Causalitat

Uli Windisch, en l’estudi del pensament i el llenguatge quotidià des de la sociologia de la comunicació, considera l’explicació causal com a pràctica d’una importància cabdal en les maneres en què la gent explica la realitat quotidiana. Com afirma l’autor,

“l’assignació de causes és una dimensió constitutiva del pensament social” (Windisch 1990).¹³⁰ Per aquest motiu estudia la causalitat com a formes genèriques d’explicació dels fenòmens socials que es poden trobar a la vida quotidiana. Partint de l’anàlisi d’entrevistes, l’autor identifica diferents tipus d’explicació causal, que resumeix en cinc categories. L’objectiu d’aquestes categories, com afirma l’autor, no és explicar la causalitat en si mateixa, sinó estudiar les formes en què s’expressen els raonaments causals com un dels elements fonamentals que expliquen el pensament i el llenguatge quotidià.¹³¹ Aquestes cinc categories d’explicació causal són la causalitat segmentada, la causalitat circular, la causalitat contingent, la supersaturació causal i la causalitat múltiple.

L’autor situa la causalitat segmentada en el pensament associatiu. La causalitat segmentada es refereix a un tipus d’explicació en què apareix una juxtaposició de temes, que no presenten cap tipus de connexió raonada. Aquest tipus d’explicació causal es pot trobar quan el parlant canvia de rumb al mig del discurs passant d’un tema a un altre de diferent. La forma habitual en què es pot trobar aquest tipus d’explicació és la seqüència de parelles d’elements. En aquests casos, la relació entre els elements adjacents es pot atribuir a algun tipus de connexió o imputació causal, però el discurs no conté cap raonament que enllaci temes no adjacents. La característica externa de la causalitat segmentada és el canvi temàtic. Com afirma l’autor, sembla que el parlant no està

130 Text en anglès: “the assignment of causes is a constitutive dimension of social thought”.

131 Els tres elements triats per l’autor en la comprensió del pensament i el llenguatge quotidià són el funcionament cognitiu, l’explicació causal a través del llenguatge i la percepció del temps.

126 interessat a defensar cap posició; el discurs acompanya el pensament espontani.¹³² A la causalitat segmentada, l’explicació és una síntesi de part de la realitat viscuda pel parlant en què l’experiència forma un tot sense divisió en temes o categories analítiques i on no es destria allò contingent d’allò determinant. És un tipus d’explicació que es troba molt lligada a la visió subjectiva del parlant.

La causalitat circular es refereix a aquella explicació causal en què la relació entre dos fenòmens s’explica a partir del cas contrari. L’afirmació de la relació causal en aquest cas es fonamenta en la validesa que el parlant atorga a la relació oposada; per exemple si p, llavors q es basa en si no p, llavors no q. Per la seva banda, la relació causal oposada (si no p llavors no q) es recolza en la relació causal que s’ha afirmat originalment (si p llavors q), de manera que la primera es fonamenta en la segona i la segona en la primera.¹³³ En un exemple de l’autor estret d’una entrevista, l’interlocutor, per tal de fonamentar l’afirmació que en Suïssa hi ha menys robatoris perquè la gent té diners, posa l’exemple de la relació causal oposada: a França hi ha més robatoris perquè la gent no té diners i va a robar. En aquest tipus d’explicació causal, ambdues afirmacions presenten la mateixa lògica, el mateix tipus de relació entre causa i efecte, sense que es faci explícit el funcionament d’aquesta lògica, el per què o el mecanisme que enllaça la causa amb l’efecte. Com observa l’autor, amb l’absència de contraexemples empírics, la causalitat circular és un tipus de raonament que pot ser utilitzat per explicar qualsevol fenomen.

132 En un dels exemples en què Windisch il·lustra la causalitat segmentada, l’entrevistat passa d’opinar sobre el resultat d’un referendum sobre la “nova legislació contra ‘l’excedent d’estrangers’”, a explicar la seva intenció de vot, per continuar amb les seves dificultats en trobar feina, els problemes dels treballadors majors de 50 anys i de les dones solteres, acabant amb el funcionament del sistema polític (Windisch 1990, 76). A l’exemple citat, la seqüència d’encadenaments no presenta cap fil conductor.

