Aproximació metodològica

L'aproximació metodològica que adopta aquesta recerca i que s'intentarà esbossar a continuació es podria dividir en tres aspectes: a) l'individualisme metodològic com a marc que permet recollir una major complexitat i flexibilitat analítica, b) la Sociologia analítica com a brúixola enriquidora per a la pràctica científica a partir de la clarificació i l'explicació, i c) les eleccions i la racionalitat com a peces centrals de l'objecte d'estudi.

Que diferents posicions socials presenten probabilitats d'accedir a la universitat diverses és un fet àmpliament contrastat i analitzat. Com hem vist en el capítol II, diferents perspectives teòriques han aportat diferents ulleres per a la anàlisi d'aquest fenomen. En aquesta recerca es parteix de que l'individualisme metodològic és l'aproximació més adequada per analitzar la relació entre l'origen social i l'accés a la universitat, tal com s'ha definit el nostre objecte d'estudi.

L'individualisme metodològic consisteix en la incorporació de l'agent com a peça central de les anàlisis, escapant de la concepció de l'individu com una simple marioneta que actua determinada per les estructures socials sense espai per l'elecció i l'agència.

Una aportació interessant que il·lustra bé aquest concepte és la coneguda com el

"vaixell de Coleman" (Coleman, 1990). En la figura 3.1 s'esquematitza el que caracteritza l'individualisme metodològic, que és evitar quedar-se en la relació macro – macro (la coneguda com la sociologia de les variables) per a explicar una regularitat social, sinó "baixar" al nivell microsocial per tal d'identificar els elements que actuen en aquesta cadena causal. És un plantejament analític que permet unir allò social amb allò individual, però sense caure en la determinació estructural.

127 Figura 3.1. Esquema macro – micro – macro de Coleman.

Font: elaboració pròpia a partir de Coleman (1990).

Els comportaments o estructures socials són el resultat de la suma d'un seguit de comportaments individuals agregats i de la seva interacció (fletxa 3), i és en aquesta interacció de comportaments individuals on cal parar-se per tal de comprendre el fenomen macrosocial (Elster, 1985; Lizón, 2007). Això no nega, però, que els comportaments col·lectius i les estructures socials no influenciïn el comportament individual (Liska, 1990). En l'individualisme metodològic es dóna capacitat de decisió i intencionalitat a l'individu (fletxa 2) en el marc d'unes alternatives socialment estructurades (fletxa 1)⁶⁹. Cal subratllar que aquesta perspectiva metodològica entén que es poden produir efectes socials que vagin més enllà de la mera agregació de comportaments individuals: aquest individualisme no és ontològic, sinó metodològic.

Considero que aquesta aproximació és la més adequada per abordar l'objecte d'estudi d'aquesta recerca, ja que permet analitzar el procés de decisió que segueix l'estudiant com a agent intencional sense necessitat de prescindir dels elements socials i culturals com a condicionants, així com permet microfundamentar les causes de que ens trobem amb importants desigualtats macrosocials en l'accés a la universitat. És una aproximació que permet recollir una major complexitat del fenomen: al centrar-nos en un aspecte tant concret com són les estratègies d'accés a la universitat, l'òptica que parteix des de l'individu ofereix major capacitat per analitzar comportaments diferents,

69Recentment s'ha parlat d'individualisme estructural davant l'individualisme metodològic, amb l'objectiu de ressaltar i donar més pes al component macrosocial a l'esquema, essencial en aquesta perspectiva metodològica. Tant com a resultat de comportaments agregats, o com a influència de l'acció individual.

No obstant, en ambdós conceptes sempre són els individus els que recullen la càrrega causal en les

128 complementaris o, fins i tot, contradictoris. Generalment s'afirma que l'estructuralisme metodològic ens permet posar llum a les diferències entre grups, però en canvi l'individualisme metodològic ho pot fer també per les diferències intra grups en escapar de la determinació estructural.

Abans de continuar cal fer una reflexió sobre l'abordatge d'un objecte d'estudi a partir de les orientacions del que es coneix com a Sociologia analítica. Aquesta forma d’entendre la ciència social troba les seves arrels en autors clàssics com Weber o Durkheim. La Sociologia analítica és aquell tipus de Sociologia coneguda per Boudon com la sociologia cognitiva, és a dir aquell tipus de Sociologia que es basa en els estats mentals dels individus i en els mecanismes que expliquen el comportament social (Boudon, 2004). Aquest aproximació aposta per una Sociologia que permeti explicar de manera clara i detallada els fenòmens socials, de la mateixa manera que ho fa la Psicologia pels fenòmens psicològics o la Biologia en els processos biològics, escapant d'interpretacions relativitzadores i de la tendència sociogràfica. Dit d’una altra manera, pretén transformar la Sociologia en una verdadera ciència capaç d’explicar.

