APROXIMACIÓ AL CONCEPTE DE COMPLEXITAT

La complexitat s’ha convertit en un concepte amb presència significativa dins del coneixement generat al llarg del segle XX. Des de diversitat de disciplines es fa referència a la complexitat des de múltiples enfocaments i sovint adquirint un fort caràcter polisèmic.

Una primera aproximació al terme complexitat, des d’una perspectiva etimològica, ens transporta a la paraula llatina “plectere” que significa trenar o entreteixir. Un teixit es forma per diversitat d’elements que estan tramats entre ells formant una xarxa en la que tots els elements es troben en interacció. La primera referència a la complexitat com a teoria científica la presenta Johnson fen referència al que Shannon va publicar en The Mathematical Theory of Communication amb una introducció de Warren Weaber: “…. quan a finals de la dècada dels 50 es va retirar va escriure un extens informe destacant l’avanç científic dels darrers 25 anys.

L’ocasió propiciava una reflexió retrospectiva, però el document que Weaver va fer era més prospectiu. En molts aspectes mereix ser reconegut com el text fundador de la teoria de la complexitat, la clau per a que els estudis de sistemes complexos comencessin a pensar-se com un camp unificat. Reunint per aproximació la recerca en biologia molecular, genèrica, física, ciència informàtica i teoria de la informació de Shannon, Weaber va dividir els últims segles de la recerca científica en tres grans camps. En primer lloc, l’estudi de sistemes simples: problemes de dos o tres variables, tals com voltatge, resistència, rotació dels planetes o connexió entre un corrent elèctric i el seu voltatge i resistència. En segon lloc, problemes de

“complexitat desorganitzada” caracteritzats per milions o milers de milions de variables que només tenen una aproximació mitjançant la mecànica estadística i la teoria de la probabilitat. (...) Però existia una tercera fase en aquesta progressió, i només estàvem començant a comprendre-la: “Aquest mètode estadístic per abordar la complexitat desorganitzada tan poderós com és amb respecte als mètodes anteriors de dos variables, deixa un extens camp intacte”, va escriure Weaves.

Existia una regió intermèdia entre les equacions de dos incògnites i els problemes que contemplen milions de variables. Convencionalment, aquesta regió involucrava

un nombre “moderat” de variables, però la mida del sistema era una característica secundària. Molt més important que el nombre de variables era el fet que aquestes variables estaven interrelacionades (...). Aquests problemes, contrastats amb les situacions desorganitzades amb les que pot treballar l’estadística, mostren una característica essencial d’organització. Ens referim per tant a aquest grup com de complexitat organitzada” (Johnson, 2003).

Si bé podem prendre com a punt de partida la metàfora de la xarxa, el significat de la paraula complexitat té un abast molt més ampli. A tall d’exemple s’aporten algunes accepcions recollides per Lloyd en Horgan (1998), sobre el terme complexitat en el camp de les ciències experimentals:

“Informació (Shanon) entropia (Gibbs i Boltzman) complexitat algorítmica; contingut d’informació algorítmica (Chaitin, Solomonoff i Kolmogorov); informació de Fisher; entropia de Renyi, longitud de codi autolimitador (Huffman y Shanon-Fano); longitud mínima (Rissanen) nombre de paràmetres o de graus de llibertat, o de dimensions; complexitat de Lempel-Ziv, informació mútua, o capacitat de canal; informació mútua algorítmica; correlació; informació emmagatzemada (Shaw); informació condicional; contingut d’informació algorítmica condicional; entropia mètrica, dimensió fractal;

autosimilaritat; complexitat estocàstica (Rissanen), sofisticació (Koppel y Atlan); mida de màquina topològica (Crutchfield) complexitat efectiva o ideal (Gell-Mann), complexitat jeràrquica (Shanon);

diversitat del subgràfic d’arbre (Huberman y Hogg); complexitat homogènia (Teich y Mahler);

complexitat computacional de temps, complexitat computacional d’espai, complexitat basada en la informació (Traub), fondària lògica (Bennett), fondària termodinàmica (Lloyd y Pagels); complexitat gramatical (posició en la jerarquia de Chomsky); informació de Kullbach-Liebler, distinguibilitat (Wooters, Caves i Fisher); distància de Fisher; discriminalitat (Zee), distància d’informació (Shannon);

distància d’informació algorítmica (Zurek); distància de Hamming, ordre de llarg abast, autoorganització; sistemes complexos adaptatius (Gell-Mann), límit del caos (Lewin), Estructura disspativa (Prigoginne), Agent autònom (Kauffman).” HORGAN, J (1998).

Una primera valoració de les accepcions presentades posa en evidència que la paraula complexitat té una forta presència en el camp de les ciències experimentals des d’una perspectiva de profunda polisèmia. Aquest caràcter polisèmic del terme complexitat s’amplia a altres camps del coneixement quan es fa referència a la complexitat com una forma de racionalitat lligada a un estil de pensament o bé a un conjunt de valors que s’associen de forma directa a la complexitat.

