Anàlisi empírica

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 186-0)

186

187 Anàlisi d’editorials publicats amb la Llei de Política Lingüística

Aquest capítol està dedicat a l’anàlisi empírica i es troba organitzat en dos apartats. Al primer d’ells es fa l’anàlisi d’una part dels editorials del corpus: aquells corresponents al procés d’elaboració de la Llei de Política Lingüística produït al llarg de l’any 1997. El segon està dedicat a la contrastació de les hipòtesis i parteix de l’anàlisi d’aquests editorials i de l’observació del corpus en el seu conjunt. L’exposició d’aquests dos apartats és diferent en quant a la seva organització. Mentre que al primer, l’anàlisi dels editorials es fa de forma cronològica, l’organització del segon apartat es basa en els continguts de les hipòtesis: en els canvis observats al llarg del període, en l’acció dels poders autonòmic i estatal, i en els recursos argumentatius utilitzats a la premsa feta a Catalunya. El primer apartat, a més de l’anàlisi dels editorials, inclou incisos en què es fa una breu síntesi del context polític. Aquestes síntesis s’han fet a partir del treball de Jordi Argelaguet (1998).

Inici del procés de negociació i principals eixos de debat a la premsa

La Llei de Política Lingüística (Llei 1/1998, de 7 de gener) s’elabora al llarg de l’any 1997 en un debat polític que va tenir un important ressò a la premsa. A nivell polític, els primers contactes es produeixen al febrer quan el Govern inicia converses amb la resta de forces polítiques a través del conseller de Cultura, Joan Maria Pujals, i del director de Política Lingüística, Lluís Jou. El 7 de febrer el Conseller de Cultura manté entrevistes amb els líders de tots els partits en què els explica els principis generals de la nova llei.

Trobem referències a aquestes converses a tots els diaris observats (a excepció d’El Mundo).86

86 El primer editorial que dedica aquest diari a la llei es publica a l’octubre. El diari publica cinc editorials en relació a la Llei de Política Lingüística: “‘En català, si us plau’” (8-10-1997), “‘Cataluña va bien’” (16-10-1997), “Una ley innecesaria: una mala ley” (15-11-1997), “Un dislate del esencialismo catalán” (30-12-1997), i “La Ley del Catalán y los que se van de la lengua” (30-12-1997). S’analitzen els textos “‘En català, si us plau’” (primer text, publicat a l’octubre), “Una ley innecesaria: una mala ley” (publicat al novembre), i “Un dislate del esencialismo catalán” (publicat amb l’aprovació de la llei). El text

“‘Cataluña va bien’” (16-10-1997) fa una molt breu referència a llei, i a l’editorial “La Ley del Catalán y los que se van de la lengua” (30-12-1997) el diari respon a declaracions del President de la Generalitat (1.9.) i afirma cóm s’hauria de comportar el Govern central respecte a l’expressió de les seves opinions (1.7. i 1.8.).

188 El 18 d’aquest mes el Consell Executiu de la Generalitat aprova un text que porta el títol Criteris del Govern per a l’elaboració d’una llei d’ús de les llengües oficials a Catalunya.87 Aquest text serà la base de l’Esborrany portat un mes després per CiU a la Ponència encarregada de redactar la proposició de llei. El text dels Criteris incorpora continguts de sentències dictades pel Tribunal Constitucional, referències a àmbits no presents a la Llei de Normalització (món socioeconòmic, comunicació, industries culturals i enginyeria lingüística), a més de la definició dels conceptes de llengua pròpia i oficial, dels drets individuals, dels principis rectors de la llei, i de la delimitació dels capítols: ús institucional, toponímia i antroponímia, ensenyament, mitjans de comunicació i industries culturals, activitat socioeconòmica i acció de foment.

Tots els diaris observats -tret d’El Mundo- publiquen un editorial sobre l’inici del procés de negociació de la Llei de Política Lingüística en diverses dates: “La segunda ley del catalán”, El Periódico, 9-2-1997, “La nova llei del català”, Avui, 10-2-1997, “La ley del catalán”, ABC, 20-2-1997, “Lengua y convivencia”, La Vanguardia, 23-2-1997, i “Ley de lenguas”, El País, 24-2-1997.

