LA COMPLEXITAT: UNA FORMA D’ENTENDRE L’ACCIÓ

Des de les ciències socials en general, i des de la filosofia i la sociologia en particular, s’han incorporat elements de la teoria de sistemes complexos a la forma de definir el paper del individus en el seu medi. Fer una anàlisi dels fets del món integrant els principis dels models conceptuals complexos, assumint el marc de valors presentant anteriorment, comporta definir un model d’acció que va més enllà de l’acció de l’individu sobre el medi per definir una forma d’entendre la democràcia.

Avançar en aquesta línia ha estat un repte dels moviments socials durant els segles XIX i XX. Davant d’aquest fet, la proposta de Morin proposa recuperar els valors de la Revolució Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat), per avançar en el que anomena política de civilització, on concreta la proposta política elaborada, prenent com a referència els principis de la complexitat (Morin, 1998).

Des de la política de civilització es fa fonamental que els individus donin un pas endavant en la seva concepció de l’espai per a entendre els problemes locals com a problemes de la civilització. Des d’aquesta perspectiva, els grans reptes de la societat actual se situen en la necessitat de recuperar la solidaritat, reivindicar la qualitat de vida i construir col·lectivament un marc moral que orienti els individus a dialogar entre allò individual i allò col·lectiu. Uns reptes que comporten un model de vida on la llibertat s’entén com a responsabilitat, on la democràcia evoluciona cap a mecanismes participatius. En definitiva, una nova forma de fer política, una nova forma d’entendre la ciutadania, per avançar cap a una veritable qualitat de vida que comporti una doble pacificació entre els individus i amb la natura (Morin, 1998).

La pacificació entre els individus pot ser un mitjà per substituir la confrontació pel desarmament i la cooperació, afavorint el naixement d’un nou sentit de la responsabilitat que entengui el compromís amb els altres, que reivindiqui una educació pluricultural com a forma d’avançar cap a la veritable interculturalitat, i que valori la incertesa i el canvi. El tractat de pau amb la natura ha de permetre

construir un nou marc d’explotació dels recursos i avançar cap a la superació dels desequilibris demogràfics.

Avançar cap a una política de civilització implica repensar diversitat d’àmbits de la nostra societat. Suposa modificar la relació entre els individus i la tecnociència per tal de canviar l’actual visió mecànica, determinista, superespecialitzada, cronometrada i cega a les necessitats humanes, i així aprofitar les aportacions de la tecnociència i transformar-la de forma que es pugui humanitzar en tots els seus àmbits.

En aquest marc, la solidaritat es torna un element fonamental i comporta un canvi que possibiliti passar de l’actual solidaritat protagonitzada per l’estat i depenent de polítiques globals i pressupostos públics, a una solidaritat on els individus siguin els veritables protagonistes. Avançar en aquesta línia significa repensar la idea de qualitat de vida per considerar-la des de la seva perspectiva més àmplia (ecològica, convivencial, ...) i convertir-la en l’eix vivencial dels individus.

El paper de la ciutadania en aquest procés és bàsic. Es fa necessari cercar formes que permetin als individus reconquerir la representativitat davant de les decisions polítiques. En aquest punt, el teixit associatiu té un paper clau com a eina d’organització, debat i canalització de les iniciatives ciutadanes a la recerca d’una veritable democràcia representativa. Plantejar aquest fet ens porta a repensar l’individu i a proposar un nou marc de valors que comporti el pas del consum de quantitat a consumir poc però millor, per a poder descobrir altres elements que comportin la conquesta de la qualitat de vida.

En el món del treball, la política de civilització demana la recuperació de la dimensió creativa del propi treball fugint de les actuals estructures tecnicocientífiques que mouen el món laboral. Elements com l’autoocupació o la distribució homogènia del treball en el territori, són reptes necessaris.

La política de civilització vol ser la cristal·lització a nivell ciutadà de la complexitat, presentant un model d’acció transformadora. Fer aquest salt

significa avançar cap a la idea de civilització planetària que és capaç d’establir nous contractes socials: un nou contracte social entre els individus, que ens ajudi a avançar cap a l’ètica; un nou contracte social amb la natura, que ens ajudi a conquerir la sostenibilitat real; i finalment un nou contracte social amb la tecnociència, que ens permeti posar-la al servei dels individus.

