CARACTERITZACIÓ DE LA TECNOCIÈNCIA

Caracteritzar la tecnociència suposa fer referència a alguns nuclis d’interès que es concreten en la seva dimensió dinàmica, la seva dimensió ideològica, la forma en que es relaciona amb el context social que l’emmarca i la forma en que intervé en el procés de transformació de la societat.

Considerar la tecnociència com una activitat dinàmica, capaç de transformar-se a ella mateixa significa tenir en compte que l’activitat tecnicocientífica ha anat canviant al llarg de la història de la humanitat i és una evidència que en la mesura que la societat evoluciona, el paper que hi juga la tecnociència també canvia. És una perspectiva que obre un debat sobre la forma en què s’articula el procés de canvi tecnicocientífc.

Existeixen diversitat de models proposats per a explicar l’evolució de l’activitat tecnicocientífica, dins del present treball es destaquen l’antropocèntric i l’evolucionista Hottois (1991). El primer model considera el canvi tecnològic com una activitat racional i acabada i com l’elecció de la millor innovació d’entre un conjunt de canvis realitzables. El segon model entén el canvi tècnic com un cec procés d’èxit i errades, al que s’afegeixen, de forma progressiva, petites modificacions aleatòries però quasi mecànicament seleccionades.

Són dues opcions amb un rerefons ideològic que, en el primer cas, es caracteritza per entendre el canvi tecnicocientífic des d’una perspectiva antropocènctrica i, en el segon cas, per veure’l des d’una perspectiva evolucionista. Entendre la dinàmica tecnicocientífica des de la perspectiva antropocènctrica situa a la humanitat en el centre del debat tecnicocientífic i tant els valors com el model de societat i persona sobre el que se suporta una acció trasnformadora passen a ser elements claus de la reflexió.

Defensar un canvi tecnocientífic, des de la perspectiva evolutiva, suposa centrar l’evolució en l’atzar, deixant de banda el possible control de la humanitat sobre el potencial transformador del canvi. Aquest plantejament se situa en principis propis de la tecnocràcia i és en si mateix erroni ja que la tecnociència no es pot produir a si mateixa., Una aportació a l’opció evolucionista, es fa al definir la tecnociència “com aquella que nega la democràcia i situa la tecnologia en el centre de la societat, desplaçant la pràctica comunicativa i l’acció reflexiva lliure per a substituir-la per un sistema home-màquina”. Habermans (dins Hottois, 1991).

La tecnociència és pot considerar també una activitat guiada per una ideologia i conseqüentment es pot entendre des de diferents enfocaments. La característica bàsica de la ideologia és “la seva capacitat de proporcionar una visió totalitzant de la realitat, que té com a tasca fonamental proporcionar una sèrie d’aplicacions immediates a la conducta pràctica, comunicant a les mateixes una mena de quadre implícit de referència i justificació, especialment en referència als comportaments socials”. Agazzi (1996).

Les característiques bàsiques d’una ideologia són la manca de consciència de deformació de la realitat, la dogmaticitat, la intolerància i la no falsabilitat, aspectes tots ells contraris als valors epistèmcis de l’activitat tecnicocientífica.

En aquest punt, el cientifisme (Agazzi, 1996), i la tecnocràcia (Mendez, 1989), apareixen com dues amenaces a considerar. El cientifisme, per Agazzi, consisteix en “assumir la totalitat de la cientificitat amb valor de totalitat complerta. La ciència es situa en el centre del debat humà i es prenen les seves afirmacions com a veritats inqüestionables que guien el

desenvolupament social” (Agazzi, 1996). La tecnocràcia comporta “l’intent d’extrapolar el desenvolupament i l’efectivitat dels processos tècnics a altres àmbits de la societat, tant a nivell social, polític o econòmic” (Mendez, 1989).

La suma de les dues ideologies situen a la tecnociència en una posició de supremacia sobre els individus, apareixen com un element lluny de la població però a la vegada inqüestionable. Davant d’aquesta posició l’antropologisme és una alternativa ideològica que fa de l’individu, la societat o la humanitat el nucli fonamental del pensament (Hottois, 1991).

A més dels valors epistèmics que són propis de la ciència, l’activitat científica com a transformadora de la societat ha d’assumir uns valors axiològics de caire social. “Els resultats de l’activitat científica han de ser públics i no sols privats, els resultats de l’activitat científica han de ser comunicables i ensenyables, el coneixement científic ha de ser accessible a qualsevol humà, prèvia educació, l’objectivitat prima sobre la subjectivitat. O si es prefereix la ciència ha de ser objectiva, en la mesura de les seves possibilitats, els científics han de tractar de millorar les fites dels seus predecessors” (Echevarria, 1998).

En tercer lloc, es pot considerar que la tecnociència és una forma de relacionar el coneixement tecnicocientífic i la societat que l’emmarca. No és una activitat autònoma, sinó que s’insereix en un sistema social que ajuda a entendre-la (Gonzàlez i altres, 2000). Existeix una relació recíproca entre tecnociència i societat que fa referència a les accions que una societat porta a terme per a regular l’activitat tecnicocientífica, així com a la influència que té aquesta activitat sobre la mateixa societat en un procés de dinàmica retroactiva.

