El model universitari actual

1. La Universitat a l'estat espanyol

Una bona forma d'encetar aquest capítol és realitzar una caracterització de la universitat en el context espanyol (i català), per tal d'identificar-ne els elements principals. Partim, en el primer punt, d'un model de sistema universitari que no s'entén sense el context europeu i les línies estratègiques que han orientat la seva evolució. En un segon punt es destaquen els principals canvis de l'estudiant del sistema universitari a nivell tant quantitatiu com qualitatiu, i per últim s'apunten alguns dels canvis institucionals més rellevants que han tingut lloc a l'àmbit universitari durant els últims anys. Tot aquests aspectes són rellevants ja que constitueixen el context sobre el qual es desenvolupa les anàlisis posteriors.

1.1. El model universitari actual

L'educació es concep popularment com un instrument per al desenvolupament econòmic, la mobilitat social i el benestar. El paper que la universitat té en el marc de la societat ha estat caracteritzat des de diferents punts de vista de la sociologia de l'educació. Des d'una òptica humanista, el sistema educatiu ha estat l'eina que els Estats han utilitzat per construir el què s'ha definit com a "ciutadania". Per definir, socialitzar i assentar unes bases lingüístiques, de valors, de regles i de coneixements per tal de delimitar un marc compartit per la ciutadania d'un país. L'objectiu és el de contribuir a garantir una convivència i una definició de la identitat com a Estat.

Des d'un punt de vista macroeconòmic, l'educació s'ha concebut com el mecanisme per la transformació industrial i la competitivitat comercial, al ser la font principal de mà d'obra qualificada i de nous coneixements i innovació. No en va, els països occidentals han posat en un lloc central de les seves agendes els aspectes educatius i concretament la universitat (OCDE, 2008)², especialment a finals del segle passat amb el desplegament del capitalisme globalitzat i de l'Estat del Benestar.

2L'estratègia 2020 és la brúixola per la Unió Europea en diferents apsectes de la política pública. En aquesta marc programàtic l'educació és un dels cinc grans objectius, concretat sobretot en la promoció del nivell educatiu superior entre les noves generacions.

19 En tercer lloc, des del punt de vista de l'estructura social, que és el que aquí ens interessa més, Stevens et al (2008) sostenen que tradicionalment s'ha classificat en tres els aspectes definitoris de la universitat: com a filtre, com a incubadora i com a temple.

a) Com a filtre: la universitat esdevé alhora tant un promotor de la mobilitat social, com alhora un reproductor de les desigualtats. Com les dues cares d'una mateixa moneda. Els estudiants realitzen eleccions educatives a partir de l'avaluació de diferents dimensions, com els beneficis esperats, o les probabilitats d'èxit, que acaba facilitant per alguns i constrenyent per altres, les oportunitats de mobilitat social.

L'educació representa el filtre a través del qual construir la seva posició dins de l'estructura social.

b) Com a incubadora: fa referència a seguir promovent i desenvolupant agents socials competents per al mercat de treball i per a la vida quotidiana. Recull el caràcter més socialitzador de la universitat. Les experiències dels estudiants durant l'etapa universitària, a més, pot esdevenint un procés de desclassament i reenclassament personal, que vagin més enllà de les oportunitats de mobilitat social que es troben. El sistema educatiu és la institució encarregada de qualificar als individus ja sigui des d'una accepció més acadèmica (qualificacions), com sociolaboral (competències).

c) Com a temple: al entendre que la universitat legitima les posicions socials i el coneixement oficial. Atorga als estudiants un estatus que legitima la seva posició no només al mercat de treball sinó també a nivell social. L'educació és la religió de la societat moderna, i la universitat el temple d'aquesta religió. L'educació es presenta doncs com una cadena de distribució dels infants pel llarg de l'estructura social, legitimadora de les posicions socials resultants. Per tant, paradoxalment, es també el principal instrument que tenen les nostres societats per legitimar la desigualtat social.

Els mateixos autors, proposen un nou concepte per definir el paper de la universitat que lliga aquestes tres dimensions comentades: la universitat com a hub. A la universitat és on trobem el punt de connexió entre diferents processos o institucions socials: el mercat de treball, la producció científica, la filantropia, la família i l'estat del benestar com a garant de l'educació. Actua alhora coma filtre, com a incubadora i com a temple.

S'ha discutit bastant sobre els elements positius que aporta el pas per la universitat, ja sigui a nivell individual, com l'increment de les possibilitats d'inserció laboral, el

20 desenvolupament personal, la integració a la comunitat o una herència cultural als fills, fins a nivell col·lectiu, relacionat amb el desenvolupament econòmic de la societat en un marc globalitzat i competitiu, o la reducció de les desigualtats socials.

El creixement de la universitat ha tingut dues etapes diferenciades en el conjunt de països occidentals. Abans dels anys 90, l'argument social que a major nombre d'estudiants major igualtat d'oportunitats va ser el pilar central que va orientar la política universitària, en el marc d'una agenda socialdemòcrata més o menys compartida pels governs occidentals. Després dels anys 90, els arguments econòmics prenen el relleu i es destaca la necessitat d'invertir en la societat del coneixement, la productivitat i la competitivitat (Dias, Marinho-Araújo, Almeida, & Amaral, 2011; European Commission/EACEA/Eurydice, 2014; Thompson & Simmons, 2013). L'educació universitària pren menys el caràcter d'eina de socialització i aculturació, per convertir-se més en una proveïdora d'habilitats pel mercat laboral. És el que Neave i Amaral (2012) expliquen com el procés de neoliberalització a la universitat.