En el marc de la política de civilització, l’individu, per superar i avançar en molts dels reptes plantejats, requereix una visió creativa i activa davant de la vida (Mayer, 2002). En la situació actual es fa necessari que la ciutadania vegi el model de vida en el que es troba com un procés, íntimament lligat a ella, en el que es pot intervenir per a transformar-lo, a nivell individual i col·lectiu. En aquest context és necessari adquirir consciència que el futur no està predeterminat i que, en el joc de la vida, l’atzar i la indeterminació juguen un paper en diàleg amb l’ordre i el determinisme (Ekeland, 1996).

Adquirir una visió creativa i activa com actitud vital davant dels fets del món fa necessari noves formes de valorar i de comprendre el món, però a la vegada noves eines per afrontar els reptes. Conèixer i transformar el món constitueixen dues dimensions, emmarcades per uns determinats valors, que s’interrelacionen de forma continuada. La dimensió d’acció des de la complexitat és indissociable de la de creació de coneixement, s’emmarca en una perspectiva ètica expressada anteriorment i aposta pels valors sistèmic, dialògic i hologramàtic en la forma de fer front als fets del món. Des d’aquest marc, l’acció ciutadana, situada en la perspectiva de la complexitat, defineix un model de vida que entén la llibertat com a responsabilitat, un model de convivència orientat cap a la democràcia participativa, i l’acció en la comunitat com a forma de projectar-se cap a la globalitat (Mayer, 2002). Constitueix un model d’acció ciutadana que s’emmarca en el que Morin denomina l’“estratègia ecològica de l’acció” (Morin, 1998).

El model d’acció ciutadana pel que s’aposta, és una proposta d’actuació sobre el món que situa la responsabilitat individual i col·lectiva, integrant l’atzar i la indeterminació. Des d’ella s’entén que qualsevol acció realitzada pels individus

amplificar o minimitzar l’efecte de les fluctuacions inicials, pel que resulta impossible preveure el grau d’incidència de la intervenció sobre el medi. És una perspectiva des de la que qualsevol acció portada a terme ha de ser presa com una hipòtesi que pot anar variant en funció dels resultats que es van produint.

És un concepte d’acció necessàriament unit al de llibertat com a responsabilitat ja que l’acció de qualsevol individu membre de la ciutadania pot ser rellevant en el propi context.

En un marc en què l’acció ciutadana va unida a la llibertat, els individus es poden definir de forma simultània com a subjectes, actors i estrategues (Roger, 1997). Els individus formen part de la societat, i a la vegada, aquesta pren sentit com a conjunt de subjectes. La relació d’interdependència que s’estableix entre individus i societat els fa subjectes de la mateixa, fent palesa una relació de construcció contínua i recíproca de caràcter retroactiu i recursiu en la que la cultura és un element mediador a partir del llenguatge. Apareix en aquest procés el que Maturana anomena procés de “lenguajeo” en que a partir del llenguatge com a mitjà de interacció social, es coordina el comportament individual i col·lectiu construint el món de forma permanent (Maturana 1989).

De la mateixa manera, els individus es constitueixen en actors: són agents de canvi d’una societat en permanent construcció i la seva participació està oberta a la indeterminació que acompanya a les potencials incidències de qualsevol acció portada a terme. Per últim, els individus, al considerar l’acció des de la perspectiva canviant, prenen una dimensió d’estrategues donat que s’estableix una relació creativa continuada entre acció i pensament: l’acció enriqueix el pensament i el pensament és capaç de generar noves accions.

Situar als individus com a subjectes, actors i estrategues en la seva relació amb la societat suposa plantejar la dimensió participativa de la ciutadania en democràcia. Paral·lelament, al considerar la dimensió complexa, se situa la necessària connexió entre la dimensió local i global, en la que les accions puntuals dels individus són una forma d’actuar sobre la globalitat del context planetari, que a la seva vegada actua sobre la dimensió local en un circuit de retroalimentació permanent que comporta processos autoorganitzadors.

4.6. EL PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT: UN DIÀLEG ENTRE