Resum del plantejament d’aquesta tesi

La societat salarial i la norma social d’ocupació

La societat salarial es va convertir en la columna vertebral de les democràcies capitalistes avançades europees després de la II GM i fins ben entrada la dècada dels anys vuitanta.

En aquest tipus de societat, el factor treball era el component integrador que oferia l’accés a drets i oportunitats i donava un element de pertinença social i d’identitat (Amable, 2006;

Castel, 1997; Macionis i Plummer, 2007; Marsi, 2011; Prieto, 2007).

L’estat transformava el seu rol a través del seu lideratge i començava a construir-se com a institució valedora de garanties, obligacions i protecció de la classe treballadora i de les seves famílies a través de l’articulació de normes i sistemes d’estratificació social (Bilbao, 1993;

Castel, 1997, 2004; Martín, Miguélez i Prieto, 2007; Prieto, 2002; Prieto i Miguélez, 2001;

Sennett, 2000).

En termes generals, va haver-hi un avenç en drets socials ‒no lliure de conflicte‒ i una millora dels sistemes de solidaritat que reduïa les incerteses que suposava la societat industrial o la pobresa derivada de la pèrdua eventual de feina, però amb certa heterogeneïtat entre països de la UE (Esping-Andersen, 1985, 1990; Martínez de Pisón, 1998; Sennett, 2000).

Durant aquesta etapa Es van anar desplegant de la mà dels estats de dret social, l’eina dels estats de benestar, i es mantenia la reproducció del sistema econòmic capitalista (Marsi, 2011), coexistint també amb els estats de dret liberals (Martínez de Pisón, 1998).

En aquesta etapa també es va consolidar el consum de masses sostingut pels ingressos dels caps de família i una millora de la producció i organització de les empreses (Köhler i Martín, 2005; Macionis i Plummer, 2007; Martín i alt., 2007). Això va fer que també fos definida com a fordista,ja que es va impulsar el tipus d’organització de producció en massa amb una aposta per la divisió tècnica i jeràrquica del treball orientada a abaratir les despeses de producció, agilitzar el temps de realització, i millorar la distribució i l’acumulació capitalista intensiva (Bauman, 2005).

En aquesta etapa es van aplicar les grans línies de les denominades polítiques keynesianes, que van guiar el sistema fordista cap a elements d’intervenció per part dels estats per tal d’equilibrar consum, treball i provisió global del benestar.

El treball regulat es va establir en una relació jeràrquica entre assalariat i empresari/ària concebuda majoritàriament per a la població masculina, que en reforçava el rol dins de la unitat familiar com a aportador de recursos i com a garant de l’accés a drets i oportunitats.

Transformacions de la norma social d’ocupació i crisi de la societat salarial

A partir de la dècada dels setanta, coincidint amb la segona gran crisi del sistema econòmic capitalista, també van començar a haver-hi algunes conseqüències en l’àmbit laboral i en el del benestar. Durant la dècada dels vuitanta la inestabilitat laboral va créixer a tota Europa ‒tot i que de forma desigual per països– i va afectar de manera més concreta col·lectius com les dones, els joves i la població migrant (Castel, 2004; Sennett, 2000).

Les ideologies neoliberals van anar guanyant centralitat en els diferents partits europeus, i alguns governs nacionals van començar a aplicar algunes de les seves receptes i van aprimar l’estat de benestar desregulant les condicions d’ocupació. El factor treball conegut fins aleshores es transformava i s’erosionava per a una part de la població (Gamble, 2009).

Es va anar conformant un nou context polític, social i econòmic, denominat de flexibilitat productiva. El fordisme també va entrar en crisi i es van anar establint unes noves bases del capitalisme acumulatiu (Bambra, 2011). Les relacions i acords laborals de l’etapa anterior també van començar a deteriorar-se.

La inestabilitat laboral va aparèixer com a conseqüència de les mesures flexibilitzadores de les empreses i va anar definint un escenari de precarietat en el treball, trencant les rigideses entre ocupats i aturats (Amable i Benach, 2000; Amable, 2006; García, 2009). Es qüestionaven els fonaments de la relació salarial de l’etapa fordista.