Però què és explicar, entès en aquest sentit? “El gir analític”, segons Noguera (2010)⁷⁰, es caracteritza per l’obsessió en la claredat i l’explicitació. El terme analític fa referència al fet de disseccionar els elements que formen un fenomen social com una manera d'avançar cap a aquesta claredat i explicitació (Hedström, 2005; Kaidesoja, 2012). La sociologia analítica no s’ha d’entendre com una teoria conceptual concreta sinó com un corrent de teorització que tracta de posar les bases per a una ciència social fructífera, clara i interdisciplinar, a l’interior de la qual s’hi troben – o s’hi poden adaptar – perspectives teòriques molt diferents (Aguiar, De Francisco, & Noguera, 2009). Es tracta, doncs, d’un plantejament epistemològic i cognitiu quasi com un savoir faire científic i no únicament metodològic. Podem distingir dos elements comuns en aquesta brúixola científica:

a) L’individualisme metodològic (o estructural): el fet de buscar les causes dels fenòmens socials en els individus ja permet avançar cap a aquesta dissecció teòrica. Tots els fenòmens socials són explicables únicament en termes dels

70L'autor defineix la sociologia analítica com aquella ciència sistemàtica, lògicament ordenada, acumulativa, allunyada dels discursos teòrics essencialistes, que escull l’objecte d’estudi no trivial i que manté una consciència autocrítica.

129 individus: les seves propietats, objectius, creences i interaccions com a unitat mínima de la dinàmica social (Elster, 1985), sense negar efectes socials agregats o no intencionals. Uns individus que no són ni idiotes racionals utilitaristes, ni idiotes irracionals causalistes, sinó agents racionals que realitzen accions significatives per a ells (Boudon, 2006).

b) Els mecanismes com a explicació de les caixes negres: pel fet d’anar des de la sociologia de les variables a la sociologia dels casos, aquesta aproximació ha de ser capaç de nodrir de contingut el que es coneix com la caixa negra dels fenòmens socials: des de la sociologia de les variables sabem els inputs d’un fenomen social i sabem també els outputs d’aquest (ex: pertànyer a una posició social alta implica un major accés a la universitat), però no coneixem el per què un es produeix a causa de l’altre, la seva relació causal (Gambetta, 1998;

Goldthorpe, 2007). És cert que els fonaments teòrics dels factors que introduïm al model permeten interpretar l’associació entre les variables, però es tracta en el fons d’identificar de la forma més clara i explicitada possible la cadena causal que es produeix entre un factor i un comportament: fer l’explicació més comprensible.

Cal identificar els esdeveniments o relacions causals que succeeixen dins de les caixes negres, és a dir obrir la caixa negra i observar-ne les femelles i cargols que la composen, tal com explicita Elster (2007). Existirien mecanismes de diferents tipus; els característics de les Ciències Socials serien els mecanismes intencionals, els quals busquen les explicacions dels comportaments socials en els estats mentals dels individus, com són les creences o les preferències.

Per tant, i enllaçant amb el tercer punt de l'aproximació metodològica que dibuixem, ens trobem necessàriament en el nivell de les eleccions com a peça central de l'objecte d'estudi. Adoptant les bases de l’individualisme metodològic – explicant els fets socials des dels individus, és a dir, des de les seves accions, actituds, i eleccions –, l’accés o no accés a la universitat es pot entendre com l’output d’una elecció educativa que es produeix en un moment determinat dels itineraris dels i les joves (J. Casal et al., 2006;

Pollock, 2009). Una elecció que, com s'ha comentat, no es deu a simple aleatorietat sinó que segueix patrons complexos més o menys estructurats en base a diferents condicionants socials, culturals i contextuals.

130 L'accés a la universitat (o el no accés) representa una elecció condicionada dins dels itineraris de joventut. En el procés de construcció d'un lloc a la societat, el jove segueix aquella trajectòria que millor s'adapti a les seves motivacions, possibilitats i recursos disponibles en cada context i situació. Vinculant així la configuració del sistema educatiu i el context socioeconòmic, amb les eleccions que construeixen les transicions educatives i laborals.

Des de la perspectiva analítica, a més, aquestes eleccions serien el resultat d'una articulació de diferents elements, i el repte consisteix en disseccionar-les per tal d'identificar-ne els components principals i posar llum a la caixa negra que les explica.

Una aproximació interessant al respecte és la que ofereix la teoria DBO (Desires, Beliefs and Opportunities) (Manzo, 2010). És una teoria associada al treball de Hedström (2005) que identifica els desitjos, les creences i les oportunitats com els elements constitutius de les accions intencionals dels individus.

Figura 3.2. Esquema bàsic de la teoria de la DBO.

