Justificació de la tria

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 44-0)

Capítol 1: Marc teòric

2. Model d’anàlisi

2.2. El model d’anàlisi crítica del discurs de Norman Fairclough

2.2.1. Justificació de la tria

El model d’anàlisi crítica del discurs elaborat per Norman Fairclough s’ha pres com a referent teòric en l’anàlisi dels textos en ser un model que incorpora plantejaments de teoria social que considero importants, com ara l’observació del canvi social, les relacions de poder i la integració dels nivells de l’estructura i de l’acció individual.

Fairclough parteix del camp de la lingüística, però el seu model mostra la influència o la referència explícita a teòrics socials com Antonio Gramsci, Michel Foucault, Anthony Giddens, Pierre Bourdieu o Louis Althusser, de manera que els camps de l’anàlisi lingüística i l’anàlisi social són integrats a dins d’un model teòric i metodològic.

A la part lingüística, partint d’obres d’autors que observen aspectes socials com els coneixements, les identitats i les relacions socials als textos, Fairclough incorpora elements estructurals més enllà del context de la interacció, centrats en la ideologia, l’hegemonia i les relacions de poder. L’autor fa èmfasi en la presència d’aquests elements a l’esdeveniment social concret, en la necessitat d’observar i analitzar, des d’un punt de vista crític, aquells elements del discurs associats amb la ideologia i les relacions de poder. D’aquesta manera l’anàlisi va més enllà del context de la interacció, per observar i analitzar la presència d’aquests elements estructurals.

A la part de teoria social, la contribució d’aquest autor com a lingüista, es troba en connectar la teoria social més abstracta o general amb l’observació dels textos, en oferir procediments i eines que tradueixin plantejaments i conceptes teòrics en instruments d’observació i anàlisi. Per tant, el model integra aquests dos camps, el de la teoria social i el de l’anàlisi dels textos, de forma que la teoria social pugui ser traduïda en l’observació directa dels textos i l’anàlisi dels textos incorpori l’observació d’elements que van des del nivell text, passant pels contextos d’interacció, fins arribar a elements estructurals com la ideologia, l’hegemonia o les relacions de poder entre grups socials.

A més de la integració d’aspectes de teoria social amb l’observació dels textos, hi ha altres raons que em van portar a prendre aquest model com a referència: la concepció dialèctica de la relació entre acció/interacció i estructura social, l’èmfasi en el canvi

44 social com a objectiu d’observació i l’assumpció d’una perspectiva crítica. Un dels principals eixos que ha diferenciat corrents teòriques, escoles o autors a dins la sociologia, ha sigut el debat entre aquells plantejaments que posen l’èmfasi en aspectes estructurals i aquells que ho fan en aspectes individuals, generant crítiques, respectivament, de sobredeterminació de l’estructura i de sobrevaloració de la llibertat de l’individu. Entre les diverses propostes teòriques que, a dins la sociologia, han buscat integrar aquestes dues perspectives d’observació, el model de Fairclough es pot situar a prop dels plantejaments generals de la teoria de l’estructuració de Giddens, ja que la relació dialèctica entre estructura i agència és una constant al llarg del model. La interdependència entre aspectes estructurals i l’acció discursiva es troba integrada a cadascun dels components del model: a l’acció o interacció realitzada a través del text, a les pràctiques socials com a convencions socialment compartides, als recursos amb què compten els individus, a les identitats i les relacions socials, a les relacions de poder o a conceptes com la ideologia o l’hegemonia. Es considera que cadascun d’aquests elements, observats a través dels textos, es troba interrelacionat amb la resta.

Un altre objectiu de partida del model és el d’analitzar el canvi social. L’observació del canvi s’incorpora des del punt de vista textual a través del concepte d’intertextualitat, el qual incorpora la idea que tot text forma part d’una cadena de textos, ja que integra veus i idees de textos passats, al mateix temps que pot respondre a una previsió de textos futurs. Des del punt de vista social es pot observar que la mateixa relació dialèctica entre estructura i acció incorpora una concepció diacrònica; aspectes estructurals com ara normes i convencions socials condicionen l’acció en esdeveniments socials concrets, al mateix temps que les accions contribueixen a la transformació, la reproducció o al canvi social.

