El model pragma-dialèctic de Frans Eemeren i Rob Grootendorst

El model pragma-dialèctic és una referència fonamental en la incorporació de la teoria de l’argumentació al model d’anàlisi crítica del discurs de Fairclough. Eemeren i Grootendorst defineixen l’argumentació, des d’un punt de vista general, com una

“activitat verbal, social i racional” (Eemeren, Grootendorst 2011, 13), és a dir, com una forma d’acció realitzada a través del discurs que involucra a dos o més interlocutors als quals es pressuposa la capacitat d’anàlisi crítica. L’argumentació és una activitat social que té com a objectiu convèncer un públic raonable d’un punt de vista concret, justificant la pròpia posició i refutant posicions contràries. Es diferencia d’altres formes d’expressió per la funció que acompleix, per la intencionalitat de convèncer.

L’enfocament pragma-dialèctic estableix un procediment genèric d’argumentació per arribar a la resolució de diferències d’opinió i examina la qualitat d’una l’argumentació d’acord amb aquest procediment. El procediment es concep com un diàleg raonat entre el defensor i l’oponent d’una tesi. La finalitat és comprovar si la tesi pot respondre de forma positiva a les crítiques. Aquell que defensa la tesi pot respondre a través d’un contraatac o bé utilitzant les concessions prèviament atorgades per l’oponent, és a dir, utilitzant aquelles afirmacions que l’oponent ha acceptat com a vàlides. El defensor de la tesi farà servir les concessions de manera que deixi a l’oponent en una situació en què hagi d’admetre la tesi inicial.

80 Text en anglès: “undemocratic way in which politics often actually works in liberal democracies”.

75 Els principals referents teòrics de l’enfocament pragma-dialèctic, com indiquen els mateixos autors, són el racionalisme crític de Karl Popper i Hans Albert, els actes de parla de John Austin i John Searle, la teoria dels intercanvis verbals racionals de Paul Grice i, sobretot, la teoria de la dialèctica formal d’Else Barth i Erik Krabbe. La pragmàtica té una influència important en l’enfocament pragma-dialèctic, així com en el model d’anàlisi crítica del discurs de Norman i Isabela Fairclough. Eemeren i Grootendorst consideren l’argumentació com “un acte de parla complex”, orientat a justificar o a refutar una proposició i a assolir com a resultat que un interlocutor raonable i amb una actitud crítica accepti el punt de vista involucrat (Ibíd., 22). Definint l’argumentació com un acte de parla complex, els autors volen adoptar un enfocament descriptiu alhora que normatiu. Veuen la dicotomia descriptiu/normatiu problemàtica ja que consideren aquests dos enfocaments com a complementaris. Al model pragma-dialèctic l’aspecte descriptiu s’introdueix amb la pragmàtica: en considerar l’argumentació com un tipus d’acte de parla (Austin, Searle), li són atribuides les mateixes propietats pragmàtiques que a altres actes de parla, en els quals s’observen les situacions i els contextos específics. Per als autors, el component descriptiu aportat per la teoria pragmàtica compensa el normatiu. El component descriptiu fa que es tingui en compte la pràctica argumentativa, de manera que el model no incorpori procediments excessivament idealitzats. L’aspecte normatiu es troba en el requeriment d’un públic o d’uns interlocutors raonables.⁸¹ Aquesta condició introdueix una perspectiva crítica, ja que es pressuposa que l’altra part dubta del punt de vista defensat o té un altre de diferent i ha de ser convençuda a través de l’argumentació.

El model d’anàlisi d’Eemeren i Grootendorst consisteix en un procediment d’argumentació general que consta de regles i d’una sèrie d’etapes. El no seguiment de

81 La part normativa de la teoria d’Eemeren i Grootendorst té com a referent important els treballs d’Else Barth i d’Erik Krabbe. Barth i Krabbe treballen un enfocament que es coneix com “dialèctica formal”.

Aquests dos autors desenvolupen un procediment formal concebut com un diàleg raonat entre el defensor i l’oponent d’una tesi. La finalitat del procediment es comprovar si la tesi pot respondre de forma positiva davant la crítica sistemàtica. El defensor de la tesi pot defensar-la a través d’un contraatac a les respostes de l’oponent o pot utilitzar les concessions que l’oponent li ha anat atorgant al llarg del procés, de manera que deixi a l’oponent en una situació en què hagi d’admetre la tesi inicial. La principal diferència entre els treballs de Barth i Krabbe i el model d’Eemeren i Grootendorst és que aquest últim inclou també la perspectiva de la pragmàtica. En considerar l’argumentació com un tipus d’acte de parla complex, el model inclou també l’observació de la situació, el context i el rerefons històric-cultural específic en què es produeix l’argumentació.

