La teoria dels actes de parla

In document Capítol 1: Marc teòric (Page 27-0)

Capítol 1: Marc teòric

1.2. L’estudi del llenguatge quotidià: els jocs del llenguatge i els actes de parla

1.2.2. La teoria dels actes de parla

La concepció del llenguatge com una de les possibles formes d’acció va ser formulada a mitjan segle XX per John Austin i aprofundida posteriorment per John Searle. Al seu llibre Cómo hacer cosas con palabras, Austin intenta donar resposta a un problema filosòfic que havia generat molt de debat. Els filòsofs del llenguatge es trobaven davant el problema de l’existència de proposicions de les quals no es podia determinar la veritat o falsedat. La solució a aquest embull teòric es va produir amb la revisió dels pressupòsits sobre els quals se sustentava la teoria, amb el qüestionament de les seves premisses bàsiques. El nucli de la teoria d’Austin consisteix a defensar que no es pot afirmar la veritat o falsedat de determinades proposicions, perquè aquestes proposicions no serveixen per representar la realitat del món exterior, sinó que serveixen per realitzar accions. És el que aquest autor anomena actes realitzatius (performative acts) o el que es coneix com a actes de parla (speech acts), expressió utilitzada posteriorment per Searle. Prometre, demanar, ordenar, apostar, inaugurar, preguntar, argumentar o

27 aconsellar, són només alguns exemples dels actes que es realitzen mitjançant el llenguatge.

A l’època en què Austin va pronunciar les seves conferències, la idea que qualsevol enunciat podia ser considerat verdader o fals estava molt estesa entre els filòsofs del llenguatge. Però hi havia proposicions que no s’ajustaven a aquest requeriment. En aquests casos la proposició era considerada un pseudoenunciat. Aquelles proposicions considerades com a pseudoenunciats van constituir l’objecte d’estudi d’Austin. La idea central de la seva teoria és que amb aquests “pseudoenunciats” que ell anomena expressions realitzatòries o realitzatives, no només s’expressen coses, sinó que també es fan coses: la seva funció principal no és construir enunciats sobre la realitat, sinó realitzar accions. Amb enunciats com ara “vindràs?”, “t’ho prometo”, “t’aposto que ho farà”, “juro dir la veritat”, “et dono això”, no s’afirma la veritat o falsedat de fets o d’estats de coses, sinó que es realitzen accions com preguntar, prometre, apostar, jurar o donar (Austin 1971). L’expressió realitzativa no es limita a descriure, sinó que mitjançant la seva pronunciació, es fa alguna cosa.

A les expressions realitzatives el tipus d’acció pot aparèixer de manera explícita o implícita. En la forma explícita, l’acció queda reflectida per un verb a la mateixa sentència, com ara “et prometo”, “t’aconsello”, “t’aposto” o “et llego”. Però l’acte de parla també pot aparèixer de forma implícita. En aquests casos, són les circumstàncies les que defineixen o donen pistes sobre l’acció que s’està produint: per exemple l’expressió “fa fred”, segons el context concret, pot no ser una afirmació d’un estat de coses, sinó una petició de tancar la finestra. Per tant, es considera que els actes realitzatius incorporen tota la situació que envolta l’enunciat. Però el context de l’acte de parla no només informa sobre l’acció que s’està realitzant quan l’acte no apareix de forma explícita a l’expressió verbal. El context també incorpora les condicions i els procediments necessaris perquè l’acte es porti a terme. Els actes realitzatius depenen, en major o menor grau, d’unes condicions per a la seva realització sense les quals l’acció no es produeix, i, de la mateixa manera que la resta d’accions, estan exposats a tots els possibles obstacles que puguin intercedir en el seu desenvolupament. Austin considera que les condicions bàsiques necessàries perquè els actes realitzatius es produeixin són l’existència d’un procediment convencional que inclogui l’emissió d’algunes paraules i l’adequació de les persones i de les circumstàncies a l’acció concreta que s’estigui

