Aproximació al context mediàtic

En aquesta investigació s’observen els discursos produïts entorn dels processos de negociació i aprovació de lleis de política lingüística. El corpus d’anàlisi és format per textos editorials de diaris editats a Barcelona (La Vanguardia, El Periódico i l’Avui) i a Madrid (El País, El Mundo i l’ABC). En l’observació del context es parteix de considerar interrelacionades la premsa escrita i la part pública de la política a través de la concepció del diari com a actor polític (Borrat 1989) i del diari com a escenari de la part pública de la política (Cardús 1995). Borrat concep el diari com un actor polític que no es limita a narrar o a transmetre la informació sinó que pren part activa en els conflictes. En la seva intervenció el diari pot prendre els papers de narrador, comentarista o actor, amb implicacions com a part principal o com a tercer no directament involucrat, però amb expectatives de guanys. En la concepció del diari com a escenari de la part pública de la política, el diari no només se situa en el terreny de joc de la política, sinó que es considera que aquesta “es fa en una proporció altíssima des de les pàgines dels diaris” (Cardús 1995, 17). El diari constitueix un camp de joc on els combats es lliuren mitjançant les paraules. Les pàgines dels diaris són l’escenari de declaracions d’intencions, filtracions, tantejos i desmentiments, on es produeix la propagació de crítiques o de rumors, i on les intencions sovint es llegeixen entre línies.

La interrelació entre els diaris observats i el camp de la política es concep des de la perspectiva de les teories de Borrat i Cardús. En aquest sentit s’observa la premsa escrita com un camp (Bourdieu) complex constituït en base a interrelacions entre individus i grups no exemptes de contradiccions i de conflictes, i en el qual existeixen relacions de dependència mútua entre premsa i els poders econòmics i polítics.

105 Text en anglès: “…the process of institution consist of assigning properties of a social nature in a way that makes them seem like properties of natural nature...”.

102 A la teoria del diari com a actor polític, Borrat observa la política com un escenari al qual els diaris entren a formar part, participant de forma activa en els conflictes. La presa de posició per part dels diaris pot mostrar diversos nivells d’intervenció en els papers de narrador, comentarista o actor amb implicacions com a part principal o tertius gaudens.¹⁰⁶ El diari pot situar-se al mig d’un conflicte, contribuint a generar-lo o participant en la seva gestió amb diversos graus d’implicació; o pot mostrar un paper més extern, però igualment parcial, amb la publicació d’uns fets prèviament filtrats a través de la selecció i jerarquització dels continguts.¹⁰⁷ El diari articula la informació d’acord amb la visió que vol donar de cada esdeveniment o de cada conflicte. En la seva intervenció en el paper d’actor polític pot recórrer a la demanda de consens quan vol reforçar les relacions de força existents o en canvi, utilitzar els seus recursos per mirar de capgirar una situació. Pot contribuir a generar conflictes o reaccionar davant les accions d’altres diaris o mitjans de comunicació: el diari intervé en els conflictes mitjançant l’“acció, a iniciativa pròpia, o per reacció davant la iniciativa d’altres”

(Borrat 1989, 16). El diari es troba a dins un camp de relacions de forces on les diferents parts utilitzen els seus recursos en la defensa dels seus interessos; es troba “inserit en una vasta xarxa de conflictes, bilaterals uns, multilaterals altres, enfrontant-se amb un elenc molt ample i variat d’antagonistes” (Ibídem).

Partint de la selecció i la jerarquització de fets, esdeveniments i conflictes socials el diari construeix una narrativa. Enllaça les notícies en el temps enfocant o centrant-se en alguns dels seus aspectes. Per exemple, pot establir diferents tipus de nexos o relacions entre esdeveniments que succeeixen en diferents moments temporals, ja sigui en

106 Borrat utilitza el terme tertius gaudens en el sentit donat per Georg Simmel, com “el tercer [que] no està directament involucrat en el conflicte, però tracta d’aprofitar-se d’ell” (Borrat 1989, 21). Alguns exemples serien posar en contra una part davant l’altra part en benefici propi, guanyar el favor d’una en detriment de l’altra o oferir recolzament a canvi de la millor oferta.