76 les regles establertes constitueix una fal·làcia.⁸² El principal objectiu de l’argumentació és arribar a la resolució de les diferències d’opinió, situació que els autors consideren diferent al fet d’arribar a un acord per tancar una discussió, sigui a través d’una votació o de la decisió d’un tercer extern. Les etapes de discussió són la confrontació, l’obertura, l’argumentació, i la clausura. A la confrontació s’expressa, de forma explícita o implícita, que hi ha una diferència d’opinió; ja sigui perquè l’oponent té dubtes sobre el punt de vista defensat per l’altre interlocutor o perquè hi troba contradiccions. A l’etapa d’obertura els oponents comproven quins són els aspectes sobre els quals troben un acord i fins a quin punt. L’etapa d’obertura sovint pot romandre implícita. Però, tot i així, els autors la consideren fonamental, ja que en aquesta etapa els interlocutors es reconeixen com a parts i “determinen si existeix una base per a un intercanvi significatiu” (Ibíd., 67). En aquesta etapa almenys un dels participants ha d’estar disposat a prendre el rol de protagonista, de defensor d’una tesi, i un o més participants han de prendre el rol d’oponents i donar resposta crítica a les intervencions del defensor. A l’etapa d’argumentació els participants defensen els seus punts de vista intentant superar els dubtes del contrari i refutant les seves crítiques.

La/es part/s oponent/s examinen críticament les intervencions del defensor per comprovar si són convincents i presenten els seus dubtes i contrarèpliques;

contrarèpliques que han de ser respostes amb més arguments. A l’etapa de clausura s’estableix si les parts han arribat a resoldre les diferències d’opinió, bé perquè el punt de vista original és acceptat per l’oponent en desaparèixer tots els dubtes inicials o bé perquè s’ha hagut de retirar en no haver superat les crítiques plantejades.

El model d’Eemeren i Grootendorst, de la mateixa manera que el model d’anàlisi crítica del discurs polític de Norman i Isabela Fairclough, incorpora les tipologies genèriques d’actes de parla que diferencia Searle: els actes assertius, directius, compromissoris, declaratius i expressius. Els actes assertius o representatius comprenen tota la sèrie d’accions verbals amb què s’afirma un estat de coses, com ara explicar, negar o asseverar. Amb els actes directius se sol·licita o es demana alguna cosa a algú; el parlant tracta que l’altra persona faci o deixi de fer una acció. El prototip dels actes directius seria l’ordre, però també entren en aquesta categoria les preguntes, les recomanacions,

82 En aquest sentit els autors fan servir una concepció més amplia del terme fal·làcia que el significat utilitzat a la lògica, on una fal·làcia constitueix un argument fals. Eemeren i Grootendorst consideren la fal·làcia com un fals moviment o moviment incorrecte en l’argumentació.

77 les prohibicions o les súpliques. L’acció característica dels actes compromissoris seria la promesa de fer o no alguna cosa. Però també es poden trobar a dins d’aquesta tipologia accions realitzades per l’altra part en la interacció, és a dir, l’acte d’acceptar el compromís o altres modalitats de pacte, com ara consensuar, conciliar o coordinar. Els actes declaratius depenen d’un context institucional que assigna rols a determinats agents. Aquest seria el cas de veredictes judicials, qualificacions acadèmiques, assignació d’estat civil o altres accions verbals que depenen d’algun tipus d’autoritat.

Els actes expressius fan referència a aquelles accions en què el parlant expressa les seves emocions o estats d’ànim. Els actes expressius generalment no tenen rellevància de cara a l’argumentació crítica, però Eemeren i Grootendorst indiquen que això no significa que no puguin tenir algun efecte en la resolució d’una diferència d’opinió en casos en què, per exemple, un dels interlocutors expressa la seva insatisfacció envers el procés o amenaça amb desviar la seva atenció a altres assumptes.

Els actes de parla més rellevants de cara a l’argumentació són els actes assertius, els actes directius i els compromissoris. A la primera etapa, l’etapa de confrontació, s’expressen els punts de vista (acte assertiu) i es pren el compromís d’acceptar o no el punt de vista del defensor (acte compromissori). A la segona etapa, l’etapa d’obertura de la discussió, es repta al defensor de la tesi a argumentar el seu punt de vista (acte directiu) i aquest es compromet a fer-ho (acte compromissori). A més, en començar la discussió, es produeix un acord entre les dues parts (acte compromissori). A la tercera etapa (etapa d’argumentació) es produeixen aquests tres tipus d’acte. Es demana que el defensor de la tesi inicial argumenti el seu punt de vista. Però en aquesta etapa l’oponent també pot prendre momentàniament el rol de defensor d’una posició. A l’etapa d’argumentació també es realitzen afirmacions o asseveracions (acte asseveratiu). Per últim, i com a acte imprescindible a dins el procediment d’aquest model d’anàlisi, a l’etapa d’argumentació es prenen compromisos acceptant o no part dels arguments (acte compromissori). L’acte compromissori té una importància cabdal, ja que el mitjà a través del qual el defensor porta a l’oponent a l’acceptació de la seva tesi és les petites concessions atorgades per l’oponent al llarg de l’argumentació. Per últim, a la quarta etapa del procediment, l’etapa de clausura, s’estableix el resultat de la discussió en el moment en què el defensor manté o es retracta del seu punt de vista (acte assertiu) i l’oponent accepta o rebutja aquest punt de vista (acte compromissori).