En alterar-se la columna vertebral del treball en la societat salarial, també es van anar alterant la seva concepció cultural, la identitat que aquest aportava, la representació sindical i la cohesió social.

A partir d’aquests anys i fins a l’actualitat, les pautes d’ocupació continuen modificant-se i transformant la norma social d’ocupació a través d’un increment de la contractació temporal en la població que s'insereix al mercat de treball, de l'aparició de noves formes d'ocupació, d’un augment del contracte a temps parcial i d’uns canvis en les formes d’organització empresarial (Prieto, 2002; Prieto i Miguélez, 2001).

Precarietat, incertesa i la seva relació amb la salut

La precarietat laboral es presenta com un component que pot danyar la salut i fer aparèixer trastorns diversos. Per un costat provoca relacions de sociabilitat fràgils que tenen poc reconeixement social: disposar d’ingressos precaris o no tenir accés a alguns drets selectius

altra banda, també fa augmentar les exigències de la productivitat, cosa que passa a ser un risc per a la salut.

Però la incertesa també es trasllada cap a la població ocupada més o menys estable i l’entorn de la precarietat va transferint i transportant la incertesa a la resta també a treballadors i treballadores amb contractes més estables.

Tradicionalment, en els diversos estudis sobre salut laboral les condicions d’ocupació gairebé sempre han estat relacionades de forma conjunta amb les condicions de treball. La recerca en els darrers anys va posant en relleu que les condicions d’ocupació més precàries es relacionen amb el pitjor estat de salut, amb la salut física i mental, amb determinats trastorns psicosomàtics o també amb hàbits no saludables (Amable, 2006; Amable i Benach, 2000;

Benach i Muntaner, 2010; Ohtsu i alt., 2012).

Tot i que les condicions d’ocupació cada vegada s’incorporen més en els diferents models on es mesuren les condicions de treball i salut, el volum dels estudis que consideren aquestes condicions d’ocupació a l’àmbit europeu encara és reduït (Bambra, 2011b; Vanessa i alt., 2014) i la diversitat de situacions que genera pot provocar un marc de comparació difícil des del punt de vista analític (Amable i Benach, 2000; Amable, 2006; Benach i alt., 2014; Campos-Serna i alt., 2013, Julià i alt., 2017; Puig-Barrachina i alt., 2017).

La importància de les condicions de treball, l’entorn psicosocial laboral i altres factors extralaborals

Des de fa dècades existeixen nombrosos estudis que analitzen les condicions en les quals el treball es realitza (Aldabe, i alt., 2011; Rick i alt. , 2001). A Europa hi ha un volum considerable d’investigacions i un gran bagatge sobre l’afectació de la salut de determinades condicions de treball centrades en els riscos de la dimensió física, higiènica i ergonòmica. Analitzar les condicions de treball a partir dels factors de risc psicosocials laborals és més recent, però a la dècada dels vuitanta i noranta ja hi ha algunes investigacions importants. Per aquest motiu, una part de la literatura els considera riscos emergents (Alazraqui, i alt., 2007; Johnson i Johansson, 1991; Kristensen, 2007; Niedhammer, i alt., 2012; Rodríguez, 2009).

A la sociologia de la salut i a l’epidemiologia social s’està posant l’interès a considerar aquest entorn i han començat a aparèixer articles que en posen en relleu la importància de les condicions de treball (Alazraqui i alt., 2007; Benach i Borrell, 2014; Benach i Muntaner, 2010;

VV.AA., 2010).

La millora dels instruments de mesura, que se sustenten en els models teòrics més acceptats els darrers anys, ha permès anar guanyant consistència (Karasek i Theorell, 1999; Navarro, LLorens, Kristensen, i alt., 2005; Salanova i Schaufeli, 2002) i facilitar resultats a partir de diferents models multivariats (Siegrist, 2011).