107 En el procés d’elaboració d’una notícia no es pot evitar el fet de seleccionar continguts, d’articular-los d’una forma determinada i d’haver de triar un lèxic per expressar-los, tria que comportarà connotacions de sentit per l’ús dels termes en diferents contextos. El diari necessàriament ha de seleccionar les notícies que apareixeran a la publicació i ha d’atorgar-les una importància relativa (portada, primeres pàgines, nombre de caracteres, situació dins la pàgina...), de la mateixa manera que ha de prendre decisions respecte a l’enfocament de l’esdeveniment, tant pel que fa a la selecció dels fets i a la seva articulació al llarg del text, com a la tria del lèxic. La importància relativa atorgada a l’esdeveniment es reflecteix en l’espai i recursos dedicats: en el tipus d’article (editorial, crònica, informació...) o en l’autor de l’article (periodista de plantilla, cap de secció, articulista, col·laborador extern....); en el lloc a dins del diari i en la ubicació a dins la secció (secció de política, cultura, societat; ubicació a les primeres o a les últimes pàgines del diari o de la secció), o en l’espai i recursos destinats (situació a dins la pàgina, nombre de paraules, fotografies, grandària del titular...). La selecció i jerarquització dels continguts contribueix de forma inevitable a mostrar una visió parcial de la realitat. Però partint d’aquest marge de parcialitat, els agents que participen en la presa de decisions a cada diari poden buscar apropar-se a una major objectivitat o, en canvi, intervenir de forma activa en els conflictes.

103 l’associació de fets passats amb aquells ocorreguts en el present, o en la previsió de fets futurs, partint circumstàncies presents. Pot buscar causes, preveure conseqüències, valorar mitjans i objectius, intencionalitats o altres tipus de relacions entre esdeveniments no simultanis en el temps.¹⁰⁸ El diari, en la construcció de les seves narratives, també pot articular elements que no se succeeixen en el temps, principalment en atribuir qualificatius o en assignar propietats a persones o a grups socials, però també en definir, delimitar o assenyalar allò que considera propi o característic de fenòmens, com ara esdeveniments, situacions, rols, processos o institucions (des de diferents tipus d’organitzacions fins a normes i convencions socials).¹⁰⁹ Mitjançant la selecció d’elements de la realitat i la seva l’articulació, bé com a articles de premsa puntuals o bé desplegats al llarg dels dies o de períodes més llargs de temps, el diari construeix narratives que inevitablement o de forma més o menys intencionada, constitueixen interpretacions de la realitat.

Però la relació entre la política i la premsa escrita no es limita només al paper del diari com a actor polític. Cardús, en una anàlisi de les interrelacions entre premsa i poder polític a Catalunya al període 1981-1992, defensa la tesi que els diaris són el principal escenari on esdevé la part pública de la política.¹¹⁰ La tesi principal d’aquesta perspectiva d’anàlisi és que “la política no és només explicada a través de la informació

108 Per més informació sobre les formes d’associar fenòmens que esdevenen en diferents moments temporals, vegeu c.1, 2.5.2. i c.2, 3.2.

109 Vegeu c.1, 2.5.1. i c.2, 3.2.

110 Com afirma l’autor, la televisió és un altre mitjà de comunicació que recull declaracions d’actors polítics. La televisió “té la força de la representació, de la presència” i pot tenir molt més impacte que la premsa (Cardús i Ros 1995, 18). Però és un mitjà en què, per raó dels temps televisius, no es pot produir un intercanvi i on no es crea un “discurs permanent” (Ibídem). És en aquest sentit que afirma Cardús que la televisió “no podria reemplaçar la premsa, sense que es posessin en perill els mecanismes de producció de discurs polític”, i una prova d’això és que, mentre que els polítics podrien prescindir de “reculls de telenotícies”, no ho podrien pas fer dels reculls de premsa (Ibídem). La contraposició de l’impacte de les notícies televisives respecte al desenvolupament d’un discurs de referència als diaris, també el podem trobar a altres estudis sobre els mitjans de comunicació. A la televisió, la quantitat de temps dedicat a una notícia “depèn menys dels seu argument que del seu mode de presentació” (Golding, Elliot 1979, 138;

citat a Wolf 1987, 239). En aquest mitjà de comunicació “la valoració de la noticiabilitat d’un esdeveniment depèn també de la possibilitat que aquest proporcioni ‘bon material’ visual” (Wolf 1987, 240), del fet de comptar amb enviats especials, imatges de qualitat, entrevistes o informacions exclusives.

