L’anàlisi crítica del discurs polític i enfocaments en teoria de l’argumentació

A l’anàlisi del discurs polític, Norman i Isabela Fairclough centren l’atenció en els processos de deliberació.⁶⁹ Norman i Isabela Fairclough comparteixen la postura d’alguns autors en considerar complementàries les perspectives lògica, dialèctica i retòrica de l’àmbit d’estudi de teoria de l’argumentació.⁷⁰ La perspectiva de la lògica informal busca la validesa racional d’un argument establint tres criteris: l’acceptabilitat, la rellevància i la suficiència de les premisses (Fairclough, Fairclough 2012, 52).

L’acceptabilitat de les premisses és un criteri menys fort que el de veritat en un sentit científic. A diferència del criteri de veritat, que estableix una relació entre les premisses i el món, l’acceptabilitat ho fa entre les premisses de l’argument i l’audiència. El segon criteri és que les premisses han de ser rellevants per al tema tractat.⁷¹ El tercer criteri determina que les raons exposades han de ser suficients per recolzar la conclusió; per exemple, en argumentacions de caràcter inductiu, es pot donar el cas que les premisses es considerin acceptables i rellevants, però que no s’aporti suficient evidència com per sustentar la conclusió.

En el segon tipus de perspectiva a dins la teoria de l’argumentació, la perspectiva dialèctica, l’argumentació es concep com un diàleg o un intercanvi entre dos o més interlocutors que parteixen d’una diferència d’opinions. Un dels principals enfocaments a dins d’aquesta perspectiva és el model pragma-dialèctic de Frans Eemeren i Rob Grootendorst. El model pragma-dialèctic d’Eemeren i Grootendorst estableix unes condicions generals que hauria d’acomplir un intercanvi dialèctic per poder arribar a

69 A Analysing discourse, obra publicada al 2003, Norman Fairclough havia considerat la deliberació com un tipus de gènere del discurs, on gènere faria referència a la part discursiva d’una pràctica social (vegeu c.1, 2.2.3.).

70 En la defensa d’aquesta perspectiva, els autors citen un article de J.Anthony Blair on es defensa la complementarietat dels tres enfocaments (Eemeren, Blair, Willard, Snock-Henkemans 2003).

71 Un exemple de manca de rellevància és el que s’anomena com la fal·làcia (raonament incorrecte) ad hominem, en la qual, per rebutjar un argument es desqualifica la persona que ho defensa. En aquest cas, la informació sobre la persona no es consideraria rellevant, ja que seria independent de la veritat de la seva afirmació.

72 una resolució de les diferencies d’opinió. Aquest model és normatiu en el sentit que l’argumentació es contempla des del punt de vista de la seva adequació al model. No es parteix del pressupòsit que l’argumentació hagi de portar a la resolució de les diferències d’opinió, sinó que s’examinen els casos reals en la seva comparació amb el model.

Per últim, la perspectiva retòrica tracta sobre procediments o tècniques d’argumentació que busquen convèncer un auditori. El seu punt de vista és l’efectivitat dels arguments.

Com ja s’ha exposat en aquest escrit, la retòrica, igual que la lògica i la dialèctica, es remunten als clàssics i, sobretot, a l’obra d’Aristòtil, autor que encara constitueix una referència important en els estudis d’argumentació (Eemeren, Grootendorst, Snoeck 1996). A dins la perspectiva retòrica, les obres del binomi Chaïm Perelman i Lucie Olbrechts-Tyteca i de Stephen Toulmin, constitueixen els principals referents (Ibídem).⁷²

Norman i Isabela Fairclough prenen en consideració obres d’autors subscrits a aquestes tres corrents, donant preferència a una “aproximació pragma-dialèctica que subordina les consideracions retòriques a una perspectiva principalment dialèctica” (Fairclough, Fairclough 2012, 63).⁷³ Expliquen com la retòrica històricament ha estat carregada de consideracions negatives que van des de Plató fins a Foucault, en ser utilitzada com a defensa de raonaments contraris (crítica de Plató) o com a construcció retòrica de la veritat en l’exercici del poder (crítica de Foucault). Però hi ha altra concepció de la retòrica que reprèn la tradició aristotèlica. Aristòtil va concebre la retòrica com a tècnica de raonament que pot ser utilitzada el mateix per causes bones o dolentes. L’obra de Perelman i Olbrechts-Tyteca, publicada l’any 1958, es considera una referència bàsica en la represa de la retòrica, no com a sinònim de buidor o de manipulació, sinó en el sentit donat originàriament per Aristòtil. Aquest autor havia definit la retòrica com “la facultat de considerar en cada cas allò que pot ser convincent” (Aristòtil, Retòrica,

72 Els principis epistemològics de la teoria de Perelman i Olbrechts-Tyteca han sigut exposats a l’apartat

“Teoria de l’argumentació en la versió de la nova retòrica: introducció” (vegeu supra). Per la seva banda, l’esquema del model de Toulmin està constituït per uns fets (“date”) que es presenten com a recolzament d’un punt de vista o conclusió (“claim”) i per una justificació (“warrant”), que permet passar dels fets a la conclusió i que generalment es tracta d’una regla general i implícita. En cas de ser necessari, l’argumentació també pot incloure una afirmació addicional (“backing”) com a suport de la justificació (Eemeren, Grootendorst 2011, 55).