28 realitzant. En alguns casos, els requeriments perquè es produeixi l’acció poden ser menors o més accessibles. Per exemple, per bromejar, pot ser suficient amb la disposició dels interlocutors. En canvi, en altres casos, els requeriments perquè es produeixi l’acció poden ser més estrictes. Pot ser necessari pronunciar un enunciat d’una determinada manera, seguir una seqüència de passos específica o complir unes condicions concretes: per exemple, perquè l’enunciat “declaro inaugurada la sessió” faci que la sessió sigui efectivament inaugurada, caldrà, entre d’altres coses, que el context institucional sigui l’apropiat i que la persona que pronunciï l’enunciat tingui l’autoritat per fer-ho. Si aquest mateix enunciat el pronunciés una persona sense autoritat, l’acció no es produiria i per tant l’acte -en la terminologia d’Austin- es consideraria nul. La realització de l’acte necessita per tant d’un procediment convencional i que les persones i les circumstàncies siguin les adequades. Un procediment convencional, així com succeeix amb la resta d’accions, implica compartir uns coneixements sobre el món. Les circumstàncies de l’acte realitzatiu poden incloure components físics o mentals: per exemple, no es pot llegar alguna cosa simplement pronunciant “t’ho llego” si no s’està donant res material. Tampoc no es pot realitzar una aposta simplement pel fet de formular l’enunciat si la persona amb qui es vol apostar no està disposada a participar-hi, és a dir, si el seu estat mental no es correspon amb la intenció d’apostar. Els elements materials i les intencionalitats es troben interrelacionades amb els enunciats.

Tots ells formen part de l’acte realitzatiu.

Per tal de verificar que un acte de parla s’hagi fet realment, no és suficient amb la seqüència de paraules, sinó que s’ha de comprovar que les circumstàncies en què s’ha emès són les adequades; s’ha de prendre en compte la situació total de l’acte lingüístic.

Austin anomena infortunis a aquelles circumstancies que fan que l’acte no es produeixi.

Com la resta d’accions, els actes realitzatius també estan exposats a totes aquelles peculiaritats que intercedeixen en la seva consecució, com l’error, l’accident o la manca de sinceritat en les intencions. Però el grau de sinceritat amb què es realitza l’acte no canvia la seva naturalesa, és a dir, la veracitat de les intencions no és un factor que determini el fet que l’acte es realitzi o no: per exemple, si una persona promet fer una cosa amb la intenció de no fer-la, la no correspondència entre el que diu i el que pensa no significa que l’acció no s’hagi realitzat, igual que somriure sense tenir cap inclinació amistosa cap a una persona, no fa que l’acte de somriure ho s’hagi produït si la persona

29 interpreta el somriure com a sincer. El grau de sinceritat o canvis posteriors en la intencionalitat no modifiquen el fet que s’hagi produït una acció social.

Austin diferencia els enunciats constatatius dels realitzatius. Anomena enunciats constatatius a aquelles expressions que tenen una funció enunciativa, és a dir, aquelles expressions que tenen la funció de comunicar fets o estats de coses. Els enunciats constatatius, en fer referència a fets o a estats de coses, poden ser considerats verdaders o falsos; per exemple, la veritat de l’enunciat “està plovent” dependrà de si efectivament plou o no. Però la manera o el context en què es pronuncia un enunciat constatatiu pot derivar en diverses accions; per exemple, un mateix enunciat que comunica fets o estats de coses pot servir per realitzar accions com informar, asseverar, argumentar, demanar o expressar intencionalitats. En aquests casos, els fets enunciats poden ser els mateixos, però la funció que exerceixin en la interacció variarà segons el tipus d’acció que es realitzi.

Els actes realitzatius són aquells en què la veritat o falsedat de l’enunciat no depèn del seu contingut. L’acte realitzatiu no es considera verdader o fals, sinó afortunat o desafortunat. L’acte serà afortunat quan les condicions necessàries per a la seva producció s’hagin complert. Una acció realitzada a través del llenguatge haurà d’ajustar-se a unes convencions socials, siguin verbals, procedimentals o situacionals, de manera que l’acció pugui ser compresa com a tal: què es diu, la manera com es diu, el llenguatge corporal que acompanya al verbal, les circumstàncies de l’expressió, així com la identitat social de qui pronuncia l’enunciat, són alguns dels elements que formen part de les convencions que condicionen la interpretació de les expressions realitzatives.

El pensament d’Austin va ser aprofundit posteriorment pel filòsof del llenguatge John Searle, a través de la teoria dels actes de parla (speech acts). Searle defensa que una teoria del llenguatge forma part d’una teoria de l’acció, ja que “parlar un llenguatge és una forma de conducta governada per regles” (Searle 1986, 26). Parteix de la hipòtesi que, en parlar davant qualsevol interlocutor, no s’està simplement construint sentències amb significat, sinó que s’està realitzant una acció intencional, i que, per tal que es pugui realitzar aquesta acció, s’han d’acomplir alguns requisits i condicions prèvies.

