Arguments basats en l’estructura d’allò real

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 168-172)

Capítol 2: Metodologia

3. Categories d’anàlisi

3.2. Esquemes d’argumentació

3.2.2. Arguments basats en l’estructura d’allò real

Perelman i Olbrechts-Tyteca divideixen el grup d’arguments que anomenen “arguments basats en l’estructura d’allò real” en “enllaços de successió” i “enllaços de coexistència”. Els enllaços de successió vinculen elements que esdevenen en diferents moments temporals. Els de coexistència es caracteritzen per vincular dos elements que es consideren asimètrics, en el sentit que un d’ells és més fonamental que l’altre o es troba més estructurat. Dins la filosofia l’exemple prototípic d’aquest tipus d’enllaç seria aquell que aproxima l’essència a les seves manifestacions. A la teoria de l’argumentació el prototip és l’enllaç de la persona i els seus actes.58

57 Aquest tipus d’enllaç és una estratègia recurrent a la publicitat televisiva, en petites narracions en què, de vegades amb un to còmic, es mostra tot el que és capaç de fer el protagonista de l’anunci per obtenir el bé de consum publicitat.

58 Vegeu, c.1, 2.5. Els esquemes de “la persona i els seus actes”, “el grup i els seus membres” i “l’acte i l’essència” (corresponents al grup d’enllaços de coexistència), i “l’argument pragmàtic” i l’argument del

“fi i els mitjans” (corresponents al grup d’enllaços de successió) no es veuran en aquest apartat, ja que han sigut exposats al capítol del marc teòric, als apartats 2.5.1. i 2.5.2. respectivament.

168 Enllaços de successió

- Argument del malbaratament: amb aquest tipus d’esquema s’argumenta que, en haver iniciat ja un camí i haver fet algun tipus de sacrifici, aquest resultaria inútil en cas de no prosseguir en la mateixa direcció. Una variant de l’argument del malbaratament seria no deixar passar una oportunitat o no aprofitar certs recursos, capacitats o talents.

En un sentit contrari, l’argument del malbaratament es pot utilitzar per descoratjar accions que es consideren redundants.

- Argument de la direcció: aquest argument consta de dos components essencials.59 El primer és la cadena de passos que porten cap a una direcció temuda per l’auditori. El segon és la impossibilitat d’aturar-se. Les rèpliques a l’advertiment contra la tècnica de les etapes (estratègia amb què el camí que porta a la conseqüència negativa es divideix en petits passos), versaran sobre aquests dos components: la naturalesa del camí i la no possibilitat d’aturar-se. Es poden defensar desenvolupaments o processos causals diferents a aquells temuts; defensa que també pot ser girada a la contra si es presenten aquests desenvolupaments com a processos incerts del quals no es poden preveure els resultats finals. En quant a la impossibilitat d’aturar-se, es pot apel·lar a la creació de límits jurídics que impedeixin anar més enllà del que s’ha decidit, o bé es pot pronosticar una parada natural procedent d’un equilibri de forces o d’altres factors. Des d’una altra òptica, es pot afirmar que ja s’està a la pendent i que l’única solució és continuar, o fer una “fugida endavant”. Una altra variant de contrarèplica seria posar l’èmfasi en el canvi de naturalesa entre les primeres i les últimes etapes.

- Superació: a diferència dels arguments de la direcció, l’argument de la superació planteja sempre la possibilitat d’anar en una direcció sense arribar mai a l’objectiu, però produint-se a cada pas un increment de valor. La direcció es fonamenta en un ideal inassolible, on cada aproximació constitueix un estadi més perfecte que l’anterior. Una possible contrarèplica a aquest argument seria demostrar la impossibilitat d’avançar en una mateixa direcció de forma indefinida, en arribar a una contradicció. L’argument de

59 Com s’ha explicat a l’apartat 2.5.2. del capítol del marc teòric, l’argument de la direcció consisteix en advertir contra la tècnica de les etapes, la qual consisteix en dividir en passos petits el tram que porta a una mesura impopular, de manera que cada pas no comporti tanta oposició. L’advertència contra aquest tipus de tècnica consisteix a afirmar que, un cop iniciat un procés, no es podrà aturar i portarà a conseqüències dolentes.

