REPTES EMERGENTS

En els apartats anteriors s’ha fet una conceptualització i caracterització de la tecnociència com activitat transformadora del món. Des del paradigma crític és fa rellevant preguntar-se cap a on ha d’anar la tecnociència. Diferents autors donen resposta a aquesta pregunta. Es proposen tres possibles línies d’actuació: optar per la solució d’integrar tot el que és tecnocientíficament possible, fer-ho per un reconeixement global cap a la conservació de l’home-natura i optar per una via intermèdia en la que s’intentin algunes de les possibilitats tecnicocientífiques en funció de criteris a determinar (Hottois, 1991).

Situar-se en l’opció d’integrar tot el que és tecnocientíficament possible es pot entendre com caure en el cientifisme i el tecnologisme, aspecte que anteriorment ja hem criticat. Posar l’activitat tecnicocientífica per sobre de la perspectiva humanística té el perill d’agreujar les desigualtats entre individus que pertanyen a la mateixa comunitat en funció de la seva capacitat d’accés a la informació i als artefactes generats per la tecnociència.

Optar per un reconeixement global cap a la conservació de l’home-natura, pot portar a una situació de fals romanticisme, que d’altra banda és idealista.

Implica la renúncia a elements que han permès la millora de la qualitat de vida d’una part de la humanitat, i a elements que han permès resoldre problemes fonamentals d’aquesta.

La via intermèdia de la proposta de Hottois sembla l’opció més adequada amb l’anàlisi desenvolupat en aquest treball. És una via coherent amb la perspectiva antropologista (Agazzi, 1996) donat que considera el diàleg entre les

potencialitats de la tecnociència i, a la vegada, situa a la humanitat en el nucli de la seva reflexió i regulació.

Des d’aquesta última opció és important considerar algunes accions a desenvolupar en l’actual marc sociopolític: afavorir investigacions en el marc de la història de la ciència i de la tècnica, aprofundir en el treball dels programes CTS, establir programes d’avaluació pluridimensional dels projectes I+D, desenvolupar comitès d’ètica i afavorir l’esforç de comunicació entre tecnicocientífics, polítics, grups socials i públic en general (Hottois 1991) . És una proposta en què l’autor deixa oberts quins han de ser els criteris per regular l’activitat tecnicocientífica. Des d’una perspectiva educativa es fa fonamental avançar en la definició del propi concepte de tecnociència i d’un marc de relació entre tecnociència i societat. És en aquesta direcció que des de la present recerca proposem avançar cap a una reforma útil de les institucions polítiques en la línia d’una veritable renovació democràtica, una nova concepció de la relació entre cultura i natura, treballar des del present sobre la idea de futur, considerar la complexitat i l’ambivalència dels fenòmens i afavorir el naixement d’una ètica de la responsabilitat oberta i evolutiva. Aquests constitueixen els reptes fonamentals que proposem per avançar de forma real cap a una nova concepció de la tecnociència.

Plantejar una reforma útil de les institucions polítiques en la línia d’una veritable renovació democràtica comporta definir un nou contracte social entre ciència i societat, establint nous condicionats a l’activitat científica (González, 2000). Fer viable aquest procés implica assumir la necessitat d’una nova crisi en la tecnociència, una nova revolució, en aquest cas tecnicocientífica, que ajudi a impulsar una reforma en profunditat de la tecnociència per tal de donar respostes als nous reptes que se li presenten (Borgmann, 1989). Partint de la idea de ciutadania com a conjunt d’individus capaç d’actuar per a crear dia a dia la societat en la que viuen (Zubero, 1996), una manera fonamental de tenir un espai de decisió és poder escollir el model de tecnociència de forma col·lectiva (Lujan, 1989). Aquest procés passa per una reforma tant de la tecnociència com a disciplina, com dels actuals models d’organització política

Des de la perspectiva de relació entre natura i cultura el repte se centra en canviar l’actual concepció de natura per tal de poder passar d’una concepció antropocèntrica a un diàleg entre biocentrisme i antropocentrisme (Pujol, 2000) on els individus deixin de ser el punt de referència central per a cedir aquest espai a la globalitat del planeta. Aportar aquesta concepció significa veure a la natura no com un esclau al que cal dominar sinó com una companya, introduint la idea de solidaritat antropocòsmica en la que la humanitat és un producte més del cosmos que l’acull (Hottois, 1991).

Treballar des del present sobre la idea de futur situa l’activitat tecnicocientífica dins de la perspectiva temporal. Moltes de les accions desenvolupades en un cert moment tenen implicacions en el futur, sovint des de perspectives indeterministes. Plantejar la idea de futur presenta el repte de considerar la responsabilitat sobre les generacions futures en la capacitat de decidir sobre el tipus de societat en la que volem viure i la que volem deixar a les noves generacions (Agazzi, 1991).

Considerar la complexitat i l’ambivalència dels fenòmens porta a fer l’anàlisi dels esdeveniments socials des d’una perspectiva de sistema complex, aportant la idea que l’anàlisi de la tecnociència s’ha de fer considerant elements d’altres sistemes socials i que entendre la societat en la seva globalitat passa per entendre el paper que té la tecnociència (Tobar, 1989). Analitzar l’entorn des de la complexitat demana considerar la imprevisibilitat, la llibertat i la creació com a elements claus que impliquen decidir des de la incertesa, assumint la pròpia responsabilitat en les eleccions que es realitzen (Hottois, 1991). Plantejar l’ambivalència com a valor suposa acceptar que no es pot separar de forma definitiva el bé del mal, que el que a un lloc i en un temps apareix com a òptim en un altre moment o en un altre lloc pot ser nefast i que el que avui és clar pot ser un mar de dubtes en el futur. No és tracta de viure en l’ambigüitat però si assumir que el coneixement té una perspectiva dinàmica fonamental que ajuda a fugir del dogmatisme per afavorir els canvis i l’obertura de pensament.

Afavorir el naixement d’una ètica de la responsabilitat oberta i evolutiva permet fer front al nou poder que tenen els individus a les societats occidentals. Cada individu amb les seves accions té un gran potencial de canvi, tant a nivell espacial com temporal. Les accions quotidianes transformen el medi i la possibilitat de realitzar accions de gran abast està cada cop més a prop de la població. Assumir aquest fet significa prioritzar en el pensament la reflexió sobre la responsabilitat de les pròpies accions (Hottois, 1991). No es tracta d’una responsabilitat estàtica amb un marc de referència rígid, sinó d’una responsabilitat capaç d’analitzar de forma dinàmica la realitat des d’una ètica que busca formes de donar respostes a problemes nous des de noves possibilitats d’anàlisi (Agazzi, 1996).

En definitiva es planteja el repte de definir un nou pensament social que resitui el concepte de tecnociència garantint, d’una banda, el dret de les generacions futures a escollir de forma responsable i lliure el seu camí, la seva identitat i els seu futur; i, d’altra, l’accés igualitari a tota la població del planeta a la qualitat de vida des d’una perspectiva d’equitat i justícia (Hottois, 1991).

Plantejar aquest tipus de treball ens situa en un nou model de societat i persona en què col·lectivament s’assumeixin aquests reptes i es defineixin els mitjans per a poder-los abordar.