A part de les condicions d’ocupació i de treball, hi ha altres àmbits laborals que cal tenir en compte. Un d’ells és el treball de la doble presència per entendre les desigualtats de gènere derivades de les diferents condicions de vida (Rohlfs i alt., 2000) i els efectes negatius que aquesta doble presència té sobre les dones en comparació amb els homes, bàsicament per la

sobrecàrrega que suposa la jornada laboral i les exigències domèstiques i familiars (Borrell i Artazcoz, 2007; Campos-Serna i alt., 2013; Sánchez Cruz i alt., 2002). Existeixen, doncs, consideracions importants que provenen de situacions socials diferenciades i que podrien determinar en part el mal estat de salut de les dones assalariades (Rohlfs, Borrell, i Fonseca, 2000).

L’estat de benestar com a determinant macrosocial de la salut i el seu efecte moderador L’estat de dret social va ser un avenç dels estats de dret. Va anar confeccionant un model més intervencionista que pretenia operar en els desajustos que generava el mercat, incidir en el mercat de treball i articular un nou rol en la relació entre els agents econòmics i socials (Almondi González, 2006; Esping-Andersen, 1985, 1990; Hall i Soskice, 2001; Martínez de Pisón, 1998).

Va construir i desplegar l’eina de l’estat de benestar que apostava per la potenciació de la solidaritat a través d’un sistema de polítiques, de transferències i per la reducció del risc.

També estructurava el factor treball a través de la regulació laboral, garantia de drets i d’oportunitats, i per tant incidia en les condicions de treball i en les relacions laborals. Però amb la seva intervenció també legitimava el sistema econòmic capitalista i les desigualtats socials existents.

Aquest estat de benestar es convertia en un element d’intervenció potent que podia incidir en determinades relacions, en un key mediator i en un determinant social per a la salut (Bambra, 2011).

Aquest tipus d’estat es va compondre en una etapa de creixement econòmic amb certa estabilitat, però també va patir fases de transformació en moments en què hi havia un impuls d’aquest tipus d’estat en algunes nacions europees (Almond i González,2006; Bihr, 2007;

Esping-Andersen, 2000; Etxezarreta i Junyent, 2009).

Bàsicament, a partir dels anys vuitanta, tot i que hi havia algunes aproximacions anteriors, des de la sociologia del benestar es van impulsar uns debats acadèmics per tal d’entendre la potencialitat, les capacitats de negociació i l’experiència històrica què havien estat i eren els estats de benestar a Europa (Almond i González, 2006; Espina, 2000; Hall i Soskice, 2001;

Schmitter,1985).

Una de les aproximacions que va tenir més preeminència i que va centrar durant dècades l’abordatge teòric va ser la que descrivia la producció global del benestar, on es tenien en compte el mercat, les institucions de relacions laborals, el rol de la família, l’àmbit comunitari i el protagonisme de l’estat.

Un dels autors més destacables va ser Esping-Andersen el qual va aportar una classificació teòrica primerenca de règims de benestar. Va classificar les realitats europees en tres tradicions: la nòrdica o socialdemòcrata (amb Suècia com a país paradigmàtic), la continental o corporativista (amb Alemanya i Bèlgica com a països més representatius) i la liberal o residual (amb Gran Bretanya i Irlanda). Per a proposar aquesta classificació es va basar en el grau de

desmercantilització, el nivell d’estratificació social i la relació entre l’estat i el mercat (Espina, 2002; Esping-Andersen, 1985;1990; Köhler i Martín, 2005; Moreno Márquez, 1998).

Posteriorment, es va anar teoritzant sobre un quarta agrupació denominada llatina-mediterrània que conformaven els països de tradició “familista” i poc desenvolupats en comparació amb Europa, com eren Espanya, Portugal, el Sud d’Itàlia i Grècia (Adelantado i Gomà, 2000; Bambra, 2011; Espina, 2002; Fenger, 2007; Ferrera, 1996; Flaquer, 2008; Bonoli, 1997; Leibfreid, 2001; Navarro, 2002; 2009).

