Arguments quasi lògics

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 163-168)

Capítol 2: Metodologia

3. Categories d’anàlisi

3.2. Esquemes d’argumentació

3.2.1. Arguments quasi lògics

- Contradicció i incompatibilitat: en lògica, una contradicció es produeix quan s’exposa conjuntament una proposició i la seva negació. Als sistemes lògics la contradicció es troba fora de dubte, a causa que els enunciats són unívocs. Com que la univocitat en el significat dels termes únicament es dóna a l’interior de sistemes formals aïllats,52 amb els esquemes d’argumentació els autors parlen d’incompatibilitat en lloc de contradicció. La incompatibilitat es referiria a aquelles situacions en què es realitzen dues afirmacions entre les quals és necessari triar-ne una, en posar-se de manifest que

51 Aquí trobaríem procediments (part dels quals ja han sigut introduïts a l’apartat “2.5. Formes genèriques de construcció de sentit a través dels textos”) com ara el nexe causal en les seves variants, l’associació d’una persona amb les seves accions, o, com s’exposarà en aquest mateix apartat (vegeu infra), l’associació d’un objecte material amb significats socialment compartits (enllaç simbòlic).

52 Els autors indiquen que és poc freqüent que les premisses de l’argumentació apareguin explicades de forma completa i que, en aquells casos en què ho fan, els significats no són definits de manera enterament unívoca.

163 no es poden sostenir totes dues al mateix temps. Els desacords respecte a l’esquema quasi lògic d’incompatibilitat es poden centrar en delimitar els camps de sentit dels termes utilitzats en l’argumentació.53

Les incompatibilitats poden aparèixer a nivell de la persona, els grups o d’altres fenòmens de la realitat. Argumentar la incompatibilitat o defensar la seva absència dependrà de si s’observen totes dues afirmacions a dins d’un mateix conjunt o sistema;

per exemple, dues afirmacions oposades fetes per la mateixa persona es poden tornar compatibles si s’accepta que les circumstàncies són diferents o que s’han produït en períodes de la seva vida que es presenten relativament independents; o, per exemple, per evitar la incompatibilitat en el cas de l’acció del membre d’un grup, es podria presentar aquesta acció com a circumstancial, irrellevant o com a acció que respongués a la vinculació, puntual, d’aquesta persona a un altre grup.

- Ridícul: L’argumentació pel ridícul parteix de la transgressió d’una regla admesa. Una afirmació pot portar al ridícul quan s’oposa, sense cap motiu que ho justifiqui, a concepcions normalment admeses. També es pot produir quan es manté l’adhesió a dues tesis que s’han mostrat incompatibles a través d’una argumentació. En aquests casos,

“caure en el ridícul” comportaria acceptar el plantejament de l’adversari. El ridícul contribueix al manteniment d’un ordre social, acceptat a nivell de la societat en el seu conjunt o a nivell de grups socials més específics. Com assenyalen els autors, l’individu que s’enfronta al ridícul davant d’un grup ha de mostrar “audàcia” i “certa capacitat per superar l’ansietat” a més d’un cert nivell de “prestigi” que contraresti temporalment la confrontació d’uns valors admesos de forma majoritària (Ibíd., 326). El no seguiment d’aquest ordre exposa a un ridícul que pot ser temporal en aquells casos en què finalment es produeixin canvis en la forma de concebre aspectes de la realitat; el comportament, l’acte, l’opinió, deixaran d’estar exposats al ridícul quan “aquells que

53 És en aquest sentit que els autors afirmen que a l’argumentació “dues proposicions no són incompatibles, sinó que arriben a ser-ho” (Ibíd., 315). Una major precisió dels termes pot fer desaparèixer la incompatibilitat, en reduir el camp de sentit o les possibilitats d’aplicació de l’argument (per exemple, es pot substituir el respecte per un “ésser viu” [en el sentit de qualsevol forma de vida] pel respecte per un

“ésser viu humà”, per evitar incompatibilitats entre la primera afirmació i el combat de virus, bacteries o d’altres microorganismes). El fet de considerar incompatibles dues afirmacions (o dues accions, actituds, intencions o d’altres) es troba condicionat per les interpretacions dels termes o per la manera en què es concebin les situacions i pot implicar a tercers; com il·lustren els autors a través d’una reflexió de La Bruyère, “és difícil ser neutral entre dones que són amigues nostres per igual, encara que entre elles hagin trencat la seva amistat per motius en els quals no tenim res a veure; sovint, cal triar entre elles, o perdre-les a totes dues” (Ibíd., 308).