L’últim aspecte a destacar del model és la perspectiva crítica, que consisteix en explicitar idees o relacions que no es mostren del tot evidents per als participants en la interacció. En aquest sentit, la perspectiva crítica deriva de l’observació d’aspectes estructurals, presents al text a través dels coneixements, les identitats i les relacions entre els participants en la interacció (relacions de poder, ideologia, hegemonia, normes i convencions socials).

45 2.2.2. Plantejament general del model

El model d’anàlisi crítica del discurs de Norman Fairclough (1992)30 és una proposta teòrica i metodològica orientada a l’anàlisi del canvi social i cultural. Deriva del propòsit d’elaborar un model que integri teoria social amb eines aplicables a l’anàlisi dels textos; en una revisió dels treballs existents fins al moment de la publicació, Fairclough troba que les obres examinades se centren, bé en aspectes textuals sense observar -o sense fer-ho suficientment- els aspectes socials, o bé en aquests segons prestant poca atenció a les característiques lingüístiques dels textos. L’autor és partidari de la integració d’aquests dos camps del coneixement en un únic model teòric i metodològic. Per una banda, argumenta que els efectes del discurs no es poden observar de forma satisfactòria si no s’explica què està passant a nivell social quan es produeixen els textos, quan la gent parla o escriu. En aquest sentit l’observació ha d’incorporar elements socials com ara les identitats i les relacions socials, els recursos de què disposen els participants, les normes i les convencions que condicionen i donen sentit a l’acció discursiva, la ideologia, o les relacions de poder entre grups socials. Per l’altra, l’anàlisi del discurs ha de comptar amb un model teòric i metodològic que permeti i faciliti el treball amb el material textual. Les teories socials han de ser traduïdes en eines d’anàlisi que es pugin aplicar a l’observació directa dels textos. Per Fairclough l’anàlisi del discurs ha d’oscil·lar entre aquests dos focus, entre el text i els components socials, entre formes socials d’estructurar el llenguatge i pràctiques socials.

Fairclough es fixa quatre objectius que creu hauria d’oferir un model d’anàlisi del discurs dirigit a l’estudi dels canvis socials. Considera que el model ha de ser multidimensional, multifuncional i que ha d’incorporar una perspectiva històrica i una perspectiva crítica. El model ha de ser multidimensional en el sentit d’observar simultàniament els nivells del text, de la pràctica discursiva i de la pràctica social. Les propietats específiques de cada text o discurs han de ser relacionades amb elements socials presents a la pràctica discursiva, al mateix temps que la pràctica discursiva es considera com un cas particular (“instance”) d’un tipus de pràctica social. La relació

30 Principalment es pren com a referència la formulació del model que fa l’autor a Discourse and social change (1992), tot i que també s’incorpora alguna matisació apareguda a Analysing discourse (2003). La incorporació de la teoria de l’argumentació de cara a l’anàlisi del discurs polític s’explica a l’apartat 2.3.

d’aquest capítol i es fa basant-se en el seu treball Analysing political discourse, publicat al 2012 de forma conjunta amb Isabela Fairclough.

46 entre les dimensions de la pràctica social i de la pràctica discursiva és dialèctica; les pràctiques socials, com a conjunt de possibilitats, constitueixen les condicions de realització de la pràctica discursiva, al mateix temps que aquesta contribueix a reproduir o a transformar les pràctiques socials.

El segon requeriment del model és la multifuncionalitat. La concepció de l’anàlisi multifuncional es basa en l’obra de Michael Halliday i consisteix en observar la interrelació entre els textos, i els coneixements, les relacions i les identitats socials;31 els canvis en els discursos contribueixen a produir canvis en aquests elements, de la mateixa manera que els coneixements, les relacions i les identitats socials condicionen la producció i la interpretació dels textos.