Des de l’inici del procés d’elaboració de la llei es poden observar als editorial tres eixos entorn dels quals giren els debats a la premsa: la necessitat d’elaborar una nova llei, les quotes i sancions (i en menor mesura el principi de disponibilitat lingüística),88 i la importància d’assolir el màxim consens. Les referències a les idees de consens i de convivència (aplicades respectivament a les forces polítiques i a la societat en el seu conjunt) mostren un paper rellevant en els debats produïts a la premsa.

La premsa estatal es mostra contraria a l’elaboració d’una nova llei, posicionament que, a l’àmbit polític, es correspon amb allò que defensen PSC i PP. Amb la no necessitat d’elaborar una nova llei es posen en qüestió els mateixos fonaments del projecte; no només es critiquen alguns dels continguts de l’Esborrany presentat per la Conselleria de Cultura de la Generalitat (quotes i sancions o principi de disponibilitat lingüística), sinó que es qüestiona el projecte en si mateix.

87 Les variacions en els continguts dels successius redactats de la proposició de llei s’exposen a partir d’una síntesi del treball de Jordi Argelaguet (1998).

88 El que es va anomenar com a “principi de disponibilitat lingüística”, feia referència al fet que qualsevol ciutadà havia de poder ser atès en la llengua que triés (català o castellà). Aquest principi va ser limitat al llarg del procés de negociació fins desaparèixer del redactat final de la llei.

189 Al llarg del procés de negociació la idea de consens es fa servir per a diferents propòsits. La major part dels mitjans observats utilitzen les idees de consens o de convivència per rebaixar o eliminar del redactat de la llei les quotes i les sancions.

Aquest és el principal ús del consens (generalment associat al debat polític), i de les idees de convivència, o en alguns casos, de cohesió (vinculades a la societat catalana en general). A la premsa estatal les idees de manca de consens o d’oposició social, a més d’anar dirigides en contra de les quotes i sancions, es fan servir per qüestionar la necessitat d’elaborar una nova llei (com s’afirma en editorials d’El País i d’El Mundo, la llei anterior va comptar amb el consens de totes les forces polítiques). Aquesta utilització del consens assolit amb la Llei de Normalització per qüestionar el projecte de llei o per rebaixar les mesures prescriptives, implícitament legitima els continguts de la Llei de Normalització aprovada a l’abril de 1983.

Dels editorials publicats coincidint amb l’inici de les converses polítiques, El Periódico (9 de Febrer), l’ABC (20 de Febrer) i El País (24 de Febrer) es mostren explícitament contraris a les quotes i sancions. El Mundo no dedica cap editorial a l’elaboració de la llei fins al 8 d’Octubre. El primer editorial que publica La Vanguardia està dedicat a la importància de mantenir la convivència lingüística, sense fer cap referència explícita a les quotes i sancions o a la disponibilitat lingüística. Tanmateix, també es pot fer la lectura que quan el diari afirma al final del text que “se ha empezado bien: buscando el consenso necesario para que la lengua siga sin ser un factor de división en la sociedad catalana” (“Lengua y convivencia”, La Vanguardia, 23-2-97, 3.3.),89 l’expressió “siga sin ser” es refereix al fet que la llei no inclogui canvis significatius respecte a l’anterior (per exemple, quotes ni sancions).90

89 Als apartats d’anàlisi i de contrastació de les hipòtesis d’aquest tercer capítol, s’utilitzaran cursives a dins les cites de fragments d’editorials per assenyalar paraules o fragments de text concrets als que fan referència les observacions. Si el canvi de format de lletra es troba al mateix text editorial (cursiva, negreta o d’altres), s’indicarà aquest fet entre parèntesi o claudàtors, segons correspongui (per exemple,

“cursives a l’original”).

90 Exemples en què la línia editorial del diari, de forma explícita, es mostra contraria a algun aspecte de la normalització del català, els podem trobar als editorials “El debate de la lengua” (La Vanguardia, 20-4-1997) o a l’editorial publicat amb l’aprovació de la llei, “La ley del catalán” (La Vanguardia, 3-1-1998).