Els diaris, en canvi, poden constituir una referència per a la resta de mitjans de comunicació, establint

“paràmetres professionals”, com per exemple el NewYork Times i el Washington Post als EEUU (Ibíd., 245). Les imatges i els missatges verbals breus de la televisió poden produir una impressió més vívida en la consciència. La televisió té la força de l’impacte, de la presència a través de la imatge, però és un mitjà amb temps molt limitats per a l’anàlisi. Com a contrapartida de la seva eficàcia, a la televisió es desenvolupa un discurs restringit a aspectes considerats clau o condicionats per la disponibilitat de material visual, a diferència de la premsa on, tot i les limitacions d’espai, s’aprofundeix més en l’anàlisi de la situació i en exposar, raonar o justificar motius per a la defensa d’una opinió o d’un posicionament ideològic. És en aquest context on la part pública de la política (els agents polítics que hi tenen accés) troba un terreny de joc més favorable per el seu desenvolupament.

104 periodística, sinó que la política es fa en una proporció altíssima des de les pàgines dels diaris” (Cardús 1995, 17. Cursives a l’original). En la defensa d’aquesta tesi, Cardús prèviament desemmascara la capacitat real d’influència de la política en modificar els trets estructurals de la societat. La política és una “acció social de caràcter més aviat epidèrmic, sense grans conseqüències pel que fa als canvis en les estructures profundes de la mateixa societat, per molt que tingui la tendència a autopresentar-se de manera transcendental” (Ibíd., 10). Partint d’aquesta concepció de la política, els diaris són l’escenari on es visualitza i es produeix una part important de la vessant pública de la política. Les pàgines dels diaris són l’escenari a través del qual els agents polítics i socials reben una part important de les declaracions d’altres agents, on interpreten les seves intencions, l’escenari que poden utilitzar, quan hi tenen accés, per temptejar les reaccions que produiria determinada acció, per fer córrer rumors, informacions; o contràriament, per desmentir-los. Als diaris es visualitza públicament una selecció d’allò que succeeix a la política i a la societat, però els diaris mateixos també constitueixen una part del terreny de joc on els agents fan servir diversos recursos i estratègies discursives. El poder relatiu de cada diari al camp mediàtic dependrà de la possessió relativa de diferents tipus de capital; no només de capital econòmic (empresa editorial, empreses anunciants, nombre de lectors) o de capital social (per exemple, relacions amb agents polítics com a fonts d’informació), sinó també de capital simbòlic en la forma de reconeixement (derivat, per exemple, del rigor informatiu, de la trajectòria passada del diari o del prestigi dels col·laboradors).

El diari, com a escenari de la part pública de la política, pot fer de plataforma de comunicació i d’intercanvi entre actors socials i polítics davant un públic lector. El diari pot prestar les seves pàgines a les estratègies dels actors polítics o socials¹¹¹ a través d’insinuacions, temptejos, rumors o desmentits; sobretot si aquestes estratègies conflueixen amb la seva línia editorial. Els diaris també són una font important d’informació de cara als actors polítics; la seva lectura pot ser un “cop d’ull a l’estat del

111 Amb “actors polítics” faig referència a aquells agents que tenen la política com a professió, siguin persones individuals o entitats com ara partits, govern o oposició. En canvi, l’expressió “actors socials” la identifico amb l’expressió “societat civil”, com aquelles “dimensions de la vida social que... representen allò privat públic: és a dir, la intervenció de ciutadans lliures, des de l’esfera particular, que s’associen lliurement per realitzar un fi solidari, a favor de l’interès comú” (Giner 2008). Es considera que la societat civil treballa no només pel benefici propi, a diferència de “la resta d’institucions privades constituïdes entorn de la promoció d’interessos particulars” (Ibídem). Com assenyala Giner, no és una “distinció categòrica”, més aviat “es tracta ... d’un continu” que aniria des d’aquelles associacions independents del poder polític i econòmic, fins a aquelles que mantenen relacions a través de subvencions, donatius o relacions personals en benefici mutu.

