aquesta perspectiva d’observació (“tenir-la en ment”) en el cas de les categories relacionals de correspondència i similitud.

La influència del sentit dels termes en el significat (derivada de la seva recurrència) es pot observar per exemple en algunes polèmiques al voltant de la redefinició de termes conflictius com ara “nacionalisme”

o “nacionalitat” per part de la Real acadèmia espanyola de la llengua (per exemple “La RAE cambia la definición de ‘nacionalidad’ por las presiones nacionalistas”, notícia publica al diari La Gaceta; “Los nacionalistas logran que la RAE retire la nueva definición de «nacionalidad»”, notícia publicada al diari La nueva España”).

Definició de “nacionalitat” a la 22va edició (a substituir per la 23va): “1. f. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación. 2. f. Estado propio de la persona nacida o naturalizada en una nación. 3. f. Esp. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural. 4. f. Esp. Denominación oficial de algunas comunidades autónomas españolas.”

Definició de “nacionalitat” a l’“article esmenat” com a “avenç de la vigèsima tercera edició”: “1. f.

Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación. 2. f. Der. Vínculo jurídico de una persona con un Estado, que le atribuye la condición de ciudadano de ese Estado en función del lugar en que ha nacido, de la nacionalidad de sus padres o del hecho de habérsele concedido la naturalización. 3. f.

Esp. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.”

Definició de “nacionalisme” a la 22va edició (a substituir per la 23va): “1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas. 3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.”.

Definició de “nacionalisme” a l’“article esmenat” com a “avenç de la vigèsima tercera edició”: “1. m.

Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia. 2.

m. Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado.”

Aquests podrien ser exemples a partir dels quals plantejar, a mode d’hipòtesi, una la possible influència d’un ús reiterat als mitjans de comunicació d’uns termes amb un sentit, que pot esdevenir majoritari a dins d’una comunitat de parlants i, amb el temps, ser recollit per la institució encarregada de fixar el seu significat.

153 Les categories relacionals negació interna i negació externa van derivar de l’exposició que fa John Elster d’aquests conceptes a Psicologia política.35 En aquest treball no se segueixen aquestes concepcions de forma exacta, però aquesta exposició va ser una referència o el punt de partida en diferenciar entre aquelles relacions entre continguts en què es nega de forma explícita l’afirmació d’un estat de coses i entre aquelles en què es prescindeix o s’ignora una opinió contraria sobre un mateix aspecte. La negació interna davant d’una afirmació d’un estat de coses, nega la seva veracitat, exposant de forma explícita o fent referència a allò que es nega. En canvi, la categoria de negació externa prendria la forma d’una afirmació, que posada en relació amb altra vindria a negar-la, però que no faria cap mena de referència a aquesta altra afirmació.

La correlació oposada es refereix a aquella relació entre continguts en què es pot observar una certa coincidència en els fets de partida (la descripció de la situació), però un desacord, o fins i tot opinions oposades, en la conclusió de l’argument, en la demanda d’acció (allò que “s’hauria de fer”). En aquest tipus de relació entre continguts els actors no només mostren una coincidència en el punt de partida, sinó també en el fet de considerar una situació com a problemàtica, ja que aquest judici depèn de la interpretació i, per tant, hi poden haver altres actors que no contemplin la situació des d’aquest punt de vista. La coincidència inicial de parers pot fer referència als fets (en fer una selecció concreta i en considerar-los verídics), però també als valors.36 Des del punt de vista de les opcions polítiques, es pot trobar aquest tipus de relació entre opcions oposades; de vegades aquelles opcions que presenten posicions enfrontades, en concebre una situació com a problemàtica, poden tenir un mateix punt de partida o un de similar, però arribar a conclusions o defensar propostes d’acció diferents. En aquest cas, l’eix reflectiria no només els posicionaments sobre un tema (més propers o més llunyans uns respecte d’altres), sinó també la intensitat o la importància relativa

35 Es parteix d’algun dels exemples que ofereix l’autor, sense la pretensió d’adequar-se estrictament a aquestes nocions, sinó més aviat com a referència genèrica en la manera d’entendre les relacions entre continguts. Alguns dels exemples presos com a punt de partida en la delimitació d’aquestes categories són els següents: “(1) la negació externa d’un moviment és el descans, la negació interna és el moviment en sentit contrari.... (3) la negació externa del plaer és, o bé la indiferència, o bé l’equilibri...la negació interna és el disgust... (5) la negació externa de l’atenció és la indiferència, la negació interna és el descuit... (6) la negació externa de l’obligació és la no obligació, mentre que la seva negació interna és la prohibició...” (Exemples exposats a Kant, Versuch den Begriff der negativen Grössen in die Weltweissheit einzuführen. Estrets d’Elster 1995).

