Els jocs del llenguatge

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 24-27)

Capítol 1: Marc teòric

1.2. L’estudi del llenguatge quotidià: els jocs del llenguatge i els actes de parla

1.2.1. Els jocs del llenguatge

Hi ha dues obres de Wittgenstein que marquen un abans i un després en el pensament a la filosofia del segle XX: el Tractatus Logico-Philosophicus i les Investigacions filosòfiques (Terricabras 1997). Aquestes dues obres, publicades respectivament l’any 1921 i l’any 1953, reflecteixen l’evolució del pensament de l’autor. Les Investigacions, tot i mostrar algunes connexions amb l’obra anterior, suposen una revisió important dels plantejaments del Tractactus. Les diferències “formals i de fons” entre aquestes dues obres (Ibíd., 7) fan que sovint es parli del “primer” i del “segon” Wittgenstein, en referència respectivament al pensament del Tractatus i al de les Investigacions. Però aquesta distinció no vol dir que les dues obres no mostrin connexions entre sí. El mateix Wittgenstein afirma que les Investigacions són una revisió crítica d’“errors greus” del Tractatus, de manera que el pensament de les dues obres forma una unitat. Com afirma el mateix autor, els “pensaments...nous [les Investigacions]...només podrien quedar correctament il·luminats per oposició a -i amb el rerefons de- la meva forma de pensar més antiga [el Tractatus]” (Wittgenstein 1983, 50).

Una de les diferències importants entre el Tractatus Logico-Philosophicus i les Investigacions filosòfiques es resumeix en el fet que, així com al Tractatus Wittgenstein va fer “una investigació dels fonaments de la realitat del llenguatge”, a les Investigacions el propòsit és “fer una investigació en els fonaments” (Terricabras 1997, 16. Cursives a l’original). És a dir, mentre que en el primer cas es tracta de trobar, de crear les bases del coneixement científic, en el segon es parteix de les bases establertes per les disciplines del coneixement i l’objectiu de la filosofia consisteix a fer una descripció que contribueixi a aclarir conceptualment l’ús del llenguatge. Ambdós plantejaments, amb les seves diferències fonamentals, tenen en comú el fet de

24 considerar el llenguatge com a font de confusions i malentesos, i en conseqüència, comparteixen també l’objectiu de trobar maneres de clarificar-lo. La diferència rau en el procediment utilitzat per arribar-hi i en els supòsits sobre els quals se sustenta cada procediment.

L’objectiu del Tractatus és fer “una investigació dels fonaments...del llenguatge”

(Ibídem). Aquesta és una obra que tracta de donar resposta al problema filosòfic de la fonamentació del coneixement. Però Wittgenstein no concep aquest objectiu com el fet d’arribar a una única afirmació universalment vàlida, com faria per exemple Descartes.

Per Wittgenstein, la tasca de la filosofia no és aportar teories sinó contribuir a clarificar el coneixement científic. Per aquest motiu analitza les proposicions des del punt de vista lògic, examinant la seva estructura i les condicions necessàries perquè tinguin sentit.

No busca el sentit de proposicions concretes sinó el sentit de qualsevol proposició. Al Tractatus defensa la tesi de l’existència de proposicions elementals. La proposició elemental és aquella forma a la qual s’arriba a reduir una proposició un cop se li ha aplicat l’anàlisi lògica. A les proposicions elementals es troben “els últims elements”, els objectes simples (Terricabras 1997, 8). El pensament del Tractatus es fonamenta a suposar l’existència d’aquests objectes simples i en “la relació reproductiva entre el llenguatge i el món” (Ibídem). De l’acceptació del postulat que existeix una “relació reproductiva entre el llenguatge i el món” es dedueix que els “estats de coses” (les unions dels objectes simples) “han de tenir la mateixa forma lògica que les proposicions (unions de noms: 4.22, 4.221) que els reprodueixen” (Ibídem).8 L’anàlisi lògica de les proposicions que permet arribar a les proposicions elementals formades per objectes simples és la via utilitzada al Tractatus per clarificar el sentit del llenguatge. L’anàlisi feta al Tractatus es basa a considerar que existeixen uns fonaments o unes causes últimes a les quals pot ser reduïda la realitat i que la filosofia és l’encarregada de construir aquests fonaments últims.