El primer d’ells es publica arran la difusió del manifest Per a un nou estatut social de la llengua catalana i d’un full parroquial publicat per quatre diòcesis catalanes, i s’oposa a l’oficialitat única del català (demanda explícita del manifest). Amb l’editorial publicat amb l’aprovació de la llei, el diari es defineix com a contrari a procediments impositius (“Desde esta misma columna también hemos expresado anteriormente nuestras reservas a que la normalización lingüística del catalán se produzca por imposición” [“La ley del catalán”, La Vanguardia, 3-1-1998, 5.1.]). Context textual d’aquesta frase: “Los

190 L’Avui és l’únic diari que n’és partidari, defensant-les de forma explícita com a mesures dirigides a assolir, a Catalunya, una certa igualtat legal entre català i castellà. A l’editorial “Quotes necessàries” (Avui, 25-2-1997) el diari recull algunes de les opinions que s’oposen a les quotes i les sancions, i contraargumenta amb fets produïts en altres casos diferents al català. L’argumentació se sustenta en establir un vincle que equipara les propostes presents a l’esborrany de la llei amb altres casos que s’enumeren al text.

L’esquema implícit pren la forma d’un argument de reciprocitat; si és vàlida una mesura en un cas (quota o sanció), també ho hauria de ser en l’altre. Els casos anomenats pel diari són la legislació estatal, la legislació europea i la indústria privada.91

atizadores de la polémica prefieren ignorar, por ejemplo, que dos de los elementos más polémicos del proyecto de ley han sido eliminados. Son los puntos que hacían referencia a la obligación de atender en catalán al público por parte de comerciantes y de toda la Administración periférica del Estado y la de etiquetar en catalán los alimentos envasados y los productos tóxicos. Y al actuar así pretenden dar pábulo a la versión inexacta de que en Cataluña se penalizará el uso del castellano por parte de sus ciudadanos.

[començament del següent paràgraf] Desde esta misma columna también hemos expresado anteriormente nuestras reservas a que la normalización lingüística del catalán se produzca por imposición. Pero, para empezar a administrar la ley, hay que ser respetuosos con lo decidido por el Parlament. Y debe ser así no sólo porque, en democracia, es lo que hay que hacer, sino también porque ignorar el consenso alcanzado es jugar con fuego. Muchos de los que pretenden parapetarse en la votación negativa de los diputados del PP prefieren ignorar no sólo que la ley ha sido aprobada con el 80 por ciento de los votos parlamentarios, sino también que el mismo PP de Cataluña, a pesar de sus reservas, ha anunciado una actitud no beligerante hacia la ley, que dice acatar-desde el momento en que ha sido aprobada” (“La ley del catalán”, La Vanguardia, 3-1-1998, 4.1.- 5.4.).

91 Es transcriuen a continuació aquests fragments de text: “El mateix PP que a Catalunya es refereix amb tant d’entusiasme a la necessitat de no obligar ni coaccionar, no dubta a Madrid a l’hora d’aprovar normes que obliguin la presència del castellà en les etiquetes dels productes, amb les mesures punitives que calgui per fer-ho possible” (“Quotes necessàries”, Avui, 25-2-1997, 2.4.); “El sector privat pot adduir que només atén les lleis de l’oferta i la demanda, és a dir, del mercat pur i dur, però això no és del tot cert. I no ho és quan els governs europeus, tot i la voluntat de desmonopolitzar i desregularitzar el sector, i la mateixa Unió Europea són el primers que practiquen les quotes de pantalla “gran o petita” en la programació també de les empreses privades, amb la intenció de salvar o de promoure la pròpia indústria audiovisual.

[...] Perquè la competència dels productes nord-americans, d’una banda, o dels que busquen només l’entreteniment, de l’altra, ofeguen la creació i la difusió de les alternatives autòctones o de les que tenen pretensions culturals, artístiques o innovadores” (Ibíd., 3.3., 3.4. i 3.6.); “... la indústria privada ...que exigeix ingerències institucionals quan es tracta de beneficiar-se’n directament en forma de suport a la creació i les rebutja quan ha de fer el més mínim esforç per la seva part, com en el cas de les quotes.

Aquesta mateixa indústria, en el cas de les televisions privades, per exemple, ignora olímpicament la pròpia llei de creació, que determinava unes hores setmanals de “desconnexió territorial”, i la normativa posterior, que fixava aquestes zones de cobertura on s’havia d’emetre programació pròpia. Cap de les tres cadenes privades que funcionen a Espanya ha complert, en aquest apartat, la llei que n’emmarca el funcionament. I, tot i amb això, ja han començat a suturar les primeres reticències quan només s’insinuen unes quotes futures” (Ibíd., 4.3.- 4.6.). Aquest últim fragment se sustenta en un esquema implícit del grup i els seus membres, amb què aquestes industries privades (en concret les televisions privades) es consideren que pertanyen al mateix grup que aquells que s’oposen a les quotes.