169 la superació pot ser utilitzat per transformar arguments en contra en arguments a favor, quan el que abans es concebia com un obstacle es reinterpreta com a repte.

Enllaços de coexistència

- Tècniques de ruptura i frenat oposades a la interacció entre la persona i els seus actes: aquestes són tècniques utilitzades per disminuir els efectes d’un element de l’enllaç sobre l’altre o per aïllar-los entre sí amb l’objectiu de contrarestar o anul·lar l’enllaç. Poden ser aplicades en el cas dels enllaços de la persona i els seus actes, i, per extensió, del grup i els seus membres. Les tècniques de ruptura completa són poc habituals, ja que, en casos extrems, “ni el prestigi d’una persona....podria aconseguir que admetéssim que 2 + 2 = 5, ni obtenir la nostra adhesió a un testimoniatge contrari a l’experiència” (Ibíd., 479-80).60

El prestigi o l’estigmatització poden ser utilitzats com a recurs en la reducció de la transferència de sentit que va de l’acte a la persona. En la valoració de l’acte es produeix una transferència dels valors positius o negatius assignats a la persona o al grup; transferència que es busca frenar o eliminar, respectivament, amb la reducció o la supressió dels prejudicis. En casos en què l’autor del discurs no vol donar la imatge que els prejudicis estan condicionant la seva valoració dels actes, pot introduir opinions desfavorables abans de fer elogis, o a l’invers. Quan el prejudici, positiu o negatiu, no és suficient per reduir la interacció entre l’acte i la persona, es pot recorre a presentar l’acció com a anecdòtica a dins d’allò que es considera propi de la persona (o del grup), o es pot presentar com a resultat de circumstàncies particulars o de l’atzar. També es pot recorre a fragmentar el conjunt de les accions en àmbits independents (per exemple, defensant que els actes realitzats a l’àmbit de la vida privada són irrellevants a dins

60 Una de les il·lustracions que ofereixen els autors al voltant dels límits de la credibilitat atorgada a una persona davant els fets admesos, és una anècdota en què l’ambaixador holandès explicava al rei de Siam (nom assignat a Tailàndia abans l’any 1939) que “l’aigua al seu país [Holanda] es tornava a vegades tan dura, pel fred, que els homes podien passejar per la superfície i que l’aigua suportaria el pes d’un elefant si hi hagués allà”, afirmació a la qual el rei va respondre “fins ara he cregut les coses estranyes que m’ha explicat, perquè li tenia per un home seriós i honrat, però ara estic segur que vostè menteix” (Locke An essay concerning human understanding, lb. IV, cap. XV, § 5; citat a Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 480). En aquest exemple, es produeix una incompatibilitat entre les creences procedents de l’experiència i l’afirmació de l’ambaixador, incompatibilitat que no es pot contrarestar amb la credibilitat (o reconeixement) que abans li havia sigut assignada. D’aquesta manera, es produeix una transferència negativa de l’acte, a la persona, que afecta també a actes anteriors, modificant la seva valoració.

170 l’àmbit públic); o es pot fragmentar el conjunt d’accions d’una persona en etapes temporals i considerar-les com a independents.

- Enllaç simbòlic: el símbol proporciona un suport material a idees o a emocions que d’altra manera trobarien dificultats en la seva canalització i objectivació. Aquest tipus d’enllaç es pot trobar en referència a aspectes com ara creences, religió, nacionalitat, cultura, estatus social, etc. A l’enllaç simbòlic existeix una associació arbitrària en què, a diferència de la relació entre el signe i el referent, allò simbolitzat passa a formar part del símbol, en el sentit que l’atac al símbol és un atac a allò simbolitzat.