L’anàlisi que realitza aquest autor té com a objectiu argumentar aquesta hipòtesi: l’acte

30 de parla és una acció perquè es troba governada per regles. Si els actes de parla són accions intencionals governades per regles, aleshores l’anàlisi es centrarà en explicar la comprensió d’un acte de parla en termes d’aquestes regles: com afecten les regles als components de l’acte de parla, que fa que cada acte correspongui amb un gènere o tipus, o com reconeix l’oient que és davant un tipus concret d’acte de parla. La hipòtesi no cerca evidències sinó que tracta de fonamentar una teoria que parteix de la concepció del llenguatge com una “conducta intencional governada per regles” (Ibíd., 25).

A la teoria de Searle, un acte de parla està format per tres components: l’acte d’emissió, l’acte proposicional i l’acte il·locucionari o il·locutiu. L’acte d’emissió és la realització de seqüències de paraules integrades en oracions. Aquestes seqüències generalment tindran un significat i es podran correspondre amb la realitat, tot i que no sempre de forma necessària: es poden emetre seqüències de paraules sense sentit, de la mateixa manera que moltes seqüències amb sentit podran no correspondre’s amb la realitat. Els actes proposicionals i els actes il·locucionaris són emissions de seqüències de paraules en un context i situació concretes i amb unes intencionalitats per part del parlant. L’acte proposicional es conforma per dos elements: la referència i el predicat. La referència és

“l’objecte, entitat o particular” (Ibíd., 35) del qual diem alguna cosa (persona, situació, acció, objecte...), mentre que el predicat és allò que diem de l’element referenciat.

L’acte il·locucionari o il·locutiu és on es troba pròpiament el tipus d’acció que s’està realitzant mitjançant la proposició. Alguns exemples d’actes il·locutius serien afirmar, enunciar, desmentir, descriure, preguntar, prometre, criticar, defensar, aconsellar, argumentar, sentenciar o inaugurar. El contingut de l’acte il·locucionari no és el mateix que el contingut proposicional d’aquest acte.9 Dos actes de parla poden tenir diferent nombre de components en comú. Per exemple poden tenir en comú l’acte d’emissió i l’acte proposicional, però comportar diferent acte il·locutiu: a les proposicions “Pere corre”, “Pere corre?”, “Pere, corre!”, els actes d’emissió i proposicionals són idèntics però cadascú presenta un acte il·locutiu diferent (respectivament, una afirmació, una pregunta i una ordre).

9 Searle il·lustra la necessitat de diferenciar entre l’acte proposicional i l’acte il·locucionari a través dels conceptes de negació interna i externa d’una proposició. En el següent exemple, la negació proposicional comporta un significat diferent a la negació il·locucionaria: la proposició “prometo assistir” es pot expressar en les formes negatives, “prometo no assistir” (negació proposicional) i “no prometo assistir”

(negació il·locucionaria). A la negació proposicional de l’exemple, l’acte il·locucionari, l’acció de prometre, es manté igualment. En canvi, a la negació il·locucionaria l’acte és exactament l’oposat;

s’afirma la no intencionalitat de prometre alguna cosa.

31 Els tres components de l’acte de parla (l’acte d’emissió, l’acte proposicional i l’acte il·locutiu) es condicionen entre si i tots tres són presents a l’acte de parla. Això implica que amb tot acte de parla es realitza una acció, és a dir, que no es pot dir alguna cosa (predicat) sobre un element (referent) i limitar-se només a fer això. L’acte d’emissió i l’acte proposicional vindran sempre acompanyats d’un acte il·locucionari, ja sigui una afirmació, una constatació, una pregunta o un altre tipus d’acció. L’acte proposicional, dir alguna cosa sobre un referent, no és possible sense l’acte d’emissió, però tampoc ho és sense l’acte d’il·locució. Per tant, les expressions constatatives, és a dir, aquelles expressions que enuncien fets o estats de coses i que per aquest motiu poden ser considerades verdaderes o falses, també es consideren accions a la teoria dels actes de parla. Constitueixen accions en què es comunica una visió de les coses amb diferents intencionalitats (afirmar, sostenir, confirmar, reiterar, al·legar...) i en diferents situacions. Són actes de parla que expressen concepcions o creences sobre la realitat.