Més aviat es produeix una juxtaposició d’opinions sobre diversos temes. En un altre exemple d’entrevista explicat per l’autor, la mera menció de les “autoritats” en relació amb l’oposició de part de la joventut a l’armada, fa que l’entrevistat associí aquesta menció amb la política d’immigració, qualificant les autoritats de lladres (“crooks”). Segons l’autor, aquesta associació directa entre “les autoritats” i “lladres”

es basa en l’hostilitat de l’entrevistat cap a la política d’immigració. Fent referència a un context geogràfica i temàticament més proper a la perspectiva de la investigació, es pot citar a mode d’hipòtesi l’associació entre llengües no castellanes i el qualificatiu de nacionalisme (en sentit pejoratiu) o fins i tot de la llengua basca amb terrorisme (“zulo”, “kale borroka”, “abertzle”... [traduït al català, respectivament

“forat”, “lluita al carrer”, “patriota/nacionalista”]), vinculació que apareix també en mitjans de comunicació. Són cassos en què una associació entre dos temes, repetida al llarg del temps, fa que la vinculació es consideri un fet natural o de sentit comú.

133Aquest tipus d’explicació causal es correspondria formalment amb allò que es coneix a dins la lògica com la fal·làcia de negació de l’antecedent (V. n. 127.): si p, llavors q; no p, llavors no q: si neva llavors fa fred; no neva, llavors no fa fred.

127 El tercer tipus d’explicació causal, la causalitat contingent, es refereix a aquella explicació que estableix connexions causals entre fenòmens que apareixen simultàniament en la consciència del parlant. Aquest tipus d’explicació es pot produir en situacions en què dos fenòmens esdevenen al mateix temps. En aquests casos la simultaneïtat o la proximitat temporal contribueix a relacionar causalment els fenòmens.

La supersaturació causal és aquella en què s’expliquen tota una sèrie de fenòmens socials a través d’un nombre reduït de causes. En el cas més extrem s’arribaria a explicar una multiplicitat de fenòmens a través d’una única causa. Aquest tipus d’explicació causal és habitual en casos d’estigmatització social o quan es vol demonitzar un estat de coses, ja que a tots els problemes se’ls atribueix un mateix origen. A la supersaturació causal els fenòmens considerats com a efecte d’una o d’un nombre reduït de causes, presenten una distància temporal que fa que l’explicació no es correspongui amb la causalitat contingent (tipus d’explicació en què la proximitat temporal entre els fenòmens fa que se’ls atribueixi una relació causa-efecte). En el cas de la supersaturació causal, la distància entre els fenòmens implica una estructura causal més profunda que la simple associació d’idees. L’estructura causal pot incloure causes intermèdies com a mecanismes que connecten la causa principal amb una diversitat d’efectes.

Allò oposat a la supersaturació causal seria la causalitat múltiple. En aquest cas un fenomen és explicat a través d’una multiplicitat de causes, que no estan organitzades de forma jeràrquica. Això fa que les causes siguin independents les unes de les altres. Des d’un punt de vista analític, la causalitat múltiple es podria considerar com el tipus d’explicació causal que ofereix un major grau d’elaboració, ja que un únic fenomen s’observa des de diferents perspectives.

Com apunta Windisch, l’explicació causal és un element fonamental del pensament i del llenguatge quotidià que va més enllà de l’establiment d’un nexe entre causa i efecte. És una pràctica social que respon a una intencionalitat. L’atribució d’una causa es troba condicionada pels objectius i els interessos del parlant; “l’explicació és sempre explicació per a alguna cosa” (Windisch 1990, 132).¹³⁴ Per aquest motiu, l’explicació

134 Text en anglès: “explanation is always explanation for something”.

128 causal ha de ser entesa amb la lògica d’altres practiques socials que envolten el subjecte;

ha de ser observada en el seu context social.