Per aquest autors la política universitària dels estats europeus no es pot explicar sense entendre el procés de convergència i homogeneïtzació europea, comandada pels estats mateixos. El què no deixa de ser, afirmen, una paradoxa. Aquesta convergència de la polñitica universitària representa una mecanisme més d'integració del projecte europeu:

an university for Europe. A partir dels anys 90 aquest procés de neoliberalització, segons sostenen els autors, suposa un procés de privatització de l'educació superior, la introducció (o augment) de taxes universitàries, una major atenció a la qualitat acadèmica i als resultats, i una gestió de tall empresarial/comercial de les universitats.

La influència dels postulats ideològics neoliberals als anys 90, les dificultats pressupostàries dels estats, la inoperància del model burocràtic antic en un món canviant i globalitzat, i el decreixement dels alumnes degut a la natalitat i, per tant, una major competència entre universitats, són alguns elements que expliquen aquests canvis en la política europea.

Pel que fa a nivell espanyol, també és sobretot des dels a anys 70 (accentuat als 90) que la universitat ha tendit cap a diferents processos de canvi que han deixat enrere definitivament el model clàssic d'universitat. Un procés cap a una major autonomia universitària, la especialització i la flexibilitat curricular. Amb l'entrada a l'Espai

21 Europeu d'Educació Superior (EEES) al 1999 i la nova estratègia universitària europea, diferents aspectes docents, pedagògics i funcionals s'han vist modificats (Daza Pérez, 2013). La universitat s'ha traslladat al epicentre del model econòmic i social europeu del segle XXI esdevenint el pilar central de l'economia del coneixement, de la mobilitat i, indirectament, de l'equitat social. Ha vist com les expectatives i la funció social dipositades en ella s’han redefinit, de la mateix manera que les dinàmiques pedagògiques i l'articulació amb el mercat laboral han canviat (Carabaña, 1993a;

Teichler, 2009).

Aquest nou model universitari el trobem cristal·litzat a l'estat espanyol en l'anomenada Estratègia Universitària 2015³ (Ministerio de Educación, 2010), que ha esdevingut la brúixola dels canvis ocorreguts a la universitat els últims anys en el marc de l'EEES. Té un impacte a nivell de governança, finançament, transferència i avaluació, i configura el context en el qual cal analitzar actualment l'accés a la universitat. Les característiques principals són les següents:

a) Major autonomia universitària i pes del entorn productiu i social en la gestió universitària. L'efecte més clar és l'augment de la diferenciació i especialització dels centres universitaris.

b) Entrada d'inversió privada en l'oferta i augment de la participació de les famílies en el finançament (cost-sharing), que està comportant un encariment progressiu de l'entrada a la universitat així com una diversificació de l'oferta universitària.

c) Convertir les universitats en eixos productius i de dinamització econòmica de l'entorn. Transferibilitat de coneixements i ocupabilitat de l'alumnat. Èmfasi en l'ocupabilitat de les titulacions dins el context socioeconòmic de l'entorn de la universitat.

d) Especialització curricular i acreditació dels plans d'estudis en base a competències, així com avaluació continua de l'alumnat i al llarg de la vida, que significa una dedicació més intensiva per part de l'estudiant i el desplegament del ventall d'oferta del tercer cicle (màsters, post-graus, doctorats...).

El finançament del sistema universitari a l'estat espanyol i a Catalunya, ha tingut en general nivells força més baixos que la resta de països europeus. Amb dades de 1999,

3 A la pràctica encara avui s'està desenvolupant.

22 Bardisa et al (2002) afirmen que la UE tenia una despesa del 1,4% del PIB en educació superior, en canvi a l'estat espanyol la despesa es quedava al 0,9% del PIB.Aquesta aquesta situació s'hauria vist empitjorada en comparació a 1977. La tendència no s'ha vist modificada amb el canvi de segle, i Hernández-Armenteros i Pérez-García (2014) sostenen que el finançament públic del sistema universitari, després d'un creixement en la primera dècada, s'ha reduït un 13% entre 2010 i 2012. Al 2012 el finançament es situava al 1,2% del PIB⁴.

El mateix patró identifiquen Espuelas et al. (2015) centrats en l'anàlisi de Catalunya.

A principis dels 2000 el finançament creix lentament, però és a partir de l'any 2010 que es produeix un retrocés i un major protagonisme de les famílies en el finançament d'aquest nivell educatiu. Un canvi que cal contextualitzar en el marc de importants ajustaments pressupostaris i canvis legislatius lligats a la situació econòmica espanyola i europea. Segons l'ACUP⁵ (2016) entre 2009 i 2015 s'ha reduït el finançament de les universitats públiques de Catalunya un 18%. Així doncs, el sistema universitari espanyol parteix de nivells de finançament baixos en relació al PIB, i que s'hauria aguditzat durant els últims anys.