Des de la perspectiva de la racionalitat existeix un moviment que associa complexitat a una forma d’apropar-se al món que supera l’aproximació determinista. Des de la complexitat es considera que el determinisme i la reversibilitat ens porten a un món

artificial (Prigogine, 1997a), i que per contra el món natural ens mostra un gran component d’atzar i irreversibilitat. El repte que planteja Prigogine, al qual fa referència Reeves (2001), apareix en diversitat de disciplines científiques. Així des de la física es planteja que no es pot fer una descripció simplista de l’estructura de la matèria: ja no es pot parlar de neutró, protó i electró per a explicar l’estructura atòmica fonamental, sinó que ens trobem davant de la incertesa que suposa la complexitat dels sistemes subatòmics. També des de la cosmologia s’ha trencat la visió harmoniosa de l’univers i es planteja un univers en constant evolució que ens fa descobrir constantment diversitat i complexitat

Nova racionalitat (complexa) Vella racionalitat (determinista) Complexa en relació amb totes les

complexitats, internes (de l’ésser humà) i externes (de la societat, de la natura).

Simplificadora.

Desenvolupa noves lògiques, probabilístiques, causes i efectes dels descobriments de la ciència.

Lògica formal, distingeix veritat i fals en situacions estàtiques.

Sense perdre de vista el determinisme del moment es guia per l’indeterminisme.

Determinista.

Complementarietat disciplinar des de la

transdisciplinarietat. Disciplinar.

Suma a l’anàlisi l’observació en síntesi. Concentra en l’anàlisi i la separació i fraccionament dels fets i fenòmens que en realitat estan units.

Uneix a consideracions precises de tot el que és real la investigació d’allò que és potencial de les heterogènesis i les virtualitats, la construcció de realitats noves, la vida com a projecte, l’organització individual i col·lectiva de l’avenir-devenir.

Positivista, limitada a l’estudi de les estructures-funcions del passat-present.

Reticular, compartida, integradora de diversos criteris, imaginativa i inventiva. El coneixement està en constant evolució, fuig del coneixement dogmàtic.

Ultra jeràrquica, excloent i anquilosada en les ciències tradicionals normalitzadores.

Ensenya la llibertat i la creativitat en tots els

àmbits. Educa per a la repetició i l’obediència.

Implica lògiques postindustrials i noves formes de convivència.

Frena i de vegades obstaculitza les dinàmiques globals de la societat del coneixement.

Fig. C2: Comparació entre la racionalitat complexa i la racionalitat determinista Font: Adaptació de l’autor a partir de Vilar, 1997

En altres àmbits del coneixement apareix tota una línia de pensadors (Vilar, 1997;

Morin, 2000; Roger, 2000), que presenten el segle XX com el de l’emergència d‘una nova racionalitat complexa, que es difereix dels plantejaments del determinisme clàssic. A tall d’exemple, la figura C2 adaptada de Vilar (1997), pot donar dades d’aquesta visió comparativa:

Paral·lelament a aquesta visió de la complexitat ha aparegut una línia de pensament molt associada a paradigmes crítics lligats a moviments socials que ha pres el terme complexitat com un element orientador del seu marc de valors. En aquest sentit, la complexitat i el pensament complex s’associen a una forma de veure i actuar sobre el món que pot orientar la transformació social cap a posicionaments equitatius i ambientalistes. Un exemple d’aquest plantejament el trobem en la diferenciació entre plantejament asseveratiu (determinista) i intuïtiu (complex) a nivell de pensament i valors (Capra, 1996), que es presenta a la figura C3:

PENSAMENT VALORS

Asseveratiu Integratiu Asseveratiu Integratiu

Racional Intuïtiu Expansió Conservació

Analític Sintètic Competició Cooperació

Reduccionista Holístic Quantitat Qualitat

Lineal No lineal Dominació Associació

Malgrat tot, si bé la complexitat com a emergent del coneixement s’ha vist reconeguda en diversitat de camps, també ha rebut importants crítiques per part de la comunitat científica. S’acusa als “Caoplejologos” (Horgan, 1998), d’haver construït metàfores poderoses “com l’efecte papallona, els fractals, la vida artificial, el límit del caos, però sense capacitat d’explicar alguna cosa sobre el món” (Horgan, 1998), o bé d’haver creat un món virtual des de l’ordinador que no té connexions amb els fenòmens del món. Però potser la crítica més radical contra la complexitat la fa Horgan quan reprodueix un fragment d’una entrevista amb el científic Sten: “Els investigadors del caos i de la complexitat estaven tractant de formular teories eficaces i comprensives dels mateixos fenòmens estudiats per Mandelbrot, va dir

Fig. C3: Diferencia de pensament i valors entre el plantejament determinista i el complex

Font: Capra, 1996

Sten. Ell havia afirmat que aquest fenòmens indeterministes resistirien a l’anàlisi científic, i no veia cap raó per canviar aquesta valoració, més aviat el contrari. El treball que anaven fent en aquests camps reafirmava la seva opinió que quan es portava massa lluny a la ciència, aquesta sempre acabava en incoherència.

D’aquesta manera, no creia que el caos i la complexitat podrien produir el renaixement de la ciència? No, va contestar amb un somriure: <<és la fi de la ciència>>” (Horgan, 1998).

Paral·lelament, un dels seus grans defensors de la complexitat és Varela (1989), planteja: “Per mi la possibilitat de sobreviure amb dignitat en aquest planeta depèn de l’adquisició d’una nova ment. Aquesta nova ment ha de forjar, entre altres coses, una epistemologia radicalment diferent que informarà d’accions pertinents” (Varela, 1989).