191

“La segunda ley del catalán”, El Periódico, 9-2-1997

El 9 de febrer El Periódico publica un editorial en què vincula el projecte de llei amb l’intent fallit de reforma de la Llei de Normalització produit l’any 1993. En aquest text el diari anomena alguns canvis socials i legislatius produïts des de l’any 1983, els quals fan “planteable una reforma” (“La segunda ley del catalán”, El Periódico, 9-2-1997, 2.1.).92 Considera la proposta del Conseller molt més raonable que la que es va fer l’any 1993, per raó de l’eliminació en aquest cas de “la imposición de cuotas ... [i] la amenaza de sanciones” (Ibíd., 2.2.) i qualifica d’intel·ligent i de solució imaginativa el “...traslado de la iniciativa [de sanció] al ciudadano, que se deriva de la concepción del derecho lingüístico como algo individual...” (Ibíd., 3.1.). El vincle entre la idea d’imposició i les quotes o les quotes i sancions es mantindrà en aquest diari fins al final del procés. Sobre aquesta vinculació trobem una relació de correspondència entre El Periódico i la premsa estatal observada (El País, El Mundo i l’ABC).93 Al llarg del procés de negociació de la llei, la tendència general serà la reducció de les quotes i les sancions als successius redactats de la proposició de llei.94

92 Els canvis que assenyala el diari són “...que el conocimiento del catalán se ha extendido, se han aprobado otras leyes que en algunos aspectos convierten en desfasado el texto y los tribunales han dictado sentencias decisivas, como la del Constitucional, que van incluso más allá que la propia norma” (“La segunda ley del catalán”, El Periódico, 9-2-1997, 1.2.).

93 Es transcriuen a continuació alguns exemples de la premsa estatal on es vinculen les quotes i sancions amb la idea d’imposició. En aquests exemples es dóna per descomptat que, en el cas de la llengua catalana, les quotes i sancions constitueixen mesures impositives. En cap cas s’argumenta aquest vincle:

“El PP, por ejemplo, no está de acuerdo ... con la imposición de cuotas” (“La ley del catalán”, ABC, 20-2-1997, 3.1.); “El nuevo texto consolida lo que ya existe. Avanza en la imposición de cuotas lingüísticas para las concesiones radiofónicas y televisivas autonómicas, en la obligatoriedad de utilizar el catalán para rotulación, folletos y etiquetaje de información general, y en el mandato de un sistema sancionador indirecto...” (“Lenguas en libertad”, El País, 19-7-1997, 4.1. i 4.2.); “Poco a poco, va solidificándose una amplia oposición a que entre las nuevas medidas para favorecer el uso social de esta lengua figure algún tipo de sanciones o la imposición de cuotas obligatorias de catalán que afecten a empresas privadas” (“La ley del catalán: estímulo o presión”, El Periódico, 30-9-1997, 1.2.). També trobem una relació de similitud amb el següent fragment de La Vanguardia: “Desde esta misma columna también hemos expresado anteriormente nuestras reservas a que la normalización lingüística del catalán se produzca por imposición. Pero, para empezar a administrar la ley, hay que ser respetuosos con lo decidido por el Parlament. Y debe ser así no sólo porque, en democracia, es lo que hay que hacer, sino también porque ignorar el consenso alcanzado es jugar con fuego” (“La ley del catalán”, La Vanguardia, 3-1-1998, 5.1.- 5.3.).

94 Els successius redactats provisionals de la llei fins arribar al redactat final (amb les respectives dates), són els següents: Criteris del Govern (18 de febrer), Esborrany de CiU (abril), primer text de la Ponència (23 de juliol), segona lectura del text de la Ponència (9 d’octubre, data de publicació al BOPC), pacte entre CiU i PSC, 8 de novembre (en aquest moment és quan s’arriben a quotes més baixes en quant a normalització, que es recuperen molt lleument amb la incorporació al pacte d’IC i el PI), Dictamen de la Comissió de Política Cultural (26 de novembre, data de publicació al BOPC), i, finalment, Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (aprovada pel Parlament el 30 de desembre).

