UNA MIRADA A LES CARACTERÍSTIQUES DEL MÓN ACTUAL

Des de la Càtedra UNESCO Edgard Morin de Pensament Complex, es planteja com a hipòtesi per afrontar els reptes de fi de segle que: “Vivim el desenvolupament d’un procés de reconfiguració mundial que es relaciona amb la fi d’una etapa en el sistema civilitzatori i amb un punt crític de desenvolupament transnacional del sistema.” Motta (1988) Són molts els autors que donen algunes claus per aprofundir en la perspectiva de crisi que presenta Motta.

Per a Ramonet (1997), el món contemporani es caracteritza per la seva incertesa i no existeix una capacitat clara per aventurar-se a definir cap a on va el futur. És un món difícil d’entendre, on constantment es produeixen esdeveniments que apareixen i desapareixen de forma ràpida (Naredo, 1999), en el què conviuen multitud de situacions que generen un gran volum d’informació que s’organitza en perspectives complexes sobre les que no tenim eines per aprofundir en la seva comprensió.

La situació actual és un moment de canvi d’era, una època a la que alguns autors han denominat “Societat del Coneixement” (Castells, 1997), “Societat Digital” (Treceiro, 1996), o “Societat global” (Ramonet, 1997). Una societat, acorden els diferents autors, en un moment de crisi entesa com a canvi profund d’estructures i referents.

Existeix una crisi d’identitat important dins les institucions nascudes després de la Segona Guerra Mundial. Els paper dels estats-nació dins d’una societat global està en crisi. Davant de la renúncia a regular els fluxos econòmics i dels canvis produïts en les cultures, tant pels processos migratoris com per la globalització de les xarxes d’informació, el nou paper dels estats-nació està per definir. Dins de la seva dinàmica es detecta un doble moviment de fusió i de fissió que a primer cop d’ull sembla contradictori. Dins d’un planeta en què cada vegada es fa més difícil trobar espais econòmics i de dignitat, els estats busquen en la seva associació la possibilitat de treballar conjuntament en la recerca d’espais d’activitat econòmica que els permetin crear riquesa. A la vegada, en determinats territoris es troben processos de fissió suportats per nacionalismes excloents, fonamentalismes religiosos o reivindicacions de caràcter històric.

Econòmicament, el final de segle XX es va acompanyar de la màxima expansió del liberalisme econòmic. Introduït als anys 80 per Ronald Reagen i Margaret Teacher, el liberalisme econòmic s’ha convertit en la forma més compartida d’entendre la política econòmica. Davant d’aquest fet,: “Si permetem que la pertinença a una societat passi a dependre de la lògica del mercat passarem del principi d’una persona un vot al principi de tant tens tant vals. Sense educació, sense salut, sense treball, tot allò que fa d’una persona una persona normal, la llibertat és un guarniment casi inútil”. Victòria Camps (1990).

La situació actual és un moment d’occidentalització del planeta. El model de vida occidental ha impregnat tots els indrets de la Terra. Malgrat tot, la generalització de la cultura occidental no ha significat la generalització del nivell de vida, sinó que paradoxalment ha significat la creació de grans desequilibris entre nord i sud. La pretesa riquesa del nord conviu amb la misèria del sud.

Aquest fet ha provocat l’existència de fluxos migratoris cada cop més nombrosos entre sud i nord que estan creant tensions importants en els estats d’acollida.

Existeix una dificultat real de participació ciutadana (Font, 1997), en una societat amb grans fluxos d’informació que no es distribueixen en forma lineal

sinó en estructura de xarxes (Castells, 1997). Aquest flux continu conviu amb una successió contínua de canvis en tots els àmbits vitals: formes de treball, formes de vida, referents ideològics ..., que canvien constantment. Davant d’aquesta realitat, els estats es veuen incapaços de donar resposta a les necessitats de la població i la ciutadania té grans dificultats per a trobar espais de participació.

En el context descrit, els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental.

Són creadors de la realitat a partir de la selecció de la informació que, arribant a l’opinió pública, conforma allò que està esdevenint. Les noves tecnologies de la informació faciliten aquesta dinàmica convertint la vida quotidiana en un constant accés a la informació que conviu amb la contradicció d’una existència cada cop més individualista i aïllada de l’entorn (Brune, 1999).