A les Investigacions filosòfiques s’abandona aquest plantejament. Els fonaments provenen de la mateixa realitat i la filosofia s’encarrega de descriure’ls: “es tracta de fer una investigació en els fonaments” i no de construir els fonaments del llenguatge (Ibíd., 16). De l’explicació del llenguatge a priori a través de l’anàlisi lògica es passa a la descripció del llenguatge en el seu ús i de les regles que governen els diferents usos del

8 “4.22, 4.221” és la referència de “unions de noms” al Tractatus.

25 llenguatge. Tot i les considerables diferències que comporta el pas de l’explicació lògica del llenguatge a la descripció dels mecanismes del llenguatge en el seu ús, Wittgenstein manté, tant al Tractatus com a les Investigacions, la idea que el problema principal de la filosofia del llenguatge és la determinació del significat. Però, en el cas de les Investigacions, les paraules i les expressions ja no tenen un únic significat, sinó múltiples, i aquests significats es troben en relació amb la utilització que es faci d’elles:

“el significat d’una paraula és el seu ús en el llenguatge” (Wittgenstein 1983, 82; citat a Terricabras 1997, 23). Allò que dóna significat a les proposicions no és la seva lògica interna, sinó “una xarxa de ‘jocs del llenguatge’, feta de paraules, però també d’accions, usos, costums i institucions” (Terricabras 1997, 19). A les Investigacions filosòfiques el significat del llenguatge, és a dir, la correspondència entre el signe lingüístic i el significat, procedeix de la pràctica social: “la manera comuna d’actuar dels homes és el sistema de referència a través del qual trobem la interpretació d’una llengua ...”

(Wittgenstein 1983, 168). El significat del llenguatge queda determinat en el context de producció; s’obté observant el llenguatge en el seu ús.

A l’expressió jocs del llenguatge hi ha associades concepcions que suposen un replantejament important del pensament de Wittgenstein en relació al Tractatus: el llenguatge no té només un significat ni una sola manera de funcionar. Per tant, per tal d’arribar a conèixer el significat i la funció, s’ha d’observar el llenguatge en el seu ús.

Les paraules, com les “caixes d’eines” (Ibíd., 61), serveixen per a múltiples usos en diferents contextos. De la mateixa manera que les eines, les paraules es poden utilitzar per fer coses diferents, poden tenir diferents funcions. Per tant, el significat concret del llenguatge prové de la seva utilització a cada context. Per arribar a explicar el significat de les paraules, s’ha d’observar la seva utilització en cada context particular.

L’expressió joc del llenguatge trenca amb la creença que es pot arribar a definir l’essència dels significats d’un concepte. Els jocs del llenguatge no constitueixen en si mateixos una teoria del llenguatge, ni aporten un model d’interpretació i de classificació de la realitat. Tampoc són “unitats clares, fixes i ben tipificades” (Terricabras 1996, 56).

Més aviat és un enfocament que fa èmfasi en la importància d’observar el llenguatge en el seu ús, en el fet que, per a entendre el seu paper a la vida social, s’ha d’observar el llenguatge en moviment, en procés. Els jocs del llenguatge són processos simplificats de l’ús del llenguatge, extrets de la realitat o construïts. No és una categoria que

26 constitueixi l’estructura interna de la realitat; és un instrument d’anàlisi, un recurs, una tècnica, “que ajuda a aconseguir l’objectiu basic de tota filosofia: l’aclariment conceptual” (Terricabras 1990, 64). Són per tant mecanismes utilitzats per interpretar i explicar la realitat. Són simplificacions que ajuden a explicar una realitat molt més complexa. El concepte de joc del llenguatge no ofereix un model únic d’interpretació;

no requereix com al Tractatus un procediment únic d’anàlisi. És un recurs que, a través de la simplificació i la comparació amb la realitat, pot ajudar a entendre l’ús del llenguatge a la vida quotidiana.

Les Investigacions filosòfiques ressalten la importància d’observar els processos que s’esdevenen en una pràctica social, processos que estan integrats per llenguatge i acció.

D’aquí la importància d’observar el context d’ús del llenguatge per tal d’entendre el seu funcionament, per “examinar el ‘joc’ que dóna, el paper que fa” (Ibíd., p. 61).

L’observació del context d’ús es considera un element imprescindible per tal d’arribar a la seva interpretació. Aquesta perspectiva de descripció del llenguatge que reprèn la importància del cas particular davant l’abstracció, té l’efecte de situar en el centre de l’observació el context social on es produeix la comunicació.

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 24-27)