- Doble jerarquia aplicada als enllaços de coexistència: les jerarquies i els valors, com a coneixements i valoracions donades per vàlides per part d’un auditori, formen part de les premisses. Però també poden ser objecte d’argumentació. La doble jerarquia és un tipus d’argument que generalment es troba implícit i que es pot deduir de la manera en què l’autor del discurs sostindria una afirmació, tot i que no hi ha certesa absoluta sobre la veracitat d’aquesta deducció: “quan es pregunta per què tal informació apareix amb un titular més gran que l’altra, es podria dir que és més important, més interessant, més inesperada, però es veu que la jerarquia que hauria de fonamentar la dels titulars roman implícita i vaga” (Ibíd., 517). La vinculació entre dues o més jerarquies es pot realitzar a través qualsevol dels enllaços basats en l’estructura d’allò real, per exemple, “la relació de causa i efecte és la que permetrà jerarquitzar les variacions de volum d’un cos segons la variació de la temperatura” (Ibíd., 518). Els arguments de doble jerarquia es poden utilitzar per exemple per refutar una jerarquia admesa (“si es considerés homes als nois alts, es declararia que són nens els homes petits”),61 per promoure l’acceptació d’una jerarquia basant-se en aquella ja admesa (“[...]entre dos productors, és millor aquell el fi del qual és millor”),62 o els esquemes de doble jerarquia es poden fer servir per amplificar una valoració (“després d’haver presentat actes summament atroços de la forma més odiosa, els atenuem a propòsit, perquè els que els hagin comès semblin més perversos. Això és el que fa Ciceró, en un passatge molt conegut: «Però, per a l’acusat a qui persegueixo, són minúcies»“).63 Els

61 Aristòtil, Retòrica, 1399a; citat a Perelman i Olbrechts-Tyteca 1989, 524.

62 Aristòtil, Tòpics, 116b; citat a Ibíd., 519.

63 Quintilià, lb. VIII, cap. 4, §19; citat a Ibíd., 525. Un altre exemple que posen els autors de la teoria de l’argumentació -extret d’aquest llibre de Quintilià-, en què s’utilitza un encadenament de jerarquies per magnificar la valoració d’un càstig, seria el següent: “És indigne ficar a la presó a un cavaller romà, un

171 arguments de doble jerarquia poden ser utilitzats per enquadrar el discurs, formant així un marc d’interpretació.

- Diferències de grau i d’ordre: quan s’estableixen jerarquies, aquestes poden ser de tipus quantitatiu o qualitatiu. Partint d’aquest punt de vista, els autors anomenen diferències de grau a aquelles jerarquies basades en una ordenació quantitativa i diferències d’ordre a aquelles basades en una ordenació qualitativa. Existeix també una jerarquia entre les diferències de grau (quantitatives) i les d’ordre (qualitatives). A dins les tècniques d’argumentació, la introducció de consideracions relatives a l’ordre (qualitat) pot tenir l’efecte de minimitzar les consideracions de grau (quantitat): en una comparació entre diferències de grau i d’ordre, les diferències quantitatives (d’intensitat davant les de naturalesa) es minimitzen. En aquest sentit, quan les diferències d’ordre (naturalesa) són transformades en diferències de grau (mesura), distàncies que anteriorment semblaven llunyanes s’apropen entre sí; i a l’invers, la transformació de diferencies de grau en diferències d’ordre accentua les distàncies. Hi ha casos en què s’accepta que, a dins d’una dinàmica d’increment de les diferències de grau (quantitatives), arriba un moment en què les diferències de grau es transformen en diferències d’ordre (de naturalesa), encara que l’establiment dels llindars pot ser objecte de controvèrsies i d’argumentació; com assenyalen els autors una acció sempre reiterada fa que l’acumulació de grans es transformi en un munt, i la pèrdua progressiva de cabells, en calvície.

Dans le document Capítol 1: Marc teòric (Page 168-172)