164 llencen una moda nova o aquells que, com Gandhi, es neguen a doblegar-se a les costums d’Occident” (Ibíd., 327) comencin a ser imitats, de manera que ja no contradiguin el sentit comú o les concepcions acceptades de forma majoritària.

- Identitat i definició: l’esquema d’identitat i definició es refereix a procediments en què s’identifiquen elements com a equivalents o similars. Quan la identificació és completa trobem, com a cas paradigmàtic, la definició. Però la identificació també pot ser parcial, basant-se només en certs aspectes o propietats. Igual que en l’elaboració d’un concepte, amb la identificació es produeix una simplificació que posa l’èmfasi en allò que es considera comú entre els termes de la definició o de la identitat. Amb l’esquema d’identitat i definició, els punts de controvèrsia se situaran generalment en la reducció de la realitat operada, en les valoracions que es facin sobre la inclusió o l’exclusió d’elements que es considerin essencials.

- Regla de la justícia: Aquest esquema s’utilitza generalment per demanar un tractament igual a persones o situacions que es conceben o s’observen des del punt de vista d’unes propietats o característiques comunes. La regla de la justícia opera amb l’establiment d’una identificació parcial entre persones, grups, situacions o d’altres fenòmens, identificació que permet que aquests siguin intercanviables sota una perspectiva concreta. La identificació parcial posa de relleu les característiques o propietats comunes destacant-les per davant d’altres. En una demostració completament rigorosa els elements intercanviables haurien de ser idèntics. Atès que fora dels sistemes formals les persones, grups o les situacions sempre presenten diferències en algun aspecte, els desacords entorn d’aquest esquema generalment es trobaran en determinar si aquestes diferències són o no rellevants; si es pot establir aquesta identitat parcial sobre la qual defensar un tractament igual.

- Reciprocitat: l’esquema de reciprocitat, igual que el de la regla de la justícia, es refereix a l’aplicació del mateix tractament a dues persones, grups, situacions o d’altres.

Però, en el cas de l’esquema de reciprocitat, la identificació es realitza sobre la base d’una relació de simetria en què la relació entre a i b és la mateixa que entre b i a.

L’esquema de reciprocitat facilita la identificació entre elements, ja que el tipus de connexió que comporta la simetria ressalta una propietat comú que sembla imposar-se en importància sobre la resta de propietats, de manera que aquest aspecte es presenta

165 com a essencial. Es poden trobar exemples d’aquest tipus d’argumentació aplicats a la realització d’activitats, on la mateixa valoració que rep l’acte d’oferir o donar un bé o un servei, s’aplica a l’acte de rebre-ho;54 o en la “transposició de punts de vista”: “ja que trobem estranyes les costums dels perses, ells no s’haurien de sorprendre de les nostres?” (Ibíd., 345).

- Transitivitat: en lògica formal la transitivitat és una propietat que permet passar d’afirmar que existeix la mateixa relació entre a i b, i entre b i c, a afirmar que aquesta mateixa relació també existeix entre a i c. L’esquema de transitivitat pot incloure relacions d’igualtat, superioritat, inclusió o ascendència. Un exemple de transitivitat el trobem en la màxima “els amics dels teus amics són els meus amics” (Ibíd., 353).

Aquestes relacions “d’aliança o d’antagonisme entre persones i entre grups” presents a diferents àmbits socials (persones i grups en relacions informals, relacions entre institucions, relacions internacionals...) són susceptibles de ser presentades amb l’esquema quasi lògic de transitivitat, “en conèixer i admetre tots per complet els mecanismes socials en què es recolzen aquests arguments” (Ibíd., 355). La transferència de formes de relació, també es pot aplicar a esdeveniments, propietats o valors, de manera que aquests elements s’organitzin d’acord amb un tipus de relació;55 un cas molt estès d’aplicació de la transitivitat el trobaríem en el sistema d’eliminatòries, on, per imperatius pràctics, s’aplica la relació de transitivitat, determinant que si A guanya a B i B guanya a C, A és millor que C.