Observant la causalitat des del punt de vista de les tècniques o els recursos d’argumentació, trobem a dins la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1989) alguns “enllaços de successió” o tipus de connexió entre elements que succeeixen en diferents moments temporals. Aquests enllaços o esquemes d’argumentació són l’argument pragmàtic, l’argument del fi i els mitjans i l’argument de la direcció. L’argument pragmàtic és un tipus d’enllaç causal en què es valora una causa a partir de les seves conseqüències. Aquest tipus de raonament necessita d’un acord previ en la valoració positiva o negativa de les conseqüències, ja que en cas contrari l’argument perd força. Els efectes poden ser observats o previstos, és a dir, es poden haver produït o poden formar part d’una predicció. En el primer cas, quan l’efecte ja s’ha produït, la valoració positiva o negativa de l’efecte repercuteix en la valoració de la causa: per exemple, una conducta, una acció o una política que hagi reeixit provocarà una transferència de sentit positiva sobre aquells que l’han promoguda o l’han realitzada. En alguns casos, l’èxit de la conseqüència es podrà presentar com una prova de la necessitat de la causa (“no hi havia cap altra opció”), o com a prova a posteriori dels seus atributs positius o del fet que aquella decisió (causa) era la millor opció. Com assenyalen els autors de la teoria, l’èxit com a criteri de validesa apareix en filosofies, religions i tradicions variades “des d’aquella per a la qual es reconeix la millor causa en el triomf del seu paladí, fins al realisme hegelià que santifica la història, conferint-li el paper de jutge últim.” (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 413). Si la història pot presentar-se com a jutge en la valoració retroactiva de fets passats, la naturalesa també pot ser utilitzada per legitimar un estat de coses. En l’aplicació de l’argument pragmàtic sobre fets ja produïts, l’èxit es la prova del valor atribuït a la causa. En el segon cas, quan l’argument pragmàtic s’aplica a propostes d’acció, la previsió de conseqüències positives s’utilitzarà per promoure l’acció defensada. En aquest sentit, l’argument pragmàtic respon a la lògica conseqüencialista davant la lògica deontològica; és a dir, l’acte es valora per les seves conseqüències, no sobre la base del seguiment d’uns valors. Corrents filosòfiques com l’utilitarisme o el pragmatisme situen l’argument pragmàtic com a principal criteri de valoració.

129 Un altre esquema que presenta un tipus de relació causal és l’enllaç del fi i els mitjans.

La relació entre fi i mitjans generalment evoca la discussió de si el fi justifica els mitjans. Deixant de banda els raonaments aplicats en aquest sentit i a circumstàncies concretes, l’esquema d’argumentació del fi i els mitjans té algunes implicacions en la forma en què s’explica una realitat. L’argumentació del fi i els mitjans estructura el discurs de manera que a un dels elements, el fi, se li atorga major importància que a l’altre, el mitjà per aconseguir l’objectiu. Aquesta jerarquització entre elements pot ser utilitzada per anteposar un objectiu a un altre: “s’ha de menjar per viure, no viure per menjar” (Ibíd., 426). Les diferències en la valoració de cada component de l’esquema fan que aquest argument pugui ser utilitzat per incrementar el valor atorgat a una acció, quan aquesta passa de ser el mitjà a ser el fi, o, en sentit contrari, per a la seva devaluació, quan un fi passa a ser considerat com a mitjà per assolir un altre objectiu.

Convertir un mitjà en fi o un fi en mitjà comporta la revaloració o devaluació d’una acció. L’argumentació del fi i els mitjans, a més d’estructurar de forma jeràrquica els dos elements de l’enllaç, implica una valoració i una transferència de sentit cap al fi, que procedeix de l’atribució d’intencionalitats. Un fi pot passar a ser considerat de forma negativa si s’observa que la intenció no és verdadera, legítima, raonable o adequada. La intencionalitat, per altra banda, té un paper fonamental en el reconeixement o l’atribució de responsabilitats. En una relació explicada en termes de causa/efecte, a diferència de la relació mitjans/fi, la manca d’intencionalitat situa fora de discussió l’atribució de responsabilitats o, segons els casos, de reconeixement. Explicar la relació entre dos fenòmens com a causa/efecte fa que les conseqüències es considerin inevitables i per tant fora de discussió. En aquests casos es pot fer una construcció de la situació que comporti tal complexitat que es descarti tota mena d’intervenció per infructuosa; també es pot argumentar que una intervenció es troba en contradicció amb valors considerats importants i que, per tant, s’hauria de deixar que els esdeveniments seguissin el seu curs. Contràriament, una situació concebuda en termes de mitjans/fi, situa automàticament els mitjans o, segons els casos, els objectius, en el centre de la discussió. Com ja s’ha comentat,¹³⁵ en el procés d’argumentació per a la presa de decisions polítiques, Norman i Isabela Fairclough consideren que les argumentacions generalment es produeixen al voltant dels procediments a seguir per arribar a un objectiu -és a dir, en els mitjans-, tot i que en ocasions també es poden produir sobre els fins mateixos. Donada l’existència de diferents alternatives o mitjans i de possibles