Aquesta relació recíproca entre activitat tecnicocientífica i societat, es dóna en dos àmbits: la societat condiciona la forma de veure els fets i el model de ciència es reflexa en la praxis social (Echevarria , 1998).

En relació al primer àmbit, es pot dir que el codi de valors d’una comunitat i el conjunt de significats compartits que constitueixen el seu bagatge cultural serveixen com a creadors del món i com a marc de referència per a donar sentit a totes les activitats. La tecnociència, com a activitat realitzada per

individus, no es pot abstraure d’aquest fet i per tant comparteix els valors de la comunitat. Respon als models d’acció sociopolítica d’una societat.

En relació al segon àmbit, es pot senyalar que el model d’activitat tecnicocientífica té un reflex significatiu en el model d’organització social. El valor que pren la tecnociència apareix com un element significatiu a l’hora de prendre decisions. La possibilitat de caure en el cientifisme o el tecnologisme o bé situar la ciència en una perspectiva antropologista defineix el paper que ha de prendre el model de ciència a la societat.

Un altre aspecte a considerar és la forma en què l’acció de la comunitat científica arriba a la societat, tant des del sistema educatiu com des de les diverses institucions que afavoreixen la distribució del coneixement. Considerar aquest fet pot fer evident una perspectiva elitista o de democratització del coneixement, darrera de la qual hi ha un model específic de tecnociència.

Finalment, la tecnociència es pot entendre com una activitat que incideix sobre el seu entorn i participa en l’acció transformadora de diferents contextos.

Seguint a Echevarria (1998), la tecnociència té presència dins d’una societat en quatre contextos: educació, innovació, avaluació i aplicació.

El context d’educació fa referència a la formació científica de la població i en ell el sistema educatiu pot considerar-se com un subsistema, a l’igual que l’escola, les institucions educatives o els mitjans de comunicació. El context d’innovació situa la importància de la investigació científica per aprofundir en la capacitat de la tecnociència per generar nou coneixement, respondre preguntes i generar-ne de noves. El context d’avaluació pren el seu sentit en la forma com la tecnociència revisa el coneixement que genera amb criteris de validesa i fiabilitat i en ell pren importància la comunitat científica com a conjunt de persones que han de validar les noves idees que sorgeixen. El context d’aplicació s’interessa per la forma en què el coneixement tecnicocientífic incideix en el seu entorn, com actua per transformar-lo i les conseqüències que això reporta.

Els quatre contextos descrits actuen de forma interralcionada de forma que, tot i poder-se analitzar particularment, la visió completa es constitueix quan es consideren en la seva complexitat. Conseqüentment, una política tecnicocientífica completa hauria de considerar els quatre contextos de forma equilibrada considerant de forma constant les relacions que es donen entre uns i altres.

Caracteritzar la tecnociència a partir de la perspectiva anterior la situa com una activitat que no és neutral. Si bé la crisi de la neutralitat de la ciència apareix als anys 60 (Agazzi, 1996), actualment existeix un acord sobre aquest fet entre diversitat d’autors (González, 2000). Situar-se en el debat sobre la no neutralitat de la tecnociència suposa assumir que es pot utilitzar en diferents sentits: per satisfer necessitats humanes o per crear-ne de noves (Tobar, 1989), o bé per eliminar allò que és negatiu per a la humanitat i potenciar allò que es considera positiu (Requena, 1989).

L’evidència de no neutralitat de l’activitat tecnicocientífica planteja un seguit de qüestions tant en l’àmbit ètic com en el sociopolític que afecten al concepte de tecnociència. Des de l’àmbit ètic és fa necessari una reflexió basada en les conseqüències de l’acció humana sobre el medi (Almansa, 1997), que prenent com a referència una ètica que assumeixi un nucli de valors, desenvolupi la responsabilitat i qüestioni les conseqüències de les actuacions. En l’àmbit sociopolític sorgeix la necessitat de plantejar les conseqüències de la tecnociència sobre les polítiques globals; tan a les que fan referència a la formació dels individus (política educativa), a les que afecten la creació i distribució del coneixement científic (política científica), les que tenen a veure amb la relació entre producció científica i relació entre els estats (política internacional), així com les que afecten la convivència entre els avenços tecnicocientífics i el marc legal d’una comunitat (política legislativa). En definitiva, la forma en què l’activitat tecnicocientífica actua sobre el model de societat i persona de cada comunitat.

La no neutralitat de l’activitat tecnocientífica també afecta, des de la seva

activitat transformadora ja que ensenyar ciències és ensenyar a transformar el món. Aquest fet situa al sistema educatiu davant del repte de revisar el concepte de ciència incorporant el de tecnociència tant en la seva dimensió conceptual com d’acció educativa (Gonzàlez i altres, 2000).