- Inclusió de la part en el tot i divisió del tot en les seves parts: en aquest grup d’esquemes quasi lògics es troben dos tipus de relacions: aquella que extreu conclusions de la inclusió d’una part en el tot i la que divideix el tot en parts. El primer tipus d’esquema es pot fer servir per demanar el mateix tractament a la part que al tot, o a l’invers (“el que val pel tot val per la part” [Ibíd., 359]), sense necessitat d’atribuir cap mena de qualitat específica a les parts o al conjunt. També pot ser enfocat des del punt

54 Alguns dels exemples que posen els autors serien l’afirmació “el que és honorable d’aprendre, també és honorable d’ensenyar” (Ibíd., 344, estret de Quintilià, Llibre V, cap. X § 78); o “si per a vosaltres no és deshonrós vendre’ls [a propòsit dels impostos], tampoc ho serà per nosaltres comprar-los” (Ibíd., 343, estret d’Aristòtil, Retòrica, 1397a). En el context i època actuals podem trobar un exemple d’aquest esquema de reciprocitat en l’extensió de la sanció de l’exercici de la prostitució als clients i als promotors de la seva pràctica.

55 Alguns dels tipus de relació que anomenen els autors són “més gran que, més pesat que, més estès que”

(Ibíd., 356) o, com ja s’ha exposat, relacions d’“d’igualtat, superioritat, inclusió, [o] ascendència” (Ibíd., 353).

166 de vista quantitatiu, en el sentit que si el tot engloba la part, és més important que la segona; o també es pot utilitzar per establir una relació proporcional en termes quantitatius entre la part i el tot, assignant el valor que correspondria a la part com a fracció del valor del tot. L’esquema d’inclusió de la part en el tot comporta una certa homogeneïtat entre aquells elements que conformen el tot, al mateix temps que una certa distinció entre el que serien les parts.

El segon tipus de relació és l’esquema de divisió del tot en les seves parts. Aquest esquema pot ser utilitzat per determinar el conjunt de possibilitats que expliquen un fet, una acció o un esdeveniment (per exemple, l’acció X és resultat de la ignorància, de la mala fe o d’ambdues), o també pot ser utilitzat per delimitar les solucions o les alternatives possibles. Des d’un punt de vista general, aquesta divisió comporta una transformació d’allò continuo en discret, excloent les interaccions, la fluïdesa, els matisos o les imbricacions; és un esquema que estructura i classifica, segmentant allò real i delimitant el conjunt de possibilitats.

- Comparació: la comparació equipara elements mitjançant una ordenació (“més o menys que...”) establerta sobre la base de dues idees o qualitats oposades (alt, baix;

petit, gran, etc.). Aquest tipus d’esquema quasi lògic comporta un ordenament quantitatiu que incorpora de forma implícita alguna unitat de mesura. La unitat utilitzada com a mesura en la comparació contribueix a la força persuasiva de l’argument: “en certs casos, serà més avantatjós descriure un país afirmant que és nou vegades més gran que França a dir que és la meitat del Brasil” (Ibíd., 379). La comparació té l’efecte d’apropar els elements comparats; així una persona, un grup o qualsevol fenomen al que s’assignin qualitats negatives, en ser comparat amb altre valorat positivament, pot ser revaloritzat, al mateix temps que es pot produir l’efecte de devaluar el segon.56 La comparació també pot ser utilitzada com a estratègia, quan una acció o una mesura valorada de forma negativa es compara amb altra pitjor, rebaixant així la valoració negativa de la primera: per exemple, una externalització parcial de

56 Dir que un intel·lectual té més coneixements acadèmics que el personatge de moda a la premsa del cor, tindria l’efecte de revaluar el segon al mateix temps que devaluaria al primer (des del punt de vista l’ordre de valors del context acadèmic). És en aquest sentit que els autors afirmen que “un procediment eficaç, per desqualificar algú, consisteix en confrontar-lo amb allò que menysprea, encara que sigui per afirmar que és superior” (Ibíd., 379).

167 serveis sanitaris podria passar a ser considerada “mal menor” si abans s’ha plantejat la privatització total.

- Sacrifici: l’argument del sacrifici és una variant de l’argument de comparació, amb què es busca extraure la força de l’argument del sacrifici que s’estaria disposat a fer per tal d’obtenir un resultat. El valor relatiu atorgat a l’element sacrificat donarà una idea del valor atribuït a l’objectiu perseguit.57

- Probabilitats: els arguments que utilitzen un esquema de probabilitats redueixen la realitat a sèries o col·leccions d’éssers o d’esdeveniments, semblants en certs aspectes.

Partint d’aquesta reducció fan una valoració basada en la probabilitat de la seva aparició o consecució. Els desacords sobre aquest enllaç se situaran en la reducció que s’ha operat per tal d’incloure elements dispars a dins d’un mateix conjunt. Els autors de la teoria de l’argumentació assenyalen l’utilitarisme o “els teòrics de les funcions de decisió” (Ibíd., 398) com a corrents teòriques que fan servir el càlcul de probabilitats.

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 163-168)