El tercer requeriment del model, la perspectiva històrica, fa que el model s’orienti cap a l’observació dels processos i els canvis socials. A la dimensió del text aquests processos es poden observar a través de la manera en què aquest es troba relacionat amb textos anteriors: mitjançant la intertextualitat, noció que fa referència a la presència de fragments de text en altres textos.

Per últim, l’anàlisi també ha d’incorporar una perspectiva crítica, en el sentit de mostrar o explicitar connexions que no són del tot evidents per a les persones implicades en la interacció. Amb la perspectiva crítica, també hi ha el propòsit de matisar la concepció unidireccional amb què el canvi discursiu s’exerceix de dalt a baix, contemplant la influència en sentit contrari, produïda per les lluites i resistències dels agents als condicionaments estructurals.

31 Els coneixements, les identitats i les relacions socials es corresponen respectivament amb les funcions ideacional, identitària i relacional. La funció ideacional comprèn els sistemes de coneixement i de creences. A la funció ideacional s’observa la manera en què els textos donen sentit a la realitat: als processos i a les entitats i les relacions socials. La funció identitària fa referència al complex de categories socials o rols presents als discursos. A la funció relacional s’observen els processos de negociació d’aquestes categories socials produïts a la interacció. De la mateixa manera que amb les diferents dimensions del model (text, pràctica discursiva i pràctica social), es considera que aquestes tres funcions es troben interrelacionades.

47 2.2.3. El discurs com a text, com a pràctica discursiva i com a pràctica social

El model de Fairclough presenta tres dimensions: el text, la pràctica discursiva i la pràctica social. A la dimensió del text es busca relacionar el text amb “propietats socials dels esdeveniments discursius com a instàncies de la practica social” (Fairclough 1992, 8).32 La dimensió de la pràctica discursiva se centra sobretot en dos aspectes: en els processos de producció, distribució i consum de textos i en la noció d’intertextualitat.

Els processos de producció, distribució i consum de textos variaran segons el tipus de pràctica social realitzada i d’acord amb factors socials. A dins d’aquests processos, periodística o la pràctica comercial. Les pràctiques socials són convencions relativament estables i socialment compartides que delimiten els usos o els elements socials (coneixements, relacions, identitats, etc.) que es consideren rellevants de cara a la

32 Text en anglès: “[My three-dimensional approach enables relationships between discursive and social change to be assessed, and detailed properties of texts to be related systematically to] social properties of discursive events as instances of social practice”.

33 El model parteix de la idea que el discurs presenta diferents dimensions que van des del text fins a l’estructura social. Per aquest motiu, tant els elements lingüístics com els socials es poden trobar a cadascuna de les dimensions (Fairclough 2003). L’estructura social es refereix a entitats d’un alt nivell d’abstracció. A la vessant purament lingüística trobaríem la llengua, en el sentit del conjunt de normes i convencions gramaticals o del conjunt de possibilitats d’expressió de què disposen els parlants (aquest plantejament es pot vincular amb la concepció de Giddens de l’estructura com a regles i recursos que condicionen al mateix temps que possibiliten l’acció; vegeu c.1, 2.4.1.). A la vessant social trobaríem els sistemes més generals, com ara l’estructuració social sobre la base de classes, gènere, edats o d’altres categories socials. Els nivells més generals de l’estructura i la pràctica discursiva es troben relacionats a través de les pràctiques socials. A la vessant textual de la pràctica social trobem els “ordres del discurs”, concepte que l’autor pren de Foucault i que defineix com a “configuracions completes de les pràctiques discursives en institucions particulars, o fins i tot en el conjunt d’una societat” (Fairclough 1992, 9. Text en anglès: “total configurations of discursive practices in particular institutions, or indeed in a whole society”). Els ordres del discurs determinen pautes que mostren una pervivència en el temps, al mateix temps que són susceptibles al canvi. A la dimensió de la pràctica discursiva trobem els discursos, és a dir, qualsevol text produït de forma oral o escrita. La influència de factors socials és present als tres nivells, però es fa més palesa conforme ens anem apropant a la interacció, on les ideologies i les relacions de poder s’expressen a través de maneres de representar la realitat, a través dels recursos dels parlants en la forma de coneixements, identitats i relacions socials.