73 Text en anglès: “dialectical approach, which subordinates rhetorical considerations to a primarily dialectical perspective”.

73 1355b). Perelman i Olbrechts-Tyteca troben en la retòrica, tal com l’entenia Aristòtil, una referència a partir de la qual elaborar una teoria que analitzi aquells arguments que no són necessaris (des d’un punt de vista lògic) ni evidents (en un sentit empíric), però si probables o plausibles.⁷⁴ Quan Norman i Isabela Fairclough parlen d’incloure la retòrica en una perspectiva principalment dialèctica, ho fan en la interpretació de la retòrica en el sentit que un argument pot ser “retòricament eficaç...[i] al mateix temps dialècticament acceptable o raonable” (Fairclough, Fairclough 2012, 58).⁷⁵ En aquesta concepció, la persuasió, l’efectivitat retòrica de l’argument, es combina amb una

“preocupació per la racionalitat” dels arguments (Ibídem).⁷⁶ De la perspectiva dialèctica els autors prenen alguns plantejaments bàsics del model pragma-dialèctic d’Eemeren i Grootendorst: “la definició de l’objectiu general o argumentació, com aquella que comporta la solució raonable d’una diferència d’opinió, així com la concepció crítica de la pragma-dialèctica de la raonabilitat” (Ibíd., 63. Cursives a l’original).⁷⁷ El model d’anàlisi d’Eemeren i Grootendorst especifica les condicions generals que ha d’acomplir l’argumentació per poder resoldre desacords d’una forma raonable. Com afirmen aquests autors, el seu és un model que es pot aplicar, entre d’altres, al context polític.⁷⁸ En relació amb els aspectes normatius del model pragma-dialèctic en la seva aplicació al context dels debats polítics, Norman i Isabela Fairclough aclareixen que entenen la resolució de desacords com una “orientació normativa de l’activitat argumentativa”

(Fairclough, Fairclough 2012, 111).⁷⁹ És a dir, el debat ha d’anar dirigit cap a la resolució de discrepàncies, la qual cosa no vol dir que aquesta resolució sigui necessària

74 Vegeu c.1, 1.3.

75 Text en anglès: “Argumentation that is rhetorically effective can nevertheless be, at the same time, dialectically acceptable, or reasonable”.

76 Els autors especifiquen que entenen aquesta “preocupació per la racionalitat” en el sentit del que Eemeren i Grootendorst anomenen la “maniobra estratègica”(Ibíd., 57). En aquest tipus d’estratègia dialèctica, les parts, partint de l’objectiu de resoldre les diferències d’opinió d’una manera raonable, es comprometen també a resoldre-les al seu favor. És a dir, la maniobra estratègica combina “efectivitat amb raonabilitat” (Ibídem. Cursives a l’original). L’objectiu en la perspectiva retòrica és que l’argumentació sigui efectiva, que aconsegueixi convèncer l’auditori. Depenent del tipus d’auditori, l’argumentació serà més o menys elaborada o haurà d’acomodar-se a criteris de raonabilitat més o menys estrictes. Per aquest motiu, des d’un enfocament retòric la raonabilitat no sempre és necessària; tot dependrà del tipus d’auditori a què es dirigeixi l’argumentació. És en aquest sentit que Norman i Isabela Fairclough afirmen que supediten la perspectiva retòrica a la dialèctica, observant sempre la retòrica en la seva versió procediments legals, els tractats científics [o] els documents sobre polítiques públiques” (Eemeren, Grootendorst 2011, 66).

79 Text en anglès: “[Let us reiterate that disagreement resolution is] a normative orientation of argumentative activity”.

74 en tots els casos, que tothom implicat en una argumentació sigui convençut de la tesi defensada. Aquest seria el cas dels debats parlamentaris, on, encara que l’acord no sempre sigui possible, l’intercanvi de raons per a l’acció es dirigeix cap a l’objectiu de resoldre les diferències d’opinió d’una manera raonable. D’altra banda, i des d’un punt de vista realista, els autors puntualitzen que el procediment pragma-dialèctic és un ideal normatiu donada la “manera antidemocràtica en què sovint funciona realment política en les democràcies liberals” (Ibíd., 34).⁸⁰ En aquest sentit el model d’anàlisi és l’ideal normatiu cap al qual seria desitjable que s’apropés el debat polític perquè esdevingués més democràtic.