135 Vegeu c.1, apartat 2.3.

130 desacords al voltant dels fins, l’argumentació del fi i els mitjans pot incorporar altres argumentacions que recolzin l’opció defensada: “la determinació del mitjà millor és un problema tècnic, que exigeix l’aplicació de dades diverses i el recórrer a argumentacions de tota índole” (Ibíd., 428). En molts casos l’argumentació en la presa de decisions versarà sobre els mitjans per assolir un objectius que presenten un consens social, com ara mantenir o millorar el nivell de benestar. En altres casos, un acord sobre uns mitjans procedimentals, com ara un consens sobre mecanismes estàndards en el procés de presa de decisions (votacions o tràmits estipulats en el procés), pot ser un indicador d’un desacord en els fins o objectius.

Un argument que presenta similituds amb l’enllaç del fi i els mitjans és l’argument de la direcció. Les diferències entre aquests dos esquemes se situen principalment en el fet que en el cas de l’argument de la direcció els mitjans es troben dividits en etapes i sempre hi ha una valoració negativa de les conseqüències. L’argument de la direcció presenta la situació de manera que una acció determinada vindrà seguida d’una cadena d’esdeveniments que portaran a conseqüències negatives. La representació de la realitat sobre la base de l’argument de la direcció comporta dues assumpcions. La primera és la cadena de successos amb conseqüències negatives que comporta l’acció. La segona és que aquest procés, un cop iniciat, no es pot aturar.¹³⁶ Els autors de la teoria de l’argumentació anomenen el “procediment de les etapes” a aquella tècnica en què l’autor del discurs, davant un possible rebuig per part de l’auditori, no presenta la tesi directament, sinó que divideix el interval en petites etapes, de manera que quan arribi a la tesi defensada l’auditori tingui una altra perspectiva del fenomen. Aquest procediment també es pot trobar a l’àmbit polític, quan decisions que inicialment podrien provocar un fort rebuig són dividides en petits passos que porten de forma més gradual cap a l’objectiu final, de manera que cada pas generi menor oposició que l’acompliment de l’interval sencer.¹³⁷ En aquests casos, l’argument de la direcció pot ser un recurs per advertir contra el “procediment de les etapes”.

136 El nucli de l’argument de la direcció, també anomenat argument del “pendent relliscós”, és l’afirmació que no es pot aturar la cadena d’esdeveniments que porta a conseqüències negatives; un cop oberta “la caixa de pandora” l’acció inicial, aparentment inofensiva o poc rellevant, desencadena un efecte de “bola de neu” que porta a conseqüències no desitjables.

137 Per exemple, una mesura que inicialment pot comportar un fort rebuig social, com ara una privatització de serveis públics, pot ser aplicada de forma gradual, per exemple a través d’una externalització progressiva de serveis.

131 Altres variants de l’argument de la direcció són l’argument de la propagació, l’argument de la vulgarització i l’argument de la consolidació. L’argument de la propagació avisa sobre fenòmens que mitjançant mecanismes naturals o socials tendeixen a la seva propagació, extensió, o multiplicació, transformant-se en elements nocius. L’argument de la vulgarització alerta davant una propagació d’allò limitat, secret, poc freqüent i, per tant, distintiu, que el transformi un tret en comú, ordinari o vulgar.¹³⁸ L’argument de la consolidació adverteix davant la possibilitat que allò que era considerat com una fantasia, un esbós sense importància, pugui esdevenir, mitjançant la seva repetició, una cosa normal, acceptada o plena de significació. Aquestes variants de l’argument de la direcció incorporen un canvi qualitatiu, com ara quan “el pas del munt de blat al munt menys un gra, sempre renovat, desemboca en allò que ja no es un munt”

(Ibíd., 442).