EL DEBAT ÈTIC VINCULAT A LA INVESTIGACIÓ AVALUATIVA

metodologies quantitatives i qualitatives que prenen com a perspectiva fonamental orientar el canvi i la presa de decisions. És una modalitat d’investigació que, habitualment, s’associa als paradigmes crítics per la seva aspiració de no només assignar valor a un objecte sinó també de facilitar informació orientadora de l’acció transformadora. Diferents autors donen algunes definicions sobre el concepte d’investigació avaluativa: “la aplicación sistemática de los procedimientos de la investigación social para valorar la conceptualización, el diseño, la implementación y la utilidad de los programas de intervención social” (Rossi i Freeman, 1993). També Mateo i Vidal la defineixen com: “un procés o conjunt de processos per a l’obtenció i anàlisi d’informació en el qual puguin recolzar judicis de valor sobre l’objecte, fenomen o procés, com a suport d’una eventual decisió sobre el procés mateix” (Mateo i vidal, 1997).

La recerca avaluativa es constitueix, per tant, com una modalitat d’investigació que es caracteritza per la necessitat d’emetre judicis de valor i sobre una actuació projectada o realitzada; és una modalitat d’investigació que implica un procés de recollida i anàlisis sistemàtiques d’informació i d’aplicació de criteris que garanteixin la qualitat del judici emès. A continuació es presenten alguns elements significatius al voltant de la recerca avaluativa que orienten reflexions necessàries de caràcter ètic sobre les funcions de la recerca avaluativa, decisions de caire metodològic i criteris de validesa i fiabilitat.

6.1.1. EL DEBAT ÈTIC VINCULAT A LA INVESTIGACIÓ AVALUATIVA

Com a modalitat d’investigació, l’avaluació posa sobre la taula alguns elements de caràcter ètic que li són propis.

El primer element a considerar és el seu caràcter polític (Sáez, 1995). Per la seva finalitat d’assignar valor a un objecte, la recerca avaluativa es pot convertir en un instrument al servei de determinats interessos, en general dels col·lectius que l’encarreguen. Avaluar significa obtenir informació sobre la que, en una societat democràtica, cal assegurar un ús lícit i la seva posada al servei de totes les audiències interessades.

El context sociohistòric és un segon element fonamental a tenir en compte dins dels processos d’investigació avaluativa (Carretero, 1995). La recerca avaluativa assigna el valor d’un objecte dins d’un context particular, amb una posada en pràctica molt determinada pels significats propis d’aquella comunitat.

Es fa fonamental entendre els processos de recerca des d’una perspectiva contextual tant en la determinació de l‘objecte d’avaluació, en la possible generalització dels resultats, com en la forma en què s’orienta el canvi. En la perspectiva contextual de la recerca avaluativa apareix en la tensió entre l’apropament a realitats concretes i les investigacions avaluatives genèriques.

Les recerques avaluatives sobre contextos concrets permeten orientar el canvi de forma clara en contextos molt determinats. Les recerques avaluatives genèriques permeten avaluar objectes de gran abast com a sistemes educatius però es mostren insuficients per orientar canvis a petita escala.

Un tercer element a considerar és el fet que la investigació avaluativa és una modalitat de recerca compromesa amb el context. Si bé des d’un posicionament crític tota acció de recerca és una acció de compromís, en el cas de l’avaluació aquest element es fa fonamental. La investigació avaluativa es caracteritza per accions com conèixer, comprendre, valorar i opinar, les quals constitueixen actes compromesos que requereixen la implicació ètica de l’avaluador. L’avaluació apareix com un servei públic en una societat en canvi.

Es pot establir una correlació entre la societat occidental entesa com a capitalisme democràtic en procés de canvi (Carretero, 1995), i l’avaluació com a modalitat d’investigació per orientar el canvi. En aquest sentit, l’avaluació pren una dimensió significativa en el procés de recerca i es constitueix com a

per la necessitat de disposar d’eines i d’informació per ajudar a orientar el canvi.

A partir de les característiques anteriors, alguns autors, amb la finalitat de garantir la perspectiva ètica de l’avaluació, han determinat els principis definitoris que haurien d’orientar tota recerca avaluativa: la recerca avaluativa ha de ser un procés imparcial i independent, ha de garantir la circulació d’informació entre els diferents agents representant les seves idees i valors en el resultat final. Quan la recerca avaluativa es vincula a programes es constitueix com un espai de participació dels implicats des d’una perspectiva cooperativa que ha de garantir el dret de la ciutadania a conèixer el resultat de l’aplicació del programa (Sáez, 1995). En definitiva, es pot dir que la funció bàsica de l’avaluació com a modalitat de recerca és augmentar la comprensió dels actors sobre el que s’esdevé en un context, amb la finalitat d’orientar el canvi des d’una perspectiva d’independència, comunicació, participació i de diàleg entre metodologies.

Si bé recerca avaluativa ha evolucionat, especialment a partir dels anys 70, el seu itinerari dins de les modalitats de recerca ha estat difícil, tot i que ha obtingut dins de la comunitat científica el reconeixement de modalitat d’investigació amb identitat pròpia. És en els últims 30 anys on s’han produït un canvi significatiu en el camp de la investigació avaluativa. Aquest canvi ha estat impulsat per la rellevància que aquest tipus de recerca ha pres en les polítiques fomentades per determinats governs, així com pel desenvolupament conceptual que ha facilitat la seva utilització. Alguns canvis que han estat significatius en el desenvolupament de la recerca avaluativa com a modalitat d’investigació es concreten en aspectes conceptuals, estructurals, metodològics i en l’ús (Mateo i Vidal, 1997).

A nivell conceptual s’ha tendit a l’acceptació gradual de la multiplicitat de mètodes, criteris, perspectives, audiències i, fins i tot, interessos, reconeixent la rellevància dels valors en el procés avaluador. A nivell estructural s’ha incorporat una perspectiva multidisciplinar que inclou la col·laboració entre diversitat d’organismes i administracions. Des de la perspectiva metodològica

s’ha anat avançant en l’acceptació de mètodes qualitatius. Per últim, a nivell d’ús s’ha avançat cap a una concepció orientadora de l’acció en la qual pren rellevància el debat sobre l’ús polític de l’avaluació.

Tot i així, la recerca avaluativa es troba davant d’obstacles que dificulten que en alguns contextos tingui un estatus que confereixi validesa i fiabilitat als seus resultats. Alguns d’aquests obstacles són: la necessitat de construir una base adequada de coneixement, la necessitat de donar rellevància de les metaavaluacions, la importància que els avaluadors de programes siguin conscients de la naturalesa política de l’avaluació i el repte d’avançar cap a la complementarietat d’enfocaments i tècniques que orientin la recerca avaluativa (Worthen, 1990).

En aquest context evolutiu de la recerca avaluativa es planteja el repte d’avançar cap a models d’avaluació negociada que permetin fer front al repte de consolidar la recerca avaluativa com una eina útil i rigorosa per orientar l’evolució de programes, organitzacions, funcions, ..., de caràcter social (Sáez, 1995).