Més tard, es van classificar els països de l’Europa de l’Est, que presentaven una gran heterogeneïtat i diversitat amb diferents processos (Bambra, 2011; Fenger, 2007), i també es va iniciar tot un treball per intentar classificar altres zones del món més enllà de la vivència europea (Draibe i Riesgo, 2009).

Actualment, per observar les influències sobre la salut, el benestar i la qualitat de vida de la població assalariada, la classificació més acceptada i utilitzada en els estudis d’epidemiologia social i sociologia de la salut és la proposada per Bambra i alt. (Bambra, 2011a; Bambra i alt., 2014), que defineixen cinc règims: l’anglosaxó, el bismarquià, l’escandinau, el meridional i el de l’Europa de l’Est.

Aquesta classificació es fonamenta en la tradició primerenca d’Esping-Andersen (1996; 1990) i Ferrera (1996), que considera el grau de protecció davant els riscos que genera el mercat, el tipus de prestacions, cobertures i accessos que dibuixen el tipus de solidaritat, el tipus d’estratificació social, el rol familiar i el tipus de representació dels treballadors i treballadores.

En altres disciplines, però, hi ha diferents debats al voltant dels estats de benestar que els situen al centre de les polítiques reformistes del sector públic, de les polítiques fiscals i del mercat de treball (Bandrés, 2012; Miravet, 2017).

Bàsicament se centren a estudiar de quina manera l’actual situació de crisi ha pogut afectar la cartera de serveis o els processos de desregulació, si la voluntat d’incorporar-se a la UE provoca grans transformacions en països de l’Europa de l’Est, si s’està redefinint el concepte de solidaritat...I s’hi sumen diferents preguntes, com ara si altres processos, com l’envelliment demogràfic, el fet migratori o la ideologia política, poden incidir en les polítiques i els sistemes normatius i alterar els règims de benestar en alguns països (Arriba, 2014; Bambra, 2011b, p.

39–40; Bandrés, 2012, Etxezarreta i Junyent, 2009; Laparra i Eransus, 2012; Laparra, 2010;

López-Casasnovas, 2014; Miravet, 2017; Moreno, 2012; Torres, 2015).

Des de les ciències de la salut i la sociologia s’ha considerat que l’estat de benestar és un macrodeterminant social de la salut en les societats de capitalisme avançat (Benach i Muntaner, 2010a; Benach, Tarafa, i Recio, 2014; Chung i Muntaner, 2007; Espelt i alt., 2008;

Kim i alt., 2012; Muntaner it al., 2011) i l’interès s’ha centrat a esbrinar perquè hi ha alguns règims de benestar que semblen esser un moderador dels efectes més negatius per a la salut (Muntaner i alt. , 2011), i quines conseqüències està tenint sobre el mercat de treball i sobre la salut de la població la situació de recessió econòmica iniciada l’any 2008 (Benach i alt., 2014;

Legido-Quigley i alt., 2016; Stuckler i Basu, 2013; Tapia, 2014).

Darreres línies d’investigació i debats

En els darrers anys hi ha hagut un increment de publicacions a Europa que han centrat l’atenció sobre les condicions de treball i ocupació, que tradicionalment eren observats de forma aïllada o només en algun país (Siegrist, 2011).

Els diferents estudis han començat a apreciar, juntament amb aquestes condicions, algunes característiques sociodemogràfiques, la tipologia empresarial o el nivell d’estudis (Kim i alt., 2012), però pocs han incorporat la vessant comparativa entre règims de benestar i gènere (Campos-Serna i alt., 2013).

Els resultats d’aquestes investigacions han anat aportant una evidència empírica de com algunes condicions passen a ser un factor de risc per a la salut.

Per un costat, s’ha observat una relació significativa entre el fet d’estar a l’atur i el risc de morbiditat (Eikemo i alt., 2008), entre immigració i salut (Ronda Pérez i alt., 2012), així com determinades associacions dels factors de risc psicosocial laboral amb alguns trastorns (Niedhammer i alt., 2012).