192

“La nova llei del català”, Avui, 10-2-1997

Un dia després de la publicació de l’editorial d’El Periódico, l’Avui porta un text en què destaca una voluntat de consens per part del Govern i assenyala com a objectiu de “la nova llei sobre l’ús de les llengües oficials”,95 “la defensa del drets lingüístics de tots el ciutadans de Catalunya, tinguin com a pròpia la llengua que tinguin, en l’àmbit comú de promocionar l’ús social del català” (“La nova llei del català”, Avui, 10-2-1997, 2.6.). En aquest fragment es dóna per fet que la promoció de l’ús social del català és un “àmbit comú”, el que pressuposaria la idea de bé comú o d’objectiu compartit per tots o la majoria de ciutadans. Per altra banda, l’expressió “tinguin com a pròpia la llengua que tinguin”, es pressuposa, fa referència a les llengües catalana i castellana i no contempla la resta de llengües pròpies de ciutadans a Catalunya. Aquesta referència acotada al català i al castellà es correspon amb els continguts de la llei (amb l’excepció de l’aranès) i és assumida per tots els diaris observats.

En relació amb aquests dos objectius (defensa dels drets lingüístics i promoció de l’ús social del català), l’Avui qualifica de “fórmula ... salomònica” la proposta del Govern de sancionar de forma indirecta (a través d’altres normes), i fer-ho a iniciativa del ciutadà (Ibíd., 2.6.).96 Afirma que la llei anterior “ha tocat sostre” (Ibíd., 3.3.) i enumera els “fronts socials” que “pretén abordar” (Ibíd., 3.2.).97 En aquest punt trobem una al·lusió a altres opinions en forma de negació interna, expressada de manera que, partint dels fets que ha exposat el diari (el desequilibri lingüístic als mitjans de comunicació, Política Lingüística”, com una de les condicions del PSC per arribar a un pacte amb CiU.

96 Fragment sencer: “Els redactors de la proposta, per tant, han filat molt prim en un punt clau: el règim sancionador que haurà de garantir-ne el compliment. Aquí és on hi ha les principals reticències per part d’alguns grups polítics -sobretot del Partit Popular- i aquí és també on podria haver-hi alguna possibilitat d’alterar determinades sensibilitats socials. Per molt que es digui i s’escrigui que el text busca la defensa del drets lingüístics de tots el ciutadans de Catalunya, tinguin com a pròpia la llengua que tinguin, en l’àmbit comú de promocionar l’ús social del català. En aquest sentit, la fórmula triada es podria qualificar de salomònica: seran els interessats els qui, en defensa del drets que determina la llei, podran recórrer a fórmules sancionadores indirectes, determinades per altres normes” (Ibíd., 2.4.- 2.7.).

97 L’editorial cita els següents àmbits: “mitjans de comunicació, administració de justícia, empreses, comerç...” (Ibíd., 3.2.). Afirma que la Llei de Normalització “ha estat desbordada per l’evolució de la societat, per les distintes revolucions tecnològiques aplicades a les comunicacions -que per ara no fan més que afavorir el desequilibri informatiu en favor del castellà- i per la inèrcia abusiva en alguns sectors com ara l’àmbit judicial o l’administració perifèrica del Govern central- on la presència del català és simbòlica” (Ibíd., 3.4.).

193 considera fora de dubte la necessitat d’elaborar una nova llei (“ningú pot argüir que la llei ja funciona i que ara només cal una empenta social en favor del català” [Ibíd., 3.5.]).

Dels diaris observats aquesta negació interna es produiria en relació als discursos presents a la premsa estatal -entre d’altres mitjans- la qual s’oposa a l’elaboració d’una nova llei.

“La ley del catalán”, ABC, 20-2-1997

Deu dies desprès, el 20 de febrer, l’ABC publica un editorial en què, a més d’informacions i de valoracions sobre accions polítiques, inclou opinions sobre altres aspectes, com ara els drets, les llibertats o la cohesió social a Catalunya. El diari ja havia

Deu dies desprès, el 20 de febrer, l’ABC publica un editorial en què, a més d’informacions i de valoracions sobre accions polítiques, inclou opinions sobre altres aspectes, com ara els drets, les llibertats o la cohesió social a Catalunya. El diari ja havia

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 186-0)