Font: elaboració pròpia a partir de Hedström (2005).

Els desitjos, les creences i les oportunitats dels individus configuren una intenció i donen un sentit a l’elecció. Entén que aquestes intencions són, en últim terme, la causa per la qual un individu realitza una elecció o acció. L'esquema esta format per tres elements (figura 3.2):

a) Els desitjos són la voluntat de que alguna cosa succeeixi (o no succeeixi), i són construïts en base a diferents dimensions, no només lligades a la maximització econòmica.

Desitjos (D)

Creences (B)

Oportunitats(O)

Intenció Elecció

131 b) Les creences són proposicions sobre el món que es consideren certes. Poden ser referides a l'existència d'alternatives d'acció, o referides a les conseqüències de les accions/eleccions.

c) El conjunt d’alternatives d’acció disponibles per a l’agent són, per últim, les oportunitats.

La teoria DBO representa una eina analítica de considerable utilitat i senzillesa per abordar l'anàlisi de les eleccions intencionals dels individus, si bé és cert que falla en l'explicació d'altres comportaments individuals com els inconscients o fruit d'heurístiques cognitives (Kaidesoja, 2012). Tot i això, és una eina que ens serveix per encarar l’anàlisi de l’elecció educativa sobre l'estratègia d'accés a la universitat, com un marc analític de les eleccions d'aquest tipus en les que el caràcter intencional és important.

La DBO es situa a la relació entre micro – micro (fletxa 2 de la figura 3.1), com la manera per la qual els individus a partir de l'articulació de les seves creences, desitjos i oportunitats realitzen una elecció. Aquestes creences, desitjos i oportunitats estan, al seu torn, influenciades pel context en el qual es troben els individus (flexa 1), com pot ser la posició social familiar. En el fons la DBO estaria afirmant que el debat agència – estructura que s'ha desenvolupat en el capítol II no té sentit, doncs incorpora les dues dimensions en l'explicació de les eleccions.

L' individu que té un desig i creu que la millor manera per aconseguir-ho es fer A en el marc d'unes oportunitats concretes, farà A. No obstant l'esquema senzill de la figura 3.2 és en realitat més complex, i la interrelació entre els tres elements no és tant lineal com es representa (Noguera & De Francisco, 2011). Un exemple clàssic d'aquesta interrelació és la metàfora de la guineu i el raïm: mostra com el desig de la guineu de menjar raïm guiada pel càlcul utilitarista, es modifica en observar que no aconsegueix arribar a agafar-lo de la vinya. En aquest cas les oportunitats restringeixen el desig i la guineu acabaria creient que el raïm, en el fons, és agre (Elster, 2001). Aquest mecanisme psicològic es coneix com a preferències adaptatives, i mostra la complexitat en la interrelació entre desitjos, creences i oportunitats.

132 Un altre exemple el trobem en el pensament desideratiu en el qual l'agent creu el què desitja que sigui cert, és a dir, modifica les creences a partir dels desitjos que guien l'acció. Les fantasies i els actes de fe inconsistents es troben en aquest punt. També el mecanisme de la privació relativa mostra la interacció que es produeix entre les oportunitats d'acció i les creences de l'individu, com en el cas dels soldats que valoraven més positivament el sistema de recompenses si tenen menys oportunitats de promocionar dins l'exèrcit⁷¹, en la interpretació que en fa Merton (Gambetta, 1998). A més, la interacció no només es produeix entre aquests tres elements sinó també amb les accions d'altres individus. Així, a partir de mecanismes socials com el de la profecia auto-acomplerta (efecte Pigmalió) o la imitació racional, el comportament dels altres pot acabar definint els desitjos i les creences d'un mateix.

Per acabar aquest esbós de l'aproximació analítica convé fer algunes pinzellades en relació a com s'entén la racionalitat. El debat sobre la racionalitat generalment es pot identificar en dos aspectes diferents: en el grau de racionalitat de la formació de les creences i els desitjos, i en el grau de racionalitat dels comportaments o lògiques d'acció dels individus.

La racionalitat de la lògica d'acció que es troba latent en el prisma DBO és la que entén que els individus es comporten d'acord a raons o intencions en base a uns desitjos i unes creences (Hedström, 2005). De forma semblant, la racionalitat ordinària de Boudon sosté que un comportament és racional si l'individu té "bones raons" per comportar-se d'aquella manera (Demeulenaere, 2014; Manzo, 2014). O també des de la teoria del comportament planificat de Azjen (1985), per poder parlar d'acció raonada es centra en el major o menor encaix entre la intencionalitat de l'individu i el comportament d'aquest. Aquesta és una forma àmplia de concebre la racionalitat, que permet posar l'etiqueta de racional a lògiques de comportament molt diverses. Una lògica d'acció racional, doncs, és la que ajusta el comportament a les intencions o raons dels individus, siguin aquestes raons les que siguin i independentment de com s'hagin format. Una comportament racional, és un comportament basat en raons o intencions.