Amb la teoria dels actes de parla es va donar resposta a un dels problemes amb què s’enfrontava la filosofia del llenguatge. Es va explicar per què alguns enunciats no podien ser considerats verdaders o falsos. Però també va tenir uns efectes importants en la forma de concebre el llenguatge. Amb aquesta teoria, parlar passa a ser considerat com una forma d’acció. A través del llenguatge es realitzen accions, ja que parlar és una conducta intencional governada per regles.

L’abandonament dels postulats del neopositivisme va donar pas a concepcions sobre el llenguatge que actualment es poden considerar bàsiques o fins i tot de “sentit comú”, com ara la influència del context d’ús en la delimitació dels significats dels termes i el fet que mitjançant el llenguatge es realitzen accions. Un altre exemple d’abandonament dels postulats neopositivistes produït a meitats del segle XX va ser la teoria de l’argumentació coneguda com a nova retòrica, teoria amb què s’analitzen procediments o estratègies d’argumentació en la forma d’enllaços o esquemes d’argumentació.

L’origen i alguns dels plantejaments generals d’aquesta teoria s’exposen al següent apartat.

32 1.3. Teoria de l’argumentació en la versió de la nova retòrica: introducció

L’any 1958, Chaïm Perelman i Lucie Olbrechts-Tyteca publiquen el Traite de l’argumentation: la nouvelle rhétorique. En aquesta obra, entre d’altres aspectes, s’analitzen procediments genèrics d’argumentació com a esquemes o procediments d’enllaç entre les premisses i la conclusió d’un argument.10 El Tractat de l’argumentació suposa una proposta alternativa als postulats del neopositivisme, no com un rebuig de la seva aplicació a algunes ciències, sinó com a complement aplicat a àrees del coneixement que, tot i no adequar-se als seus requeriments, utilitzen també el raonament i la demostració. Com afirmen Perelman i Olbrechts-Tyteca a la introducció del Tractat, la seva teoria de l’argumentació suposa un trencament amb la concepció de la raó i el raonament post-cartesià. Els autors expliquen com des del pensament de Descartes - que afirmava que s’havia de considerar “quasi fals tot allò que no era més que

versemblant”-11 fins a l’assimilació de la lògica a la lògica formal sota la influència dels lògics-matemàtics i l’equiparació de la veritat amb “la conformitat amb els fets” de les ciències experimentals i inductives, el sentit de “racional” s’havia acotat a allò que s’adequava al mètode científic, bé mitjançant els procediments deductius de la lògica formal, o bé a través dels procediments inductius de les ciències experimentals (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 31). Aquesta interpretació de la raó fa, segons els autors, que la raó vegi

“limitada cada vegada més la seva competència”, observació a partir de la qual interpel·len:

“¿d’aquesta evolució de la lògica i dels progressos incontestables que ha realitzat, hem de concloure que la raó és totalment incompetent en els camps que escapen al càlcul i que, allí on ni l’experiència ni la deducció lògica poden proporcionar-nos la solució d’un problema, només ens queda abandonar-nos a les forces irracionals, als nostres instints, a la suggestió o a la violència?” (Ibíd., 32-33).

10 Aquests esquemes d’argumentació (que també inclouen la dissociació de nocions) s’utilitzen en aquest treball com a part fonamental de les categories d’anàlisi dels textos. Alguns dels aspectes teòrics i epistemològics de la teoria s’exposen en diversos apartats del capítol del marc teòric, la síntesi dels esquemes d’argumentació es troba al capítol de metodologia i els esquemes d’argumentació també apareixen a l’anàlisi empírica, com a categories d’anàlisi.

11 Extracte del Discurs del mètode de Descartes, citat al Tratado de la argumentación: “la primera parte del Discours de la Méthode consistía en tener presque pour faux tout ce qui n’étais que vraisemblable (casi por falso todo lo que no era más que verosímil)” (Perelman, Olbrechts-Tyteca 1989, 31).

33 És a partir d’aquest plantejament que els autors elaboren la seva teoria de l’argumentació com l’aplicació del raonament a allò que no és ni evident ni necessari, però si versemblant, plausible, probable.