78 Les regles del model pragma-dialèctic responen a interlocutors que volen arribar a la resolució de diferències d’opinió. L’interlocutor que ha posat en qüestió una afirmació sempre té el dret (encara que no l’obligació) de demanar al seu defensor que la justifiqui (Regla 2). Aquest, per la seva banda, està obligat a fer-ho, a no ser que qui posa en qüestió l’afirmació no estigui disposat a seguir les regles de la discussió (Regla 3). A més de les regles que incorpora aquest model d’argumentació, abans de començar els discutidors acorden regles referides a la manera en què el defensor (protagonista) defensa la tesi i el detractor (antagonista) l’ataca, i en quins casos la defensa i l’atac s’aborden amb èxit. Aquestes regles acordades entre els interlocutors a l’inici del procés s’han de mantenir fins al final de la discussió (Regla 5). Abans de començar el procés d’argumentació, també s’han d’haver assignat els rols de defensor (protagonista) d’un punt de vista i de detractor (antagonista). Els rols de protagonista i antagonista han de ser acceptats per ambdues parts (acte compromissori de l’etapa d’obertura -vegeu supra-) i es mantenen fins al final de la discussió (Regla 4). Els únics tipus d’actes de parla que s’accepten a l’etapa d’argumentació són els assertius, els compromissoris i els directius. El protagonista defensa el seu punt de vista a través d’arguments (actes assertius), l’antagonista es compromet a acceptar-los, o a rebutjar-los en cas que no els consideri convincents (actes compromissoris), i en aquest últim cas, el protagonista pot demanar l’antagonista (acte directiu) d’oferir noves argumentacions (Regla 6). Altres regles fan referència a l’èxit per part del protagonista en la defensa del seu punt de vista o de l’antagonista en el seu atac, quan cadascú, als respectius rols, el defensa o ataca exitosament. Aquest èxit es pot manifestar a través dels resultats positius en l’aplicació correcta de procediments com ara el “procediment d’identificació intersubjectiva”

(Regla 7; Ibíd., 146),⁸³ o el “procediment de prova intersubjectiu” (Ibíd., 148).⁸⁴

La defensa o l’atac que fan, respectivament, el protagonista i l’antagonista es valora com a concloent, tant des del punt de vista del contingut de les proposicions utilitzades

83 El procediment d’“identificació intersubjectiva” es refereix a un escrutini que fan conjuntament el protagonista i l’antagonista en què valoren si les proposicions defensades pel primer es corresponen amb aquelles proposicions (referents a “fets, veritats, nomes, valors o jerarquies de valors” [Ibíd., 144]) que prèviament han acceptat com a vàlides ambdues parts. L’escrutini es realitza a petició del protagonista i si el resultat és positiu, l’antagonista ha d’acceptar el contingut de les proposicions defensades pel protagonista.

84 Aquest procediment té a veure amb la validesa atorgada conjuntament pel protagonista i l’antagonista a cadascun dels esquemes d’argumentació utilitzats. El protagonista i l’antagonista han d’haver acordat prèviament quins són els tipus d’esquemes d’argumentació que accepten com a vàlids i quines són les seves condicions d’aplicació (per exemple quins requeriments o en quines situacions es considera vàlid un tipus de connexió entre dues proposicions).

79 al llarg del procés com de la seva força de justificació (Regla 9). Al llarg de tota la discussió, l’antagonista té el dret de qüestionar i el protagonista de defensar, tant el contingut proposicional de l’atac o la defensa com la força de l’atac o de la justificació (Regles 10 i 11). Per la seva banda, el protagonista sempre pot retractar-se d’algun argument expressat anteriorment, de manera que quedi exempt de l’obligació de defensar-lo (Regla 12). Amb l’objectiu de cercar l’eficiència, a la discussió no han de repetir-se actes de parla anteriors i un cop un argument hagi sigut defensat amb èxit sobre la base de les regles acordades, l’atacant no pot tornar a demanar justificacions addicionals (Regla 13). Quan el punt de vista inicial ha sigut defensat de forma concloent, l’antagonista es troba obligat a retractar-se dels seus qüestionaments;

contràriament, si l’antagonista ataca de forma concloent el punt de vista inicial del defensor, aquest es troba obligat a retractar-se de la seva tesi, sempre que (i en tots dos casos) s’hagin respectat totes les regles de la discussió per part dels interlocutors (Regla 14).

Aquestes regles, exposades de forma molt sintètica, corresponen a un model ideal ideat per a la resolució de diferències d’opinió per part d’interlocutors raonables i amb capacitat crítica. En l’aplicació del model a l’observació de situacions reals, s’analitza en quina mesura l’argumentació s’adequa a aquestes regles i etapes, les quals expliciten els requeriments que idealment hauria d’acomplir un intercanvi perquè els interlocutors puguin arribar a resoldre les seves diferències d’opinió.