48 interacció, o des d’un altre punt de vista, constitueixen el conjunt de possibilitats de les quals disposen els participants en la interacció.34

El discurs com a text

Fairclough situa la seva concepció del text contraposant-la amb la lingüística estructural i fent una revisió crítica de les primeres formulacions fetes des de la sociolingüística. La lingüística estructural, tal com la va delimitar Saussure, parteix de la distinció entre llengua (langue) i parla (parole). La llengua és el sistema signes contemplat des d’un punt de vista abstracte, és a dir, independentment dels contextos de producció. La parla és l’ús que fan els parlants d’aquest sistema de signes que constitueix la llengua. A la lingüística estructural es considera que la parla no pot ser estudiada, ja que l’ús que fan els parlants de la llengua, en respondre a desitjos individuals, és impredictible. Per aquest motiu l’objecte d’estudi de la lingüística tradicional és la llengua com a sistema de signes. La crítica a aquest plantejament realitzada des de l’anàlisi crítica del discurs o des de disciplines com la sociolingüística o la pragmàtica, va dirigida principalment a la no inclusió del context d’ús en l’anàlisi de la llengua.

La sociolingüística s’oposa a la concepció sausseriana segons la qual la llengua en el seu ús no pot ser estudiada de forma sistemàtica. En un primer moment, aquesta disciplina es va dedicar, entre d’altres aspectes, a observar la variació en l’ús del llenguatge en relació amb variables socials com la relació entre les persones que participen en la interacció, les seves intencionalitats o el tipus d’esdeveniment social en què es produeix.35 Per Fairclough, l’anàlisi crítica del discurs, a més de la situació

34 Cada tipus de pràctica social delimita un conjunt de possibilitats, la qual cosa no vol dir que les convencions no es puguin modificar o que es trobin clarament delimitades, definides o explicitades. La convenció social igualment serà present en aquells casos en què els participants no en siguin del tot conscients o en aquells que, intencionalment, no la segueixin, ja que el trencament o la variació pren el seu significat en relació amb la convenció.

35 Fairclough afirma que aquests primers treballs representen un pas important en introduir aspectes socials en l’estudi del llenguatge. Tanmateix, observa alguns aspectes addicionals a tenir en compte. El primer d’ells és l’observació bidireccional de les variables en lloc d’observar-les de forma unidireccional.

L’ús lingüístic es pot explicar a través de la situació en què es produeix la interacció, de les relacions existents entre els participants i de les seves intencionalitats. Però l’ús del llenguatge també ha de ser observat en el sentit invers, és a dir, en la manera en què la parla contribueix a crear la situació, a establir la relació entre els participants i a construir les seves identitats socials. El segon aspecte a tenir en compte és l’observació de factors estructurals presents a la interacció. Segons aquest autor, amb l’observació de la

49 social, les relacions i les intencionalitats dels agents, hauria d’observar aspectes estructurals, contemplant elements com ara la pertinença dels participants a categories i grups socials, juntament amb les relacions de poder que deriven d’aquesta pertinença.

Aquests aspectes també s’han d’analitzar des d’una perspectiva històrica, en la seva contribució als processos socials de reproducció, transformació o canvi social.