36 Aquest tipus de relació es correspondria amb referents d’aquest treball, com ara l’acord amb el fi i el desacord en els mitjans, en relació amb l’esquema d’argumentació del “fi i els mitjans” (vegeu c.1, 2.5.2.), i amb l’argumentació pràctica a dins el model d’anàlisi crítica del discurs polític de Norman i Isabella Fairclough (vegeu c.1, 2.3.).

154 atorgada al tema en concret: als extrems de l’eix es podrien situar aquelles opcions més motivades, mentre que a les posicions intermèdies es podrien trobar aquelles partidàries de l’statu quo, aquelles que mostren una major indiferència envers un tema concret i que, per aquest motiu, potser no definirien la situació com a problemàtica.

Situada a dins d’aquesta mateixa perspectiva en què es conceben les relacions entre posicions mitjançant un eix, es troba la categoria que s’ha anomenat mediador. Aquesta categoria es refereix a una presa de posició que, a partir de la definició de dues opinions contraries, situa la millor opció en l’alternativa intermèdia. L’acció discursiva de mediador pot aparèixer com a aliena o externa al camp de joc o, en canvi, ser explicitada per part de l’autor del text com una presa de posició. La intervenció com a mediador pot transferir a l’opció defensada una certa legitimitat procedent de la idea d’acord, consens o equilibri entre posicions contraries i, quan la intervenció es observada com a externa al camp de joc, la legitimitat pot quedar reforçada per una aparent neutralitat. Malgrat aquests atributs, la intervenció com a mediador també pot ser utilitzada de forma estratègica, ja que es realitza una construcció de sentit amb assumpcions donades per descomptat: el focus d’atenció, com en tot argument o opinió, es dirigeix cap a la conclusió (en aquest cas la postura intermèdia) donant per fet la visió de la realitat de la qual es parteix. La construcció de sentit de partida (la definició dels extrems) delimita el camp de possibilitats, que queda acotat a nivell del discurs per les dues (no tres, quatre....) posicions contraries, fet que, implícitament, pot contribuir a establir uns límits en la forma de concebre un esdeveniment o un aspecte de la realitat.

El tipus de relació de trencament de marc es refereix a una contraargumentació o una relació observada entre els continguts dels textos, en què un aspecte de la realitat s’observa des d’una altra perspectiva, amb un plantejament diferent. En un debat, una discussió o una lluita dialèctica per a la construcció de sentit, el fet d’establir un marc d’interpretació és important en el sentit que una situació es pot enfocar de diferents formes i sempre hi haurà perspectives o aproximacions que puguin ser més favorables per a la defensa de la pròpia opinió.37 En aquest sentit, aquells agents que aconsegueixin establir les “coordenades” principals del debat, la perspectiva, l’enfocament o el marc

37 El pressupòsit de partida en aquest punt és que la realitat és complexa i sovint entren en joc múltiples factors, de manera que qualsevol aproximació (fins i tot aquelles més rigoroses) comportarà una selecció i interpretació d’elements de la realitat, en major o menor grau segons els casos.

155 general d’interpretació,38 posseeixen un recurs (simbòlic) important en l’objectiu de convèncer de la seva opinió. El trencament de marc és un tipus de relació entre continguts en què es rebutja un altre plantejament, fent explícit el seu marc d’interpretació o construint-ne un de nou. Aquesta categoria relacional es concep tant en la seva aplicació a processos, situacions o fets puntuals, com en la interpretació de termes relativament abstractes.39

La crítica es refereix a una contraargumentació que no es limita simplement a negar l’opció contraria, però que tampoc no entra a qüestionar l’enfocament de base. En aquest sentit es podria considerar que es troba a mig camí entre la negació interna i el trencament de marc.40

Les categories relacionals també es poden organitzar des del punt de vista de si fan un major èmfasi en els continguts o en la forma dels discursos, o de si se centren més en

38 Les nocions de marc de sentit, marc d’interpretació, perspectiva, enfocament o punt de vista, s’interpreten totes elles des del punt de vista de la definició de “marc de sentit” exposada a l’apartat anterior, la qual incorpora els següents aspectes: definició del problema, selecció de fets, apel·lació a valors (i jerarquització entre valors), “veus” representades, atribució de rols (responsables, afectats), exposició de causes i conseqüències i propostes/demandes d’acció. A més aquestes nocions es conceben des de la perspectiva dels esquemes d’argumentació, com a diferents maneres d’articular o enllaçar els aspectes esmentats.