Des d’una perspectiva ambiental, el model occidental de relació entre els individus i el medi és objectivament insostenible com a model generalitzable a tota la ciutadania del Planeta. Per a definir aquesta relació es proposa el concepte de societat del risc (Beck, 1997), entenent el risc com una situació inherent a l’actual model socioeconòmic en relació amb amenaces i inseguretats induïdes i introduïdes per la modernització mateixa. El desenvolupament de la capacitat científica, tècnica i econòmica no ha anat acompanyat d’un desenvolupament moral que impregni de responsabilitat la totalitat de les activitats humanes en un moment de grans desequilibris d’accés i gestió dels recursos. Davant d’aquesta situació, es fa fonamental considerar la necessitat de plantejar un canvi de valors que transformi les formes de producció a favor de l’ètica, el treball ben fet o el valor del temps, construint un nou tipus de relació entre individus i medi Morin (2001). En aquest marc apareix l’anomena’t discurs únic: “Atrapats. En les democràcies actuals, cada vegada són més els ciutadans que es senten atrapats, amarats en una espècie de doctrina viscosa que, insensiblement, impregna qualsevol raonament rebel, l’inhibeix, el pertorba, el paralitza i acaba per ofegar-lo. Aquesta doctrina és el pensament únic, l’únic autoritzat per una invisible i omnipresent policia de l’opinió.” (Ramonet 1996, Le Monde Diplomatic, edició espanyola nº 7

Les característiques d’aquest discurs únic es concreten en que s’ha constituït a si mateix com un discurs estructurat i omnipresent que respon a una reflexió ideològica afí al liberalisme econòmic. Es dota de mecanismes que li permeten arribar a tots els àmbits socials on els mitjans de comunicació apareixen com a eina fonamental de transmissió ideològica. La raó econòmica apareix com a raó absoluta per sobre dels valors socials: tot està condicionat per l’economia, tot costa diners i es pot comprar o vendre, tota activitat pot tenir guanys o pèrdues i els guanys insuficients o les pèrdues són inadmissibles. L’economia se situa sobre la política, els estats no intervenen en l’activitat econòmica, han renunciat a la regulació del mercat confiant en la capacitat del mercat per autorregular-se en un procés que es demostra fatal per aquells que no pertanyen als nuclis de poder. Els estats han perdut el poder sobre les transnacionals fent que la democràcia com a forma de representació de la ciutadania se situï com a tercer poder darrera de l’economia i els mitjans de comunicació, (Naredo, 1999).

Enfront el discurs únic com a ideologia dominant, els diferents moviments socials han buscat formes d’actuar des de diferents àmbits i des de diversitats de models d’organització. Com a punt comú a les diferents formes de lluita existeix l’evidència de la dificultat per fer front al pensament únic des d’un discurs estructurat de resposta alternativa.

El pensament únic utilitza el llenguatge com a creador de la realitat i dels valors dominants (Naredo, 1999). Utilitza les connotacions positives de les paraules i obvia les conseqüències negatives. Paraules com producció, creixement, desenvolupament sostenible o democràcia formen part del paradigma del progrés. Creen un missatge hermètic que no admet altres formes d’entendre el progrés i obvia els problemes que crea aquest tipus de progrés. Amb la idea que el nostre món és el millor dels possibles es presenta la fi de la història (Fukuyama, 1992), i de les ideologies com a forma d’evitar qualsevol proposta de canvi i legitimar les formes de vida vigents.

Davant d’aquesta anàlisi, es proposa introduir al mercat idees pròpies d’altres disciplines (Naredo,1999). L’anàlisi del mercat s’ha de fer afavorint la

introducció de lògiques que contemplin els valors socials com la justícia, la dignitat o la felicitat, introduint el pensament complex en economia i aportant idees d’altres sistemes socials com el cultural o l’educatiu. És fonamental defensar la idea que no tot és economia i que per tant cal obrir les vivències dels individus a tots els sistemes i a la vegada obrir ponts de contacte entre l’economia i les altres manifestacions culturals, obrint el concepte de riquesa a elements no lligats als diners.

Les aportacions mostrades per tots els autors citats en les dues reflexions exposades mostren, en definitiva, un món en transformació, en el que la ciutadania és motor de canvi i a la vegada és transformada pels diferents agents socials. Una societat en la que, des del nostre punt de vista, cal preguntar en quin grau cada ciutadà, cada institució, pot participar en la gestió del canvi. En una societat en què el dinamisme és un element d’identitat sembla que el repte és com cada individu, des de el seu context, intervé en el procés de transformació. En aquest context, l’educació, en totes les seves dimensions, té un paper fonamental.

3.2. APROPAR-SE A L’ACTIVITAT CIENTÍFICA