El Tractat de l’argumentació és una de les primeres obres de referència als estudis en teoria de l’argumentació elaborats a partir de meitats del segle XX. L’àmbit dels estudis en teoria de l’argumentació és divers. Frans Eemeren i Rob Grootendorst, dos dels autors de referència en aquest camp, afirmen que no existeix una teoria de l’argumentació que sigui acceptada com a teoria general, sinó una varietat d’enfocaments teòrics. Tanmateix, els autors, des d’una perspectiva general, diferencien quatre focus d’interès: “els elements implícits al discurs argumentatiu, les estructures argumentatives, els esquemes d’argumentació i les fal·làcies” (Eemeren, Grootendorst 2011, 14). Al primer focus d’interès general, les premisses implícites són de particular rellevància. Les premisses implícites són habituals al discurs argumentatiu, ja que, com expliquen aquests autors, les argumentacions generalment inclouen una premissa tàcita o sobreentesa. En el cas del segon focus d’interès, l’estructura argumentativa, s’observa com es relacionen les premisses: per exemple, si són independents entre sí o si, en canvi, mantenen algun tipus de relació, com ara formar una cadena en la qual una dóna suport la següent en una estructura subordinada o presentar una estructura paral·lela en la qual es reforcen mútuament. Amb el tercer focus d’interès assenyalat pels autors -els esquemes d’argumentació- s’analitzen el mecanismes de defensa d’una tesi, és a dir, la relació que existeix entre la premissa explícita i la tesi o conclusió defensada. Amb l’esquema es busca que l’acceptació de la premissa per part de l’auditori sigui transferida a la conclusió de l’argument a través de l’esquema o procediment d’argumentació. Per aquest motiu els esquemes són procediments d’enllaç convencionals, ja que l’acceptació de la relació, mecanisme o tipus d’enllaç entre els dos components de l’argument (premissa -o premisses- i conclusió) contribueix a aquesta transferència.12 Per últim, l’anàlisi de les fal·làcies es realitza des del marc de la lògica i considera fal·làcia aquell procediment que segueix només en aparença un raonament lògic.

Com assenyalen Eemeren i Grootendorst, no hi ha una teoria de l’argumentació que es consideri central, però sí que es pot trobar un punt en comú en el fet que els autors

12 L’obra de Perelman i Olbrechts-Tyteca s’ubicaria en aquest focus d’interès.

34 clàssics (grecoromans) constitueixen “les fonts del pensament teòric modern sobre argumentació” (Eemeren, Grootendorst, Snoeck 1996, 29).13 Els autors clàssics, i sobretot l’obra d’Aristòtil i Ciceró, encara constitueixen un referent important als estudis sobre argumentació ja que “són una part integral dels fonaments de les eines hermenèutiques i crítiques que estan actualment disponibles per a l’anàlisi i l’avaluació del discurs i dels textos argumentatius” (Eemeren, Grootendorst 2011, 51). En el cas de la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca, les obres clàssiques són una referència important, sobretot l’obra d’Aristòtil, que revela en alguns aspectes paral·lelismes amb aquesta teoria de l’argumentació (Eemeren, Grootendorst 2011),14 i que va donar respostes als problemes epistemològics que es plantejaven els autors (Bedoya 1989).15

Aristòtil va diferenciar tres tipus d’argumentació que es corresponen amb la lògica, la dialèctica i la retòrica (Eemeren, Grootendorst, Snoeck 1996, c. 2). A la seva classificació dels arguments, Aristòtil considera arguments lògics (que anomena apodíctics o demostratius) aquells que atorguen certesa absoluta i que, per tant, porten a un coneixement fiable. Els arguments dialèctics porten a conclusions, punts de vista o opinions probables o acceptables de forma general. Són el tipus d’arguments que, en paraules d’Aristótil, són acceptables per a “tots els savis o la majoria o els més famosos

Aristòtil va diferenciar tres tipus d’argumentació que es corresponen amb la lògica, la dialèctica i la retòrica (Eemeren, Grootendorst, Snoeck 1996, c. 2). A la seva classificació dels arguments, Aristòtil considera arguments lògics (que anomena apodíctics o demostratius) aquells que atorguen certesa absoluta i que, per tant, porten a un coneixement fiable. Els arguments dialèctics porten a conclusions, punts de vista o opinions probables o acceptables de forma general. Són el tipus d’arguments que, en paraules d’Aristótil, són acceptables per a “tots els savis o la majoria o els més famosos

In document Capítol 1: Marc teòric (Page 27-0)