105 camp de batalla abans de començar a moure les peces del joc” (Cardús 1995, 19). Un actor polític pot fer declaracions públiques sabent que arribaran al destinatari en qüestió;

pot escenificar la seva relació amb altres actors amb l’objectiu de reforçar-la o modificar-la; pot manifestar, insinuar, corregir o desmentir la seva actitud davant els esdeveniments, a títol individual o en representació d’un grup. En aquest sentit els diaris són una guia de cara als actors polítics que els permet tenir coneixement o intuir les intencions de la resta d’actors.

Als mitjans de comunicació existeix una tendència a la homogeneïtzació de continguts (Bourdieu 1997). Això generalment es produeix a causa de qüestions de competència i de credibilitat: els diaris tendeixen a no deixar de publicar notícies que apareixen a la resta de mitjans. Però, a dins d’aquesta tendència general, els diaris poden decidir dedicar més recursos a aquells esdeveniments que s’ajustin més als seus interessos i ideologia, incidint en la seva major o menor visibilitat i contribuint a presentar els agents polítics i socials conforme als seus interessos. En la selecció de fets que realitzen els diaris, l’omissió d’informació és tant o més reveladora que el volum d’informació dedicat a un esdeveniment (Cardús 1995, 17). Només la selecció i la jerarquització dels continguts ja estableix en el lector un missatge normatiu, en contribuir a definir quins són els temes més importants de la vida social i en quina mesura ho són.¹¹² Fent servir aquesta capacitat per incidir en la importància relativa assignada als fets, el diari pot crear expectació o magnificar la seva importància. A través de la focalització i de la reiteració d’idees, els diaris poden contribuir a la visibilitat o a la rellevància assignada a esdeveniments, conflictes, situacions o agents socials; o, contràriament, poden fer disminuir la seva presència fins arribar a fer-los desaparèixer per omissió de l’opinió publica o “opinió publicada”.

Els diaris generalment presenten una línia ideològica que els situa més a prop o més lluny d’altres actors polítics, socials o mediàtics, segons el grau de coincidència en la valoració de processos socials, polítiques, esdeveniments o aspectes concrets de la

112 Aquesta observació es correspon amb la teoria de l’“agenda-setting”, la qual sosté que “com a conseqüència de l’acció dels diaris, de la televisió i dels altres mitjans d’informació, el públic és conscient o ignora, para esment o descura, emfatitza o passa per alt, elements específics dels escenaris públics. La gent tendeix a incloure o a excloure dels seus propis coneixements el que els mitjans inclouen o exclouen del seu propi contingut. El públic a més tendeix a assignar a allò que inclou una importància que reflecteix l’èmfasi atribuït pels mass media als esdeveniments, als problemes, a les persones” (Shaw 1979, 96; citat a Wolf 1987, 163).

106 realitat. Al mateix temps es troben immersos en una complexa xarxa de relacions de poder i de dependència. Des d’un punt de vista general, presenten els objectius globals de lucrar i influir (Borrat 1989) i per tal d’assolir-los disposen de diversos graus de capital econòmic, de capital simbòlic i de prestigi (Cardús 1996).