Per un altre costat, també hi ha recerques que han subscrit que hi ha països com els de tradició socialdemòcrata o universalitat on aquestes factors de risc no són tan evidents (Bambra i Eikemo, 2009; Chung i alt. 2013;Dragano, Siegrist i Wahrendorf, 2011). Però també hi ha d’altres estudis que mencionen que en règims menys proteccionistes, com són els dels països de tradició liberal, la relació amb aquests factors mostren una proporció més alta sobre la mala salut i sobre els trastorns de salut mental (Amable, 2006; Bambra i alt., 2014).

Molts d’aquests estudis s’han abordat des de la denominada economia política de la salut, preocupada per poder explicar la manera com els processos macroeconòmics, els diferents sistemes de provisió global del benestar, les transformacions del treball i el seu entorn poden afectar la salut dels treballadors/res (Bambra i Eikemo, 2009; Bambra i alt., 2014; Eikemo i alt., 2008; Muntaner i alt., 2011; Kim i alt., 2012).

El nou context de recessió econòmica ha obert una altra línia de debat que també s’ha traslladat a les preguntes d’investigació per apreciar de quina manera les relacions laborals han afectat el mercat de treball i com ha incidit això sobre la salut de la població assalariada (Benach i alt., 2014; Gamble, 2009; Houdmont i alt., 2012; Rocha i Aragón, 2012), amb possibles diferències segons règims (Merino, 2016) i sexe (Artazcoz i alt., 2016).

Arran del bagatge teòric i dels avenços analítics, els autors i autores apunten a la necessitat d’analitzar la manera com l’ocupació i l’estat de salut poden estar connectats tant en l’àmbit laboral com en l’extralaboral, accentuant la importància d’incorporar l’òptica de l’economia política de la salut i dels estats de benestar (Bambra i alt., 2014; Kim i alt., 2012; Navarro i alt., 2007).

També suggereixen que és important disposar de més claredat conceptual per a poder veure com els processos macroeconòmics, les normes socials d’ocupació, la funció de l’estat del benestar i les seves diferències poden actuar com a moderadors de la relació entre les condicions d’ocupació i de treball i la salut de la població assalariada (Benach i Muntaner, 2010a; Borrell i alt., 2004; Narocki i alt., 2007), així com la necessitat de disposar de mètodes

més rigorosos per a poder mesurar aquestes relacions entre els factors contextuals i individuals (Bambra, 2011a, p. 23; Benach i Muntaner, 2010b; Benach i alt., 2014; Chung i Muntaner, 2007; Espelt i alt., 2008; Kim i alt., 2012; Muntaner i alt., 2011).

Objectius i preguntes d’investigació

A partir d’aquest abordatge teòric i de les darreres evidències empíriques, en aquesta tesi es van plantejar tres preguntes d’investigació.

La primera presentava si hi hauria un empitjorament de les condicions d’ocupació i de treball a tenor de la situació de crisi socioeconòmica, i si hauria importants diferències a la UE donant-se els casos més accentuats en els règims menys proteccionistes. La donant-segona plantejava que considerant determinades característiques laborals i extralaborals, les condicions d’ocupació més precàries i les condicions de treball més desfavorables s’associarien amb el mal estat de salut. La tercera se centrava en identificar la influència dels estats de benestar en la salut i en la relació entre treball i salut, per tal de veure’l en tant que factor macrosocial, i que podria moderar la relació entre les condicions de treball/ocupació .

Per a donar resposta a aquestes hipòtesis es van explotar les enquestes de l’any 2005 i 2010 de l’European Working Conditions Survey, que analitzava la situació de la població assalariada de 24 països membres de la UE.

Es van construir variables i factors seguint les indicadors analítiques dels diferents models teòrics. Posteriorment es va procedir a fer un estudi de tendència entre els dos anys de referència a partir de les prevalences i mitjanes per tal d’observar els canvis en les condicions d’ocupació i treball. Es van estimar models de regressió logística per observar les associacions amb el mal estat de salut. Finalment, es van construir models multinivell per apreciar les dimensions individuals i contextuals segons sexe.