39 S’observa sobretot aquest tipus de relació en l’apel·lació a valors rellevants com ara llibertat, igualtat o cohesió, els quals constitueixen al mateix temps “categories temàtiques” (vegeu supra). Aquests són termes que, a causa de la seva abstracció, són susceptibles de ser utilitzats amb interpretacions i objectius diferents.

40 Es podria considerar que es troba acotada, per una banda, per la negació interna i, per l’altra, pel trencament de marc. Aquests límits poden ser més clars en el cas de la negació interna, que es podria expressar com “l’afirmació X no és certa” (o alguna expressió amb un sentit similar). La crítica, a més de negar una afirmació, oferiria algun argument per recolzar aquest judici. En el cas de la crítica i del trencament de marc, pot ser més complicat, segons els casos, d’establir si l’argument inclou els pressupòsits, l’enfocament o perspectiva d’observació. Amb relació a aquest problema de delimitació o de distinció entre les categories de crítica i de trencament de marc, es parteix de considerar, per una banda, que tot conjunt de categories, en ser una construcció a posteriori, mostrarà en la seva aplicació casos ambigus els quals podran ser interpretats sota dues o més categories en presentar característiques o elements d’una i d’una altra. Tanmateix, de l’aplicació de les categories d’anàlisi no es pretén obtenir una explotació quantitativa, sinó que s’utilitzen com a instrument per conceptualitzar, expressar o posar en relleu certs aspectes de les opinions i arguments observats. D’altra banda, inicialment es defineix el trencament de marc com aquell contingut textual que ofereix un enfocament diferent o alternatiu (a altre enfocament, o també a allò que es podria considerar com a opinió majoritària o de sentit comú). La crítica, per la seva banda, no té per què arribar a qüestionar el plantejament; pot ser el qüestionament d’un aspecte del plantejament general. Des d’un punt de vista instrumental, el trencament de marc es pot associar amb un canvi d’esquema d’argumentació. Per exemple, partint de l’afirmació d’un actor, que la causa de X és Y, amb la negació interna simplement es negaria el fet (“la causa de X no és Y”); amb la crítica, aquesta negació a més es recolzaria en alguna justificació; amb el trencament de marc no es faria servir aquest esquema causal, sinó un altre; es contemplaria la situació des d’un altre punt de vista.

L’aplicació de la categoria relacional de trencament de marc juntament amb els esquemes d’argumentació, pot ser una referència en la distinció entre la categoria de crítica i la de trencament de marc, entre qüestionar una idea o un aspecte concret, o el plantejament general que es fa de la situació.

156 algun dels components de l’argument, és a dir, si focalitzen l’atenció en les premisses (afirmacions de partida explícites o implícites), en la conclusió (opinió o tesis defensada) o en el procediment o esquema d’argumentació.

Les relacions entre les diferents opinions o arguments es troben a nivell de forma i de contingut; d’allò que es diu i de la manera en què es diu. Algunes categories relacionals mostren un més gran èmfasi o expliciten més els continguts; altres, en canvi, accentuen la forma, que es pot referir a com s’estructuren els continguts (l’esquema d’argumentació) o a la manera en què s’expressa l’opinió en relació amb la resta d’opinions presents als debats públics.

Fent un major èmfasi en els continguts trobem les categories relacionals de

“correspondència” (mateixa opinió), “similitud” (semblant) o “diferència” (desacord).

Aquestes categories se centren principalment en el contingut. Però també es pot fer un major èmfasi en la forma, tant pel que fa a la utilització d’un esquema d’argumentació concret, com per la manera en què s’expressa una opinió en relació amb la resta.

Centrar-se en qüestionar o criticar la tria d’un esquema o d’un procediment d’argumentació en concret implica en molts casos una relació de “trencament de marc”;

cada esquema d’argumentació comporta una forma de plantejar una situació o d’enfocar

cada esquema d’argumentació comporta una forma de plantejar una situació o d’enfocar

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 151-160)