En l’àmbit econòmic, el diari forma part d’una complexa xarxa d’interrelacions. Té unes necessitats i unes expectatives que el situen en una relació de dependència respecte a l’empresa editorial i els clients (empreses anunciants) per una banda, i respecte als lectors per l’altra. Els objectius econòmics se superposen amb la cerca de rigor, credibilitat o prestigi, atributs que condicionen al mateix temps la seva capacitat de construcció simbòlica de la realitat. Els recursos econòmics i els simbòlics sovint són objecte de contradiccions, ja que les accions dirigides a maximitzar els primers poden anar en detriment dels segons i a l’invers. Les empreses anunciants, com a clients que aporten part del finançament, poden contribuir a condicionar la tria dels esdeveniments o dels continguts de les noticies: si unes informacions posen en perill els interessos de les empreses anunciants, aquestes podrien retirar la publicitat, reduint els recursos econòmics del diari. També és pot produir el cas que persones de la direcció o accionistes del diari formin part d’altres empreses i que busquin afavorir aquestes empreses o indirectament el sector, publicant o donant prioritat a notícies favorables o, sobretot, excloent informacions que puguin resultar contraproduents pels seus interessos (Argemí 2012). Comptar amb recursos econòmics i buscar ampliar-los és, en general, un dels principals objectius en la supervivència o la maximització de beneficis de l’empresa editorial. Però, al mateix temps, la credibilitat del diari i el seu rigor es basa en l’exercici de la llibertat d’informació. Els codis deontològics utilitzats a la premsa requereixen independència i rigor informatiu, qualitats de les quals deriva el seu reconeixement i prestigi social i, per tant, el seu poder simbòlic (Bourdieu) com a capacitat per incidir sobre la construcció de la realitat. D’altra banda, l’empresa editorial funciona amb estratègies de mercat, com ara la reducció de costos, que es pot traduir en una disminució de la qualitat de la informació, la qual cosa tindria efectes directes en el prestigi del diari. El diari pot estar interessat a estendre o a reforçar una visió concreta de la realitat, sobretot si aquesta redunda en costos o en beneficis per a la seva empresa.¹¹³ Però al mateix temps la línia editorial del diari també ha de tenir en compte

113 Un exemple concret relacionat amb aquest treball seria, en el cas dels diaris que publiquen en castellà, l’elaboració de lleis que estableixin subvencions o quotes de català als mitjans de comunicació.

107 els punts de vista dels seus lectors i, en cas que la ideologia dels lectors entrés en contradicció amb els interessos del diari, aquest haurà de buscar la manera d’introduir-los de forma atenuada, amb matisos o plantejant la situació des d’un altre punt de vista.¹¹⁴

D’acord amb el seu prestigi i quota de mercat, el diari pot mantenir diversos tipus de relacions amb els actors polítics, que poden anar des d’una major dependència -per exemple a través de les subvencions públiques- fins una situació de relatiu poder, derivat de la capacitat del diari per incidir en l’elaboració d’una part important del discurs públic. Els actors que formen part del camp de la política i del camp mediàtic poden tenir interessos en mantenir unes relacions fluides. Des del punt de vista del diari, els polítics constitueixen una font valuosa d’informació, en virtut de la posició dels actors individuals a dins del partit i del seu capital social traduïble en accés a informacions reservades. Per la seva banda, els agents polítics poden fer servir la plataforma de difusió que constitueix el diari per enviar missatges o insinuacions, o per fer arribar les seves opinions a altres actors polítics i socials o a possibles electors. Les relacions fluides, o fins i tot de confiança, entre actors del camp de la premsa i del camp de la política poden reportar beneficis a ambdues parts. Però al mateix temps, el coneixement públic d’aquestes relacions pot resultar contraproduent. El diari pot perdre

D’acord amb el seu prestigi i quota de mercat, el diari pot mantenir diversos tipus de relacions amb els actors polítics, que poden anar des d’una major dependència -per exemple a través de les subvencions públiques- fins una situació de relatiu poder, derivat de la capacitat del diari per incidir en l’elaboració d’una part important del discurs públic. Els actors que formen part del camp de la política i del camp mediàtic poden tenir interessos en mantenir unes relacions fluides. Des del punt de vista del diari, els polítics constitueixen una font valuosa d’informació, en virtut de la posició dels actors individuals a dins del partit i del seu capital social traduïble en accés a informacions reservades. Per la seva banda, els agents polítics poden fer servir la plataforma de difusió que constitueix el diari per enviar missatges o insinuacions, o per fer arribar les seves opinions a altres actors polítics i socials o a possibles electors. Les relacions fluides, o fins i tot de confiança, entre actors del camp de la premsa i del camp de la política poden reportar beneficis a ambdues parts. Però al mateix temps, el coneixement públic d’aquestes relacions pot resultar contraproduent. El diari pot perdre