Com a principal referent en l’estudi del llenguatge, Fairclough parteix de la teoria de la Lingüística sistèmica funcional de Michael Halliday. La Lingüística sistèmica funcional defensa que els textos presenten de forma simultània tres tipus de funció: la funció textual, la funció interpersonal i la funció ideacional (Fairclough 1992). Fairclough parteix de les funcions de Halliday per identificar tres tipus de significat presents als textos: l’acció, la representació i la identificació (Fairclough 2003). Considera que aquests tres tipus de significat es poden trobar tant als fragments de text més petits com al text en la seva totalitat. El primer dels tipus de significat, l’acció, incorpora la funció textual de la teoria de Halliday i es trobaria a prop del que aquest autor diferencia com a funció interpersonal. L’acció, com a tipus de significat dels textos, incorpora el plantejament general dels actes il·locutius de la teoria dels actes de parla. En comparació amb la funció de Halliday, el plantejament de Fairclough se centra en l’acte.

D’aquesta manera es posa l’èmfasi en el fet de considerar el discurs com una de les possibles maneres d’interactuar entre persones a dins d’esdeveniments socials.36 La representació, com a segon tipus de significat present als textos, fa referència a la concepció del món material i social, representat bé com a realitat externa o objectiva, o bé com a realitat interna o subjectiva; com a “món mental” (Ibíd., 27). La representació es correspondria amb la funció ideacional del model de Halliday. El tercer tipus de significat és la identificació. Fairclough interpreta aquest significat associant-lo al concepte d’habitus de Bourdieu, a les disposicions a l’acció adquirides i orientades cap a la pràctica i susceptibles d’actualització.37 En el cas dels discursos, l’habitus es traduiria en disposicions a parlar o a escriure de maneres determinades. La identificació

situació i de les relacions i intencionalitats dels participants, s’estaria observant les “característiques de superfície” (Ibíd., 63; text en anglès: “surface features”).

36 Tot i posar l’èmfasi en l’acció, els continguts relacionals (els continguts que es correspondrien amb la funció interpersonal de Halliday) no es deixen de considerar, ja que l’observació del context de l’acció incorpora el tipus de relació que existeix entre els participants en la interacció. Per exemple, l’acció d’informar a l’interlocutor sobre unes expectatives incorpora diferents tipus de relacions entre els participants en el cas d’una situació familiar o en el cas d’una entrevista de treball. Per la seva banda, les relacions socials entre els participants estan influenciades per pràctiques socials i sistemes més generals de l’estructura social, on entren en joc els rols i categories socials i les relacions de poder.

37 El concepte d’habitus de Bourdieu s’exposa amb major deteniment a l’apartat 2.4.2. del marc teòric.

50 reflecteix l’adscripció de la persona a opinions, judicis, idees, que al mateix temps es relacionen amb grups o corrents socials de pensament o opinió.

La dimensió del text incorpora també aspectes formals. Els aspectes formals no es limiten a una qüestió d’estil sinó que aporten informacions rellevants sobre el context social de producció del text. De cara a l’anàlisi dels textos, Fairclough ressalta la importància d’evitar la separació entre forma i contingut. Abordar l’anàlisi d’aquestes dues categories per separat pot portar a conclusions errònies, ja que la forma no és només l’aparença externa sinó que contribueix a construir el sentit dels textos. La forma que adopten els textos és un indicador important d’elements socials de la interacció, com ara la situació, els rols i identitats socials dels agents que intervenen, i les seves relacions. Aquests elements contextuals es veuran reflectits en l’estil i en l’organització dels textos, informant sobre el tipus de pràctica social que es realitza mitjançant la pràctica discursiva

El discurs com a pràctica discursiva

La pràctica discursiva s’ubica a l’esdeveniment social concret i és la forma particular que pren en cada cas un tipus de pràctica social o convenció social relativament estable.

La pràctica discursiva fa referència als elements textuals, que poden tenir més o menys presència segons el tipus de pràctica social que s’estigui realitzant:

“en alguns casos, la pràctica social pot estar constituïda en la seva totalitat per la

“en alguns casos, la pràctica social pot estar constituïda en la seva totalitat per la

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 44-0)