71A l'estudi "The American Soldier", de Stouffer al 1949.

133 En aquest punt, però, diferents autors han fet objeccions sobre què podem definir com a una preferència o una creença racional (Sullivan, 2001). Picar de mans per espantar els esperits, serà aleshores un comportament racional si hi ha una intencionalitat de l'actor? Probablement aquest cas aconsella distingir entre una acció raonada i una acció racional. Però la categoria de racional on cal aplicar-la? A les preferències i les creences? En el procés de deliberació? En la utilització dels mitjans adequats per maximitzar les preferències? És un debat complex i ni molt menys resolt pels científics socials.

En una accepció més estreta de la racionalitat la categoria de racional s'atorga a un menor nombre de comportaments. Des d'aquesta definició, la racionalitat és més una eina que serveix per a l'explicació del món quan l'analitzem, que una atribució pura de realisme al comportament humà. Aquesta racionalitat és la que trobem implícita en la TER dèbil, ja que supera la definició controvertida recollida en la TER forta o clàssica que ja s'ha descrit en el capítol II: la de la racionalitat utilitarista, maximitzadora, de preferències complertes i independents dels demés. Tavares i Cardoso (2013), analitzen fins a quin punt les eleccions educatives encaixen en el model de la TER forta i la maximització econòmica a partir d'un anàlisi de les raons que donen els estudiants.

Conclouen que ni l'elecció de universitat ni l'elecció de titulació s'ajusten a aquest esquema decisional. Per contra, hi identifiquen elements vocacionals, de construcció social de preferències i una informació limitada.

La TER dèbil, doncs, entén les preferències com a subjectives i incomplertes i, a més, no tenen perquè ser preferències egoistes sinó que escapen de l'individu unimotivacional. Les creences no tenen perquè ser ajustades a la realitat, i es parla d'una maximització de la utilitat que va més enllà de la maximització purament econòmica.

Martínez García (2004) identifica uns denominadors comuns de l'elecció racional que es poden considerar com definitoris d'aquesta perspectiva de la TER dèbil o àmplia. Els recordem un altre cop:

a) per una banda entén que els individus prenen decisions racionals orientades a un fi, a uns objectius, (unes intencions, unes raons)

b) que ho fan a partir d’una ordenació de preferències (element subjectiu) i tenint en compte les restriccions (element objectiu)

134 c) i finalment, duent a terme un càlcul cost – benefici, més enllà de lo econòmic,

per tal de complir els fins en l'articulació d'allò subjectiu i objectiu.

Ambdues visions de la racionalitat que acabem de comentar tenen aspectes positius i negatius a l'hora d'utilitzar-les com a marc analític. La primera ens serveix per entendre l'acció raonada, la que té una raó de ser i persegueix unes intencions concretes, però alhora és tant àmplia que és difícil (tot i que no impossible) poder predir el comportament en base a la teoria (Manzo, 2014). La segona ens porta a comportaments més de tipus deliberatiu i de càlcul molt concrets, i evita la racionalitat economicista de la TER forta. Però alhora impossibilita donar compte de tots els comportaments que podrien ser considerats de racionals.

En aquesta recerca es busca tant comprendre les raons dels individus a l'hora de construir una estratègia concreta en l'accés a la universitat, com identificar fins a quin punt aquests comportaments formen part d'un procés de càlculus o no. Aquestes són, doncs, les dues dimensions de la racionalitat que fonamenten aquesta recerca, utilitzades de forma complementaria.

Resumint, l'aproximació metodològica d'aquesta recerca es pot dividir en tres aspectes destacats: per una banda en considerar l'individu com la base de la realitat social, fet que ens permet recollir una major complexitat i ser més flexible a l'hora d'abordar les anàlisis. Per altra banda, tracta de disseccionar i posar llum a les caixes negres dels fenòmens socials, com una forma d'avançar en la claredat i l'explicació científica. I per últim, utilitza les eleccions com la peça central d'aquesta aproximació, entenent-les com a accions intencionals i racionals derivades de l'articulació dels desitjos, les creences i les oportunitats.

Cal entendre l'aproximació dibuixada en aquest epígraf com un abric metodològic, com un punt d'entrada per tal de realitzar les anàlisis, més que un esquema rígid que molts cops resulta forçat degut a les limitacions en les dades disponibles i a les tècniques utilitzades. Així per exemple, la utilització de mecanismes en l'anàlisi per explicar fenòmens socials és perfectament compatible, des del meu punt de vista, amb una sociologia comprensiva per tal d'identificar els sentits de les eleccions, ja que els converteix en potents eines d'interpretació.

135